dilluns, de juliol 31, 2006

Compartir experiències

Compartir experiències. Ací està el secret de moltes de les nospres preocupacions vitals. Compartim experiències amb el pares, amb el fills, amb els germans, amb els amics amb les nostres parelles, amb els nostres enemics, amb els companys de feina, amb el veí...


En una dolenta pel·lícula que he vist hui, el protagonista al matí següent d’una nit de sexe amb la xica del film va a buscar-la per esbrinar perquè ha eixit corrents de la seua habitació. “Ens ho hem passat molt bé aquest dies que portem junt i anit vaig voler compartir una experiència més amb tu”. L’escena de la pel·lícula acaba ací i desprès de l’esperat distanciament que anunciava aquesta frase, al final acaben junts. Era previsible, com ja he dit abans era dolenta i per mi les pelis dolentes són les previsibles.

Però aquesta frase de la protagonista deixa algunes portes obertes. És el sexe una experiència més? Segons els guionistes d’aquesta pel·lícula dolenta quan aquesta parella descobreix que s’ho passa molt bé compartint experiències, aleshores decideix compartir una experiència més i van al llit. A la pel·lícula no ens diu res més però sembla ser que aquesta experiència també va ser satisfactòria. Però que hagués passat si en el llit ja no hi hagueren trobat la complicitat que tenien en la resta de coses que havien fet als darrers dies? I si trobem una parella en la qual ens ho passem molt bé fent altres coses però al llit no hi ha aquest bon rotllo, continuaríem compartint experiències junts o deixaríem qualsevol tipus de relació amb eixa persona?

També es por donar el cas contrari, tot i que passa però no és el més freqüent, on el sexe esdevé la única experiència que comparteixen dues persones amb resultats excel·lents. En aquest cas també cal pensar si podem mantindre aquesta intersecció d’experiències físiques, sense cap altre tipus de relació. “Nosaltres el què hem és quedar per follar”, deia una protagonista d’un pel·lícula, i no era porno.

Som animals socials i a la fi el que cerquem, i fem, és compartir experiències. El sexe és una de les experiències que demana més voluntat de compartir, almenys des del punt de vista físic, i per això ocupa una part important de les nostres preocupacions. Qüestió de supervivència.

dijous, de juliol 27, 2006

Finestra de conversa permanent

De vegades tenim la sensació que tenim converses obertes que no hem tancat . Fa unes dies que pense en un amic de València qual fa molts anys que no he tornat a veure. De fet, farà poc mes de 6 mesos els meus van trobar una nota manuscrita que la van tirar per baix de la porta del pis de la platja. Era el meu amic Vicent que em donava el seu telèfon per que em poses en contacte amb ell. L’única referència que tenia de mi era aquell pis, que per sort els meus pares encara mantenen, el seus els van vendre i ja no he tingut cap punt de contacte amb ell. Doncs resulta que és dissenyador gràfic a València, on intenta obrir-se camp en aquest difícil món. He pensat que podria donar-li una oportunitat en Andana Edicions, però encara no tinc cap projecte adient al seu perfil com a dibuixant. Però tinc la sensació que amb Vicent tinc una finestra de conversa oberta del messenger on sempre ens quedem coses per dir.

Aquesta trobada inesperada ens pot fer pensar en la necessita de tindre punt de referència per a trobar a aquelles persones que no volem perdre. Què passaria si s’esborrarà la nostra agenda del telèfon mòbil? O Si perdem la nostra agenda de telèfons? Quins telèfons recordem de memòria? Són aquestes les persones importants d ela nostra vida.

Una situació curiosa és quan anem a grans centres comercials o on hi ha molta gent. M’agrada molt aquella situció que diguem. Si ens perdem ens trobem en aquest punt (al costat d’un banc, d’una farola, una cartelera....). Aquell lloc esdevé el punt de referència en cas de pèrdua, allà és on sabem que sempre trobarem a l’altre. A la vida crec que també tenim punts de referència on sabem que sempre podem trobar a les persones que ens importen.

divendres, de juliol 21, 2006

El feliç engany

Acabe de complir 29 anys. Segons les informacions de ma mare al voltant de la 1:30 de la matinada de l’any 1977 vaig vindre a aquest món, una hora que segon ella avançava que seria un xiquet queli agradava la nit. Tal vegada és que em vaig creure que les coses interessants passaven a partir de la 1:30 de la matinada i per això m’he quedat amb el vici d’estar despert quasi sempre a aquestes hora, és l'hora de que passen coses iontressant, com nàixer, i jo nopuc estra domint. Supose, que a les pròximes 24 hores ja tindre més temps per pegar-li algunes voltes a això d’estar ales portes dels 30.

Però en aquest moment em queda al cap una altra qüestió que parlàvem aquesta nit al sopar. Un home intel·ligent i ple de creativitat ( i també molt atractiu) està lligat de cap, i possiblement també de peus, a una relació de parella condemnada al desficaci. Ell sap que en el seu llit dormen més de dos persones. Tot i això no pren cap decisió dràstica. Es deixa dur i suporta estoicament la situació. És aquesta la nostra actitud davant del grans problemes? Preferim viure enganyats però suposadament feliços sense enfrontar-nos a la realitat?

Fent una llista improvisada de persones que sé que es troben en aquesta situació he de reconèixer que apareixen molt més dels que pensava en primera instància. Però el que més em preocupa és adonar-me que jo també he estat en eixa llista imaginària (encara estic?) que he fet mentre em servien el cafè del temps amb sacarina en la terrassa del bar on sopàvem aquesta nit.

Probablement no siga altra cosa que una qüestió de supervivència i de por. En eixos moments et sents com un xiquet que està sol en l’habitació mirant una pel·lícula de dibuixos animats i s’ho està passant molt bé. I de sobte tens la percepció que hi ha algú amagat dins a l’armari. Un monstre? Però decideixes no obrir la porta i continuar sent feliç mirant la pel·lícula. Per a què malbaratar aquest moment amb preocupacions i desficacis si es pot ser feliç mirant cap a un altre lloc i obviant el problema.

Cal sobreviure i tirar endavant; no obstant, la veritable complicació arribarà si el monstre decideix obrir la porta i agafar-nos d’esquenes mirant cap a un altre lloc.

dijous, de juliol 20, 2006

Còpia de seguretat

He de reiniciar l’ordinador per a instal·lar de nou tot el sistema operatiu. És una tasca pesada que cal afrontar de tant en tant. Son ben pocs els que mai han hagut de patir un formateig del seu disc dur, ja siga realitzat personalment o encomanat a un professional.
Ara em pregunte si no serà necessari crear un procés per a que els humans pugam gaudir també de la possibilitat de formatejar el nostre disc dur cerebral i reencetar els processos del nou sistema operatiu amb aplicacions sense residus. Seria molt profitós de tant.
El problema d’aquest procés de neteja és que abans de dur-lo endavant cal fer una còpia de seguretat per a mantindre totes aquelles coses imprescindibles que no volem perdre. Una tasca igual o més complexa que la de formatejar i reinstl3lar tot el sistema operatiu.
Tornat a l’aplicació humana d’aquest activitat informàtica he de confessar que pot resultar molt agosarat decidir quines són les nostres còpies de seguretat ja que això ens obliga a mantindre en un lloc resguardat totes aquells records, arxius, persones.... que no podem perdre si volem seguir estant operatius. Però a la llarga crec que és molt útil fer aquetes còpies de seguretat periòdiques per`que mai saps quan et pots quedar penjat culpa d’un virus o per una errada del hardware o per altres motius inesperats. Vaig a reiniciar el sistema.

dimecres, de juliol 19, 2006

persones-coixí

De vegades esdevenim coixins. Ple de plomes o de trossos d’espuma, és igual, a la fi no som més persones-coixins on la gent que ens estima deixa anar alguna que altra punyada de ràbia continguda. Probablement, d’ací unes dies també ens humitejaran amb llàgrimes. Però això ja vindrà.

Una de les condicions per a ser un bon èsser-coixí és no fer preguntes, ni cercar, públicament, raons que expliquen les agressions que patim. Quan arriba el violent protagonista de torn i comença a pegar-nos cops de puny durs i secs o ens agafa d’una punta i ens escomet contra una paret o contra el llit amb totes les seues forces, en aquest mateix moment és quan nosaltres hem de callar i suportat tot el que les envestides que ens venen a sobre. Tal vegada ens insulten i també ens provoquen amb frases tendencioses i amb recriminacions sense fonament. Així és en el pitjors moments de les persones coixí. És dur i cal molta, molta paciència.

M’agradaria confessar-vos una cosa, però que no ho sàpiga mai el agressor, que siga un secret entre nosaltres. Les persones coixins sabem, de sobres, els motius que porta als nostres benvolguts violents a tractar-nos així, sabem massa bé que els motius estan lluny de nosaltres i que nosaltres no som els responsables d’aquests esclats de còlera. El problema és que de vegades les descarregues de ràbia quasi sempre acaben esguitant a les persones que més s’estima.... però per a aquestes ocasions estem els èssers-coixí.

dimarts, de juliol 18, 2006

House i Sexe en Nova York

M’he enganxat a dues sèries: House i Sexo en Nueva York. Tampoc és res d’excepcional, ho sé, ja que si no no tindrien més de 3 temporades cadascuna d’elles. Faig una administració sel·lectiva d’elles al llarg del dia. He aconseguit en DVD tots els episodis de totes dues i això em permet injectar-me un episodi quan em ve de gust. Hi ha moment del dia per a House, sobretot desprès de dinar i desprès de sopar. D’aquesta sèrie m’agrada especialment el seu ús de la raó: Al programa especial que li van dedicar a Cuatro van fer una encertada comparació amb Sherlock Holmes.

Sobre Sexo en Nueva York crec que en tinc una enveja considerable cap a eixe tipus de vida que porten les quatre protagonistes. A la fi els dos objectius del guionistes d’aquestes sèries són matar els propis i fantasmes i fer que els espectadors s’enganxen per a que maten els seus propis desitjos incomplets., (no per aquest ordre...)

dissabte, de juliol 08, 2006

Mata'm, però, suaument, per favor

Suaument, sense grans enrenous, has anat esborrant cadascun dels traços d’aquell dibuix que vam fer al sostre del teu pis. Suaument.

Hi havia una cançó que mai em deixaves cantar, Killing me softly, de Roberta Flack. No m’agrada eixa cançó, em deies, No la cantes!, em manaves. Jo, seguidor fidel de les teues dèries, deixava de cantar-la si a canvi tu em subornaves amb una d’eixes carícies que et deixen esborronat uns minuts.

Han passat els anys, i de tant en tant, torne a taral·larejar aquesta cançó. Però, ara ningú em fa emmudir .No hi ets, no em pots contestar ni em somnis, i ara em pregunte quina era la causa que et feia saltar cap al mode imperatiu.

Sempre vaig sospitar que per una atzarosa casualitat tenies una capacitat per veure més enllà de l’horitzó que marca el temps present. Recorde quan escrivies llargs testaments augurant tot allò que jo era incapaç d’entreveure. Un fet que sempre em deixava estupefacte.

Repase la nevera quasi buida, i amb dos ingredients que aquesta nit hi trobe, prepare una explicació a aquest dubte que m’has deixat. Taral·larege de nou la cançó i veig com poc a poc em vas anar matant amb silencis, com suament et vaig anar matant amb silencis. Matar per viure. Tu ja sabies que tot seria així.

De vegades, per motius que la raó no entén,sentim unes inexplicables esgarrifances cap a alguns gustos, melodies, colors... sense saber que l’ànima amaga coses que l’enteniment mai descobrirà.

dissabte, de juliol 01, 2006

La primera nit de juliol

La primera nit de juliol, nit de xafogor i solitud. Les hores esbiaixen els incomplets silencis que anuncien l’ensopegada amb l’estiu. Ara que vinc de la terra de les fonts d’aigua freda i passat enlluernador, ara que sense adonar-me m’he quedat nu i sol, en aquest mateix moment em recorre un tremolós llampec de desig que em convida a escapar-me per a banyar-me els peus descalços a la font, a recórrer amb les mans la suau superfície de les seues aigües, a escoltar el dolç xiu-xiu que suggereix que tanque els ulls per dir-me a cau d'orella: "deixa't portar amor meu".

Aquestes primeres hores de juliol m’abrace al record d’una font com qui es llança d’esquenes a la terra per sentir la humitat dels melangiosos camps de tarongers. Aquesta nit, em submergisc en les seues aigües fredes i òbric la boca de bat a bat per empassar-me l’oblit.