Un dels dos va dir que la vida els devia una

Quan passen alguns anys, Martí i Rosa es diran una salutació curta i de cortesia al creuar-se pel carrer mentre porten de la ma a la seua parella. Serà una salutació cordial i freda com un el primer rampell d’aire que et colpeja la cara un matí d’hivern.

Ara per ara, és una idea que no els passa pel cap, perquè ara estan plens d’eixe desassossec que ompli quan s’està enamorat, eixe desassossec que no et deixa fer cap altra cosa que no siga pensar en l’altra persona. I es criden per telèfon, s’envien missatges al mòbil, s’escriuen e-mails, es regalen poesies i es miren als ulls amb complicitat. La felicitat es troba en viure el moment sense pensar en el futur, perquè a poc que pensem ens adonem que qualsevol bon moment de la vida sempre té l’esguard de l’adéu al clatell. És com eixe abandonat gos flac que vagabundeja per la carretera, i corre cap una banda i altra enmig de la fosca nit entre alumenades i clàxons de efímers automòbils que li portaran la mort. Els ulls d’aquest animal que es sent lliure són plens de felicitat, els ulls del observador que mira a l’escena són plens de tristor perquè sap quin és el tràgic final.

Per això, la felicitat no vol saber res del futur, per això Martí i Rosa només volen passar el dia buscant-se amb esverament, sentir el patiment de la distància i gaudir de la impacient retrobada.

Però passaran els anys i vindrà l’adéu.... com així ha de ser...i sonarà una cançó de Llach que ens acostumarà al gest correcte i l’absència. I aleshores, quan arribe eixe moment es creuran pel carrer i diran eixa salutació curta i de cortesia: però, sentiran a dintre la indiferència que demostren a les seues paraules. Tal vegada és impossible descobrir que s’amaga a dintre seu... No sé si encara conservaran el record d’aquells dies, si encara mantindran viva la devoció pel mite que deixen els amors platònics. Perquè l’amor de Rosa i Martí tot i que durant uns anys va deixar enrere el món de les idees per ser pura carn i convivència, mai va tindre temps a deixar de ser un mite, i per tant mai va deixar per complet el seu caire d’amor platònic.

Acaba de sonar la música de Llach i ara em ressona una canço del Serrat que diu allò de que no hi ha res més bell què el mai hem tingut, res més estimat que allò qu`r vam perdre... En aquest cas, crec que Martí i Rosa mai s’han tingut, però al mateix temps mai s’han perdut. Ho sé perquè un dia d’estiu ho vaig poder escoltar, un dia que es trobaren quan anaven sols pels carrer, un dia que ja havien passat molts anys. Es van aturar a xerrar, feia molt de temps que no ho feien i van parlar de la família, dels fills, de la feina, dels amics que es quedaven en comú però que cap dels dos havia vist des de feia molt de temps... “Si ja fa molt de temps, que no en sé res d’ells”... i mentre la paraula temps surava en la conversa, tots dos sostingueren un llarg silenci que anunciava que era hora d’acomiadar-se, però “La vida ens deu una” li va dir abans de marxar.

No sé si es trobaran en més ocasions, jo només els escoltaré en aquesta ocasió, tal vegada hi ha moltes altres amb acomiadaments semblants, o sense acomiadaments. Tant fa. Supose que el que més em capfica és saber que pensarem quan d’ací uns anys Martí i Rosa es dediquen aquella salutació curta i cordial, mentre jo sostinc la ma d’ella..