dimecres, de març 17, 2010

Guillem i la tassa de xocolata

He fugit per unes dies de les terres valencianes, d'unes terres que en aquestes hores ffan soroll de foc. No ho faig amb la intenció de reivindicar cap posició alternativa a les nostres festes. De fet, i així ho deixat anar en més d'una ocasió, crec que és una errada deixar aquesta festa del foc, un ritualisme de l'entrada de la primavera, en mans d'un determinat sector de la població que davant l'absència de propostes dignes festa l'ha convertit en una senyera del secessionisme i de la "coentor". Hi ha possibilitats dignes... però he de reconèixer que és ben difícil oblidar la buidors dels ninots o el fatal destí de foc. És difícil, però no impossible, pensar que el meu poble és alguna cosa més que combustible per a falles.

Però, deixant de banda les reflexions sobre les festes i la identitat, a hores d'ara, em deture a un cafè d'aquesta gran ciutat on està estic per menjar alguna cosa. Enfront meu, un avi i el seu nét, probablement, raonem davant un tassa de xocolata calenta. El jove gaudeix amb deler d'aquest aliment, mentre l'home gran aprofita per contar-li una d'aquelles històries que ja feia anys que no escoltava contar. L'avi, que crec que es diu Joan, explica que fa molts anys un amic seu ,que es deia Guillem, es va enamorar d'una xicota que es deia Felicitat, però resulta que ell no podia estar amb ella ja que aquella dona pertanyia una una classe social molt més elevada. Per aquest motiu, Guillem va tindre que demostrar el seu amor i la seua valentia, i per això va emprendre un llarg viatge per moltes terres on va lluitar contra guerrers, contra mostres i contra molts altres éssers ben cruels. La lluita i la supervivència van anar canviant a aquell home, i amb el pas dels anys va anar oblidant el vertader motiu que l'havia fet començar aquell viatge. Finalment, quan va arribar el moment de tornar a la seua terra va ser conscient de tot açò, i ple de remordiment pel seu violent passat va decidir abandonar a la seu dona Felicitat i emprendre de nou un viatge del qual mai tornaria.

La darrera paraula d'aquesta història coincideix amb la darrera cullerada que el jove espectador fa a la seua tassa de xocolata. L'avi mira al seu nét, i somriu satisfet per la seua inconscient influència en aquell xiquet que es rellepa els llavis assaborint la dolçor del berenar. Tal vegada, d'ací uns quants anys, el xiquet escriurà una història com aquesta en el seu blog, i no sabrà per quin motiu li ha vingut aquest relat al cap mentre es prenia una tassa de xocolata.

divendres, de març 12, 2010

La por adormida

- Ja no escrius?

I en escoltar aquestes paraules em justifique amb algunes explicacions que fins i tot m'arriben a convèncer a mi mateix. Però, passen unes quantes hores i de nou sóc conscient que mentir és una afiliació de curta durada.

No em vull donar arguments poc convincents, així que escriuré, no amb voluntat de transcendir, ni de cercar la complicitat dels que ens llegim. Diré la meua, per contar allò primer que em passa pel cap, sense massa artificis, sense cap edulcorant i amb poques precisions. Només per compartir temps.

En aquest instant, quan de nou escric i deixe de costat els quefers urgents que des de fa unes setmanes atapeixen la meua agenda, en aquest moment és quan em mire a l'espill. I a la meua pell descobrisc el reflex de la por. És una por xicoteta, que viu arraconada per les preocupacions diàries que van omplint els meus pensaments, però, malgrat això sé que està allà. La meua por descansa arraulida en un racó. La meua por espera una telefonada per despertar-se. La meua por es nodreix de la incertesa d'uns resultats.

Jo tinc paciència i no la molestaré, l'acaronaré quan em demane estima, li cantaré cançons de bressol si es desperta enmig de la nit i li donaré de menjar quan escolte els seus plors. Així descansa la meua por.

Però, de sobte, en una conversa innocent sé que escoltaré la paraula "mort", i la meua por es despertarà i començarà a gemegar des del silenci... i per no escoltar els seus plors , l'abraçaré i em posaré la màscara de la ironia per sentir-me un poc menys mort. Seré irònic per fugir de la incertesa, sóc i seré irònic perquè així podré seguir adormint la meua estimada por.