dimecres, d’octubre 22, 2008

Geometria aplicada

Entre els records dels anys d'escola queden restes d'axiomes que amb el pas dels anys s'han quedat entre nosaltres, també hi ha d'altres que han desaparegut en la desordenada memòria. Una d'aquestes màximes, que de tant en tant ressona en converses d'adults, és aquella que diu que "la distància més curta entre dos punts és la línia recta".


La línia recta, recta, recta... de vegades m'agrada pensar que viure no és més que un viatge entre dos punts indefugibles: nàixer i morir. Fins ací, ningú pot posar-ho en dubte, però els maldecaps vénen en el moment d'unir aquest dos punts, en el moment de viure.

M'agradaria donar l'enhorabona a aquells que creuen fer geometria aplicada en la seua vida, aquells dibuixen sobre la quotidianitat els teoremes d'Euclides.

Aquells que viuen la línia recta com tindre uns pares i uns germans perfectes; com estudiar i desprès accedir a una feina que t'agrada, cobrar molts diners i anar progressant dins l'empresa a mesura que passen els anys. Una línia on trobar l'amor de vida, tindre sexe apassionat, casar-se tindre fills. Una línia on apareix un pare o mare feliç que tindrà uns amics que se l'estimen i que l'entenen, i en la feina el cap li farà colpets d'esquena per dir-li que bé va tot. I fins i tot, un dia ell arribarà a ser cap, i tindrà treballadors sota les seues ordres... i mols altres somnis rectes, rectes, rectes...

Però, de vegades, la geometria deixa de ser aplicada. Perquè a la vida no hi ha només dues dimensions (una característica necessària per fer realitat aquest teorema bàsic). Però, la meua vida està plena de dimensions. És una línia plena de corbes vertiginoses, espirals que semblen inacabables i angles desconcertants.

Alguns encara creuen viure en un somni, i per això només dibuixen sobre el paper línies rectes, perquè així creuen que tot els anirà bé... però en la seua ignorància, obliden que els accidents geomètrics vitals (quasi tots inesperats) fan impossible traçar avorrides línes rectes.

dilluns, d’octubre 13, 2008

Escriptor i lector

L'escriptor és exhibicionista, notori, promiscu, neguitós, parcial, caòtic, egocèntric i ex-amant de la solitud.

El lector és anònim, privat, discret, fidel, confiat, silenciós, compromès i apassionat de la solitud.

Però, les paraules de vegades són la benedicció de les relacions impossibles, dels amors fatals i de les passions insospitades.

Un dia qualsevol, com hui mateix, encete una conversa telefònica amb una persona que crec no conèixer. "Hola, sóc Ricard Peris, voldria parlar amb tu...". I em responen: "A si, Ricard Peris, t'he llegit, m'agrada el que escrius al teu blog...". I en eixe precís instant s'entretalla la respiració... i en la pròxima alenada la vanitat m'ompli els pulmons. Hi ha algú a l'altra banda, algú que llig aquestes lletres.Un lector que fa seues aquestes paraules des de l'anonimat, des de la privacitat i la discreció, amb fidelitat i confiança però des del silenci i amb un cert compromís.
Hi ha algú que descobreix amb aquestes paraules la meua nuesa exhibicionista, la notorietat oblidada, la promiscuïtat desitjada, el neguit desaprofitat, la parcialitat sense arguments, el caos angoixant i l'egocentrisme de les misèries.

Però, ara ja no som dos estranys. Ara, el lector està escrivint, i l'escriptor està llegint. Ara, les paraules que hem compartit beneïxen aquesta trobada de solituds.

dimecres, d’octubre 08, 2008

Per què em passa açò a mi?

Una de les millors receptes que hi ha contra molts dels mals de l'ànima és xarrar amb la gent que t'estima. Jo he seguit aquesta recomanació i aquest matí he anat a complir una de les converses que des de fa alguns mesos tenia pendent.

No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.

Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.

Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.

Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".

dimarts, d’octubre 07, 2008

Requeriments

M'han enviat per correu electrònic els requeriments que cal tindre per accedir a un determinat lloc. Des de fa algunes dies esperava aquesta informació, i en aquest temps d'espera no he pogut evitar la temptació fer una previsió personal de quines podien les exigències. Ara que ja tinc el paper davant, repasse amb calma totes les demandes i les proves que cal passar, i arribe a una conclusió: massa exigències per al benefici que puc obtindre.

I pense que no és la primera vegada que això em passa en aquesta vida. Hi ha moltes ocasions que m'han demanat i exigit una sèrie de requeriments que no són conseqüents en els resultats que he obtingut. Com diuen al meu poble:"he fet la figuereta i m'he emportat una puntada al cul". I aquestes experiències acumulades en els anys fan que cada vegada siga més escèptic.

Perquè a realitat, per molt que alguns intenten vendre una altra imatge d'altruista, és que en aquesta vida tothom dóna amb l'esperança de rebre (en l'amor i en el sexe sobretot). I si us diuen que no és així aleshores cal aplicar la particular filosofia de House: "Tothom menteix."

Hi ha moltes formes de donar, i també hi ha moltes formes de rebre, però el que no pot fallar mai és la bidireccionalitat. Per això, a mesura que passen els anys vas entenent que quan fem alguna cosa per un altre, o per un altra, o per alguna causa tots sempre esperem alguna recompensa: carnal, moral, pública o privada, o tal vegada un colpet a l'esquena, ouna mirada de complicitat o un simple i genèric "Gràcies per tot".