Parlant de sirenes

Ponentada gran

2012-01-22T12:51:00.000+01:00

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

parets i noms

2012-01-18T01:54:00.006+01:00

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

Recerque el teu nom i el meu nom en moltes parets, però no el veig enlloc. Però, inesperadament els trobe en els minúsculs paperets grocs que has deixat en un racó de l'escriptori; també està el teu nom en l'últim llibre que has llegit, i que oportunament has deixat a la tauleta de l'entrada per convidar-me a seguir-te; també hem escrit el teu nom, i el meu nom en eixa olor de roba neta que de vegades provoca embussos pel nostre corredor; i com no, també hi estan al coixí perdut del sofà que vol sentir el teu cap abans d'anar a dormir. Finalment, també els he vist escrits en els gots, un poc humits, que esperen sobre la taula de la cuina el darrer glop del dia.

En aquestes parets tampoc han escrit cors, però descobrisc al meu costat un full guixat on anotaves les pàgines que et despertaven algun dubte. Tampoc hi ha rúbriques que segellen el nostre pacte descarnat, nosaltres l'hem signat amb mossos que s'escolen entre el plaer i el dolor. Això si, en aquestes parets compartides he trobat un bon grapat de voluntats arriscades que basteixen el nostre mural particular.

Davant d'un futur incert

2011-07-27T01:28:00.002+02:00

Capficat per aconseguir-ho tot i ara. Aquest el manament superior de la deessa Quotidianitat que cal resseguir amb fanatisme. Allò que fa cinc minuts has descobert, demà només serà una anècdota del passat. No hi ha prou en guanyar avui, ni en triomfar demà... prompte serà demà passat, i si et despertes, només seràs un record, tal vegada un dolç record, però al cap i a la fi un record.

Curioses aquestes revolucions que es mencionen en un tweet, revolucions proclamades en els murs dels comentaris, o que fins i tot, si són un poc més antigues, revolucions que es reivindiquen des d'un post. Revolucions subcutànies formulades amb productes inerts.

Però, i si la revolució és allò que es fa amb la perspectiva que donen els marges dels camins. Des de la superació del mite de la generació rebel que aixeca escèpticament el puny mentre esnifa ratlles de d'irresponsabilitat. I si la revolució és llegir detingudament que tenim les mans tacades de sang i sentim la vergonya de portar un cor tan blanc.

Vull volar

2011-06-03T01:55:00.003+02:00

Fa unes setmanes, mentre passejàvem gaudint d'un matí assolellat del mes de maig, un bon amic em va confessar: "Tinc un desig que no puc apaivagar: Vull volar". El vaig escoltar amb atenció i no vaig posar en dubte el seu deler. Sincerament, desconec si algun dia el meu amic aconseguirà volar, però el que tinc ben segur és que jo estaré allí per alegrar-me del seu èxit o per agafar-lo si cau al terra.

Simplement, camines

2011-05-17T01:07:00.005+02:00

Quantes vegades camines pel carrer i no eres conscient ni per on vas? Mecànicament vas posant un peu al davant de l'altre. Mentre, tal vegada penses en les teues coses: si arribe a hora, si havia de telefonar-li a aquell amic, si demà he de fer aquella altra cosa... no ets conscient però, simplement, camines.

Però, de sobte, per un motiu irrellevant (un semàfor, un creuament de carrer, un embús de vianants...) et quedes aturat. Ja no et mous. Les idees que portaves al cap s'esvaeixen en un instant. I el teu voltant queda inanimat. Tot quiet!

Aleshores, t'atrapa la por a fer cap moviment. Ho has oblidat. No saps per on havies d'anar-hi. Per aquest carrer? o per aquell altre? Quin camí serà el més curt? Em creuaré amb algú no vull veure? Trobaré el lloc? Estàs amerat per una insospitada por que ja vas sentir quan eres un nadó i començaves a caminar. Eixe record estava a dins teu i, per uns instants, has rescatat aquell sentiment que s'amaga en algun racó del nostre cervell.

Inesperadament, un pit despistat et frega l'esquena i reacciones. Sense adonar-te fas el primer pas. Quina sort trobar aquesta empenta tan suggeridora. Tornes a caminar, tornes a fer un post, tornes a escriure... simplement, camines

Nou moscada

2011-03-22T21:53:00.007+01:00

Una nit de juliol em va preguntar què era allò que m'enamorava d'ella. Com era previsible aquella qüestió em va descol·locar. Si m'hagués plantejat moltes altres preguntes de ben segur que li hauria regalat un bon grapat d'argumentacions veritablement sostenibles. Però, enamorar-se és d'aquelles coses que mai es mediten, és un regal amb el què t'hi trobes inesperadament una nit qualsevol que et creues amb algú en un pas de vianants d'una gran ciutat. No obstant això, vaig decidir posar raons en els clevills de la desraó, i li vaig respondre amb una llarga (i estic segur que inacabada) llista de motius que m'havien enamorat d'ella.

Ha passat ja algun temps de tot allò. Però, de sobte, fa uns moments, he descobert un motiu més, i en aquesta ocasió inapel·lable, per afegir a la llista. He obert el rebost i he vist allà dins un pot quasi bé ple de nou moscada, i al costat hi ha un altre que encara està per encetar. I he recordat que fa unes dies, amb aquella innocència que encomanen els seus gestos, em va contar que havia anat a comprar i que no sabia si hi havia nou moscada a casa, i davant el dubte havia optat per comprar un nou pot. Després, en tornar a casa, havia descobert que al rebost hi havia un pot per encetar des de fa mesos. "Ara tindrem nou moscada per molts anys", em va dir. Eixa confiança en el nostre futur, i la nou moscada que caldrà afegir als pròxims plats que preparem, m'ha fet recordar aquella llista (inacabada) de tot allò que m'enamora.

Quan et poses un barret

2011-01-28T01:12:00.002+01:00

Quan et poses un barret al cap, tal vegada és perquè fa fred o perquè plou, però, no cal oblidar que també pot ser que siga un dia ben calorós i aquesta és una bona forma de protegir-nos del sol.

Quan en una nit de gener, el silenci de la matinada et porta fer un tomb per tot allò que portes al cap, et pots arribar a preocupar davant l'allau de projectes oberts que deambulen per allà. Els nous llibres del catàleg editorial creixen de forma exponencial, però, saps que les noves estances d'aquesta Andana, les esteu bastint amb fermes mans i nobles pedres.

Quan en una nit de gener, traus el cap per la finestra per veure si encara plou, t'esborrones amb el fred. T'aboques i allà baix de la plaça veus caminar un home atrafegat que torna a casa amagant-se per baix dels balcons per esquivar la pluja. Però, no es banyarà el cap perquè porta un barret de minúsculs quadres marrons que el protegeixen de porositat d'aquestes hores.

I ara, quan tu et poses de nou un barret, tal vegada farà fred o calor, o tal vegada plourà o farà sol, poc importa el motiu concret, ara quan et tornes a posar el barret serà per a no deixar anar del teu cap aquell grapat de paraules que et fan seguir endavant.

Propòsit

2010-12-29T21:53:00.003+01:00

De tant en tant, ens trobem que comença un nou any al calendari. Som conscients des de fa unes dies, o fins i tot fa algunes setmanes que les quatre xifres que encapçalen molts documents van a sofrir alguna modificació. Però, fins que no ho tenim al davant no ho experimentem plenament.

No diré que jo sóc dels que creu en les excessives i recarregades celebracions d’aquesta data. De fet, crec que sóc poc partidari de les “excessives” celebracions de cap esdeveniment. Perquè tot i que el calendari va lent, al nostre voltant tot passa molt de presa.

No obstant això, tot i no fer celebracions, el que si que m’agrada (i prou) és fer avaluacions d’allò que hem passat els darrers mesos. Una activitat a la que m’aboque, inconscientment, i que em porta a fer algunes anotacions per intentar millorar.. si, intentar-ho. Aconseguir-ho és un altra història.

I en aquest quadern del 2010 que en breu tancarem deixe constància d’una anotació que tal vegada m’aprofiten per al futur: “Creure en els propòsits”.

He arribat a aquesta conclusió perquè sóc conscient que no som demiürgs propietaris del nostre destí, què massa sovint ens porta a llocs inesperats, però davant açò sempre ens queden els propòsits. Així m’ho va demostrar fa poc un bon amic que em contar el seu propòsit d’encetar un nou projecte per demostrar que allò on tots havien “fracassat” ell posaria en marxa un nou model. I així ho ha fet. A hores d’ara, encara no tenim els resultats d’aquest encoratjador propòsit que ha encetat. Però, he de confessar que poc m’importen ara els beneficis (que seran bons), allò que he aprés és que cal creure en el propòsits, deixant enrere les pors. Tinc enveja sana del seu coratge.

Finalment, per arrodonir aquesta voluntat de creure en els propòsits, fa unes dies a la vora d’un mar gelat he escoltat a la meua sirena que em deia a cau d’orella que cada any hem d’aprendre alguna cosa nova: tal vegada una llengua, tal vegada una habilitat, tal vegada una nova forma de viure... poc importa. I la idea m’ha enamorat: “Creure en els propòsits per no conformar-se mai, per no aferrar-se a la resignació de la felicitat”.

Escriure en la foscor

2010-12-14T02:01:00.005+01:00

Quan l'escriptura esdevé una eina d'autodescobriment... ben poc importen els altres. I que em disculpe el lector submís que per uns instants em presta la seua mirada.

I és que aquesta escriptura nostra ha de ser una catarsi que ens obligue a mantindre'ns vius, a respirar cada alè com si fos l'últim... a reinventar-nos des de la innocència, des del caos més absolut on de vegades ens porta la desraó.

Personalment, ho tinc molt clar: el caos a tots ens arriba. Especialment als covards que vestixen de raó les seues pors emocionals; als enganyats que fan dels seus fills un antídot del propi fracàs; als que s'aferren a la feina per surar sobre les seues podrides misèries; als que viuen en grans despatxos sense adonar-se que són un parèntesi ocasional; als que s'emboliquen en revolucions virtuals però sense deixar anar el cordó umbilical; als visionaris que van creure que ja ho sabien tot... per a tots hi ha moments de caos.

I quan arriba eixe moment, només sobreviuen aquells que un dia van aprendre a escriure en l'obscuritat, aquells que escriuen per esbrinar les foscors que portem a dins.

Espais fugissers

2010-11-05T01:41:00.001+01:00

A la vida passem per molts espais. Hi ha espais de referència, com aquells llocs quotidians on estem un grapat d'hores cada dia (la casa, el lloc de feina...). Però, també hi ha espais de "passada", on la nostra estada no anirà més enllà d'unes hores, o tal vegada alguns dies... o fins i tot alguns mesos.

Aquest espais fugissers, habitualment són entorns que rellisquen pels racons de la nostra memòria. De fet, aquest llocs efímers queden marcats amb l'etiqueta: "ací he estat jo", que només recordarem si algun dia tornen a aparèixer al davant nostre.

Tal vegada, els espais passatgers per excel·lència són els aeroports, les estacions... i aquells llocs on només passem unes hores, on tantes i tantes històries comencen a bastir-se, i on també, tantes d'altres, aventures tenen el seu punt i final. Però, de vegades, aquest llocs passatgers esdevenen escenaris d'inesperades experiències transcendentals que esmicolen la infrangible llei de la caducitat dels espais.

En el meu cas, tot va passar fa poc més d'un any, quan vaig pujar les escales cap a la porta d'una estació de metro, era tard, vora l'una de la matinada. Aleshores, vaig deixar la maleta apartada a un costat per fer una telefonada:

- Hola, sóc Ricard. Ja estic ací.

I aleshores, aquella estació de metro deixa de ser un espai fugisser.

persona de costums

2010-10-19T00:34:00.006+02:00

Quan la vida, per no dir la salut, no et tracta amb tota la seua benevolència, et veus obligat a agafar una llibreta per pautar els teus hàbits: Ara toca menjar açò, ara toca fer allò i després has d'anar fins allà, però, no oblides que abans hauries de vindre ací... una llarga llista que, amb el pas dels anys, vas assumint de forma tant natural que ni te n'adones que has esdevingut una persona d'hàbits.

Però tot açò pot canviar un bon matí. Com m'ha passat a mi. Un dia feiner, pocs minuts abans que sonés el despertador escolte el truc de la porta. Qui serà tan matí? Mire per l'espiera de la porta i no veig a ningú... així que no faig cas. Però, de sobte torna a sonar el timbre i en aquesta ocasió decidisc obrir la porta i davant meu em trobe un pingüí... si! un pingüí! L'animalet s'escolà entre les meues cames i entrà a casa... des d'aleshores està visquent amb mi, i, com ja podreu imaginar, és difícil fer entendre a un pingüí que jo sóc una persona de costums.

Versions

2010-10-12T23:59:00.006+02:00

Parlar de sirenes no és una tasca fàcil, però tal vegada siga més difícil esbrinar d'on venen.

Fa unes dies al Saler, quan el sol ja s'amagava darrere dels núvols temptats de pluja i els primers vents marins de la tardor raspaven les dunes de coure, passejava de la mà, ingràvida, d'una sirena.

Quan vas de la mà d'una dona tan especial és probable que molts desconeguts et miren bocabadats, i alguns fins i tot, perden la vergonya i et pregunten d'on ha vingut aquella singular companya. Com ella és molt discreta, baixa la mirada i amb el seu silenci em reclama que jo done respostes a aquelles impertinències. I aleshores, davant aquelles preguntes, jo explique que un dia de novembre estava assegut en un banc i ella va vindre de la mar i es va seure al meu costat. A altres els explique que en un passeig per la platja l'arena es va remoure i de sobte es va obrir un gran forat des d'on va eixir ella per acompanyar-me en el meu passeig. Fins i tot, hi ha algunes persones, sobretot aquelles que veig que tenen el gest de tindre molta fam d'imaginació, als quals els conte que a aquesta sirena la vaig conèixer per internet.

Veritablement, no sé quina de les tres explicacions és la certa, així que cada vegada que em pregunten em limite a relatar, amb goig, una versió diferent de com vaig conèixer a aquesta sirena que m'acompanya.

Amfitrió anònim a la Festa d'Algemesí

2010-09-08T03:14:00.008+02:00

La nit del 7 de setembre el meu poble és desperta. Venim de passar un bon grapat de dies de silencis. Però, al voltant de les deu de la nit tot comença de nou.

M'he acostat a la plaça major atret per l'enrenou, en breus minuts anava a començar la primera de les processons de la la Mare de Déu de la Salut. I així ha sigut. Ha sonat la dolçaina i el tabal i la melodia de la muixeranga, engrescadora, senzilla, emocionant, ha donat a llum una nova festa. Una festa que naix i mor cada any en els carrers d'aquest racó de la Ribera.

He assistit, pacientment, , des d'una segona (o tal vegada tercera) fila l'inici de la festa. Des d'aquest perspectiva he vist passar davant meu unes persones que semblaven amics, familiars i estimats veïns. Aixecant les torres humanes de la Muixeranga semblava estar Vicent, Sergi, Gemma, Pere i Raül. Entre els tocs dels bastonets i les planxes he intuït els gestos de Salva i Vicent. També he albirat el rostre d'Alfredo ballant el bolero i tocant la dolçaina el meu cosí Xavi. Tal vegada hi havia més cares conegudes, però ni aquests ni els que abans he nomenat eren realment ells. Ho he descobert quan els he intentat saludar una o dues vegades i no em feies cas. He insistit i he cridat els seus nom, però no he rebut cap resposta. No m'han vist? Per què no feien cas de ningú?

Sobtadament, aquest desdeny m'ha fet reflexionar. I uns minuts després he arribat a la conclusió que cap de les persones que el 7 i 8 de setembre dansa pels carrers d'Algemesí és ell mateix. Si els mirem als ulls, si resseguim els moviments dels seus braços, si escoltem de ben a prop el rebufits de l'esforç es pot veure amb claredat l'absència de noms propis.

De nou, com cada any, des l'enveja ingrata que em provoca ser un amfitrió anònim de la festa, em pregunte per per què passa açò: quin és catalitzador que cada any provoca la dissolució d'un bon grapat de veïns i amics i familiars en les arrels d'aquesta festa datada des de l'any 1724. I la única resposta que ara per ara se m'ocorre és que davant meu no hi ha persones concretes, allà dansen i desfilen moltes generacions de pares, avis i molts altres avantpassats, que any rere any han bastit la festa, han bastit la tradició. Ho fan, tal vegada inconscientment, perquè han assumit el compromís d'un poble, i ho han fet, i ho faran, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del seu poble. Han eixit als carrers d'Algemesí en el moment just, cada 7 i 8 de setembre.

Torna setembre, escola i llibres

2010-09-01T23:27:00.012+02:00

Si a alguna cosa fa olor el mes de setembre és a "inici". Deixant de banda les curtes, llargues o tal vegada inexistents vacances (cadascú que trie el seu cas) aquestes dies tot allò que fem, parlem o escoltem porta implícit una conjugació verbal de futur. He tornat a casa amb les maletes plenes de roba, però també amb algunes idees (descabellades diran alguns) i també, tot s'ha de dir, amb algun que altre quilet de més que la bàscula del bany (eixa confessora dels pecats de la gola) s'ha encarregat de xiuxiuejar-me discretament.

Aquest flaire a "novetat" que impregna aquest inici de curs tal vegada esdevinga una herència implícita de la nostra infantesa. Aquells anys d'escola on el mes de setembre era el sinònim de la tornada a les aules, de retrobament amb els companys, de la mítica redacció que portava per títol: "Què he fet aquest estiu" (per cert, algú recorda haver escrit una cosa així en els seus anys de formació, o és una llegenda docent?). I aquesta tornada a l'escola també ens portava en moltes ocasions sorpreses inesperades: nous mestres, diferent centre, tal vegada algun nou company, un nou pupitre i altres "grans" incerteses semblants que en aquells tendres anys semblaven que eren el reptes més difícils als quals ens enfrontaríem mai de la nostra vida.

Així passen els anys, i de nou arriba enguany un nou setembre i torna a intuir-se aquell olor a escola que sempre arribava en aquest mes. Però, enguany hi ha alguna cosa que fa goig... enguany també obriran les portes moltes escoles del meu país amb una comanda: és el moment de celebrar que fa 25 anys va encetar el seu curs una entitat fonamental en la història recent del valencià i dels valencians. Enguany, setembre també porta records i el regust d'escola, perquè de nou torne a les aules per contagiar-les amb l'esperit dels 25 anys d'Escola Valenciana.

Però, els meus records de setembre, a més de la tornada al pupitre, també estan ocupats per aquell màgic moment d'estrenar llibres. Per aquestes dates, des de la papereria de mon tio m'arribaven a casa un bon grapat de noves edicions amb les pàgines verges i quasi bé tancades per la pressió de l'enquadernador. Els nous llibres emetien un perfum encisador a paper i tinta, una d'eixes olors que et cala per sempre i ja no pots oblidar. Aquell moment d'obrir per primera vegada aquells llibres era un moment màgic que es va amarar a dins de mi.

I de nou em trobe encetant un nou setembre, però ara sóc jo qui està enllestint nous llibres que aquesta tardor Andana posarà a les llibreries. Són llibres per fer pinya, per creure en la cooperació, per anar cap amunt i tocar el cel amb les mans, per reivindicar un esport veritablement saludable, per escoltar músiques que arriben al cor. Tot serà realitat en breu, però ara, davant meu: originals, maquetes, impremtes, edicions electròniques....tot en marxa per aconseguir tindre nous llibres a les mans i poder gaudir d'aquell olor que m'aferra a la infantesa.

Han passat anys d'aquells instants dels primers aprenentatges, dels llibres de text nous... però tal vegada, mirant el present descobrisc que tot torna a repetir-se. Ha tornat la veritable essència de tots els setembre, torna la il·lusió.

La llum de l'estiu

2010-08-20T19:22:00.004+02:00

Tenia un espill ubicat a l'entrada de casa, un lloc amb poca llum. L'objectiu d'aquest objecte era fer una última comprovació del meu estat abans d'eixir al carrer. Però, la manca de llum de natural en aquest espai em provocava moltes dificultats per aconseguir el propòsit marcat. Quan em posava al davant em mirava i remirava però només veia ombres i amb molta dificultat podia distingir el meu semblant. Aquest fet em despertava dubtes i desassossecs: podria oferir així el millor de mi? podria jo així mostrar-me ferm i convençut?.... ara, amb el pas del temps he descobert que era impossible traure profit.

Però, un bon dia l'espill va canviar de lloc, i va abandonar el rebedor. No era el seu lloc. I el vaig ubicar en un altre espai de la casa amb més llum.. i com podeu imaginar el canvi va ser brutal. L'espill es va enlluernar per mostrar-me un reflex ple de detalls, de colors, de matisos ... en definitiva, ara fa goig mirar-se a cada moment en ell ja que em regala una imatge confiada i engrescadora que m'ajuda cada dia a eixir al carrer amb la suficient fermesa per creure que la vida és un repte ple de coses bones per fer.

Malauradament, en massa ocasions ens obstinem en quedar-nos en les parts grises de la vida i allò que aconseguim és enfosquir-ho tot, i renunciar a les llums que hi ha en altres espais al nostre abast.

¿?

2010-08-18T02:13:00.007+02:00

Acabe d'entrar al bloc i he vist que alguna cosa ha canviat.. tu també ho has notat? He vist que hi ha una nova imatge de capçalera, que hi ha nous colors, i per un moment m'he sentit desconcertat. No tenia clar si aquest era el meu bloc o tal vegada havia escrit malament l'adreça i estava visitant un altra pàgina web.

La darrera entrada era la que jo vaig escriure, i sembla que els enllaços estan també tal i com jo els vaig deixar ( per cert, caldria actualitzar-los, no creus?) Però, he de confessar-vos que aquests constatacions inicials no m'han deixat tranquil, així que per comprovar que realment aquest era el bloc Parlant de Sirenes he decidit fer un repàs aleatori pels escrits dels anys anteriors: del 2005, 2006, 2007... i aquesta nova comprovació m'ha aprofitat per dues coses: la primera ha sigut confirmar que efectivament és el meu bloc, i la segona és que rellegir el passat de vegades et fa sentir-te estrany. Confesse que de vegades m'ha costat reconèixer alguns dels testimonis que han quedat escrits en la memòria d'aquest inconstant diari d'anotacions personals.

I després de totes aquestes comprovacions (necessàries desprès de l'ensurt inicial de pensar que hi havia un altre Ricard que també parlava de sirenes, ja seria casualitat!) he analitzat el nou aspecte del bloc, i crec que m'agrada... els colors taronges donen pas als blaus i al blanc. El desassossec de la gran ciutat s'ha enfonsat en un mitigant mar mediterrani... i el banc que em donava seient és ara la cova on es pot canviar el rumb de les històries.... i sembla que aquesta història ha canviat!

El viatge 33

2010-07-21T00:14:00.005+02:00

Ma mare em conta que la vesprada del 20 de juliol del 1977 estava estenent la roba al terrat i va tindre la intuïció que havia arribat l'hora. Així que, com moltes dones fan, va encetar el procés de deixar-ho tot enllestit. Va baixar a casa dels meus avis a veure com estàvem i després es va preparar un necesser. Finalment, li va telefonar a mon pare per dir-li que era el moment. I unes quantes hores després, segons la versió de ma mare, al voltant de la una de matinada vaig començar a rodar per aquest món.

Aquesta mateixa vesprada de 20 de juliol, però de l'any 2010, he anat a comprar-me una maleta. No ha sigut un rampell ja, que des de feia algunes setmanes que em venia al cap la idea (o necessitat) d'adquirir-ne una. He anat a la botiga que hi ha a la plaça del Mercat d'Algemesí i he estat mirant-ne algunes. Necessitava una amb unes mesures concretes, en concret havia de ser de 20x40x55 com a màxim, ja que és el que marquen algunes companyies aèries. He estat meditant-ho i finalment he trobat una que complia els requisits, i a bon preu.

He tornat a casa i l'he obert enmig de l'habitació. En principi he pensat que no em cabrien moltes coses, però mirant-ho més detingudament he pensat que hi havia suficient espai, perquè per a les coses importants no és necessiten gran maletes. Així que he repassat amb la mirada el vestidor per escollir el que voldria posar-hi a dins, i he descobert que els últims mesos m'han regalat roba excel·lent i que em fa sentir-me millor. I he anat dipositant-la acuradament a dins de la valisa.

I ara , quan ja ho tinc enllestit me'n vaig al llit aquesta nit del 20 de juliol amb la mateixa sensació d'emoció que vaig al al llit la nit prèvia a fer un viatge. Amb la roba enllestida a la maleta, el passaport, el dni i la resta de documentació preparada, la insulina necessària sobre la taula de la cuina i un parell de despertadors sobre la tauleta de nit per evitar adormir-me. Tot preparat per encetar un nou any particular, un viatge singular.

llibres i fets

2010-07-17T02:20:00.002+02:00

La paraula escrita esdevé testimoni. I és aquesta voluntat de transcendir més enllà de la particular 'existència humana el que ens impulsa a deixar constància d'allò viscut (o imaginat)... Desprès, ja serà qüestió del pas del temps (i de l'atzar) el que decidirà si la paraula escrita mereix la categoria d'obra "fonamental".

A hores d'ara s'està preparant un llibre per explicar com va ser possible el naixement d'Escola Valenciana. Tot just fa ara 25 anys. Per una qüestió d'atzar tinc el privilegi d'anar, poc a poc, descobrint els passatges que conformaran aquesta obra. I no puc amagar la meua gran il·lusió per tindre la consciència que estic assistint a la creació d'un llibre que permetrà deixar testimoni a les posteriors generacions del naixement del principal moviment cívic de la història recent del meu país.

Però, i tal vegada algú pense que puc resultar agosarat, aquest testimoni escrit no és sols la narració del naixement d'Escola Valenciana, és el relat que dóna transcendència als fets i persones que van possibilitat la recuperació social i cívica del valencià, i per tant de la nostra cultura .

El testimoni oral és la principal font que abasteix aquest llibre, i aquest fet provoca que la seua singularitat siga encara més elevada. I també, la seua necessitat, ja que si no es fes l'esforç per traslladar aquesta història al paper probablement es perdria en l'oblit.

De la mateixa forma que fa poc més de 700 anys, algú va decidir escriure les cròniques de tot allò que passava al nostre territori. Amb aquest mateix esperit hem decidit deixar constància d'alguns dels fets rellevants que han passat a l'últim quart de segle a la nostra terra. A més de compartir aquest esperit, també compartim la incertesa sobre quin és el futur (un sentiment que probablement van viure aquelles persones que van decidir posar sobre el paper la crònica d'allò que va viure el nostre territori fa més de set segles).

Aquest mateix matí he intentat transmetre als meus companys, i entre ells molts dels protagonistes d'aquest llibre de 25 anys d'Escola Valenciana, que estem deixant constància d'uns fets molt importants per al present i futur. Però, sóc conscient que aquesta voluntat de transcendència actual només podrà ser confirmada d'ací a uns quant segles, quan algú reconega en les pàgines d'aquesta obra un llibre dels fets ocorreguts els primer 25 anys que han permès recuperar la nostra nostra llengua i de la nostra identitat com a poble.

Fang a les sabates

2010-07-06T01:30:00.004+02:00

Com si et conegués de tota la vida. Així m'he sentit aquesta vesprada mentre caminàvem pel terme aprofitant les últimes hores d'aquest calorós dia d'estiu.

Perquè hui també ha sigut un dia llarg que mereixia un final amb aquest premi: un passeig pel terme. Hem patit, de nou, una jornada de xafogor, agreujada per l'excessiva agenda de tasques que portes entre mans aquestes dies. "Quan tens una setmana amb tanta feina el temps passa volant", et vaig anunciar quan tot va començar. I tot s'ha confirmat fa unes hores, quan hem compartit la percepció que el constant pas del temps de vegades sembla que s'escurça precipitadament.

I aquesta mateixa precipitació temporal de vegades ens fa creure que en realitat estem abocats a precipicis que semblem complicats de superar. I no sé si vos ha passat, però quan jo em trobe davant un abisme no puc evitar a temptació d'abocar-me per mirar que hi ha al final. La curiositat em pot. I aquest afany intrèpid m'ha ajudat a descobrir que hi ha abismes de gran profunditat, però hi ha també de ben menuts que amb els temps i la distància arribes a dubtar si són realment un estimball.

Aquesta vesprada, mentre caminàvem pel terme, l'abisme més gran que hem trobat ha estat una sèquia que hem hagut de botat. Això ha sigut quan m'ha vingut el rampell de mascle explorador que busca la cacera en el bosc (en aquest cas eren camps de tarongers). I tot ha acabat botant eixa sèquia (que tenia poc d'abisme) i amb les sabatilles plens de fang perquè ens hem vist obligats a travessar alguns camps que acabaven de regar.

Quan per fi hem posat punt i final al meu desig explorador i hem aconseguit trobar un caminal per tornar a vies conegudes he sentit vergonya per la meua poca destresa per orientar-me pel terme. Malgrat això, tu m'has mirat comprensivament i he volgut entendre que des del moment que t'he proposat eixir a fer una volta pel terme ja eres conscient que tal vegada ens acabaríem perdent entre la terra mullada. Era com si ja hem conegueres de tota la vida.

Regals d'aniversari

2010-06-18T01:05:00.018+02:00

Arribes, amb presa, al nostre encontre. Tal vegada de camí has dubtat si jo encara estaria esperant-te. És tard. Però especialment un dia com hui, jo havia de ser-hi. En aquest temps d'espera he començat a escriure més d'una vegada aquest post, intentant trobar les paraules que provocaren l'esclat narratiu, però no ho encertava... i de sobte, un missatge al mòbil ha esdevingut suficient motiu per fer sonar l'alarma del deler: ja venies.

He de confessar-te que mentre t'esperava he anat embolicant aquest regal. I en aquest procés manual, de nou, he sigut conscient de la meua poca destresa a l'hora d'embolcallar paquets. Tal vegada, per aquest motiu, he aprés a valorar més l'interior que l'exterior, perquè a la fi, els farcells de paper sempre acostumen a acabar en algun poal anònim d'escombraires i el contingut sobreviu millor a tot a aquest ritus.

Però, ara que ja has arribat és el moment de celebrar el teu aniversari. Et done primer una capsa, i la mires de reüll, "Ja t'imagines el que és, no?" et pregunte poregós de la teua resposta. I tinc temor perquè si ho encertes em desmuntaràs la sorpresa. "No, no tinc ni idea", em respons mentre, poc a poc vas llevant el paper. Finalment descobreixes que el regal són unes sabates que fa algun temps vam veure en una botiga. "No m'ho esperava", em dius, "però m'agraden molt". Són del teu número, malgrat això mantinc la incertesa si et faran malbé els peus, com et passa amb moltes de les teues sabates noves. Examines amb deteniment el teu regal i pense que aquestes sabates són alguna cosa més que tela i goma encolades. Probablement siguen una inconscient invitació a fer camí, a emprendre viatges sense agència, a recórrer vials sense carrils, a marcar rutes inexplorades i tal vegada a perdres per algun caminal. Tant de bo aquestes sabates mai et feren mal als peus, però sóc conscient que fins i tot el millor calcer del món en algun moment et pot arribar a provocar alguna rascada en la pell. Són les conseqüències indefugibles de l'ús i de la desgastada quotidianitat. Només hi ha un calçat que mai et farà cap ferida: aquell que mai et posaràs. Però, no és aquest el cas, i per això et pregunte innocentment: "Et les vols provar per veure com et van?"

Ja amb la sabatilles posades seus enfront de mi, i agraeixes, de nou, el present. Però la meua delectança voldria anar més enllà, i fer-te un segon regal on posar la ferma actitud de voler progressar, la complaença engrescadora de veure't somriure, la felicitat de creure en les utopies, el goig dels minúsculs miracles diaris que s'emmirallen en els teus ulls. A tot això, hi afegiré una llibreta sense última pàgina per escriure la llista dels desitjos per complir . També voldria que em cabera en aquest regal l'enyor amarg de la terra, els secrets que mai et diré, els desassossecs que em desperten algunes nits i sobretot la tendresa que alimenta aquesta creença de sentir-nos eterns.

I per posar tot açò he trobat una caixa xicoteta, on crec que hi ha suficient espai. Tu camines per l'habitació per comprovar que les noves sabatilles no et fan mal als peus, i jo, mentre, embolcalle el segon regal amb aquest grapat paraules, de nou amb poca destresa.

L'estreta frontera del paradís

2010-06-07T21:56:00.010+02:00

seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
VAE

Des de fa algunes setmanes pateixes un mal de costella ben dolorós. Tu creus que la causa és un mal bac que et vas fer unes dies. Però, en realitat aquesta aflicció que t'acompanyava nit i dia és un presagi. Tal vegada no has volgut veure els senyals, has preferit mirar cap altres llocs, però, tard o d'hora el destí espera.

I aquest matí ha arribat el moment. Ja feia temps que no tet senties afora del paradís, però aquest matí, sobtadament, has estat expulsat per assaborir el regust amarg de la humiliació. A la nostra terra, la frontera entre el paradís i l'infern és tan estreta que tu l'has creuat hui sense adonar-te, i, inesperadament, has presenciat com et convidaven a redimir-te, com et menyspreaven amb el gest prepotent.

Tal vegada, no fa molt de temps, quan valies ben poc, hauries capitulat davant la prepotència. Tal vegada hauries oferit el bescoll com un animal abatut. Això era quan no tenies forces, quan les llargues travessies exhauriren els esperits més fornits. Però ara, tot és diferent.

Ara, quan vinguen a escopinyar els teus principis, a maleir el teu compromís, a riures de la coherència dels teus pensaments, a convidar-te a indefinir-te. Ara, tot serà diferent, perquè l'experiència viscuda t'ha portat a descobrir que tot això són banalitats. Perquè tu ja has decidit, fermament, que allò que val és la consciencia de no ser res si no s'és poble. Tu eres el poble dels teus pares, el poble dels teus avis, el poble que parla la teua llengua Tu saps ben bé que no es tracta només de paraules, sinó d'un patrimoni, inabastable, que és la més estimada herència que mai rebràs. I tu ho saps, eres conscient, i voldries que per uns moments aquells tempestuosos que tens al davant teu entengueren que allò no és qüestió d'insult, o d'una errada o d'uns quants milions d'euros. Es tracta de molt més, és tracta de la teua dignitat. "I tu, greument, has escollit".

Coses de mare

2010-05-28T02:17:00.005+02:00

Desprès de dinar, he recollit els plats i els he portat a la cuina on ma mare endreçava els estris que encara omplien el banc de marbre. "Vine que et conte una cosa, però que no em senta ton pare". Jo pacientment i recolzat sobre una pared de la cuina l'he escoltat mentre feia les pertinents digressions que acompanyen a quasi totes les aventures que em conta ma mare.

I mentre xarrava i xarrava, m'he fet la promesa de no dir res fins que ella penses que ja havia acabat la seua exposició. I quan ha posat un aparent punt i final li he donat la meua sentència. He d'admetre, i més ara des de la distància temporal, que tal vegada he sigut un poc dur, però hi ha coses que em cansen... i que per sort he esborrat de la paperera.

He oblidat preocupar-me pel que diuen o diran persones que no em coneixen. He aprés a preocupar-me només per aquells que formen part del meu íntim entorn. He oblidat fer inapropiats pronòstics sobre les vides alienes. He aprés a desitjar sort, i a creure que jo n'he tingut molta per trobar i retrobar a certes persones. Però, sobretot he après que no es pot oblidar, i que no s'ha d'oblidar el que he aprés.

"Mare, deixa-ho córrer". I davant l'esterilitat de les cabòries alienes, que tantes vegades alimenten els insuportables entorns localistes, li he contraatacat contant-li el nombrosos projectes editorials que porte al cap. I, sobretot, un que per sort ha vingut fa poques dies al meu correu i que em fa molta il·lusió. Hi tinc moltes esperances dipositades (en breu sabré si va endavant). Finalment, ma mare, davant la comparativa entre els projectes de futur de les meues paraules i el culdesac de les cabòries que ella em relatava, ha admès que no paga la pena malbaratar esforços quan hi ha tantes i tantes coses per fer... Ja veure'm quan li dura... coses de mare.

Senyals

2010-05-25T02:09:00.006+02:00

Aquest migdia tornava a casa per la carretera comarcal de sempre. La finestreta baixada per apaivagar el calor que anuncia la imminent arribada de l'estiu i alguna cosa semblant a aquesta sonava a la ràdio. Era dilluns i començar la setmana sempre arrossega alguna que altra dificultat.

La carretera que cada matí em porta i em torna a la feina és una via comarcal amb algunes rodones, i amb determinats llocs que permeten l'avançament. El camí transcorre enmig d'horts, principalment de tarongers, i algun que altre polígon industrial. Aquest fet provoca que de forma prou usual tinga que adaptar la meua velocitat a la d'algun camió o tractor agrícola. I un d'aquests últims era el que m'ha tocat aquest migdia portar al davant. Com és normal el skilòmetres per hora que jo volia portar eren prou més elevats dels que podia aconseguir aquell humil vehicle agrícola, aixi que he decidit començar la maniobra d'avançament. He mirat que hi hagués línia discontinua i desprès he girat un poc el volant cap a l'esquerra per ubicar-me més enmig i poder veure si veia algun altre cotxe de cara. Però, l'amplària i el volum del tractor que m'impedia la meua veloç marxa dificultaven la visibilitat del carril contrari. Quan he avortat en un parell d'ocasions la maniobra davant la manca de visibilitat que em donés seguretat he vist que el tractor posava en marxa l'intermitent de la dreta, i amb una bona dosi de bona voluntat per la meua banda, he interpretat que el conductor del tractor havia visualitzat els meus fracassats intents, i aleshores, conscient, que el seu volum em dificultava la visibilitat em volia ajudar indicant-me que el podia avançar sense cap perill. Aquesta ha sigut la meua interpretació del seu senyal i amb celeritat, i confiança, he mamprès la maniobra d'avançament que ha resultat efectiva. Pel carril d'enfront venia un camió però estava ben lluny. Finalment, quan ja havia superat al tractor he mirat per l'espill retrovisor i he vist que el vehicle agrícola estava girant a la dreta de la carretera per endinsar-se per un caminàs de terra i anar a treballar algú camp.

Davant aquest descobriment inesperat he entès que el senyal que m'havia fet el conductor del tractor no volia ajudar-me a avançar-lo, en realitat, era molt més simple i evident. El seu senyal indicava que anava a girar a la dreta. No obstant això, el meu desig d'avançar-lo m'ha fet veure més enllà de l'evidència, i m'he omplert de confiança per emprendre una iniciativa que portava camí del fracàs. I és que de vegades no importa els senyals que ens trobem al davant nostre, sinó com volem (o desitgem) interpretar-les.

El gerro blanc

2010-04-25T02:05:00.006+02:00

Apagues la televisió i et quedes mirant la pantalla negra. No és la primera vegada que ho fas. Però en altres ocasions has decidit obrir un llibre o posar-te el portàtil al davant. Però, en aquesta ocasió et quedes mirant el moble de la televisió i te n'adones que sobre aquell aparador negre d'Ikea descansa un gerro un blanc de cos ample i coll estret i allargat. No et sorprèn la seua presència, saps que està al pis des de fa temps, però en aquest instant prens consciència d'aquest objecte decoratiu que està al davant teu.

L'observació s'allarga uns pocs minuts i desprès et venen les reflexions. La primera és un gest de desaprovació: "No m'agrada aquest gerro ací". No et desagrada l'essència d'aquest element decoratiu, sinó la seua col·locació al teu pis, i gires el cap a un costat i l'altre cercant un lloc millor per reubicar-lo. Però no ho tens gens clar. Aleshores, tornes el teu objectiu ocular cap al gerro blanc que descansa des de fa temps sobre el moble de la televisió, i comences a fer-te preguntes.... Com va arribar a ma casa? Per què vaig decidir col·locar-lo allí? Ha estat allí sempre? El vaig comprar? Me'l van regalar? Has perdut la memòria, i no saps les respostes.

I tornes a mirar el gerro blanc que descansa sobre el moble de la televisió, i penses en les hores i hores que hi ha estat davant teu. Malgrat això, fins aquest instant mai havies reflexionat sobre la seua presència. Tal vegada culparàs de tot açò a la quotidianitat que provoca la manca d'atenció sobre les coses que tenim al nostre voltant. Ho saps perquè aquesta idea no és nova per tu, ja que en les ocasions que has arribat a un lloc nou, en els primers moments, ho has mirat tot amb els ulls ben oberts per resseguir i descobrir els detalls. Però, saps ben bé que a mesura que repeteixes les visites vas aclucant els ulls i convertint aquest inicial esbalaïment pueril en mansa indiferència. Efectes secundaris de la quotidianitat.

Aquesta nit, però, has tornat a obrir els ulls per veure davant teu el gerro blanc de cos ample i coll estret. Tal vegada és l'avorriment d'una nit de dissabte, o tal vegada és aquest vici inconfessable teu per qüestionar-te el fonament de les conveccions. Què es açò? Una virtut o un defecte? Saps ben bé que no es pot viure en el perpetu qüestionament de tot, però també saps que no t'han parit per ser esclau d'absurds dictats. Eres persona famolenca de raons, alenes arguments per poder sobreviure enmig d'aquesta desconcertant existència.

Passen els minuts, i et ve el son, però abans d'anar a dormir has pres una decisió sobre el futur del gerro blanc que descansa sobre el moble de la televisió. No saps on el posaràs, ni si el lloc on estarà t'agradarà més o menys que on està ara, però, indefugiblement, has decidit que ha de canviar de lloc.

Guillem i la tassa de xocolata

2010-03-17T17:08:00.004+01:00

He fugit per unes dies de les terres valencianes, d'unes terres que en aquestes hores ffan soroll de foc. No ho faig amb la intenció de reivindicar cap posició alternativa a les nostres festes. De fet, i així ho deixat anar en més d'una ocasió, crec que és una errada deixar aquesta festa del foc, un ritualisme de l'entrada de la primavera, en mans d'un determinat sector de la població que davant l'absència de propostes dignes festa l'ha convertit en una senyera del secessionisme i de la "coentor". Hi ha possibilitats dignes... però he de reconèixer que és ben difícil oblidar la buidors dels ninots o el fatal destí de foc. És difícil, però no impossible, pensar que el meu poble és alguna cosa més que combustible per a falles.

Però, deixant de banda les reflexions sobre les festes i la identitat, a hores d'ara, em deture a un cafè d'aquesta gran ciutat on està estic per menjar alguna cosa. Enfront meu, un avi i el seu nét, probablement, raonem davant un tassa de xocolata calenta. El jove gaudeix amb deler d'aquest aliment, mentre l'home gran aprofita per contar-li una d'aquelles històries que ja feia anys que no escoltava contar. L'avi, que crec que es diu Joan, explica que fa molts anys un amic seu ,que es deia Guillem, es va enamorar d'una xicota que es deia Felicitat, però resulta que ell no podia estar amb ella ja que aquella dona pertanyia una una classe social molt més elevada. Per aquest motiu, Guillem va tindre que demostrar el seu amor i la seua valentia, i per això va emprendre un llarg viatge per moltes terres on va lluitar contra guerrers, contra mostres i contra molts altres éssers ben cruels. La lluita i la supervivència van anar canviant a aquell home, i amb el pas dels anys va anar oblidant el vertader motiu que l'havia fet començar aquell viatge. Finalment, quan va arribar el moment de tornar a la seua terra va ser conscient de tot açò, i ple de remordiment pel seu violent passat va decidir abandonar a la seu dona Felicitat i emprendre de nou un viatge del qual mai tornaria.

La darrera paraula d'aquesta història coincideix amb la darrera cullerada que el jove espectador fa a la seua tassa de xocolata. L'avi mira al seu nét, i somriu satisfet per la seua inconscient influència en aquell xiquet que es rellepa els llavis assaborint la dolçor del berenar. Tal vegada, d'ací uns quants anys, el xiquet escriurà una història com aquesta en el seu blog, i no sabrà per quin motiu li ha vingut aquest relat al cap mentre es prenia una tassa de xocolata.

La por adormida

2010-03-12T02:10:00.004+01:00

- Ja no escrius?

I en escoltar aquestes paraules em justifique amb algunes explicacions que fins i tot m'arriben a convèncer a mi mateix. Però, passen unes quantes hores i de nou sóc conscient que mentir és una afiliació de curta durada.

No em vull donar arguments poc convincents, així que escriuré, no amb voluntat de transcendir, ni de cercar la complicitat dels que ens llegim. Diré la meua, per contar allò primer que em passa pel cap, sense massa artificis, sense cap edulcorant i amb poques precisions. Només per compartir temps.

En aquest instant, quan de nou escric i deixe de costat els quefers urgents que des de fa unes setmanes atapeixen la meua agenda, en aquest moment és quan em mire a l'espill. I a la meua pell descobrisc el reflex de la por. És una por xicoteta, que viu arraconada per les preocupacions diàries que van omplint els meus pensaments, però, malgrat això sé que està allà. La meua por descansa arraulida en un racó. La meua por espera una telefonada per despertar-se. La meua por es nodreix de la incertesa d'uns resultats.

Jo tinc paciència i no la molestaré, l'acaronaré quan em demane estima, li cantaré cançons de bressol si es desperta enmig de la nit i li donaré de menjar quan escolte els seus plors. Així descansa la meua por.

Però, de sobte, en una conversa innocent sé que escoltaré la paraula "mort", i la meua por es despertarà i començarà a gemegar des del silenci... i per no escoltar els seus plors , l'abraçaré i em posaré la màscara de la ironia per sentir-me un poc menys mort. Seré irònic per fugir de la incertesa, sóc i seré irònic perquè així podré seguir adormint la meua estimada por.

Prioritats

2010-02-11T01:40:00.004+01:00

Quasi tots passem etapes de l'any amb més feina. Hi ha algunes ocupacions que tenen un ritme de treball més elevat que d'altres, no obstant això, a totes les feines hi ha cicles i mai vivim una línia recta, l sempre hi ha oscil·lacions (per sort).

Quan estem enmig d'una aquestes etapes de molta feina les tasques es van acumulant a un ritme frenètic, ja que per una estranya raó les feines inacabades atrauen a altres tasques. I aquest fet provoca la saturació de l'agenda. I davant d'aquesta situació, la recomanació que sempre m'han fet és: prioritzar. Agafar totes les tasques pendents i ordenar-les per establir un ordre i així poder completar-les sense caure en la desesperació.

Aquest mateix consell el vaig donar jo a una persona que vivia uns mesos de la seua vida on pensava que no donava coll a tot allò que li estava passant. Prioritza, prioritza, li deia jo, posa-li valor a les coses que has de fer i així podràs seguir endavant sense caure en l'angoixa.

Amb bona voluntat va acceptar els meu consell, i va comprar-se un bloc de post-it per apuntar totes aquelles coses que havia de fer. Aleshores va omplir els paperets i es va inundar la la taula de taques grogues, desprès va començar la segona fase: ordenar.

Des d'un segon plànol jo observava amb admiració aquella posada en pràctica del meu consell, i per uns moments em vaig sentir plenament satisfet. Em sentia com un mestre content amb el seu deixeble. Però de sobte, vaig intuir que hi havia un problema. Semblava que un dels post-its no tenia una ubicació clara en l'ordre de prioritats. Tant anava dalt, com baix, i de vegades es movia per quedar-se enmig. Vaig deduir que no ho tenia tenia gens clar, fins que definitivament es va girar cap a mi i em preguntà:

- Tinc un dubte, no sé en quin ordre de prioritat he de posar aquesta tasca?
- Quina tasca és?
- Estimar - em respongué amb aparent solvència.

Aleshores vaig pensar que havia dipositat excessives confiances en el meu consell ja que aquesta persona havia aprés que les tasques que es poden prioritzar, però havia oblidat que a la vida hi ha necessitats que estan per damunt de qualsevol jerarquia.

La compra del divendres

2010-02-06T02:34:00.007+01:00

Aquesta vesprada he anat a fer la compra de la setmana i tenia pressa. A casa m'esperaven algunes feines per acabar i desprès, havia de fer la necessària desconnexió de divendres per la nit, una exigència desprès d'una atrafegada setmana. Per aquest motiu m'havia proposat fer la compra a corre-cuita.

He passat pel final del corredor de les pastes, els olis i caldos diversos, sense posar massa atenció, ja que en aquesta ocasió no necessitava carregar-ne res d'aquell apartat del supermercat. Però, per una estranya raó els meus ulls s'han quedat capficats en una parella que entre les prestatgeries del pots de llegums en conserva i la sal havien decidit acurtar les distàncies entre els seus cosos per enllaçar-se en una apassionada abraçada. Per un segons he aturat la mirada en ells, i me n'he adonat que allò era una mostra fefaent d'aquella recomanació que diu que no és bo anar a comprar abans de les menjades, ja que carregues més del que realment necessites. I efectivament, en aquell corredor hi havia molta fam. Però, com la pressa em coacciona, i no vull pecar de tafaner, he decidit seguir la meua marxa adquisitiva.

No obstant això, m'he quedat amb el regust de saber quin era el final d'aquella desfermada abraçada, així que he enfilat pel corredor paral·lel amb l'objectiu d'abocar-me de nou al passadís dels enamorats, però en aquesta ocasió des de l'altre costat. I quan ja estava a punt de tornar a mirar cap aquell lloc del supermercat, m'he trobat davant meu amb la xicota que fa uns segons era la protagonista d'aquella escena apassionada. He tingut la sensació que m'havien enxampat, i instintivament he baixat la mirada cap a una de les prestatgeries de condiments que tenia la meua dreta. Per una estranya raó he sentit una compulsiva vergonya per la meua tafaneria. Aleshores, he sigut conscient que no està bé això d'anar espiant la vida dels altres i que ja tinc prou preocupacions al cap com per fer de voyeur provisional.

Així que he fet mitja volta per seguir fent la compra del divendres per la vesprada. He tornat enrere per a la prestatgeria refrigerada dels formatges per agafar un d'aquells de cabra que tant m'agrada per a les amanides. De sobte, just al davant dels formatges he vist que s'havia aturat, de nou, la xicota de l'escena de passió. M'he quedat per uns segons aturat pensant-hi en tot el que ha passat, i just en eixe moment m'ha avançat per la dreta el mateix xic que abraçava a aquella xica davant dels pots de llentilles i cigrons. Per uns moments he pensat que l'escena de passió tindria una segona part, en aquesta ocasió amb els formatges com a testimoni. Però, inexplicablement, han passat un al costat de l'altre i no ha succeït res. Semblaven dos perfectes estranys vestits d'anonimat. Un creuament fugisser, i això és tot.

M'he quedat totalment sorprès i he pensat que tal vegada era un joc sexual que havien escenificat aquesta parella per recuperar la morbositat amb suposats encontres anònims. No obstant això, un altra de les possibilitats que m'ha passat pel cap ha sigut que la meua imaginació s'ha posat a a jugar i el meu cap ha creat aquella fictícia escena passional entre sal, ous i pastes.

Finalment, he decidit seguir amb la compra i deixar per altres moments aquestes cabòries,. Aleshores, he continuat el meu camí cap al formatge de cabra i quan m'he apropat al prestatge dels refrigerats. La anònima xica s'ha quedat al meu costat , i inesperadament, quan s'adonat que jo estava allà, s'ha girat i m'ha dit:

- Hola, m'ha encantat com m'abraçaves davant de les llentilles i les cigrons.

L'últim alé del dia

2010-01-10T10:04:00.008+01:00

Et dedique l'últim alè del dia... estic esgotat desprès del llarg viatge que he patit en les últimes hores. Però aquest cansament no apaivaga el desig de deixar-te unes quantes paraules que tard o d'hora sé que llegiràs. Ha sigut un dia estrany, i ara m'envaeix una inexplicable sensació desconcertant. Hauria de desfer la maleta, però estic exhaurit. Les hores d'espera i els trasllats fan que les jornades com la de hui semblen que duren més de 24 hores.

Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.

En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.

I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.

Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.

Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.

Jo també tinc una Mort

2010-01-06T01:22:00.007+01:00

Torne al llit, i com ja esperava, note la teua absència. No encerte a posar-me d'acord amb mi mateix si aquesta nit puc dormir cap a la finestra o deixant la mirada perduda en la porta del vestidor. Em costarà adormir-me, ho sé. El primer pas serà cercar el silenci, engolir-me el desig i intentar tornar als somnis que ahir vaig oblidar.

Intente apaivagar la respiració i relaxar els músculs arraulits pel fred, però ràpidament descobrisc que aquest no és el camí cap al món de Morfeu. Els pensaments brollen del meu cap com una cadena que mitiga els meu desig de dormir. Pense en els xiquets que a hores d'ara descansen agafats al coixí de la il·lusió, i enyore aquest sentiment d'innocència. I la cadena es mou... i em porta ara pels canals on es van escórrer les meues il·lusions. Endinse la mà en les fredes aigües dels temps passat per prémer amb els dits algunes d'aquelles nits que per uns instants vaig creure que tot allò seria etern. Però la cadena no s'atura, i en aquesta incerta cadència d'emocions és el torn dels naufragis.I ara les aigües del pensaments fracassats m'ofeguen, i jo intente salvar-me recitant-te els versos que alguns no sabran llegir... però me n'adone que no hi ha rima, no hi ha poesia que em salve de la mort. I de nou la cadena dels pensaments torna a girar....

Però, de sobte, el meu cos gronxa suaument sobre el matalaf. Què ha passat? Algú s'ha assegut als peus del meu llit. Em desperte corglaçat davant aquesta presència inesperada. I el veig a ell al peus del meu llit, assegut i amb la seua mirada assossegada. "No tingues por", em diu, "només vinc a cantar-te una cançó de bressol, a llegir-te versos per a salvar-te"...i em recita:

Jo tinc una Mort petita
meua i ben meua només

Com jo la nodresc a ella
ella em nodreix igualment

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

I respire el versos del poeta que descansa sobre els peus del meu llit, i compense de nou l'alè necessari per seguir viu. M'empasse les seues paraules, evoque les experiències que hem viscut És el moment de fondre els records per bastir una cuirassa emparadora. "Gràcies Estellés, ja pots marxar, amb el teu exemple bonhomiós has aconseguit temperar el meu esperit". I mentre el poeta s'esvaeix, jo pense que també tinc una Mort petita, i és d'allò meu, el més meu. I que també és molt més meua que la vida, i que amb mi va, i aquesta nit, amb mi se'n ve.

Espera

2009-12-20T02:09:00.005+01:00

T'has despertat a la tercera vegada que sonava el despertador. Les dues primeres havies decidit donar-te una treva de cinc minuts més. Aquest matí no has posat la ràdio, ja sabies que faria fred i no et calia molta més informació. T'has regalat una dutxa amb aigua ben calenta, fins al límit de sentir una lleugera cremor als muscles. Desprès, un cafè amb llet, i et poses a torrar el pa per l'esmorzar. Has eixit de casa amb el temps mesurat per arribar a l'hora justa.

Al cotxe, vas pensant que hi ha dies del calendari que no no oblidaràs fàcilment, i hui pot ser un d'eixos. Escoltes alguna emissora de música, ja que continues fidel a la teua voluntat de no voler més informació que la que portes a dins. I quan menys ho esperes, ja ets al teu destí. Hi ha lloc al pàrquing. Deixes el cotxe i camines fins a un dels nombrosos bancs de la sala d'espera. Estàs nerviós, i estàs content. El teu torn no arriba a l'hora marcada, així que finalment decideixes comprar el diari. Fas una lectura en diagonal dels titulars i et trobes amb interessants articles sobre literatura infantil. Cansat d'estar en aquell banc t'aixeques i recerques la porta on tothom espera . Repasses les cares dels teus companys temporals anònims en aquella sala, i tornes a fer evident la teua convicció sobre les amagades històries que s'enfonsen en tots aquells ulls que pacientment esperen el seu moment. Hi ha pares que esperen al fill, amics que preparen una sorpresa a un company, mares que enyoren a la seua filla, germans que no han oblidat el seu compromís familiar, parelles que s'abracen als futurs compartits, i fins i tot , has vist a algunes persones solitàries que s'esperen a ells mateixa i no saben si finalment arribaran a temps.

Sense deixar-se res pel camí

2009-12-11T02:59:00.005+01:00

Arribarà el dia, i serà un matí quan anuncien per altaveu el moment just. I eixirè a l'escala a corre-cuita, i entropessaré amb els graons. I mentre vaig baixant, dubtaré si m'he deixat la porta del pis oberta, o el foc encès, o si la pica s'inundarà d'aigua calenta. Ja vaig pel tercer. En la cursa cap a baix intentaré recordar allò que havia de dir-te, però oblidaré que no sabré com desdir-me. He arribat al primer pis. Ja quasi estaré davant de la porta i no sabré com rebre't: amb dos besos o una abraçada o un educat "com estàs?". Mai t'esperat.

No vull saber on porta açò, no vull perdre temps jugant a endevinaire. Aquesta titella ja no porta cordes, aquest espectador ja s'ha cansat de seure en el pati de butaques. I aleshores s'obrirà la porta i ens trobarem, em vindrà un perfum de misteris i goig.... estic nerviós, ho sabràs només veure'm.

Passats uns minuts, quan te n'adones que ja he recuperat l'alè, subtilment t'acostaràs per mussitar-me a l'orella: "No tingues pressa, que no ens de perdre res d'aquest camí". I així ha de ser, pujarem al cotxe, i en el trajecte ens vindrà de gust aturar-nos en una cafeteria. Jo demanaré un cafè sol amb sacarina i no vull saber el que tu demanaràs (això és cosa teua)....i aleshores et diré: "Hola, sóc Ricard, com et diuen?"

L'arròs per a qui el sap assaborir

2009-12-09T00:28:00.007+01:00

Per seguir la línia de menjars que vaig començar el passat post... hui seguim amb un nou tema de menjars. En aquesta ocasió, el fet que ha despertat aquestes paraules ha sigut la segona paella de carxofes i faves de l'hivern 2009, que he preparat aquest migdia.... els comensals eren un bon grapat d'amigues i amics que ens hem reunit a la muntanya de Carlet... i sóc conscient que no queda del tot bé dir que el resultat final de l'experiència culinària ha sigut gustós, però així m'ho han dit.

Darrere d'aquest resultat final hi ha tota una preparació: Primer anar a comprar a la verduleria d'Anna, on Eduard em va vendre faves i carxofes (estem en plena temporada i es nota). Comprar la carn, l'arròs... i altres ingredients. I desprès, hui amb algunes mans per ací que ajudaven a pelar faves i altres mans per allà que tallaven les carxofes, hem anant cuinant aquest plat hivernal.

Desprès, com diu la dita, a la taula i al llit al primer crit. I davant la paella, mentre compartíem cullerades, complits i anècdotes del passat, m'empassat una cabòria que em capficava algunes hores abans. Mentre escoltava les felicitacions per la tasca, m'ha vingut al cap el pensament que sempre és positiu recollir els fruits de l'afany. Per a aquell que ha fet l'esforç, no hi ha més alta satisfacció que veure que allò allò que has donat, arribarà a algú que sap apreciar-ho i que en traurà profit. I aleshores, em pregunte: Per a què volem oferir un plat de carxofes i faves a persones que amb un insípid plat de créixens bords rebullits ja en tenen prou. Això seria com cuinar per a pelacanyes condemnats per la mesquinesa. No paga la pena. Allò que cal fer és donar el millor a aquells que saben apreciar-ho, i els que que compartíem hui taula ho sabien apreciar.

Per tant, tinc ben clar que no prepararé el meu arròs per aquells que no saben assaborir-lo. I aquells que hui ens posen males cares, ja vindran (el temps els portarà) demanant almoines, demanant les sobres que no han quedat.

Tot i això, sóc conscient que és una llàstima que aquests pobres d'esperit que recerquen la felicitat en pous d'ignorància estan tan amarats d'inòpia que no sabran entendre les meues paraules, fins i tot, crec que ni m'han llegit ni em llegiran. Tant em fa.

I tanque, com cal: Bon profit!

Menjar fora de casa

2009-11-27T03:04:00.008+01:00

Les circumstàncies m'han obligat, durant les últimes setmanes, a menjar fora de casa. Aquest fet suposa uns inconvenients, però també uns avantatges.

Sobre els inconvenients tots en podríem dir alguns, com per exemple, els efectes sobre la dieta, ja que se suposa que per alguna estranya raó fer àpats fora de la llar ens porta a augmentar les racions quotidianes. No obstant això, sempre ens queda l'opció d'apostar per aquells aliments més saludables i així compensar el fet de menjar dos plats i unes afegides postres. Un altre dels inconvenients de dinar afora de casa és que desapareix de l'agenda el plaer de seure uns minuts al sofà, per fer una cafè.

Però, deixant de banda aquests i altres desavantatges, el fet de menjar fora de casa també et reporta, de vegades, agradables sorpreses com la que em vaig trobar la setmana. passada Crec que va ser dimarts o dimecres, no ho recorde. El fet va ser que estava per una barri de la ciutat on no havia estat abans, i quan es va fer l'hora de dinar vaig decidir posar un punt i a banda a la feina i complir amb el ritus diari de l'alimentació. Així que després de fer un parell de tombs pels carrers d'aquell desconegut barri, finalment vaig vore un restaurant amb una cert flaire antic, però que em va donar bones sensacions. Així que com les ordres de la meua panxa ja començaven a manar sobre qualsevol altre raonament, vaig seure en una taula menuda amb un mantell de paper sobre el que descansaven dues copes i dos plats. "Dinarà vostè sol", "Si, jo només"... Així va començar la conversa amb el cambrer que ràpidament em va donar la carta del restaurant. De llampada vaig repassar les propostes culinàries d'aquell local per adonar-me que no s'escapava dels convencionalismes de qualsevol altre. Però, de sobte a la darrera pàgina de la carta, em vaig trobar amb unes paraules que no havia llegit enlloc: "També pot demanar el plat únic i especial del dia. Pregunte al cambrer"... I portat per la curiositat, i amb la vergonya perduda, això vaig fer: "Què és això del plat únic?".. "Ara li ho explique. Mire el nostre cuiner cada dia inventa un plat nou i el prepara per als clients que ho demanen. Es tracta d'un àpat deliciós i únic que vostè no ha tastat ni tastarà mai en cap lloc, perquè ja mai més el tornarem cuinar ni ací ni enlloc". Davant aquella explicació vaig pensar que allò era una estratègia de venda, i amb un amb un lleu somriure i un to escèptic li vaig respondre: "No serà per tant, segur que algú més el pot cuinar". "Aquesta resposta ja l'hem rebuda en més d'una ocasió i li dic ben segur que tal vegada podrà tastar alguna cosa semblant, però mai tornarà a menjar-ne un altre totalment igual, ni amb el toc especial que li dóna el nostre cuiner. Però, li he advertir que açò també té el seu perill, perquè el bocam que li quedarà desprès de tastar aquest plat ja no el tornarà a sentir mai més. Vostè tria". I desprès d'aquestes paraules em va deixar un minuts sol davant la carta per a que acabés de decidir-me.

Aleshores, jo dubtava. Per una banda sabia que la vida m'oferia la possibilitat singular de tastar un suculent àpat, però, per què havia de ser una només una vegada? Vaig pensar que tal vegada per estalviar-me maldecaps hauria de renunciar a la novetat i quedar-me amb els plats convencionals, però, era eixa la millor solució? I després de donar-li voltes a aquesta inesperada situació, em vaig adonar que de vegades som nosaltres mateixa els que ens neguem la possibilitat de tastar coses excel·lents, perquè en realitat no pensem en el present, sinó que malfiem del futur i juguem a ser endevins de la incertesa que ens oferirà el demà.

Així que vaig tornar el ulls a la carta i vaig dubtant entre el pollastre al forn amb guarnició o el plat únic d'aquell dia.

Bitllet de tren

2009-11-21T12:24:00.002+01:00

Presentar un projecte que has parit és ben complicat. És com presentar a un fill: què vas a dir que no siga bo? Doncs una cosa semblant em passa amb Andana Editorial. Sobretot perquè, de vegades estar tan a prop dificulta poder parlar-ne amb la perspectiva necessària per a valorar-ho com cal. Però, cal fer l’esforç d’agafar la distància suficient per a tindre perspectiva i presentar com cal allò que portes entre mans.

I per agafar distància, res millor que comprar-se un bitllet, en aquest cas de tren, i recórrer un poc de món per obrir els ulls i aprofitar millor les oportunitats que ens dóna la vida.

De fet, crec que ha arribat el moment de fer-vos una confessió. Des de fa uns mesos empre un vell bitlett de tren com a marcapàgines de les meues lectures. Tal vegada alguns penseu que no es tracta de cap originalitat perquè compartiu amb mi aquesta mania d’emprar els bitllets de tren per a marcar el punt on heu deixat la lectura... però, i ací ve la part de la confessió, aquest bitllet té una història pròpia... que ara vos contaré...

En realitat, aquest bitllet no és meu. Jo el vaig recollir fa molt de temps d’un altra persona, que va ser el primer que el va comprar. L’origen d’aquest bitllet me’l va contar mon pare. Resulta que hi havia un xiquet d’Algemesí que allà pels anys 60 estava estudiant en una escola de pietat i lletres. Eren uns temps complicats, amb una situació de postguerra, i per tant estudiar era quasi un luxe que ben pocs es podien permetre. I un bon dia, aquest xiquet que havia demostrat que tenia bones aptituds per a les lletres, va acabar els estudis obligatoris a Algemesí i va haver d’escollir: o bé anava a treballar a l’obra, que és el que volia la seua família, o bé comprava un bitllet per anar a Xàtiva a continuar els seus estudis i la seua estima per les lletres. Era una situació ben complicada... Però, sabeu què va escollir? Va decidir comprar-se aquest bitllet que hui em fa de marcapàgines...

I ara que vos he contat la primera part de la confessió, crec que he de contar-vos la segona part d’aquesta història. Es tracta de la part que explica com aquest bitllet de tren va caure a les meues mans. En aquesta ocasió hem de viatjar fins als anys 80, i tornem a ser-hi en un centre escolar d’Algemesi. Estem en una classe de vuité de la desapareguda EGB. El mestre de llengua i història convida un dels seues alumnes a eixir fora de l’aula per a mantindre una conversa particular. El jove estudiant, ple d’innocència, desconeix el motiu d’aquella xarrada. Una vegada fora, el mestre inicia el seu discurs sec i directe amb unes paraules que més o menys sonaren així: «Tu, Xoto Malaio, saps que pots traure molt més profit de tu mateix, així que no et distragues i vull vore com t’esforces, perquè clar com veus que amb poc que et poses ja t’ho traus, aleshores fas el justet i a viure, però tu saps que pots molt més, així que a currar»... I després de dir aquestes paraules, aquell mestre, es va posar la mà a la butxaca i va traure aquest bitllet de tren i li’l donà a l’alumne, mentre aquest jove es refregava els ulls plens de llàgrimes...

Però, com que no hi ha dos sense tres, em queda per contar la tercera part, i definitiva, de la història d’aquest bitllet. Una tercera part que té com a conseqüència l’acte del 20 de novembre de 2009 a la Biblioteca Municipal d’Algemesí, on vam presentar el llibre Ànimes de cotó en pèl i el projecte d’Andana Editorial.Un projecte editorial que naix, necessàriament, lligat al poble d’Algemesí.

Fa un temps comentàvem entre alguns amics que el nostre poble, Algemesí, presenta un nombre elevat d’escriptors i gent de lletres, per damunt de la mitjana d’altres poblacions. Els motius d’aquest fet podríem intentar esbrinar-los per intuïció, però estic segur que algun sociòleg avesat en podria traure raons que expliquen aquest fet. De tota manera, si em permeteu un toc agosarat, la meua opinió és que el nostre poble ofereix un entorn òptim per a deixar-se dur per la passió per les lletres. Algemesí té un privilegiat patrimoni social gràcies a una de les manifestacions culturals més rellevants, les processons de la Mare de Déu, i amb un esperit d’implicació popular molt destacat. I dins d’aquesta festa voldria destacar, i que em perdonen la resta de balls, la Muixeranga. El fet de construir torres humanes és alguna cosa més que una figura plàstica, és un fet que, inconscientment, basteix el caràcter d’un poble. I Algemesí això ho ha sabut mantindre i potenciar, i jo considere que això té inesperades conseqüències entre els seus habitants, com un interés i una implicació en la vida social i cultural. I clar, amb aquest patrimoni cultural, i amb aquest patrimoni d’escriptors, Algemesí mereix fer un pas endavant i tindre també una editorial per a donar difusió a tot aquest bagatge.

Per tant, tinc ben clar que Andana naix amb la vocació d’editar llibres i fomentar valors socials i culturals, però compartint l’esperit que fa possible alçar la Muixeranga... I ara i ací, és a mi a qui li ha tocat estar dalt d’aquesta torre de llibres i persones. I ara i ací sóc jo el que està fent de xiquet que obri els braços i alça un cama. Però cal tindre clar que, igual que en una Muixeranga, açò és possible perquè hi ha molts amics que estan a baix posant el seu esforç i suport per a fer-ho possible. I ara és el moment d’agrair-los aquest esforç, ara que tot comença a anar molt bé, i comencem a sentir els plaers que ens ofereix la vida (editorial). Però, mai hem d’oblidar que per arribar a aquest punt ha sigut necessari passar un temps d’incertesa, superar uns mesos inicials complicats amb entrebancs, però per sort, amb aquesta experiència he descobert que sempre hi ha amics disposats a ajuntar les mans per fer pinya, i per tornar a dir: «Amunt la Muixeranga».

I si hem parlat de l’entorn, ara es també el moment de parlar de la part més personal d’aquest projecte editorial. I això vol dir parlar de la col·lecció Valors, que s’enceta amb el llibre d’Enric Lluch. Com molts sabeu, i açò pot sonar a segona confessió, considere que he rebut la millor herència que un fill pot rebre: un exemple de vida dedicada a treballar per les persones menys afavorides de la nostra societat. Els meus pares han treballat de valent perquè les persones discapacitades intel·lectuals tingueren un lloc en aquesta societat, i clar resulta evident que el fill ha heretat una part d’aquesta preocupació social. I aquesta herència, més la desaforada passió per fer llibres, ha fet possible el naixement de la col·lecció «Valors». Una col·lecció que és un compromís per oferir als lectors obres de qualitat, divertides, plenes d’aventures, però amb una clara vocació d’educar i reflexionar per a ajudar-nos a ser millors persones.

La realitat actual ens demostra que la nostra societat reclama uns valors de convivència. El desenvolupament científic i tecnològic està configurant un nou panorama cívic, però no ens està ajudant en el progrés cap a una societat més justa i solidària. Per aquest motiu, en un futur no molt llunyà pensem que no solament necessitem invertir en noves tecnologies, sinó que també necessitarem una inversió en educació en valors. I així naix, aquesta col·lecció que comença amb el llibre Ànimes de cotó en pèl, per fomentar els valors de la integració i de la solidaritat.

I això és tot... a no... perdoneu, que m’he embolicat explicant-vos el projecte d’Andana Editorial, però no vos he acabat d’explicar com va acabar la tercera part de la història d’aquell bitllet de tren...

Recordeu qui va comprar el bitllet, no? Sí, aquell xiquet als anys 60 que va anar a Xàtiva... i després li’l va passar als anys 80 a un altre xiquet... Probablement molts ho heu suposat, jo sóc eixe xiquet dels anys 80 al que un bon dia li van regalar un bitllet de tren... Eixe bitllet, pel pas dels anys es va quedar dins d’un llibre en una prestatgeria, però fa uns mesos, la casualitat va voler que de forma inconscient tornara a obrir aquell llibre oblidat on dormia aquest bitllet... I aleshores vaig decidir que era el moment d’anar a l’Andana, i agafar un nou tren, de mamprendre un nou viatge. No tenia clar on em portava aquesta nova aventura, i crec que a hores d’ara, tampoc sé on acabarà, però estic segur que al tren pujaran molts amics i familiars i gaudirem molt d’aquest viatge de llibres.

Això sí, sabia que si aquest vell bitllet de tren em tornava portar de viatge, m’havia d’acompanyar aquell xiquet que allà pels anys 60 va decidir comprar-lo per anar Xàtiva. I així ho vaig fer, una vesprada vaig anar a casa d’Enric Lluch i li vaig dir: «Xoto Malaio, aquell bitllet de tren que tenies i que un dia em vas regalar a l’escola quan eres mestre meu, me l’acabe de trobar dins d’un llibre i vull tornar a anar de viatge amb ell, te’n véns?»... I ja sabeu quina va ser la resposta.

(Text de la presentació del llibre Ànimes de cotó en pèl, 20 de novembre de 2009, Biblioteca Municipal d'Algemesí)

Lleuger d'equipatge

2009-11-05T17:58:00.003+01:00

Pense que ha arribat el moment. Una de les passes prèvies a encetar un viatge és preparar tot allò que ens endurem amb nosaltres. Hi ha persones que els agrada fer la maleta, però, també hi ha d'altres, com és el meu cas, que ens costa un poc més començar aquesta tasca que esdevé farragosa.

El primer pas és escollir la maleta apropiada. En aquesta primera decisió s'ha de tindre en compte alguns factors com: els dies que passarem fora de casa, l'oratge que ens trobarem o el mitjà de transport que emprarem. Amb aquestes premisses bàsiques i una recerca per les golfes, he trobat una maleta que compleix els requisits marcats. Aquesta és bona, em dic, és rígida i això farà que puga suportar els inesperats cops que un viatge em pot donar.

I ara arriba el torn del contingut, d'alló que cal posar a dins. En aquest cas la meua tècnica és posar a sobre del llit tot allò que crec que seria important emportar-me. Algunes samarretes de màniga curta per mostrar decisió davant d'allò desconegut, dues camises per mostrar-se elegant amb les sortoses emocions, una jaqueta que escalfe per estalviar-me el fred dels temps d'espera i solitud, un parell de pantalons vaquers per protegir-me de la fredor de les nits, alguns desvergonyits calçotets per insinuar el desig i unes sabates còmodes per trepitjar amb fermesa els nous camins que obriré.

I en el moment de tancar la maleta veig que queden alguns espais buits, espais que no ompliré amb el meu bagatge. I aleshores dubte, no se si omplir-la del tot o deixar aquesta folgança a l'equipatge.

I finalment, quan arriba l'instant de partir... em decidisc, i faig meus els coneguts versos finals:

Me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Cercles

2009-10-31T03:40:00.001+01:00

ELL

La primera setmana del setembre passat, mentre esperava el seu torn per comprar el bitllet cap a Barcelona va seure en un d'aquells incòmodes bancs de l'Estació del Nord. Va intuir que tindria que esperar uns quants minuts, així que va traure de la bossa un llibre, i mentre l'obria per mamprendre la lectura va pensar que magnificar aquell temps d'espera era condemnar-se la impaciència.

Així que es va omplir el pulmons d'aire, i mentre esbufegava va intentar relaxar la respiració. Abans d'obrir el llibre va llençar una ullada exploratòria al seu entorn i va descobrir, davant seu, uns ulls desorientats de dona que cercaven a l'andana una destinació indeterminada. Inconscientment, va detectar que la mirada d'aquesta companya accidental es va fixar en el seu llibre, aquell feix de papers que havia aparegut en escena va esdevindre com una far enmig d'una munió humana. Amb un fugisser i quasi imperceptible colp d'ull ella va aconseguir llegir el títol del llibre, per continuar de seguida perdent la mirada entre tanta gent

Ell va obrir la pàgina on havia deixat la lectura, i de sobte va sentir com un poc de sorra s'esmunyia pels seus dits. Aquell llibre havia decidit emportar-se una mostra de sorra com un record insospitat de les moltes hores de platja que havien passat ell i el seu lector. Tot i que la primera intenció va ser netejar les pagines, finalment va decidir no traure aquella sorra, ja que a ell també li evocava les vesprades de lectura vora mar.

ELLA

Una vesprada qualsevol d'aquesta tardor, decidirà anar a fer un tomb pel centre. El canvi d'hora i l'arribada del fred farà que poc a poc el dia siga cada vegada més fosc. Passejarà pels aparadors, i pensarà que alguna peça d'abric no li vindrà malament, ja que ben prompte el fred de la nova ciutat serà colpidor. No es decidirà a quina botiga de roba entrar, com a conseqüència d'aquesta indecisió s'endinsarà en una llibreria. Serà com una treva, per poder donar-se el suficient temps per escollir sense pressió la peça de roba que necessita.

En aquesta visita comercial no planificada passejarà entre els prestatges de la llibreria sense cap objectiu fixat. Mirarà aquelles novetats i també tafanejarà per aquell racó per si troba alguna cosa interessant. Però, de sobte, els seus ulls es detindran en un títol i caurà víctima d'un insospitat sortilegi. Descobrirà que no es tracta de cap novetat, i tampoc recordarà haver llegit cap ressenya d'aquella novel·la...Decididament l'agafarà entre les mans i mirarà la data de publicació. Ja fa més d'un any. A més, el nom de l'autor tampoc li i evocarà cap obra anterior que puga haver llegit abans. Desconcertada davant aquell rampell convulsiu, se n'adonarà que no pot tornar a deixar el llibre al seu lloc. Així que caminarà cap a la caixa per rendir-se sense remissió aquell misteriós impuls, i s'emportarà a casa aquella novel·la i un insospitat desig de llegir.

La vacuna i el risc

2009-10-23T02:56:00.007+02:00

Aquest matí m'han telefonat des de l'hospital per recordar-me que com a persona que es troba dins d'un grup de risc m'havia de vacunar. He escoltat, pacientment, les argumentacions que el tècnic sanitari em feia per a conscienciar-me de la necessitat de rebre aquest tractament preventiu que ell considerava un poc dolorós, però que a la llarga resultaria beneficiós per mi. Supose que aquest és el secret de la vacuna, no? Patir un poc ara, amb una lleu dosi de virus dolents, per estar preparat per a quan vinga l'atac massiu de virus. Es a dir, com un entrenament per a les defenses del cos.

A banda del tema concret de la vacuna, m'ha resultat curiós que em recorden telefònicament que estic dins d'un grup de risc. No seré jo qui pose en dubte els criteris de selecció que empra el sistema sanitari per a posar-me l'etiqueta de persona amb risc de... supose que de morir, però no ho diran així per per no espaordir als que estem en aquesta situació. Gràcies per la sensibilitat . No obstant això, estar en grup de risc també implica, d'alguna forma, ser arriscat, ja que necessàriament has d'enfrontar-te, quotidianament, al perill de seguir vivint. Permeteu-me la benevolència pròpia, tal vegada agosarada, de considerar que el fet d'estar abocat a un precipici dóna més empenta i valor a cada instant. De fet, no heu sentit mai un formigueig per tot el cos després de superar una situació de risc? Imagineu aquesta sensació cada matí al descobrir que hui, encara, estem ací. És genial. Fins i tot podríem considerar que viure una experiència arriscada ens fa sentir un poc més vius, perquè sabem que estem un poc menys morts.

No, no m'he oblidat del sanitari que m'estava telefonant per conscienciar-me de la importància de vacunar-me. De fet, mentre em parlava he decidit no tallar-lo per explicar-li que el fet de posar-me una injecció no anava a suposar-me una experiència traumàtica. Si aquest representant hagués mirat la meua fitxa hauria vist que una persona que es punxa cinc vegades al dia, es pot permetre la concessió (no diré plaer ja que puc apropar-me perillosament al sadomasoquisme) de fer-ne una més. Ja posats...

D'aquesta forma, quan me n'ha adonat que l'interlocutor havia acabat el seu discurs, què repetia per setena vegada consecutiva en aquest matí, he intentat alegrar-li un poc la vida fent-li alguna pregunta que l'ajudés a reivindicar el seu lloc de treball i sentir-se un poc més útil: "I desprès d'inocular-nos la vacuna contra la grip, no tenen pensat posar-nos vacunes per no patir tristor, malenconia, solitud, fam, angoixa, desesperació, pobresa, fam, odi o venjança...? Hi ha tantes pandèmies al món que encara no tenen vacuna! Aquesta grip ja està desfasada!". Des de l'altra banda de l'aparell telefònic no s'escoltava cap resposta fins que alguns segons desprès m'he emportat un resolutiu "Gràcies, que tinga un bon dia". I aleshores he deduït: "Segur que aquesta persona encara no s'ha vacunat".

Pinces

2009-10-21T00:07:00.003+02:00

La vida et dóna sorpreses quan menys ho esperes. I la de hui ha sigut fa uns instants quan abans d'anar cap al llit he descobert que la rentadora que havia posat abans de sopar ja havia acabat. M'havia oblidat d'ella, però ella no s'havia oblidat de mi. Així que tossudament he carregat la safa i he fet el camí cap al balcó...

Mentre vaig estenent la roba, la pell m'anuncia que ja estan ací els primers freds de la tardor. Ja estan ací i no han preguntat si podien vindre, a més, amb ells porten la prematura foscor de les vesprades. És la mateixa tardor de sempre, però tal vegada per alguns en serà la primera i per altres serà l'última. La vida és un cicle, la vida és un cercle, em dic a mi mateix.

Ara pose una pinça a un calcetí, i veig que tal vegada és el moment de comprar alguns de nous. Mire endavant, i veig les mil i una llums de les finestres de l'edifici que s'alça cada matí enfront del meu balcó. Tantes famílies, tantes persones en aquell rusc farcit d'històries silenciades.

Ha arribat el torn d'aquesta camisa verda que vaig portar el passat dissabte, la penge en una perxa per a poder-la planxar millor, però abans me l'aprope a la cara per poder ensumar aquell olor a net que tant m'agrada.

I mentre vaig posant les últims pinces torne a pensar que la vida et dóna sorpreses, de vegades la sorpresa és una rentadora de matinada, però, de vegades també et dóna un inesperat cop de sort . Per tant, sempre cal tindre a mà algunes pinces, o bé per la roba, o bé per la felicitat; tot es pot estendre.

Aquesta nit tornarà

2009-10-16T02:49:00.004+02:00

Entre al llit i deixe el telèfon mòbil sobre la tauleta de nit. Mire la pantalla per última vegada: no hi ha cap cridada perduda, ni cap missatge, però sé que és qüestió de temps. Aquesta nit em telefonarà.

Per una estranya raó he aconseguit endevinar les nits que vindrà. L'experiència dels anys tal vegada m'ha ajudat a desenvolupar aquesta intuïció. Em posaré al llit, llegiré un moment i probablement m'adormiré, ja que estic cansat, però això no importa. La vigília nocturna em manté en alerta, esperaré la inspiració que em portarà per llocs insospitats.

I mentre espere, evoque les nits que hem viscut junts, tan desconcertants, fan feridores i alhora addictives. No puc deixar de sentir-me inquiet i esverat. Recorde les nits que ha entrat asservint-me amb les seus paraules, mentre jo restava encisat pel goig que escapava la seua mirada i per la força contagiosa que irradiava, i davant tot açò no he tenia altre remei que redimir-me al monòleg del seu cos. També recorde les nits que venia carregada de silencis i em deia: "Parla'm", i jo li recitava els versos que mai escriuré. Tornen aquelles nits que entrava sense dir cap paraula, i em rebia a empentes brusques i llavis salvatges; i m'exigia la nuesa incondicional. En aquelles nits que la força li minvava i s'ha arraulia al meu cos reclamant una abraçada intemporal. També van haver altres nits que ens escapàvem d'aquest món. Jo eixia corrents de ma casa fins la cantonada, on ella m'esperava amb el motor en marxa. I en aquell viatjat cotxe fugíem als paratges invisibles on sentíem la fredor de les pedres, la constant humitat de les aigües del riu i la cruor de la terra fèrtil dels camps.

Són ja tantes les nits que hem sigut testimonis de l'ullal del sol mentre perdíem la consciència de les nostres íntimes fronteres.

Però, sé que aquesta nit la necessitat d'escriure em tornarà a traure del llit. Sé que està a punt de telefonar-me, és qüestió de temps...

Trencaclosques de 999 peces

2009-10-13T00:29:00.016+02:00

Aquest pont d'octubre he estat a l'apartament que els meus pares tenen a la platja. En aquesta època de l'any, quan la tardor comença a abraçar amb més força cada dia, la platja és d'un dels pocs llocs que s'escapa de la decrepitud estacional i li furta al cel algunes llums agosarades que s'escapen vora mar. Un sol moribund plana per la sorra i els vents excel·leixen vora mar. Un territori que em sedueix, m'acarona els sentiments, i em convida a passar algunes hores al seu costat, sense dir res, només sentint la complicitat de saber-se prop.

I una vegada més, al visitar el pis de la platja he vist aquell vell trencaclosques que ja fa un grapat d'anys vam fer ma mare i jo un estiu. És un d'aquells de 1.000 peces que tant costa de fer. Desprès d'acabar-lo el vam portar a emmarcar i ara resta allà penjat a una de les habitacions. Observe amb atenció aquell trencaclosques i sense poder evitar-ho torne a fixar la mirada en aquella particularitat que fa que hi siga únic. Aleshores, evoque tot allò que va passar aquell estiu de fa un grapat d'anys quan vam finalitzar el muntatge . Desprès d'acabar-lo vaig descobrir que tenia una particularitat que em va empentar a telefonar a la fàbrica de joguines responsables d'aquell joc:

- Bon dia, mire he comprat un dels seus trencaclosques de 1.000 peces i resulta que he descobert que només tinc 999 peces i per tant em queda un lloc buit i no el puc acabar. Què puc fer? Em poden enviar la peça que em falta?

- Bon dia senyor. Moltes gràcies per telefonar-nos. Mire, això que ens demana crec que serà un poc complicat. Perdone que li pregunte, està vostè segur que la peça que no troba no estava a la caixa original? No l'haurà perduda vostè?

- No, segur que no, estic totalment convençut. Sóc molt mirat en eixes coses, a més hem revisat la casa amb exhaustivitat. Al trencaclosques original li faltava una peça.

- Bé, espere uns moments --aleshores em posaren en espera amb una melodia d'una partitura clàssica de fons mentre, probablement, aquella interlocutora inexperta consultava quina resposta m'havia de donar-- Disculpe, l'espera. No es tracta d'una situació habitual, però em pot dir quin és el seu trencaclosques.

- Si, és una foto en blanc i negre d'un carrer de Nova York. És una escena amb gratacels de fons on hi ha un grup d'homes treballant en equip per aixecar una biga d'acer, a més, hi ha molts cotxes per l'avinguda, i a l'altra vorera hi ha una parella fent-se un bes apassionat. Sap quin trencaclosques és? Doncs, la peça que em falta és just la que està al peus de la xicota d'aquesta parella d'enamorats.

- Si tinc el catàleg al davant. I em sap greu dir-li que aquest model ja no es fabrica i per tant ja no tenim peces per enviar-li.

- Aleshores, què he de fer? Així no es pot quedar la cosa! --Vaig respondre d'una forma més empipada, sobretot perquè en aquell moment em van vindre al cap totes les hores invertides per muntar-lo. Davant l'augment en la insistència de la meua demanda, la jove telefonista es va quedar uns segons en silenci. Probablement feia poques dies que treballava en aquell lloc i era el primer cop que s'enfrontava a aquella situació. Ningú li havia dit què havia de fer. De sobte, l'absència de cap paraula enmig d'aquella conversa es va trencar quan la novell interlocutora va decidir dir la seua:

- L'entenc perfectament, però si em permet voldria fer-li una reflexió. Vostè està enfadat perquè li falta una peça del seu trencaclosques, però no veu que en té 999. Tal vegada, en lloc de preocupar-se per la peça que li falta hauria de contemplar la imatge que formen la resta. Una imatge amb força i on es veu la companyonia que hi ha entre aquell grup d'homes treballadors. Si, té raó li falta una peça, però aquesta excepcionalitat fa que el seu trencaclosques siga únic.

Per uns segons em vaig quedar desconcertat. En primer lloc perquè no esperava que una telefonista em donés aquells arguments i en segon lloc perquè tot allò que em deia aportava tenia la seua lògica. Però, una vegada superada aquesta inesperada resposta, em va retornar la meua vesant de client descontent i vaig continuar lluitant pels meus drets.

- Si, si probablement té raó, però jo he pagat per un trencaclosques de 1.000 peces i aquest en té 999. Així que caldrà que em donen alguna solució, perquè jo vull tindre la imatge completa --Li vaig exigir. Aleshores, la meua interlocutora va apel·lar a un altre argument.

- Em sap greu però volia dir-li que ha de saber que de vegades una cosa inacabada és més bella que una cosa acabada. El seu trencaclosques obri una porta a la imaginació i demana un esforç a tot aquell que el mira. És com un a novel·la amb final obert o una pintura que no està acabada, on el lector o l'observador ha de ser qui ho complete...i això vol dir que ha d'implicar-se per crear --La meua interlocutora va entendre, pels meus silencis, que la cosa no anava bé. I tenia raó, aquella última reflexió em van deixar, de nou, sorprès. I aquell va ser en aquell instant de desconcert quan vaig començar a creure que tal vegada aquella jove arrossegava un toc de raó en les seus paraules.

Vaig meditar uns segons la nova proposta i vaig concloure que el meu trencaclosques havia de ser així: singular. A més, així oferia a cada observador la possibilitat d'imaginar el buit que havia deixat aquella peça desapareguda... Era el moment de concloure aquella conversa, però no podia evitar tindre un insípid regust d'insatisfacció, no obstant això, em vaig decidir a respondre a la xica de la fabrica de joguines, i li vaig dir:

- ...............

A l'altra banda

2009-10-08T01:25:00.013+02:00

D'ací unes hores em despertaré, m'aixecaré i sonambulament em dirigiré com cada mati al bany. Em posaré davant l'espill i practicaré la rutinària ablució matinal. L'aigua és un bon antídot contra la feixuguesa de les parpelles. Hi haurà poca llum, ja que la foscor ja allarga el seus dominis a les primeres hores del nou dia.

Finalment, quan aconseguisca obrir els ulls descobriré que l'espill no em retorna la meua imatge. En compte d'això, davant meu apareixerà una desconcertant figura femenina que m'encisarà amb els seus ulls. Tot i que la reacció habitual hauria de ser la por o la sorpresa, no m'alteraré, jo restaré quiet, relaxat i amb un somriure compulsiu imprès a la cara. I sense dubtar, però també sense saber el perquè, li adreçaré unes paraules a aquella jove que em mira:

- Bon dia Alícia- li diré.

Amb el gest angelical i complaent del seu rostre en tindré prou per saber que m'ha escoltat. Aleshores, m'esperonarà:

- Ricard, avui és el dia. Has de creuar a l'altra banda. Has de vindre ací- em respondrà Alícia.

En aquesta ocasió, no podré evitar mostrar un gest astorat. Però, poc a poc aniré assumint el repte ineludible que m'acaben de proposar.

- He d'arreglar-me un poc, val? Dóna'm deu minuts i vaig- li sol·licitaré

No serà una resposta plenament conscient, seran unes paraules que es fonamenten en la plena confiança que tinc en ella. No m'aturaré ni un moment i començaré a preparar-me. Em dutxaré, m'afaitaré i triaré la roba adient. Em posaré un texans blaus i una samarreta blanca que em vaig comprar fa unes setmanes. Aleshores, tornaré davant de l'espill i em deixaré inundar per la pau que inoculen els ulls d'Alícia. Però, abans de travessar-lo em deixaré seduir per la por d'estar davant d'un abisme, i no podré evitar fer una darrera pregunta:

- Què trobaré a l'altra banda de l'espill?

I Alícia em respondrà:

- A l'altra banda et trobaràs tu.

Fent bolets

2009-10-04T23:19:00.012+02:00

El calendari marcava que un diumenge com avui era el moment per encetar la campanya boletaire. Ens despertem de bon matí, preparem el dinar i pugem als cotxes amb un direcció establerta, la muntanya de Bicorp, però poc concreta, algun racó que fa un any estava ple de bolets.

La meua inexperiència en aquesta tradicional recol·lecció em converteix en un participant novell que desconeix el procediment, però que decideix fer fotografies i preguntar-ho tot. Les manies periodístiques mai es perden.

Portem cistelles de vímet per carregar la nostra collita. "D'aquesta forma, mentre caminem per la muntanya entre els foradets de les cistelles s'escamparan les espores dels bolets i faran possible que en cresquen més". Les raons de la tradició no són debades, em dic a mi mateix. "A més, hem de tallar els bolets per les tiges, ja que el més important dels bolets és allò que no es veu que queda baix terra. El que nosaltres ens emportem és com el fruit dels arbres, què la seua funció és escampar l'espècie per tot arreu". I tot seguit, observe com les mans del meu amic tallen amb cura un bolet.

Les abundants pluges de les darreres setmanes oferien un bon auguri per a la recol·lecció ds. A més, trobarem la terra humida i les zones ombrívoles i un poc amagades. Els elements jugaven al nostre favor.

Encetem la recol·lecció. Un dels nostres acompanyants fa de guia ocasional amb l'argument que l'any passat va trobar un oasi de bolets enmig d'aquelles muntanyes. Però, el pas del temps i les enrevessades similituds que tenen tots els estrets camins muntanyencs ens porten a deambular sense destinació fixa. Finalment, quan la memòria falla, ens llancem a l'aventura d'obrir nous camins. "Desprès de trobar-los, cal identificar-los per saber si realment són verinosos o comestibles", intuïa aquesta sentència, però mai està de més escoltar-la. I així ho fan, en cada bolet que trobem trauen la guia dels bolets i un navalla que fa de bisturí rural per disseccionar-los. És com un joc de posar noms, però amb una bona dosi de risc.

Costa trobar bolets enmig de las muntanya, i tots caminem amb l'esperança que quan menys ho esperem trobarem aquell racó infestat per aquests efímeres fongs.

Enmig de la recerca, mentre aparte romaní i altres plantes muntanyenques dels peus enraone amb mi mateix fins considerar que tal vegada la recerca dels bolets és també una una aventura quotidiana. Tantes vegades busquem per zones ombrívoles i humides esperant trobar plaers per al nostre paladar. De fet, en moltes ocasions ens trobem amb bolets, persones o esdeveniments que no sabem si esdevindran selectes viandes o verins mortals. A més, en els nostres quefers diaris també portem a sobre una guia d'experiències que ens ajuda en les nostres decisions. No obstant això, tots sabem que el fet de dur molta documentació a les nostres esquenes no sempre es garantia d'èxit. Aleshores, sempre ens preguntem: Qui voldrà ser el primer en tastar-los?

Finalment, passen les hores i la recerca esdevé estèril i les il·lusions de troballa van dissipant-se amb el calor del migdia. "Les condicions eren les millors, però no hem donat amb el lloc correcte". I aleshores, aquest convidat inexpert en la tasca ocasional de boletaire recorda que ja ha escoltat aquesta frase en més d'una ocasió. Jo també he passat hores buscant, carregat de desig i emocions, i desprès, quan m'he quedat amb les mans buides he arribat a la mateixa conclusió: per trobar, el primer que cal fer és cercar en el lloc correcte.

Les claus

2009-09-29T00:32:00.009+02:00

Quasi sempre porte les claus de ma casa en els pantalons. De tant, em pose la mà a la butxaca i suaument els hi passe la molla dels dits per sentir la lleu fredor que transmet el contacte amb l'acer. Aleshores, tanque el puny i les empresone per rescatar-les de la foscor de les butxaques. Em pose la mà davant del pit i òbric el palmell per observar acuradament les meues claus.

Ja imaginaràs que no són unes claus especials, són com qualsevol altres. De fet, si ho mirem des d'un punt de vista material allà davant meu només veuríem un insignificant tros d'acer amb mosses i foradets minúsculs. Fins i tot, podem concloure que no es tracta de cap objecte singular perquè si bé ho pensem tots en tenim i de diferents llocs: les de casa, les del treball, les del cotxe, les de casa els pares, les de la caixa forta, les de casa d'un amic i fins i tot alguns en tenen d'una ciutat i altres diuen que tenen les del cel. Hi ha tantes!

Però, aquestes claus que tinc a la meu mà són diferents a totes les de la resta, són les claus de ma casa. Són les úniques que obrin el pany del meu refugi del món, les que em permeten amagar-me quan plou, les que m'oferiran la possibilitat de trobar calor quan fa fred, les que em regalaran silencis quan a fora hi brama el soroll, les que em donen el control de la meua vida. Aquest assaplanat fragment d'acer que descansa dins la meu mà comparteix amb mi secrets inconfessables.

Molt a sovint, no donem importància al fet de portar amb nosaltres les claus de casa. De fet, estem tan acostumats a que viatgen amb nosaltres, que durant el dia tots oblidem que les portem a la nostra butxaca o a la bossa de mà. Però, aquesta sensació de confiança s'esvaeix quan de sobte descobrim que no les tenim localitzades, les hem perdut o no sabem qui les té. Aquells que han experimentat alguna vegada aquesta situació compartiran amb mi la sensació que no tindre-les és com perdre el control de la nostra vida, és com no saber qui ens envairà aquell espai sagrat on cada dia deixem el nostre cos i la nostra ànima nua. Sense les nostres claus restem indefensos, atemorits, angoixats i perduts.

Però, totes aquestes sensacions s'esvaïxen quan tornem a recuperar les claus. De nou, tonem a riure, recuperem la confiança amb nosaltres mateixa, la seguretat de controlar el nostre racó en el món. Us he d'advertir que retrobar les claus no sempre és fàcil de vegades cal passar hores cercant, de vegades cal preguntar als amics i veïns ja que les hem pogut perdre o fins i tot hi haurà moments que caldrà pagar per tornar a tindre-les a les nostres mans. Però tot esforç és insignificant al costat de la felicitat que provoca tornar a sentir les claus a la mà i així recuperar el desig i la confiança per despullar en la intimitat el cos i l'ànima, sense por a ser ferit.

La solitud de Pigmalió

2009-09-03T00:34:00.006+02:00

"Ja no pots afegir res més, ni canviar cap cosa del text, està acabat i és el moment de publicar-lo". La sentència de l'editor va posar el punt i final a aquell plaent i tortuós procés de creació que havia portat a terme en els últims anys. "Espera, espera... deixa'm un moment més que no estic del tot satisfet amb el final d'aquest paràgraf. Necessita un toc més de il·lusió per motivar al lector". Exigia l'escriptor, mentre el seu editor acotava el cap concedint un últim desig a aquell narrador condemnat per l'hora de la impremta.

Finalment, l'escriptor va notar que ja s'havien esgotat les seues forces, i es va rendir."Vinga, va emporta-te-la ja" li va escridassar a l'editor mentre tancava el document i l'enregistrava en una memòria USB. La va extreure de l'ordinador i li la va donar a al pacient editor, que a canvi li regalà un somriure de complaença i felicitat interior.

L'editor ja tenia el que volia, així que va tardar ben poc en eixir corrents del pis cap a l'editorial. Dues o tres preguntes de cortesia per no semblar excessivament cínic. Un fort colp de porta i l'escriptor es quedà sol al seu pis. Aquesta inesperada sensació de soledat despertà en ell pensaments que havia deixat en silenci en els últims anys. Ha treballat molt de temps per enllestir el llibre. Ha passat tantes hores escrivint, llegint, pensant, esborrant, tonant a escriure, plorant, emocionant-se, enfurit, rient... creant.

I ara la seua obra ha marxat. Se sent feliç, lliure, complagut amb aquella minuciosa tasca de Pigmalió que ha assolit en els últims anys. Però, aquesta pau interior que deixa acabar una feina comença a tindre escletxes de dubtes. "Serà l'obra definitiva? Podré fer-ne alguna millor? Tindrà incoherències? Hauré sabut arribar al lector? La primera frase tenia prou força? Aquell era el millor final?"

Aleshores, la complaença va esvaint-se per donar entrada a l'angoixa, a la desesperació... no vol perdre la seua obra, "no està acabada, no està acabada!". I en aquell moment comença a telefonar-li al seu editor per exigir-li que li torne el seu llibre, que allò no es pot publicar, necessita una última revisió.... Recerca el nom de l'editor a l'agenda del mòbil i li telefona. Sona, sona, sona...però l'editor no respon. L'escriptor es desespera i torna a intentar-ho una i un altra vegada. No respon.

Esgotat i abatut, l'escriptor decideix prendre algun somnífer i anar a dormir. Les últimes dies abans de la data de lliurament del llibre no ha descansat més de tres hores seguides. En poc més de mig hora, quan li fa efecte el medicament, cau en un son profund conseqüència del cansament i de l'atac de nervis que acaba de patir.

Passen unes 12 hores, i es desperta atribolat i assedegat. Va cap a la nevera i s'empassa mitja botella d'aigua mineral. Sobre la taula de la cuina veu el seu mòbil amb més de 6 telefonades perdudes de l'editor. "Què et passa? Estàs bé? Ahir em vas deixar preocupat", li respon quan li l'escriptor li torna la telefonada. "No patisques, vaig passar un mal moment, però poc a poc ho aniré assumint. El llibre ja està acabat, ara ja no és meu, és del lector". Ho diu amb ganes de creure-s'ho, però sap que el fons li costarà un poc més de temps afirmar aquella sentència amb convicció.

Desprès de tranquil·litzar a a l'editor, l'escriptor es dutxa i es prepara un cafè amb llet. Seu davant de l'ordinador i revisa el correu electrònic. Quan acaba de respondre a tots el correus dels amics que omplien la bústia d'entrada es troba un poc desficiós i desorientat. Navega sense destinació fixa per la xarxa, i finalment se li ocorre actualitzar el seu blog que fa setmanes que manté en silenci. Escriu un llarg post sobre l'experiència que va viure anit desprès de lliurar la seua darrera novel·la. I quan acaba aquest breu relat, en el moment que prem al botó de publicar es pregunta a ell mateix: "I si açò és l'inici d'un nou llibre?"

Cita per tornar a començar

2009-08-11T11:34:00.002+02:00

"Els éssers humans no naixen sempre el dia que les seues mares donen a llum, sinó que la vida els obliga a parir-se a ells mateixos una vegada i un altra"

Gabriel García Márquez

Nit de Sant Joan, tot comença, de nou

2009-06-24T01:31:00.006+02:00

Han passat moltes setmanes des del darrer post. Han passat moltes coses aquest mesos.... la primera Trobada d'Escoles en Valencià, on he estat treballat de valent en la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià. Tota una experiència que demostra que en aquest país nostre alguna cosa encara està viva. El present és descoratjador...però el futur obri portes a l'esperança.

A banda d'açò, la descurança d'aquest blog (realment no hi ha arguments per autojustificar aquesta deixadesa d'escriptura) ha estat provocada per la feina que he tingut per tornar a aixecar Andana Editorial. Un projecte que va començar fa 5 anys i que els els últims dos anys havia quedat en letargia. Però, ara els trens dels llibres tornen a passar per aquesta Andana.

Espere que aquest silenci de les darreres setmanes siga, com aquesta calma de la nits d'estiu, com aquesta nit de Sant Joan. Una nit, on ressonen les ones de la mar per mantindre humits els dolços records viscuts. I al mateix temps, enmig de la sorra, el foc crema dolors i malifetes ja quasi oblidats. Un ritus perfecte per escenificar el naixement del nous desitjos.

A l'anterior post parlava d'uns amics, i aquest són els protagonistes del nou llibre d'aquesta segona etapa d'Andana Edicions; un llibre que porta per títol Ànimes de cotó en pèl. El llibre ja ha començat la seua distribució, i ja hem obert llibreria a internet. Espere que aquesta setmana estiga la nova web.

Queda tanta feina per fer... però tenim tanta il·lusió que tot ens sembla com la primera vegada... un món nou tan recent que sembla que moltes coses no tenen nom....com l'inici d'una novel·la única que diu així:

"Muchos años después frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía habría de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo (...) El mundo era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo".

M'he trobat uns amics

2009-04-28T23:39:00.002+02:00

Des de fa unes setmanes he conegut un personatge únic i que cada dia que passa em fa estar més pendent d'ell. Jo no sóc el seu pare, però a mesura que passen els dies li vaig agafant més estima.

La primera vegada que ens vam trobar no vaig tindre massa temps per aturar-me i fixar-me en els detalls. Però, tot i ser una trobada fugaç, ja vaig poder vore en els seus ulls alguna cosa especial. Les paraules que va emprar el pare de Carles per presentar-me al seu fill va resultar captivadores i tot i que no el podia veure vaig sentir que aquell xiquet tenia moltes coses a aportar-nos.

Hui, ha estat un dia especial perquè he vist per primera vegada la cara de Carles. Venia amb els seua amics, Teresa, Antoni (conegut amb el malnom de Bombeta) i Tobies. I tots ell m'han captivat. A la primera ulla m'han captivat i porte tot el dia amb els seues gestos fent-me tombs pel cap. Aquesta colla té moltes coses per contar-nos, i espere ser testimoni privilegiat.

Ja us aniré contant.

Claus, panys i portes

2009-04-23T19:28:00.007+02:00

Poc a poc anem fent camí. He deixat enrere coses dolentes, i segur que també moltes bones. Però, ara no puc girar el cap, perquè al davant de mi hi ha tantes portes obertes que em falten hores al dia per guaitar per cadascuna d'elles.

Hi ha portes que he obert amb la claus pròpies...

- La feina Escola Valenciana. Una alenada d'aire fresc que renova la il·lusió que és possible esforçar-se i treballar per fer un millor País Valencià, una aire que no està viciat i on no hi ha amagatalls empresarials i lucratius.

- Un nou projecte que ompli els ulls de llum... i que en poc de temps esclatarà.

A més d'això, també hi ha portes que han obert alguns amics i que m'han convidat a entrar per llegir i escriure:

- Com un bon amic que ha publicat un llibre. què va presentar el passat 2 d'abril a Algemesí (va quedar genial) . Tinc el compromís personal de dedicar-li unes línies ací, ja que ell va ser un dels que em va empentar a tornar a escriure en aquest blog amb una dedicatòria que em va emocionar.

- Un altre bon amic que a hores d'ara està enmig d'una illa.... i que ha demostrat que la distància no sempre ofega l'amistat. Espere també el seu darrer llibre per gaudir de la lectura.

Les coses van bé. Bufa bon vent. I com a mostra la inesperada victòria d'un premi en en blog Més content que un gínjol.

Per cert, poc abans de posar-me a escriure aquest pots he eixit al corral i m'he trobat una clau sense clauer.... i ara, mentre estic escrivint, no pare de preguntar-me quina nova porta obrirà.

Prémer el botó de control

2009-03-26T01:01:00.004+01:00

Des de fa algunes setmanes l'activitat laboral em deixa poc d'espai per deixar per escrit les coses que em passen pel cap (com em pregunta el facebook).
I és que les activitats són nombroses... i quasi no em deixen pensar en com han canviat les coses de fa un any a ara.

Fa un any, just abans de setmana santa, començava el camí de davallada del 2008. A mesura que passaven els mesos veia com poc a poc anava perdent la motivació i el control per seguir endavant. A tots ens passa de tant en tant aquesta sensació. Un exemple pràctic és al volant... quan vas accelerant el cotxe en una llarga recta i de sobte venen un quantes corbes tancades i sinuoses que per un segons et fan perdre el control del vehicle. Intentes reduir la velocitat, i al mateix temps un formigueig et recorre tot el cos... aquesta sensació és tan perillosa com excitant i addictiva.

Han passat els mesos i poc a poc he anat recuperant el control. Aquest és un també dels senyals que ens fem majors... cada vegada anem prenent més el control. Els dies estan plens de novetats i d'il·lusió: l'engrescadora feina d'Escola Valenciana, i els preparatius per la Trobada d'Almussafes (les comparacions ja sé que resulten fastigoses... però hi ha tanta diferència de fa un any a ara en el dia a dia, que ara fins i tot fa goig aixecar-se cada matí). A banda, altres coses que poc a poc vaig enllestint.

Tot i aquestes múltiples novetats diàries, la sensació de portar el control està cada dia més assumida... com diu una cançó que posen molt a la ràdio totes les vesprades: "serà que m'hauré fet major, i que alguna cosa haurà pres aquest botó... i tal vegada ara visca més feliç amb el meu interior".

Un valor irrenunciable

2009-02-25T01:15:00.010+01:00

Des del passat mes d'octubre faig de tutor de la Universitat Oberta de Catalunya, concretament al Màster d'Estudis Literaris en l'era digital. Una experiència única que m'ha permés passar a l'altra banda de l'educació virtual.

Dic a l'altra banda, perquè des de fa anys he gaudit del mètode d'ensenyament de la UOC com alumne: he fet cursos, postgraus, un màster i darrerament estic amb una segona llicenciatura. Podríem dir que sóc un fidel client de l'ensenyament d'aquesta Universitat a distància. Els motius són diversos, però sobretot perquè la UOC i jo compartim una aposta pels avantatges de les noves tecnologies. Aprendre en un entorn virtual presenta alguns desavantatges (com quasi tot en la vida), però considere que la quantitat d'avantatges és molt més elevada. Cadascú tindrà les seues però, personalment pense que l'entorn virtual ofereix una comunicació més directa i enriquidora entre el docent i l'alumne. A més, ofereix facilitats d'horaris però exigeix més responsabilitats... (això també és educar!). Molts altres estudiants dela UOC us podrien fer la seua llista d'avantatges personals.

Però, de sobte, el passat divendres tal vegada aprofitant l'avinentesa del 23F es ca fer un cop d'estat inesperat: El far del Màster de la UOC va ser acomiadat (de forma improcedent). Com podeu imaginar a les darreres hores han sigut moments d'incertesa i sense informació (no hi ha motius de l'acomiadament). Els tutors i consultors hem mostrat la nostra solidaritat amb la persona acomiadada i que a més ella va ser la que ens va donar arguments per confiar en aquest sistema d'ensenyament. Tot i que no estem a prop, som molts els que pensem que les persones estan molt per damunt de les empreses. I així ho estan demostrant molts alumnes i altres companys.

Algunes veus més properes a la Universitat m'expliquen que darrere d'aquesta sobtada decisió hi ha enveges i persecucions. És una llàstima, perquè si es confirma que és així, es tornarà a fer realitat una teoria particular que apunta que molts incompetents fan la seua carrera aplicant una premissa: "Llevar-se del costat als competents que poden fer-los un poc d'ombra".

De moment, jo tinc clar que la confiança personal està per sobre de tota aquesta situació. I així li ho expressat a la víctima de tot açò. Tal vegada a curt termini aquesta decisió no em resulte molt profitosa. Però, hi ha "valors" que estan per damunt de totes aquestes decisions I per mi, estar al costat d'aquell que ha ha confiat en tu és IRRENUNCIABLE.

Per cert, i a mi que tot açò em recorda alguna cosa....

Ritmes

2009-02-14T03:32:00.003+01:00

Probablement algun expert em podria donar una explicació, però, per mi, hi ha reaccions humanes quotidianes que són tot un misteri. Una d'aquestes respostes, quasi bé automàtiques que molts tenim és la tendència a seguir el ritme d'una cançó amb el peu, amb la mà o amb el cap. Sona una cançó, que generalment ens agrada, i encetem aquesta curiosa dansa particular.

I partir d'aquest fet, amb poca i cap importància, encete una reflexió desgavellada que em porta a la conclusió que els sers humans patim una capacitat, podria dir que innata, per fer nostres els ritmes que escoltem al nostre voltant. A més del ritme de les cançons, també seguim el ritme de les paraules que escoltem al nostre voltant el ritme de la nostra família, seguim el ritme dels nostres amics.... ritmes que sonen bé i que ens poden fer sentir millor. Però, malauradament, també seguim, sense ser massa conscients, altres ritmes que poden resultar estridents; com el ritme de l'estrès de la nostra vida, el ritme de la incertesa laboral, el ritme del consum desaforat, el ritme del "maientincprou", el ritme del poder seductor, el ritme del clik-clak d'un rellotge imparable, el ritme de la vida que et va minvant... tants ritmes alhora esdevenen sorolls.

I per a quan un poc de silenci? Tots callats, ja no hi ha soroll. Només s'escolta el necessari ritme que batega, fins el final.

Encara no estàs al facebook?

2009-02-11T00:31:00.004+01:00

Sempre que apareix alguna innovació quasi sempre apareixen dues postures: Apocalíptics i integrats. La darrera escenificació d'aquest posicionament ha estat la irrupció del facebook a les nostres vides.

El passat estiu em va contagiar d'aquest virus el meu amic Albert (per cert, felicitats!). Des d'aleshores he fet de predicador transmetent la "bona nova" entre amics i coneguts. I el resultat ha estat excepcional. He recuperat amics que feina molts anys que no sabia res d'ell (els meus companys de pis de Barcelona, companys de la facultat de periodisme... que fa 10 anys que no els veig). De fet, aprofitant les possibilitats del facebook estic intentant organitzar un sopar de 10 aniversari de la meua promoció de la periodisme de la UAB. Per tant, només que puc parlar bé del Facebook, perquè sense ell hauria estat impossible recuperar tots aquests amics que he anat deixant en el temps i la distància.

Però, no només he recuperat el passat... també ajuda a mirar el futur amb un altra perspectiva. Demà, acabe les classes del CAP i he tingut la sort de trobar uns companys amb els quals, coses del destí, compartisc aficions i tasques professionals de present. Si no no existirà una eina com Facebook seria molt complicat mantindre el contacte amb ells, però ja ens hem fet "amics" en aquesta xarxa social i així ens podem seguir la pista.

Altres parlaran dels aspectes dolents de les xarxes socials... però, en la meua experiència personal, si aquestes eines d'Internet s'aprofiten com cal són una vertadera revolució de les nostres relacions interpersonals.

Sis plaers quasiquotidians

2009-02-05T02:51:00.004+01:00

Recollint l'encàrrec de Lucre i Amaia,pose en un post sis plaers quasiquotidians que declaren una treva de felicitat.

1. El café desprès de dinar en la Nespreso de casa (jo sóc de "Roma", perquè m'agrada i per l'evocació de la ciutat)

2. Les nits d'estiu, desprès d'un dia calorós. A partir de les 12 de la nit, tot és silenci i es mou un vent suau i fresc que és el company perfecte per estar davant de l'ordinador o llegint...

3. A l'esport: Una dreta guanyadora en un partit de tennis...., que satisfet et quedes quan aconsegueixes fer un cop així. O fer un gol en una jugada d'equip (una pujada d'adrenalina impagable). I també és un plaer esquiar a primera hora i escoltar el soroll que fa la neu quan es xafada pels esquis.

4. Despenjar el telèfon mòbil i escoltar una veu coneguda que et conta una bona notícia.

5. Cuinar i aconseguir un plat excel·lent. (Aquests dies és temporada de paelles de carxofes i faves, i estic fent-ne una per setmana i m'estan eixint espectaculars... quin gust).

6. Llegir algunes pàgines i escoltar la ràdio abans de dormir .

Roba estesa

2009-02-01T04:47:00.003+01:00

L'experiència viscuda és un bagatge que per molt que ho intentes no et pots deixar oblidat en cap racó. I a aquesta conclusió arribe quan, de tant en tant, decidisc aturar el rellotge que marca la meua vida i fer una reflexió, no necessàriament aclaridora, de totes aquelles històries viscudes.

Recorde la infantesa, recorde l'educació i la relació familiar. Recorde l'adolescència, els amors i desamors, les insensateses i les caselles que havia de marcar per decidir els estudis universitaris. Recorde la joventut, els viatges, les hores passades a fosques dins el cotxe, els llibres que em van engolir, les nits sense dormir, les desaforades lluites per les utopies, els descobriments insospitats que et capgiren la vida. Recorde la primera feina, el primer article publicat, les suades en bicicleta per anar al poble del costat a buscar notícies, aquell vol en ultralleuger, les entrevistes anònimes i els secrets oblidats.

Tot ho recorde. Perquè recordar, és com estendre la roba guardada en calaixos... i airejar-la un poc.Tot m'ho mire com si mirés unes samarretes velles esteses al sol. Imagine que tal vegada encara em les podré tornar posar, que tindré una segona oportunitat de lluir-les. I quan em vist amb elles, veig que ja no em queden igual, que ja no estan a la moda i, amés, la tela ha descolorit. Aleshores, assumisc que tal vegada és el moment de donar aquests records a algú que li vinguen realment ajustats, per què no estem en l'edat, i tot això i allò.

Oportunitat

2009-01-26T00:29:00.005+01:00

La telefon mòbil sona, despenges i comences a parlar:

- Com estàs? Mira, ací estic enfeinat (...)

De sobte les paraules comencen a escoltar-se entretallades...

- No t'escolte, crec que no hi ha cober...

La conversa es talla. I no saps si és per culpa teua o per culpa del teu interlocutor. Tal vegada ha sigut culpa teua i has passat per alguna zona on no hi havia cobertura. Aleshores vénen els dubtes: Tornes a marcar el seu telèfon o esperes a que et torne la cridada? Potser pense que la conversa havia acabat i no cal tornar a cridar? Ja que, realment, ja us ho havíeu dit tot., no? Aleshores, cal donar el primer pas?

Finalment, no dubtes i decideixes prendre la iniciativa. Remarques el seu número i et respon una veu freda: "El telefon mòbil està apagat o fora de cobertura". I torna la segona tanda de dubtes: S'haurà quedat sense bateria? Tal vegada encara estarà sense cobertura? O li haurà passat alguna cosa...

I mentre et capfiques en totes aquestes qüestions, la melodia del teu mòbil comença a sonar. Aleshores, oblides les teues enrònies, despenges i tornes a reprendre la conversa perduda que fa uns minuts s'havia tallat, com si res hagués passat.

Quasi sempre hi ha una nova oportunitat.

Bufen bons vents

2009-01-22T00:21:00.003+01:00

Després del marejol, després de la tempesta... comencen a bufar bons vents.

I des d'aquesta vora de La Ribera torne a escoltar veus de sirenes que em remoregen nous cants. Un rampell impetuós em demana que torne a arborar les veles de les paraules. I jo, servil, decidisc tornar a parlar de sirenes... perquè bufen bons vents i cal aprofitar.

Ja ho he decidit

2008-11-07T01:48:00.002+01:00

Camine pels carrers i pense en les paraules que deixaré escrites en aquest blog. Em venen al cap curiositats que em regala la vida i, també, de tant en tant, alguna píndola filosòfica vestida de passatge quotidià. Si, aquesta nit escriure, pensava fa unes hores.

Però, arriba la nit, i els silencis que m'envolten em fan callar. No puc cridar. Val la pena cridar quan no hi ha orelles que t'escolten?

Escric, esborre, escric, esborre, es...

Ja ho he decidit. No escriure més, ara no puc.

Geometria aplicada

2008-10-22T01:42:00.007+02:00

Entre els records dels anys d'escola queden restes d'axiomes que amb el pas dels anys s'han quedat entre nosaltres, també hi ha d'altres que han desaparegut en la desordenada memòria. Una d'aquestes màximes, que de tant en tant ressona en converses d'adults, és aquella que diu que "la distància més curta entre dos punts és la línia recta".

La línia recta, recta, recta... de vegades m'agrada pensar que viure no és més que un viatge entre dos punts indefugibles: nàixer i morir. Fins ací, ningú pot posar-ho en dubte, però els maldecaps vénen en el moment d'unir aquest dos punts, en el moment de viure.

M'agradaria donar l'enhorabona a aquells que creuen fer geometria aplicada en la seua vida, aquells dibuixen sobre la quotidianitat els teoremes d'Euclides.

Aquells que viuen la línia recta com tindre uns pares i uns germans perfectes; com estudiar i desprès accedir a una feina que t'agrada, cobrar molts diners i anar progressant dins l'empresa a mesura que passen els anys. Una línia on trobar l'amor de vida, tindre sexe apassionat, casar-se tindre fills. Una línia on apareix un pare o mare feliç que tindrà uns amics que se l'estimen i que l'entenen, i en la feina el cap li farà colpets d'esquena per dir-li que bé va tot. I fins i tot, un dia ell arribarà a ser cap, i tindrà treballadors sota les seues ordres... i mols altres somnis rectes, rectes, rectes...

Però, de vegades, la geometria deixa de ser aplicada. Perquè a la vida no hi ha només dues dimensions (una característica necessària per fer realitat aquest teorema bàsic). Però, la meua vida està plena de dimensions. És una línia plena de corbes vertiginoses, espirals que semblen inacabables i angles desconcertants.

Alguns encara creuen viure en un somni, i per això només dibuixen sobre el paper línies rectes, perquè així creuen que tot els anirà bé... però en la seua ignorància, obliden que els accidents geomètrics vitals (quasi tots inesperats) fan impossible traçar avorrides línes rectes.

Escriptor i lector

2008-10-13T23:29:00.006+02:00

L'escriptor és exhibicionista, notori, promiscu, neguitós, parcial, caòtic, egocèntric i ex-amant de la solitud.

El lector és anònim, privat, discret, fidel, confiat, silenciós, compromès i apassionat de la solitud.

Però, les paraules de vegades són la benedicció de les relacions impossibles, dels amors fatals i de les passions insospitades.

Un dia qualsevol, com hui mateix, encete una conversa telefònica amb una persona que crec no conèixer. "Hola, sóc Ricard Peris, voldria parlar amb tu...". I em responen: "A si, Ricard Peris, t'he llegit, m'agrada el que escrius al teu blog...". I en eixe precís instant s'entretalla la respiració... i en la pròxima alenada la vanitat m'ompli els pulmons. Hi ha algú a l'altra banda, algú que llig aquestes lletres.Un lector que fa seues aquestes paraules des de l'anonimat, des de la privacitat i la discreció, amb fidelitat i confiança però des del silenci i amb un cert compromís.
Hi ha algú que descobreix amb aquestes paraules la meua nuesa exhibicionista, la notorietat oblidada, la promiscuïtat desitjada, el neguit desaprofitat, la parcialitat sense arguments, el caos angoixant i l'egocentrisme de les misèries.

Però, ara ja no som dos estranys. Ara, el lector està escrivint, i l'escriptor està llegint. Ara, les paraules que hem compartit beneïxen aquesta trobada de solituds.

Per què em passa açò a mi?

2008-10-08T01:07:00.007+02:00

Una de les millors receptes que hi ha contra molts dels mals de l'ànima és xarrar amb la gent que t'estima. Jo he seguit aquesta recomanació i aquest matí he anat a complir una de les converses que des de fa alguns mesos tenia pendent.

No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.

Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.

Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.

Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".

Requeriments

2008-10-07T00:36:00.005+02:00

M'han enviat per correu electrònic els requeriments que cal tindre per accedir a un determinat lloc. Des de fa algunes dies esperava aquesta informació, i en aquest temps d'espera no he pogut evitar la temptació fer una previsió personal de quines podien les exigències. Ara que ja tinc el paper davant, repasse amb calma totes les demandes i les proves que cal passar, i arribe a una conclusió: massa exigències per al benefici que puc obtindre.

I pense que no és la primera vegada que això em passa en aquesta vida. Hi ha moltes ocasions que m'han demanat i exigit una sèrie de requeriments que no són conseqüents en els resultats que he obtingut. Com diuen al meu poble:"he fet la figuereta i m'he emportat una puntada al cul". I aquestes experiències acumulades en els anys fan que cada vegada siga més escèptic.

Perquè a realitat, per molt que alguns intenten vendre una altra imatge d'altruista, és que en aquesta vida tothom dóna amb l'esperança de rebre (en l'amor i en el sexe sobretot). I si us diuen que no és així aleshores cal aplicar la particular filosofia de House: "Tothom menteix."

Hi ha moltes formes de donar, i també hi ha moltes formes de rebre, però el que no pot fallar mai és la bidireccionalitat. Per això, a mesura que passen els anys vas entenent que quan fem alguna cosa per un altre, o per un altra, o per alguna causa tots sempre esperem alguna recompensa: carnal, moral, pública o privada, o tal vegada un colpet a l'esquena, ouna mirada de complicitat o un simple i genèric "Gràcies per tot".

El botxí

2008-09-30T01:10:00.005+02:00

Quan hi ha una execució sempre hi ha un botxí que executa l'ordre. Sempre hi ha una mà que sosté la destral que tallarà el cap. La professió de botxí és una de les dedicacions que exigeixen molt d'estómac i gens d'implicació amb la víctima. Els botxins no escolten súpliques, ni volen penedir-se per la situació del condemnat i no tenen cap intenció per descobrir si amb la seua acció fan justícia o injustícia. El botxí executa ordres, no qüestiona i accepta amb pulcritud les decisions que li venen des de dalt.

Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.

"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.

El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?

El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.

Les pèrdues

2008-09-18T00:29:00.007+02:00

Fa alguns mesos vaig perdre el DNI. De fet, crec que me'l van furtar la darrera setmana de juliol. Ja he iniciat els tràmits per tornar a demanar-ne un de nou, però el temps de "crisi" que vivim afecta fins i tot al fet de tornar a tindre un nou document d'identitat. Ara tot sembla anar més lent i tothom està infectat per aquesta recessió que engarrota fins i tot l'ànima.

He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".

Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".

Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.

Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.

Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?

Telefonada

2008-09-11T02:25:00.005+02:00

Aquesta vesprada he rebut una telefonada que no m'esperava. Poc desprès de dinar ha sonat el mòbil, he mirat la pantalla i no coneixia el número. En altres moments de la vida tal vegada no hauria contestat, però actualment estic a l'espera d'algunes respostes laborals i per aquest motiu conteste a totes les telefonades, siguen a l'hora que siguen.
- Hola Ricard, com estàs? Vaig vore ahir les festes d'Algemesí la televisió i m'has vingut al cap- Ha encetat el meu interlocutor.
- Bé, per ací estic- Li he contestat en un to dubitatiu.
- No saps qui sóc. A que no?
- Home, doncs em pilles fora de joc. Disculpa, em pots dir qui eres?
- Que ja t'has oblidat de Carles? Del teu company de carrera?
- Clar que no m'he oblidat... quan de temps sense saber res de tu - Li he contestat. Però, realment no tenia ni idea qui era Carles el meu company de carrera. Mentalment anava repassant els noms dels meus amics a la Facultat i en cap moment em veia a la ment cap Carles. He de confessar que sóc un desastre en el tema de recordar a les persones, i moltes vegades em passa que vaig pel carrer i em creue amb algú i em sona la seua cara però no sé el seu nom, ni sé perquè em resulta familiar. El ben cert és que a la carrera de Periodisme vam fer molts treballs en grup i possiblement hi havia algun company que es deia Carles i que algun motiu ell em recordava a mi i jo a ell no.
Però, com em trobava enmig de la conversa i el to de les paraules de Carles era tan amistós, no he volgut quedar malament i he decidit seguir la conversa. Açò ja m'ha passat en alguna ocasió i al poc de començar a parlar les meuse neurones de la memòria fan connexió i puc accedir als records que compartisc amb l'interlocutor.
- I com et van les coses Carles? On estàs treballant? - En aquestos casos el millor és preguntar.
- Doncs ara estic a un diari gratuït d'Alacant. No em paguen gens bé i faig moltes hores. I ara porte una tremolor al cos que no é on acabarem amb açò de la crisi i tant d'acomiadament- M'ha respost.

La conversa s'ha allargat alguns minuts i hem estat parlant de temes de feina: dels problemes per sobreviure del periodisme, de la manipulació política , dels enxufismes descarats als mitjans públics... També hem parlat dels desgavells urbanístics, especialment a la zona d'Alacant, de llibres i de la colpidora novel·la Les benignes de Jonathan Little, un llibre que resulta que hem llegit tots dos en els últims mesos i que ens ha impressionat.
- Quina casualitat! Sempre coincidíem en les lectures en els temps de facultat - ha apuntat Carles.

Ha sigut una conversa entretinguda i he notat que Carles i jo manteníem punts de vista semblants i que teníem preferències molts semblants en el tema de llibres. Però, he de confessar que tot i que hem estat prop de 20 minuts parlant per telèfon no he aconseguit recordar la seua cara.

Finalment, quan l'orella ja començava a bullir de tantes hores pegada al mòbil hem iniciat l'acomiadament reglamentari.
-Bé Carles, m'alegre molt de tornar a parlar amb tu. Ara em guardaré el teu mòbil i si pots envia'm un missatge amb el teu mail i així estem en contacte.
- Si, ara mateix t'ho envie. I a vore si ens trobem prompte. Mira, jo d'ací tres o quatre setmanes he d'anar a València. No t'ho creuràs, però des de fa 9 anys que vam acabar la carrera i no he tornat a la Facultat del Periodisme de Montcada, i es veu que tenen el títol oficial i em van telefonar l'altre dia per a que passe a arreplegar-lo. Així que quan sàpiga quin dia vaig et faig una telefonada. Val?
- Perfecte Carles, ja em dius alguna cosa. Adéu.

Quan he escoltat aquestes últimes paraules de Carles m'he quedat totalment descol·locat. No sé amb qui he estat parlant en els últims minuts per telèfon. Jo vaig estudiar la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per favor, el compte. (Converses imaginàries)

2008-09-06T00:59:00.007+02:00

Repreníem la conversa davant de la taula, sense cafè, però atapeïda de plats buits del sopar:

- No sé que em passa?- vaig dir per encetar l'intercanvi.
- I jo crec que no et puc ajudar més, només puc estar al teu costat, posar la meua millor versió sobre el tauler i deixar que tries el que vols fer --em va respondre ella.
- Eixe és el problema que no sé el que vull fer. No sé ni el que vull, ni el que no vull. No m'entenc amb mi mateixa i això vol dir que no puc entendre a ningú.
- Ei! no ofusques el teu enteniment, deixa-lo fluir i decideix ara el que penses que es millor per a tu. No penses en nosaltres, no penses en el altres, pensa en tu mateix. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu mateix. Deixa la teua ment a fosques per uns instants, i ja voràs com poc a poc anirà entrant la llum. Això si, no esperes un sobtat focus potent que aparega com una àngel revelador i que et diga quin camí has de seguir. Aixòquasi mai passa; tal vegda només en els textos sagrats i en les pel·lícules. La realitat és una màquina que fa camins a poc a poc... i si els fa molt de pressa no acostumen a ser massa ferms.
- Estic soprès amb la teua actitud. De vegades crec que no eres conscient de les conseqüències que poden vindre si porte endavant totes les coses que em volte per el cap. Eres conscient? Saps que et farà mal?
- I tant que sé que em farà mal- em va respondre ella serenament.
- Aleshores? Com estàs tan tranquil·la? Vols que decidisca jo? Vols que en siga jo el responsable de tot el que vinga desprès? Si això el que estàs intentant, saps que em trobe dèbil i que tinc la sensació que tot el que he fet ho he pogut portar endavant gràcies a la gent que tinc al meu voltant, i en eixe grup tu ocupes un lloc destacat. Ho saps? Tinc la sensació de buidor interior, que si em deixen enmig del camí no sabré cap on tirar...
- Baixa'm del pedestal xicot, que estic ací davant teu, que estic a la teua alçada i no sóc ni més ni menys bona que tu. Mira. tots en la vida necessitem de mans amigues que ens facen una empenta en un moment determinat: els pares, els amics, la persona que estimes... Ningú, i qui ho diga ens enganya i s'enganya a ell mateix, és autosuficient... ens necessitem.
- Si, potser tens raó, però hi ha una diferència entre la necessitat i la dependència- li va respondre desprès de mastegar un poc la setència que m'havia regalat.
- Doncs, potser tens raó. La necessitat és el desig en general que tots sentim, i la dependència és quan li posem cara a eixa necessitat.
- De veres que em tens tant soprès. Continue sense entendre com pots mantindre la teua integritat. T'estic diguent que estic pensant en deixar-ho tot i fugir d'ací, i quan "d'ací" vull dir que també fugiré de tu. I tu només fas que aconsellar-me i dir que decidisca jo...
- De vegades aprens que a la vida hi ha decisions que no pots prendre tu, i que tampoc pots prendre per altres. Només pots aceptar-les i intentar viure millor. I només ha de mirar l'exemple del nostre amic Miquel, ell sap que està pateix una malaltia greu sense curació, i no per això se n'ha vingut cap a baix. Ell no va escollir estar malalt, però no pot passar la vida llepant-se les ferides de l'ànima. Ho ha assumit, lluita i no dóna la batalla per perduda. No podem anar de vençuts abans de la guerra... perquè aleshores ja tot està perdut, sempre cal vore la victòria.
- M'agrada escoltar-te... i envege el teu esperit de lluita. Però, crec que el que em passa és que tinc por a l'abisme.
- Abisme? No hi ha abismes per ací... estem en terra plana - va dir irònicament, mentre em dedicava un somriure de complicitat. Però, em vaig quedar callat i ella em va mirar. Tal vegada va intuir que els meus ulls començaven estar vidriosos...
- Si, crec que m'agrada tindre esperit de lluita- va rependre ella- M'agrada pensar que en la lluita mai hi ha vençedors definitius, ni vençuts totals. Hi ha molts tipus de victòries, no creus? Per exemple: quan una història d'amor acaba, tots ho veuen com una derrota, però no és sempre així, de vegades, pot ser una victòria, perquè les dues persones han guanyat alguna cosa en la seua vida. Oblida el que han perdut, i pensa el que han guanyat... creus que ho podries vore així?
- Crec que no ho podria vore de ninguna forma. Estic massa marejat per poder vore tot açò des de un punt de vista lògic i raonable. Ara per ara, les meues emocions estan guanyant la guerra al meu enteniment.
- Tens raó, les emocions de vegades són un tsunami que desfà qualsevol argument... ja baixarà el marejol i veure'm que hi ha al fons de tot aquest mar de dubtes.
- Vaig a demanar el compte que estic molt cansat.
- Si, jo també.
- Per favor, ens porta el compte?

Primers dies de setembre

2008-09-03T01:05:00.007+02:00

Setembre és el retorn. Tornem a casa, tornem a la quotidianitat, però, al mateix temps tornem a l'inici d'un nou curs que s'obri davant nostre, a noves portes que s'obrin.

A les velles carpetes del meu disc dur mental queden alguns arxius que mantenen en actiu aquests primers dies del mes de setembre com un moment on deixàvem el pis de la platja i tornàvem al poble, desprès de tres intensos mesos de vacances. Era el moment de posar en una motxilla tots aquells pedaços de vivències que resumien aquelles setmanes que han quedat enregistrades com un dels millors moments de la vida. Els mesos de l'estiu de la infància són sempre moments singulars per a molts de nosaltres.

L'estiu era temps de carrer, de jocs, de platja. Era temps per agafar la bicicleta per recórrer prohibits camins entre els camps: el camí dels clots, el camí dels "patos".... Entre els records que m'emportava en aquella motxilla quasi sempre hi havia quedava alguna carta "mal-escrita" que mai vaig enviar, el llibre de deures de l'estiu (el mític "Vacaciones Santillana") que havia acabat feia unes poques hores. També guardava algun pal de colajet que no vaig poder canviar per un nou gelat i alguna cinta de casset amb algunes de les cançons de l'estiu que de tant escoltar-les havien afegit un estrany so de "fregir d'ous" al fons de tots els ritmes.

Aquells temps on l'acomiadament de l'estiu era el capítol tràgic d'una comèdia d'infants es van anar engrunant any rere any fins a quedar-se en menuts records que quan menys ho esperes apareixen en velles capses, velles capses que guarde en racons oblidats de la casa, i de la meua lleugera memòria.

Els punts de no retorn

2008-08-26T01:04:00.004+02:00

La inundació informativa al voltant del món de l'aviació civil, provocat pel fatal accident de Barajas, ha tret a al llum pública la metodologia de treball dels aeroports. I d'aquest conceptes que mes m'ha cridat l'atenció és el "punt de retorn". Segons he pogut llegir en el moment d'enlairar-se els avions acceleren els motors al llarg de la pista fins que arriba un moment exacte on el pilot ha d'enlairar l'avió perquè si deixar aturar-se no queda suficient pista per poder aturar la nau i per tant l'accident seria imminent. Aquest instant de l'enlairament t es coneix com "punt de retorn" perquè només hi ha dues opcions: començara volar o tindre un acccident.

A la vida, les persones, crec que també ens tenim aque enfrontar a molts "punts de no retorn". En aquesta trajectòria lineal que és "viure" hi ha certa instants de la vida que cal prendre la decisió d'enlairar-se i encetar un nou vol. Són moments de molta tensió, i en eixe instant la nostra ment, com la del pilot que porta l'avió, ha de prendre una decisió: volar o acabar fora de la pista.
De vegades som nosaltres els que portem els comandaments de la nau vital i som nosaltres mateixa els què hem decidimtentrar la en la pista per encetar nous viatges. Però, en altres ocasions, les circumstàncies externes són les que en porten a aquesta pista d'enlairament... Siguen quines siguen les circumstàncies que ens han portat fins ací, allò que cal cal fer , com saben ben bé tots els pilots, és que en el punt de retorn sempe cal intentar tirar amunt.

Caòtica i xicoteta ignorància

2008-07-29T10:40:00.006+02:00

Fa alguns mesos debatíem al voltant d'una sentència carregada de polèmica: "Només els ignorants poden ser feliços". Fa algunes dies (uff, sembla que ha passat molt de temps i només han passat unes dies) em vaig trobar en una situació que va certificar que realment en la ignorància es pot viure més feliç, però una vegada has passat la frontera ja no hi ha tornada enrere.

En més d'una ocasió ens hem trobat escoltant converses d'altres persones, que ells no saben que estem fent nostres. Doncs això mateix em va passar algunes dies. La culpa és per estar en zones obertes i amb diferents alçades, un fet que pot provocar aquesta situació: que la persona que està dalt creu que està sola però realment una orella perduda s'amaga a baix i escolta converses dedicades a l'espia involuntari.

Què fer en aquesta situació? Què fer quan et conten una història on tu eres el protagonista i no acabes ben parat? Per a la salut mental el millor seria no escoltar i deixar que t'assoten verbalment mentre tu apostes per la ignorància com a elixir de la felicitat. Però, la temptació d'escatinyar els pensaments dels altres és més forta; no vaig fugir i vaig permanèixer en silenci, escoltant com em regalaven sentències d'un judici improvisat on l'acusat era jo.

Quan abandones la ignorància en la qual has viscut els últims temps t'emportes una gran decepció i una forta càrrega de ràbia. Com pot ser a que es porten així amb mi? I precisament aquella a qui tantes vegades has ajudat? a qui has protegit? a qui has donat suport?

Però la realitat, per sort, està ara davant teu i prefereixes saber realment com són les persones enlloc d'emportar-te una concepció falsa de la seua personalitat. Un dels ensenyaments que sempre es pot traure de les situacions límit és que en eixe precís instant és on les persones trauen el millor i el pitjor que porten dins. I en eixos moments és quan veus que per alguns éssers poc escrupolosos la prioritat és "salvar-se el cul propi" i aquesta màxima està per damunt d'altres valors com la integritat, el compromís entre companys i fins i tot de l'amistat... És una decepció escoltar com et traeixen, però et fa més fort i millor perquè saps que tu mai faries això a ells. Eixe és el principal avantatge: ara saps que tu mai faràs el que han fet ells, la teua dignitat val més.

Però és així, i te'n vas amb la fe que algun dia els barrufets que viuen en un núvol cauran a terra i seguiran el mateix camí que tu ja has fet ... però, per sort, ja els hi portaràs alguns mesos d'avantatge. I vos assegure que no faré llenya de l'arbre caigut, com han fet ells.

PD: En el pròxim parlarem de "botxins" i desprès de "vampirs". Ufff , quina por!

El follet Amarganiversaris

2008-07-22T01:28:00.012+02:00

El dia de l'aniversari és un dia molt especial per a tots. Els familiars i els amics et telefonen, t'envien sms o e-mails per felicitar-te i així et demostren que al darrere teu tens gent que t'aprecia i t'estima. Un costum que he instaurat des de fa anys és reunir a aquesta gent que t'importa al voltant d'una taula per celebrar l'aniversari. És un poc de mareig per l'organitzador perquè cal: avisar a tots, comprar, fer el dinar... però els amics corresponen fidels amb la seua presència i això és el millor regal del món. En el meu cas, ells que em coneixen bé des de fa anys, saben que sóc poc donat a demostracions públiques d'agraïment pels regals que em fan, però saben ben bé que me’ls estime molt i que aquesta colla d'amics que portem junts des de fa més de 20 anys (ufff, tants?) són molt importants per mi.

I aquests mateixos amics que ens trobem cada any, ja porten a aquetes reunions d'amics els primers xiquets i xiquetes de la colla, unes personetes humanes que porten una perspectiva diferent a la colla i que captiven l'atenció de tots nosaltres en aquestes trobades d'amics. Aprofitant la presència dels xiquets en aquesta festa d'aniversari els vaig contar un conte d'aniversari:

Una vegada, hi havia un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari, i els seus pares i els seus amics li estaven preparant una gran festa, amb jocs, amb un berenar ben bo i amb molta diversió. Però, encara que tots estaven molt il·lusionats per anar a aquesta festa, el xiquet es trobava trist. Els seus pares li preguntaven que li passava, però ell no responia. I els amics anaven a buscar-lo per a preparar els jocs de la festa, però ell no tenia ganes d'eixir de la seua habitació.

A mesura que s'acostava el dia de la festa d'aniversari els pares i els amics estaven més preocupats per l'estat del xiquet, així que la mare, mentre el fill estava dinant va entra a l'habitació per vore si podia trobar alguna pista del que li passava al seu xiquet. De sobte, sobre la taula va trobar un paper amb la signatura del follet Amarganiversaris. Quan va vore açò, la mare ho va entendre tot.

El follet amarganiversaris era un personatge molt dolent que estava amagat en un lloc llunyà i només venia a visitar als xiquets que anaven a fer aniversaris. Aquest follet era un personatge que tenia uns pensaments molts obscurs i vivia amargat i només pensava en el seu benefici i per això estava obsessionat en furtar-li la il·lusió als altres: per això, quan s'acostava l'aniversari d'un xiquet ell sabia que hi havia molta il·lusió i per això el follet es col·lava per les finestres, mentre el xiquet dormia, i se'ls apareixia en malsons per a furtar-los la il·lusió i endur-se-la al seu món llunyà. Però, el xiquet que rebia la visita d'aquest dolent follet no sabia el que li estava passava ja que l’únic símptoma que tenia era que estava trist i que quan es posava davant un paper en blanc només podia escriure el nom d'aquest dolent personatge: Amarganiversaris.

Quan va descobrir açò, a mare va cridar al pare i els dos es van posar a la cuina a preparar la festa d'aniversari. La mare coneixia l'antídot contra aquell dolent personatge ja que quan ella era menuda també va rebre la visita d’aquest follet i la seua àvia li va explicar el que calia fer davant aquella situació. Els pares van telefonar a tots els amics i amigues del xiquet per a recordar-los que al dia següent era la festa de l'aniversari i van preparar un gran pastís de xocolata i li van posar ciris de color roig.

Quan va arribar el dia de l'aniversari, tots estaven a la casa del xiquet i sobre la taula estava el gran pastís amb els ciris amb una flama ben gran. Aleshores, van cridar al xiquet que estava a la seua habitació ben trist baix els efectes de l'encanteri del follet Amarganiversaris. El xiquet no volia eixir però entre tots el van portar davant el pastís i li van dir que bufarà ben fort els ciris. Ell no tenia massa ganes, però entre tots el van animar: Una, dues i tres.... i va bufar ben fort per apagar els ciris. I en aquell moment, amb el fum que eixia del ciris apagats, el follet Amarganiversaris va eixir corrents i el xiquet de l'aniversari va tornar a somriure i a estar ben content per celebrar la festa amb els seus pares i els seus amics.

Aleshores, la mare del xiquet els va explicar a tots que quan detectaren que un xiquet que anava a celebrar el seu aniversari estava molt trist el que havien de fer era preparar-li un pastís amb ciris per al dia de la seua festa per a que els apagués d'un bufit, ja que d'aquesta forma el follet Amargaaniversaris" eixiria corrents i li retornaria la il·lusió al xiquet.

I per aquest motiu, quan celebrem els aniversaris fem un pastís i li posem ciris per a que el que compleix anys els apague d'un bufit i així espantar al maleït Amarganiversaris.

I conte contat, conte acabat.

Dos capítols i una profecia

2008-07-18T18:39:00.002+02:00

Primer capítol: una recomanació estiuenca
Amb la calor de l'estiu cal recordar que hi ha més possibilitats de patir males digestions. I quan una persona es menja un aliment en males condicions, el cos humà reacciona posant-se malalt i necessita expulsar allò que li fa estar malament, perquè si no fa així allò es pot acabar podrint al seu interior i provocar-li la mort. Per tant, si hi ha coses podrides a dins caldrà traure-les a fora.

Segon capítol: els assots indolors
Una cosa són les crítiques i un altra ben diferent són les calumnies. Dos dels principals filòsofs de la història, Aristòtil i Plató, rebien moltes calumnies inesperades. Però, una de les virtuts dels grans filòsofs és saber reaccionar a les imputacions greus i falses que reben. I així ho va demostrar Aristòtil. En una ocasió es van apropar a aquest filòsof grec per dir-li que estaven calumniant d'ell a les seues esquenes. Davant aquesta provocació el filòsof va respondre:
- Si jo no estic present, com si em volen assotar.

Una profecia:
Quan bufen mals vents i hi ha tempesta cal amagar les veles i esperar que passe el marejol. Però, en breu, vindrà el bon temps i ens ho passarem d'allò més bé.

Dobles emocionals

2008-07-17T01:04:00.008+02:00

Fa algunes dies, en la portada d'una revista local apareixia una fotografia d'arxiu per il·lustrar una notícia. Una de les tres persones d'aquesta imatge tenia una semblança amb el meu amic Pau. Alguns amics ho van detectar, i el mateix protagonista va reconèixer que ell també s'havia reconegut, tot i que ell posava alguns matisos, ("jo no em posaria mai una suèter de coll alt com el que porta el xicot eixe de la foto").

Ara la casualitat ha decidit que em passe a mi una cosa semblant. Tot va començar fa algunes dies quan em va caure a les mans el darrer treball musical del cantant valencià Pau Alabajos, que porta com a títol Teoria del Caos (un treball que porta el seu propi blog i que recomane comprar i escoltar amb calma. Ho mereix.. ací podeu escoltar una cançó d'aquest disc).

Doncs, a banda de la recomanació musical el que m'ha fet especial gràcia ha sigut que Pau i jo també tenim una certa semblança, almenys en la imatge de la portada del disc que he posat ací dalt. Quan vaig vore la portada jo ho vaig pensar, però vaig decidir no dir res per si era una paranoia meua. Però, poc a poc algunes persones properes a les que recomanava el disc i ensenyava la portada em deien el mateix. I hui al matí, definitivament, he estat amb el companys i amics del departament de correcció de l'editorial i els he comentat el fet per a qué em donaren la seua impressió i així contrastar un poc més les meues percepcions. I si: ells també pensen que ens semblem.

Investigant un poc més el cas he vist que a la xarxa hi ha altres fotos de Pau Alabajos i ja no ens semblem tant, però m'ha resultat molt curiós tot açò.

A partir d'aquesta anècdota, he pensat que tal vegada tots tenim un doble en algun lloc del món (tal i com ens planteja la novel·la L'home de Melbourne de l'amic Juli Capilla) Però, no només dobles de l'aparença física. Les experiències que anem vivint cada dia ens demostren que per tot arreu podem trobar dobles d'experiències vitals i d'emocions. I això ens passa quan pensem que allò que vivim només ens ha passat només a nosaltres, i que l'a nostra alegria o la pena porta etiqueta de singularitat i de soledat. Però, de sobte, gratament, descobreixes un doble que també ha viscut una història semblant a la teua i es solidaritza amb tu. I per una estranya raó et sents molt millor compartint amb l'altra persona aquesta vivència que fa uns instants pensaves que era només teua...

Què important és tindre dobles emocionals per compartir moments com aquests.

Lliçons de l'esport

2008-07-08T18:30:00.007+02:00

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.

"Amor platònic" per Llucia Ramis

2008-07-02T23:48:00.002+02:00

En el post anterior sobre el llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, vaig deixar de comentar un altre dels fragments que apareixen al llibre i que també em va agradar. Es tracta d'un fragment que parla dels amors platònics... uns amors que omplin moltes pàgines de llibres. La protagonista de la novel·la ens explica la seua versió sobre els amors en el record i sobre el desig dels impossibles:

"L'amor és sempre més interessant al record, i tant en Lluís com jo ens hem convertit en un ideal mutú. Jo sóc la seua dona perfecta, perquè ja no ha de suportar les meues enrabiades, ni els meus histerismes, ni les discussions incomprensibles, ni les meves arrogàncies, ni que em passi tot el dia de morros sense que ell sàpiga per què; i ell és el meu home perfecte, perquè no he de suportar les seues presumptes infidelitats, ni que pixi sense apuntar, ni que em faci sentir que ell és més important i pot triar quan ens hem de veure i quan no. En canvi, sempre que ho vulgui, puc recordar els concerts que em dedicava, i les converses interminables que teníem fins la matinada, i la manera que em feia l'amor durant tota la nit i em deia que no sabia si preferia tenir-me a sobre o tenir-me a sota, però que en qualsevol cas volia tenir-me. I jo li contestava: "sóc teva", perquè aleshores ens sentíem així, l'una de l'altre i l'atre d'una. Però, ja no ens sentim així. Per tant, es tracta d'una qüestió pràctica: ni jo vull canviar aquesta situació, ni ell tampoc. És millor guardar-nos a la memòria així com estem: incorruptes. El desig és tenir l'impossible a l'abast de la mà. Però quan agafes l'impossible, ja no és impossible, i per tant, ja no el desitges. No sé si m'explic"

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Llucia Ramis.

Síndrome de Diògenes existencial

2008-06-29T19:07:00.012+02:00

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, és un llibre que em va cridar l'atenció per diversos motius. En primer lloc per l'autora: una periodista mallorquina de la generació del 1977 que treballa a Barcelona. En segon lloc per la perspectiva de la protagonista de la novel·la: una periodista de 30 anys en els temps actuals, que s'enfronta a tots els reptes i obstacles dels que estem al voltant dels trenta.

Una de les coses que més ens agrada de la literatura és la capacitat per trobar-nos reflectits en els seus protagonistes. Sentir els enamoraments, la passió, la decepció, l'enfonsament, l'alegria, l'intriga... són moltes les emocions dels protagonistes que ens agrada compartir i fer nostres. Per aquest motiu, aquest llibre a primera vista tenia ja m'havia guanyat uns punts.

Desprès de llegir-lo, crec que hi ha aspectes que crec que l'autora ha treballat molt i és nota.Eel primer de tots és que és un llibre àgil. on el domini de l'estructura, dels personatges, dels diàlegs, un estil directe i, de vegades punyent, Tot açò connecta amb la tendència actual dels textos mediàtics i trobem molta acció i descripcions breus però encertades (recomanacions dignes d'un manual per escriure per a pàgines web)

Sobre el contingut hi ha alguns aspectes que són també resulten interessants: Les descripcions de la ciutat de Barcelona, les complicitats dels personatges, la dosificació d'episodis del passat per a donar-li una certa intriga al present. A més, com a altres autors de blogs també m'han agradat les píndoles de reflexió sociològica sobre la generació actual dels trenta. Com aquella que diu: "Som uns burgesos de low cost. Viatjem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat (...)". I també resulta interessant aquella que diu: "Per por de malgastar res ho agafem tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estem obligats a dur per poder tenir la que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial (...)". M'agrada molt aquesta expressió perquè realment patim una necessitat d'acumular experiències que de vegades ens porta al límit.

No obstant això, trobe que el llibre té alguns punts de contingut on grinyola una mica. Des del punt de vista de crònica social realista, hi ha un element com el de la carta "intraduïble" en anglès que no acaba de quallar. He de reconèixer que la trama que es munta al voltant de la troballa epistolar resulta intrigant, però crec que aquest efecte s'aconsegueix més per l'estil del la novel·la que per la versemblança de la situació.

Llevat d'aquest detalls millorables, compartisc amb la visió aportda per la ressenya de Sam Abrams (una veu autoritzada) publicada en el diari on treballa l'autora (tot s'ha de dir). Llucia Ramis ha fet una novel·la descreguda, fresca, plena d'ironies i amb uns continguts que s'apropen a moltes de les grans preocupacions de la societat actual inundada d'escepticisme (amb la feina, relacions personals, sexe, habitatge...), i no ho fa amb la vocació que tenen molts dels autors actuals de canviar el món i d'aportar amb la seua obra la "gran" obra a la lhistòria de la literatura universal. Ho fa per a parlar de les coses que l'interessen, i que a molts també ens interessen, i per passar una bona estona llegint.

I per a acabar , cal recordar, que és tracta d'una novel·la de ficció i no és el llibre que ens rescatarà als joves de les nostres paranoies i ens donarà la recepta màgica per superar les nostres pors. Tal vegada per la necessitat, o per la publicitat del llibre, alguns volen trobar en aquest llibre una obra d'auto-ajuda per als desorientats joves de trenta anys. No és així.

Finalment, res millor per recomanar la lectura d'aquest llibre aquest caloròs estiu que reproduir la dedicatòria del llibre:

"Als vuitanta-set litres de cervesa que han estat font de la meua inspiració"

Salut!

Martí Domínguez Barberà

2008-06-23T23:15:00.007+02:00

El passat dissabte, 21 de juny de 2008, es va complir el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà, un "homenot" valencià que va nàixer a Algemesí. El fet de compartir lloc de naixença i la passió pel periodisme i la literatura ha estat un nexe d'unió indefugible amb la seua figura. L'any 2004, treballant a l'Ajuntament d'Algemesí, vam editar un llibre interessant per a aproximar-se a aquest emblemàtic algemesinenc. L'obra és Martí Domínguez i Barberà: La passió per la paraula, de Nelo Pelliser.

Però, no podem oblidar aquest centenari (com han fet l'Ajuntament del seu poble i l'Administració Autonòmica) del naixement d'un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX. Cal recordar un poc la seua trajectòria:

Martí Domínguez i Barberà és un dels noms destacats de la premsa i de la literatura dels valencians. La seua desaforada passió per la paraula, oral i escrita, ens han deixat una completa producció literària en tots els gèneres. Entre les obres completes destaca l’activitat periodística, per la qual és més conegut, però no podem oblidar que les obres d’assaig, narrativa, poesia i teatre. A més dels papers escrits, també va deixar constància d’una excel·lent vocació de conferenciant, que el van convertir en un home públic i polític de la postguerra. Ideològicament mantingué una posició conservadora, no obstant això, i contràriament a l’entorn franquista, va defensar públicament la llengua i els valors dels valencians. Aquesta militància no va ser massa ben considerada durant els anys de dictadura franquista on la dreta guanyadora de la guerra civil era l’encarregada d’arraconar la nostra llengua. L’obsessió per fomentar la identitat dels valencians li van suposar un càstig i un premi: Les autoritat franquistes el van defenestrar de la vida laboral i social, però per un altra banda una gran part dels valencians i valencianes el van convertir en un «model» a seguir.

Va nàixer el 21 de juny de 1908 a Algemesí (Ribera Alta) al si d’una família de la classe benestant local, un fet que li va permetre rebre una educació acurada, els primers anys a les Escoles Pies del seu poble i posteriorment a les de València. Quan va finalitzar el batxillerat, ingressà a la Universitat de València per estudiar Dret. I va ser a les aules universitàries on va tindre els primers contactes amb els cercles humanístics, i de caràcter catòlic, que van fer créixer la inquietud literària.

Desprès de llicenciar-se se’n va anar a Madrid, amb la intenció de ser de notari, però la passió pel periodisme el va seduir. En el món de la premsa Martí Domínguez va trobar una plataforma pròspera per deixar anar la seua vocació creativa. Durant més de cinquanta anys va publicar articles en diaris i revistes valencianes i de la resta de l’Estat espanyol com: ABC, La Vanguardia, El Español, El Alcàzar, Las Provincias, Levante, La Hoja del Lunes i Diario de Valencia, entre d’altres. A les redaccions dels diaris va desenvolupar tota la seua carrera professional ocupant tots els espais possibles: des de col·laborador fins a director del diari més influent de la premsa valenciana de la seua època: Las Provincias.

A més de l’activitat periodística, Martí Domínguez també va ser un actiu conferenciant. Dominava a la perfecció l’art de l’oratòria, un fet que el va ajudar a ser considerat un personatge públic apreciat tant per les elits culturals com pels sectors més populars. Els testimonis pròxims el defineixen com un conferenciant clàssic que sabia guanyar-se als auditoris amb el poder de la paraula. I va ser precisament en una intervenció pública on es va produir un dels fets més importants de la seua biografia. L’any 1958 pronunciava al teatre Principal de València el discurs Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los hombres... ¡Hablan las piedras!. Havien passat cinc mesos de la riuada d’octubre de 1957, i l’escriptor d’Algemesí es va “atrevir”, en aquells anys de dictadura franquista, a defensar públicament la llengua i la identitat dels valencians. Una gosadia que les autoritat franquistes no estaven disposades a deixar passar. El càstig va ser fer-lo dimitir del seu càrrec de director de Las Provincias, i la desaparició de l’activitat social, per ser considerat un element subversiu. Afortunadament, les capes més populars no li van girar l’esquena, i aquesta defensa de la identitat valenciana el van convertir en un exemple per al poble.

La trajectòria literària com a escriptor es va iniciar en la poesia, per passar desprès a la prosa, originàriament en castellà. De fet, la primera publicació van ser els poemes del llibre Versos de Juventud, l’any 1928. No obstant això, la creativitat literària de Martí Domínguez el va portar a conrear tots els gèneres. A la poesia no va dedicar la mateixa intensitat que als altres, però no l’abandonarà al llarg de la seua vida. El reconeixement més important a la seua obra poètica va arribar l’any 1955 quan va aconseguir el premi més important de l’època: Els Jocs Florals de València, amb el poema Arbres, una composició de 279 versos dedicada a Teodor Llorente on fa una reivindicació de la nostra llengua.

En el gènere teatral Martí Domínguez ens ha deixat 14 peces, huit en castellà i sis en valencià. L’autor era un dels grans defensors de la dramatúrgia en valencià, per aquest motiu va escriure Les Malaenes, una comèdia dramàtica que es va estrenar als anys 40. Desprès publicaria algunes en castellà, però la influència del seu amic Sanchis Guarner li va fer tornar a escriure teatre en la seua llengua. Entre 1959 i 1960 va compondre No n’eren 10? Apunt dramàtic inspirat en l’evangeli de Sant Lluc i l’any 1969 va publicar El miracle dels miracles, dedicat a Sant Vicent Ferrer. Finalment, en 1977 va vore la llum la darrera obra teatral, Els cignes fora de l’aigua.

Un altre dels gèneres que va conrear Martí Domínguez van ser els textos divulgatius, que en algunes ocasions s’acosten a l’assaig, i amb quals va aconseguir una elevada rellevància pública. El primer llibre d’aquestes característiques va ser Alma y tierra de València (1941). Es tracta d’una visió regionalista del poble valencià que va marcar un punt d’inflexió en la nostra història recent, ja que com apunta el mateix Joan Fuster, «inaugurava un camí», perquè un home que en aquell moment estava pròxim a les autoritats franquistes s’atrevia a reconèixer públicament l’existència d’un «fet diferencial dels valencians». Altres obres amb aquest caràcter divulgatiu van ser: Caminos de Portugal (1944), una mena de llibre de viatges; Don Jaime el conquistador, primer cèsar hispánico(1945); Valencia (1953), una guia clàssica amb fotografies i amb seccions de gastronomia, art, història i altres temes; El santo de los niños (1949), una recreació de la vida i obra de sant Josep de Calassanç; El tradicionalismo de un republicano (1962), tres volums al voltant de l’obra i el pensament de Vicent Blasco Ibáñez i Els nostres menjars (1978), un receptari de cuina tradicional valenciana molt personal però que va esdevindre un dels llibres més coneguts.

Finalment, l’obra narrativa, tot i que no és molt extensa, ocupa un espai destacat dins la nostra literatura. L’any 1972 va publicar, en l’editorial L’Estel, la novel·la Els Horts. Aquesta obra és una de les escasses aportacions dignes fetes en valencià en els primers anys 70 del segle XX. Després va reprendre la redacció del seu darrer llibre L’ullal. La narració comença amb la visita d’un xiquet a un ullal que es troba enmig dels arrossars, una aventura enceta un passeig costumista pels records d’infantessa de l’escriptor. El brollar d’aigua és també la naixença dels records, el retorn de les primeres experiències a un món rural valencià que amb el pas dels anys es va difuminant en l’oblit. Amb la lectura d’aquest llibre podrem descobrir o reviure les tradicions, les costums i les festes que formen un part del patrimoni nostres pobles. El narrador ens convida a fer aquest viatge a les nostres arrels mitjançant un estil àgil i detallista i amb un lèxic que recull el valencià que es parlava al poble, el que li parlaven els pares i els seus veïns.

El 1984, quan tenia mig llibre de L’ullal preparat per a impremta, Martí Domínguez Barberà morí a València el 10 d’agost, als 76 anys d’edat.

Coses que et passen quan arriba l'estiu

2008-06-23T02:23:00.008+02:00

Ja ha arribat l'estiu. El passat dissabte, avançant-nos en el calendari oficial, donàrem la benvinguda oficial de l'estació seguint el ritus de la nit de Sant Joan amb la foguera a vora mar.

L'estiu és el moment per reprendre xicotets plaers que et fan sentir un poc més viu. El primer dels plaers demana llum del dia, i és llegir a platja. Si és pel matí millor tindre un bona ombrel·la on amagar-se de l'escalfor del sol. Amb una dosi d'aigua fresca, una peça de fruita i un bon llibre es poden passar unes hores meravelloses vora mar.

Un altre dels xicotets plaers que em regala l'estiu és la nit. Desprès de la xafogor del dia, amb l'arribada de la nit, les finestres esdevenen fonts per on brolla eixa frescor nocturna embolcallada en silenci que ens regalen instants que esborronen la pell... Llegir, escriure, escoltar música...

En aquests primers instants de l'estiu és el moment d'encetar la tasca anual de posar al dia les lectures pendents de l'any. Comecem per un llibre fresc d'una companya de generació i de facultat de periodisme a la UAB: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de Llúcia Ramis. I al mateix temps L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery, premi des llibreters francesos del 2007. Dos lectures diferents però engrescadores per encetar la temporada.

Una agenda amb més dates "a recordar"

2008-06-18T00:07:00.003+02:00

El calendari és un pacte implícit per a mantindre la societat dins un paràmetres. Per un moments he imaginat viure sense calendari, on no importa si és dilluns o diumenge, si és 15 o 25 de juny...

Però, si deixem passar els factors negatius i encotilladors de calendari, també podem trobar-li aspectes positius com el fet que el calendari és també un recordatori de dies assenyalats, dedicats a una persona, a una organització o a recordar un fet passat. Fa anys no creia en aquest tipus de dies D, jornades dedicades a recordar fets passats. En aquells temps defensava que no era necessari dedicar cap dia a una persona en concret o a rememorar un esdeveniment. "Tots els dies són iguals d'importants, i cal recordar les coses important cada dia", argumentava en aquella època.

Però, ja ha plogut molt des d'aquells plantejaments i a cada any que passa descobrisc que li done més importània als dies D. Als aniversaris, a les celebracions.... Probablement siga perquè quan era més jove no m'havien tantes coses com ara i no tenia moltes fites importants matrcades en el diari personal. Però, a mesura que van passat els anys l'agenda personal es va emplenant de "dates a recordar. És evident que he viscut més, més coses bones i més coses dolentes. No obstant això, el meu inconscient només s'interessa per recordar-me els bon moments i per això cada any que passa tinc més dies "D" en la meua agenda.

Si un dia em trobes, recorda...

2008-06-16T01:13:00.005+02:00

Deixar una temporada d'escriure en el blog és com deixar una temporada de parlar amb algú amb qui mantens una relació especial però que per qüestions de temps i/o distància ja fa temps que no parles.
El primer que fas és alegrar-te pel retrobament. (Ei, quan de temps sense vore't, com estàs?). Desprès, arriba el moment de justificar tant de temps d'oblit (Tinc tanta feina. Estic saturat). La tercera part, és un intent per posar-se al dia (i que estàs fent ara? com et van les coses?). La conversa va avançant, i aleshores es plantegen tres possibles opcions:
- Si has superat la timidesa inicial, i de nou tornes a sentir un poc d'aquella complicitat que un dia vau mantenir la cosa pot acabar bé.
- Si has superat la timidesa inicial, però descobreixes que ja no queda cap rastre d'aquells complicitar podeu passar uns quants minuts parlant de temes superficials... En aquest punt sempre acabes per trobar-te amb una persona que el temps i la distància ha fet que ja no siga la mateixa que un dia vas tenir tan a prop. "I tal vegada, tu tampoc sigues el mateix", et pot contestar la teua consciència.
- Finalment, quan la timidesa inicial no es supera i el silenci es fa el protagonista de la conversa descobreixes que hi ha murs massa alts aixecats per una constructora temporal. Aleshores, per evitar les incomoditats el millor és deixar en bon lloc els records d'un temps passat.

Com deia al principi, amb el blog, em passa una cosa semblant. Hem compartit tantes coses que quan passem tantes dies en silenci em sent cada vegada més malament, i veig com va augmentant la vergonya que m'impedeix prendre la iniciativa per trencar aquest educat silenci on ens mantenim. I busque, trobe i cride alguna excusa inesperada per forçar el nostre retrobament I aleshores, amb un parell de paraules i un gest de complicitat en tenim prou per tornar a estar a prop.

Jugar en equip

2008-05-20T00:22:00.003+02:00

El pròxim diumenge acaba la lliga de futbol sala del meu poble. I ha estat una de les millors lligues dels últims anys. Principalment des del punt de vista d'amics hem fet un grup amb moltes complicitats, som amics de molts anys, però aprofitant el fet de jugar cada cap de setmana ens hem reunit un poc més. Si jugàvem dissabte per dinar o per fer una picadeta abans si jugàvem aviat. I si jugàvem diumenge, per a esmorzar. A més, durant la setmana, en moltes ocasions, m'intercanviàvem correus electrònics on relatàvem la crònica del darrer partit o ens animàvem per al proper.

Aquest bon rotllo s'ha traslladat al camp, i s'ha convertit en solidaritat. El passat dissabte ens jugàvem la lliga i desprès de fer el ritual de "picadeta" abans del partit (jugàvem a les 15 hores) vam jugar un partit on tots vam córrer de valent. No tenim grans figures, però tenim clar que tots tenim que treballar i si el que tens al teu costat ho deixa tot al terreny de joc no tens altre remei que lluitar al seu costat. Tots ens hem contagiat d'aquest esperit de lluita.

Tot açò no sempre és garantia de bons resultats però així dóna gust anar a jugar a futbol cada cap de setmana. A l'ambient es respira ganes de lluitar i optimisme. No importa si marca un o l'altre, hi ha equip i això és nota. Jugar a futbol, anar a treballar, conviure amb altres persones sempre és millor si la gent del teu voltant comparteix amb tu idees semblants i sobretot si notes que comparteixes el desig d'avançar. Podria suportar-ho tot però mai podria viure a prop d'una persona que no té ganes de lluitar , de caminar endavant, de superar-se dia a dia, i creure que demà serà un dia millor que hui... quan em trobe amb una persona o amb un grup de persones que està malalt d'optimisme el que faig és baixar les defenses i deixar-me contagiar.

Per cert, i per tancar el tema del futbet. En aquest cas (no sempre passa) l'esforç ha tingut recompensa i segons ens informa VK hem sigut l'equip menys golejat (per tant ell tindrà el trofeu al porter amb menys gols) però també el més golejador de totes les categories de la lliga. I a més d0aquets premi moral estic segur que ben aviat ens deixarem pels plaers mundanals i farem una merescuda paella d'equip campió, una forma molt valenciana de celebrar el triomf al voltant d'un bon arròs i millor companyia!

Ja no parlem de literatura

2008-05-15T00:41:00.004+02:00

La nit del dimecres al canal 33 fan el programa (s)avis, un espai televisiu d'entrevistes en profunditat en què els periodistes de referència de Catalunya conversen amb els avis i savis que han tingut un paper clau en la història recent.

El personatge entrevistat en aquest darrer programa era l'escriptora Rosa Regàs. L'escriptora recordava els temps difícils a la Universitat de Barcelona on es a llicenciar en Filosofia. Desprès de la formació acadèmica, l'any 1964 va entrar a treballar a l'editorial Seix Barral amb Carlos Barral. "Quan vaig entrar em van posar a fer albarans", recordava l'escriptora. Imagineu el canvi: desprès d'estudiar filosofia a la tasca d'omplir albarans. Però, poc a poc va anar progressant dins l'editorial i va tindre l'oportunitat de conèixer i dialogar amb d'autors com Juan Benet, Álvaro Pombo, María Zambrano, Manuel Vázquez Montalbán o Javier Marías, entre molts d'altres. A l'editorial va tindre l'oportunitat de rebre una formació literària única.

En aquest punt de l'entrevista, Regàs, va deixar anar una sentència plena d'enyor que se m'ha quedat al cap: "En aquells anys es parlava de literatura en les editorials". És fàcil imaginar que en els temps actuals que estan de moda les grans concentracions empresarials i que l'èxit es mesura sumant eficiència i rendibilitat es parle de literatura en pocs llocs. Però, si la Regàs, que coneix bé aquest món de les lletres i de les grans editorials afirma, que ara ja no es parla de literatura ni a les editorials és per a que molts d'aquest grans grups editorials reflexionen sobre quina és la tasca que realment es fa al món de l'edició.

I aleshores, on es parla actualment de literatura?

És com si els metges ja no parlaren de medicina, o com si advocats no dialogaren sobre les lleis, o com si als professors ja no els importara l'educació... realment parlen de tot açò?

Ara que ho compare amb els altres àmbits de la vida crec que aquest oblit dels pilars bàsics de les vocacions és una plaga que no sols afecta al món de la literatura. El problema és que ja no parlem... de literatura.

Pescadors

2008-05-12T02:07:00.006+02:00

En una ocasió, el filòsof grec Arístip va rebre una escopinada de Dionís en la seua cara. Un testimoni d'aquella escena es va acostar al filòsof i li va preguntar com podia suportar aquella ofensa sense respondre. I Arístip li respongué:
- No suporten els pescadors que la mar els mulle per a aconseguir emportar-se un peix? Doncs pel mateix motiu, jo que vaig a emportar-me una balena, em deixe esquitxar per un poc de saliva.

No hi ha bona pesca en les terres seques. La mar és plena de bons peixos i qui vulga, realment, pescar ja sap que ha de tastar la humitat de l'aigua.

El futur es matricula en valencià

2008-05-06T23:43:00.006+02:00

La vida, de vegades, és com una muntanya russa, hi ha dies que estàs de baixada i altres de pujada. Si a l'anterior post ens trobàvem amb una imatge desoladora sobre el present de la lectura en la nostra llengua.

Però, hui cal estar d'enhorabona: Escola Valenciana-Federació 'Associacions per la Llengua ha presentat la campanya “Matricula en futur, Matricula en valencià”, dirigida principalment als pares i mares que han de matricular els seus fills en educació Infantil i Primària. La campanya coincideix amb l’obertura del període de matriculació del 7 al 15 de maig i compta de nou amb el suport comunicatiu de la presentadora valenciana Núria Roca i se sumen dos valencians més de renom: el porter de futbol Andreu Palop i el pilot de motos Hèctor Faubel.

Per diversos motius, en els últims mesos he tingut el l'oportunitat de conèixer personalment a la gent d'Escola Valenciana, i m'han contagiat l'esperança en el futur. No podem negar la realitat: no vivim el millor escenari per a la nostra llengua. Però, si a Rick Blaine sempre li quedarà Paris, a nosaltres sempre ens quedarà un futur millor. I el futur de la llengua al País Valencià ha de passar necessàriament per l'escola en valencià.

Així ho entenen a Escola Valenciana, i així ens ho volen transmetre en la seua campanya per conscienciar als pares i mares per a que matriculen als seus fills en la nostra llengua. Aprendre en valencià és aprendre i estimar els nostres valors i el nostre patrimoni i la nostra forma de ser i d'entendre la vida (en aquesta mateixa intenció en breu tindrem l'oportunitat de gaudir d'una iniciativa molt interessant, però no avancem esdeveniments... això ja vindrà).

La campanya d'Escola Valenciana compta amb la participació de valencians famosos, com ja hem dit abans. Personalment, em fa molt de goig escoltar als nostres famosos parlar en valencià (serà per la falta de costum). En aquest cas a Núria Roca, a Hector Faubel, a Andreu Palop.... però també a Albelda, a Albiol, al nou entrenador del València Voro; a l'actor i dramaturg Carles Alberola.... i a molts altres que no s'amagen ni s'avergonyeixen de ser valencians. El fet que es demostre que es pot viure i triomfar en valencià és una de les millors formes d'animar a molta gent a apostar per la nostra llengua, que tants altres (sobretot molts polítics) maltracten i obliden de forma interessada. De fet, segons em comentaven alguns amics d'Escola Valenciana alguns dels personatges famosos que han participat en aquesta campanya han rebut en les últimes setmanes diversos anònims amb insults i amenaces per participar en aquesta iniciativa per animar a estudiar en la nostra llengua. Algú ho pot entendre? En quin país vivim? En quin lloc del món s'amenaça a algú que fomenta la llengua pròpia?

Però millor oblidar a aquests inconscients anònims i animar i donar difusió a la campanya d'Escola Valenciana, perquè el futur és valencià.

El llibre, la rosa i la sang

2008-04-24T00:50:00.003+02:00

Ahir vaig comprar una rosa per a celebrar el Sant Jordi, dia del Llibre. Pensava que no tenia punxes, i la vaig agafar amb entre els dits, i mentre una amagada punxa em travessava la pell vaig sentir un intens dolor. De la minúscula ferida brollà un gota de sang, el seu color vermell i cridaner em va servir per recordar que mentre celebràvem el dia del llibre, la lectura en valencià s'està dessagnant... necessita transfusions urgents!

Felicitat de llibres i roses

2008-04-23T00:32:00.003+02:00

Aquesta vesprada tornava a casa en cotxe, desprès de treballar, i he baixat la finestra del cotxe, he canviat l'emissora de la ràdio on cada vesprada escolte les notícies i he posat una cadena que emetia cançons ben animades. He pujat el volum de la ràdio a un nivell elevat i he començat a intentar portar el ritme de la cançó colpejant amb les mants sobre el volant. No tinc sentit del ritme, ho reconec, però aquest gest denota que estic content. Portava un somriure contagiós a la cara,.

I per què aquesta inesperada felicitat? Primer perquè vinc de dies complicats. I segon motiu, i més important, hui és Sant Jordi. Alguns amics m'han preguntat quin llibre regalar, he preguntat a altres si ja tenien el llibre comprat, he encomanat roses...i he recordat els santjordis passats: els llibres que em van regalar i que ocupen un lloc privilegiat a la prestatgeria i la memòria, els llibre que he regalat i que no sé on descansaran , les roses que vaig regalar i que mai es marciran perquè continuen ben vermelles en els records. El dia de Sant Jordi és un dia de festa, i cal celebrar-ho. Regaleu llibres i roses (en plural) a tots aquells que estimeu. Feliç Sant Jordi!

Foc

2008-04-18T00:30:00.009+02:00

Ens reunírem uns quants amics en una casa de camp per a passar unes hores junts. Era un dia de pluja i feia un poc fred així que vam decidir encendre foc a la llar. La llenya estava a l'aire lliure i va costar una bona estona prendre-li foc perquè estava humida. Però, amb paciència finalment aconseguirem encendre una bona foguera. Ens va calfar tot el dia, però quan el dia començava a acomiadar-se i tots pensàvem en tornar a casa, vam tindre que escollir entre deixar de tirar llenya i que el poc s'apagués poc a poc o tirar-li aigua per a extingir-la ràpidament. La primera opció suposava passar els últims moments compartint converses i també un poc de fred. La segona opció seria molt més dràstica, però ens permetria tindre calentor fins al darrer moment, no obstant això, ens deixaria tota la casa plena de fum, perquè quan aboques aigua al foc provoca aquesta reacció. Alguns eren partidaris de la primera opció i altres, amb més preses, volien acabar allò per la via ràpida.

Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?

"Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou."
MMP.

Els pots de la memòria

2008-04-15T15:02:00.006+02:00

La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:

En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.

No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.

Brain Training particular

2008-04-11T01:22:00.004+02:00

Exercici mental per a dies avorrits:

Durant un dia comptar les dones (o homes) amb les que et creues i/o parles amb les quals podries follar (sexe per sexe).

Els resultats finals (qualitatius i quantitatius) poden ser molt profitosos per a reflexionar.

Líders i marejadors

2008-04-10T11:09:00.001+02:00

El paper d’un líder és bàsic per a poder avançar I com a mostra només teniu que mirar el Partit Socialista Valencià, que porta uns quants anys en el desert a la recerca d’un vertader líder que porte l’organització cap a la dignitat. Però, a banda del món de la política, l’existència d’un líder és fonamental en quasi tots els aspectes de la vida: en la vida familiar, en la colla d’amics, en l’equip esportiu i evidentment també en el món laboral.

Per ser un líder és necessari complir una sèrie de requisits, que quasi sempre resten implícits. En un lloc de treball o en un equip de futbol sempre és fàcil detectar qui és el que porta la veu cantant i qui fa funcionar l’engranatge a la perfecció. Perquè una de les característiques fonamentals d’un líder és fer treballar al grup de persones que tenen al seu voltant, o fer-los que s’il·lusionen, i fer-los que avancen en les seues aspiracions personals... és a dir, saber treballar el grup per fer que les organitzacions, i les persones, cresquen.

Però, tan necessaris per a una organització són els líders com perillosos són els aspirants a líders que no ho són. Estic segur que quasi tots ens hem trobat en la nostra vida esportiva, laboral, personal... amb persones que creuen que són líders i en realitat són marejadors. Com quasi sempre, al futbol tenim sempre bons exemples de tots açò. L’actual entrenador del valencià era un aspirant a líder que li van donar tot el poder per fer i desfer I en lloc de triar el primer camí va escollir el segon. No ha sabut entendre la realitat de l’entorn, s’ha encabotinat en alguns temes que no són els punts claus per fer funcionar l’equip, no ha sabut traure el millor de cada persona, ha mirat més pels seus interessos personals que els de l’equip... i alguna que altra errada que acabarà pagant. En definitiva, que ha cregut que era líder i en realitat ha acabat com a “marejador” de l’equip. Per desgràcia, aquesta situació d’aspirant a líders que en realitat acaben en “marejadors” no només passa al món del futbol. Quan hi ha un líder que: té les coses clares al cap, que entén on estan les claus, que sap motivar a l’equip; aleshores tot sembla fàcil i tots estan contents. Però, quan hi ha un “marejador” els problemes creixen per tots els racons i aleshores cal tindre paciència.

Històries de Londres III. La torre de Londres

2008-04-08T00:21:00.009+02:00

La literatura de vegades reescriu la història, i no deixa espai per la realitat. La visita a la Torre de Londres és un retrobament amb el passat de monarquia anglesa. Al costat del Tàmesis s'aixeca aquest complexe emmurallat on s'han viscut alguns dels episodis més obscurs de la història de Londres. Un monument força reconstruït que intenta mantindre viu per als visitants l'esperit de de l'edat mitjana anglesa. Va ser edificat en 1078, i és un dels tres monuments de Londres que formen part del Patrimoni Mundial (els altres dos són l'Abadia de Westminster i el Martime Greenwich).

Tot i que originalment va ser residència reial, poc a poc va passar a ser emprada més com a presó, sobretot a partir de què Enric VIII es traslladés al palau de Whitehall en 1529. Però, abans d'anar-se'n es va deixar allí a la seua dóna, Ana Bolena, que va estar tancada en un edifici conegut com la Queen's House, i desprès li van tallar el cap enmig del patí, just enfront de la finestra que ella veia cada matí al aixecar-se.

Un altres dels episodis negres que van passar en aquest emblemàtic lloc va ser la desaparició de Eduard V i del seu germà. Al principi d'aquest post, quan apuntava que la literatura escriu la història amb més credibilitat que la pròpia realitat em referia aquest episodi. Shakespeare relata en una de les seues tragèdies, Ricard III, la vida d'aquest monarca que apareix descrit com un home cruel i sense pietat. De fet, un dels episodis més durs és el suposat assassinat dels seus dos nebots per aconseguir el regnat. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV el 9 d'abril de 1483, Ricard quedà a càrrec dels seus dos nebots: el nou rei Eduard V, de 12 anys, i Ricard de Shrewsbury, de 9. Al cap d'uns mesos va fa arrestar i executar alguns consellers acusant-los de planejar l'assassinat d'Eduard V, i poc després feu traslladar a Eduard i Ricard a la Torre de Londres justificant-ho com una mesura per garantir la seguretat dels dos nens. Els escrits de l'època diuen que els primers dies es veien al dos xiquets per les finestres d'un dels edificis de la Torre de Londres conegut com la Bloody Tower. Però cada dia es veia menys als dos hereus de la corona anglesa. Finalment ni Eduard ni Ricard van ser mai més vistos. Diuen que anys més tard van aparèixer al voltant de la Torre dues capses amb els ossos de dos adolescents.

El 22 de juny de 1483 davant de la Catedral de Sant Pau es llegí una declaració de Ricard en la que assumia el tron d'Anglaterra basant-se en que el matrimoni d'Eduard IV havia estat il·legítim i que, en conseqüència, els dos nens eren bastards i ell era l'hereu a la corona. El 6 de juliol de 1483 Ricard fou coronat a l'Abadia de Westminster com a Ricard III.

La literatura es passeja per les estretes escales de la Bloody Tower per sentir l'angoixa dels joves hereus que mai tornarien a caminar fora d'aquells recinte. I també, per reviure la malenconia de la darrera mirada d'Anna Bolena, des de la finestra de la Queen's House, mentre escoltava com els soldats entraven en la cela per portar-la enmig d'aquella explanada on la sang regalimaria per la destral del botxí.

Històries de Londres II. Notting Hill

2008-03-26T01:42:00.004+01:00

"El signe del Aleph, eixe mite borgià en el que tots els esdeveniments de l'univers ocorren simultàniament en un mateix lloc, concentra sobre el xicotet pujol de Notting Hill una tremenda tensió, una tram de forces oposades que generen vida, bullícia, creació, i ocasionalment, explosions de violència".

Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Un dels passeig preceptius per al visitant de Londres és el dels carrers de Notting Hill. L'obra de l'escriptor Martin Amis és una bona referència per apropar-se a la vida que es destil·la per les seues voreres. Unes precioses botigues d'antiguitats acompanyen la visita i anuncien el mercat que cada diumenge inunda el Portobello Road. En una de les vies perpendiculars a aquest emblemàtics carrer es troba Blenheim Crescent, un carrer on podem trobar una llibreria singular: Books for Coorks.

A la porta et trobes una menuda taula rodona blava amb uns quants llibres damunt i una cadira de fina estructura que no ofereiex seguretat però si hospitalitat. Si travessem la porta de la llibre emmarcada per una cridanera façana roja (les façanes de colors és un dels trets d'aquest barri) entrem en una estreta llibreria amb prestatgeries de fusta que acomoden milers de llibres de cuina de tots els països, de tots els estils, d'autor, receptaris, de postres, d'amanides...
Aquesta invitació culinària contrasta més en una país on la cultura gastronòmica no és precisament una de les seues fortaleses.

Els ulls fan un excitant viatge entre les apetitoses portades dels llibres conviden a deixar-se seduir pels sabors, especialment aquell on la xocolata banya els cossos nus d'una parella mentre el títol explica que la xocolata és millor que el sexe (de vegades no és necessari discutir per saber que és millor i fomentar la compatibilitat dels plaers, no?).

Però, aquesta llibreria no fa només olor a paper i cartró, des del fons de l'establiment sura per l'ambient un dolç i amable aroma a apetitosos menjars. Si caminen un poc descobrirem que una recollida cuina ompli la part final de la llibreria on un parell de cuineres vestides de blanc preparen plats i dolços extrets d'alguns dels llibres seleccionats de la llibreria. Quina gran campanya de promoció de la lectura, així és quasi inevitable emportar.se a casa alguns dels exemplars...

Compre un llibre, i deixe la llibreria amb amb el cap ple de paraules, el nas inundats d'olors i un dolç regust de xocolata en la llengua. Aquest seria un bon negoci per que em podria fer feliç: poder viure d'una llibreria de cuina, o d'una cuina de llibres, que és el mateix però no és igual.... Quins dos plaers!

Històries de Londres I

2008-03-24T13:28:00.005+01:00

"Hi ha ciutats belles i cruels, com París. O elegants i escèptiques, com Roma. O denses i obsessives, com Nova York. Londres no pot ser reduïda a antropomorfismes. Segles de pau civil, de comerç pròsper, d'empirisme i cels grisos l'han fet indiferent com la mateixa natura. Tal vegada exagere. Tal vegada Londres siga una projecció del caràcter anglès. No hi ha sentimentalismes, ni balafiament de passió, ni veritats amb majúscules. Per una o per una altra raó, Londres reuneix les característiques òptimes per a que florisca la vida. És difícil no sentir-se lliure en eixa ciutat inabastable i al mateix temps recol·lecta, assossegada com la molsa dels seus racons ombrívols, on caben l'art i el seu revers tècnic, el kitsch, sense destorbar-se mútuament, on la Jústícia, eixe concepte perillós, metafísic i continental, pesa menys que la sensació d'escala humana del Fair play."

Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.

Després de passar una setmana a Londres, conscient de la visió ocasionalment fragmentària del viatger , no puc evitar fer meues totes aquestes paraules d'Enric Gonzàlez, que ha fet de bon guia per la capital londinenca.

La cançó de les 21 mentides universals

2008-03-14T01:07:00.006+01:00

Desprès de tindre que escoltar durant tantes setmanes de campanya electoral una tirallonga de mentides i promeses. Desprès dels resultats aclaparadors a terres valencianes. Desprès de tindre que suportar hui nous mitings electorals des del balcó de l'Ajuntament de València (amplificats per la televisió autonòmica del PP, Canal Nue, nóu). Desprès de tindre que suportar vore a Rajoy com "senyoret" que es passeja pells seus dominis i passa un dia de fallas del PP(de mascletà, dinarot i als bous). Desprès d'escoltar a Camps dir-li a Rajoy que "los valencianos" están con Rajoy, i oblidar que TOTS els valencians no han votat a Rajoy?

Desprès de tot açò hem queda indignació per descobrir que hem arribat a un punt on certs polítics no saben diferència que és ser un càrrec institucional representant d'un poble i que és ser el president d'un partit polític que es dedica a donar "noves glòries a Espanya"....

Per a no caure en la desesperació i l'angoixa el millor és buscar vies d'eixida per riure i sobreviure. I descobrir que dir mentides també pot tindre el seu toc d'humor... i si no mireu aquest intent de cançó (que mal toca la guitarra). Mentre escolteu la cançó podeu fer un test semblant al de les revistes d'adolescent per vore quantes mentides d'aquestes hem dit en algun moment de la nostra vida... riure´s de les pròpies misèries sempre és un esport sa... (és nota que és dijous i he vist Polònia).

El derby avorrit

2008-03-12T00:07:00.005+01:00

Viure victòries i patir derrotes diuen que és una experiència que sempre aporta alguna positiva. De fet, he escoltat més d'una vegada que d'on s'aprèn més és de les derrotes. Però cansa tant perdre i tornar a perdre...

El diumenge vam viure un nou derby electoral, perquè les eleccions al meu país i a l'estat espanyol sembla que s'ha convertit en els últims anys en un partit entre dos grans on no hi ha espai per a ningú més. Açò és com el Barça-Madrid que cada any ens volen vendre com el partit que decideix la lliga. Però, i que passa quan un València, o un Depor o un At. de Madrid es cola i s'emporta el títol? És una sensació especial per els aficionats dels equips més modestos, perquè sabem valorar molt més cada victòria ja que entenem l'esforç i el treball que implica cada efímer triomf.

Açò de la política es molt semblant al futbol ja que l'encontre electoral per la lliga del govern s'ha guanyat en un ajustat marcador. Mentre que en altres lligues autonòmiques, com la que es va jugar al País Valencià, el Partit Popular es va tornar a emportar el triomf per golejada.I ja són molts anys de superioritat aplanadora. En la política, i en el futbol, m'agraden més els patits disputats on hi ha possibilitats de triomf per als dos equips. Hi ha més emoció. Però, en la lliga valenciana hi ha un equip que porta molts anys emportant-se la victòria. Les raons? Perquè saben fer bé el seu joc, net o brut, legal o il·legal, en ètica o sense ètica, però el que compta és el resultat final. Perquè els rivals no saben a que juguen: al 4-4-2, al 4-3-3 o crec que juguen a que cadascú es col·loque on puga i a córrer. Perquè la sort sempre afavoreix al guanyadors. O tal vegada perquè de tant en tant als que sempre guanyen els xiulen un penal a favor inexistent...

Deprès de tanta derrota el que sembla evident és que no hi ha una única raó per explicar els nefastos resultats. I en moment de crisi esportiva ja sabeu que la solució sempre acostuma a ser fer l'entrenador fora, però i si l'equip de l'esquerra no té ni entrenador? a qui tiren al carrer?

Paraules, paraules, paraules

2008-03-06T08:14:00.002+01:00

Des de fa unes setmanes, les promeses , els debats, les "bajanades" inunden les mitjans de comunicació. Estem en campanya electoral.

Tot açò ja ho vam, viure fa uns mesos a les eleccions locals i autonòmiques. Els darrers resultats electorals a casa nostra van donar de nou majories absolutes, i això mai acaba massa bé. El fet de no tindre que negociar i dialogar amb altres acaba fent de les persones que tenen el poder una espècies d'éssers que creuen que caminen per dalt de la resta i només fan que mirar per damunt del muscle al món (siguen de dretes, esquerres o centre...). Mols polítics obliden que el poder i la fama són fruites de temporada, i que tard o d'hora sempre acaben podrint-se, i aleshores voldran tornar al camp a collir-les i s'adonaran que han estat tant de temps gaudint del seu regal que han oblidat anar a regar, a abonar i passar compte dels arbres, i ara ja no hi ha collita.

El que realment volia dir, és que aquestes setmanes de tanta campanya electoral el preu de la paraula és devalua molt, Tot s'hi val. I amb les mateixes eines que empra la literatura ara molts ens volen manipular i fer-nos creure que els hi donem la nostra confiança i ells ens salvaran del tot. I tot són paraules, paraules, paraules...

Que ens enamora

2008-03-01T02:12:00.005+01:00

El tòpic diu que a un home se'l pot conquerir per l'estomac.

Si la frase la agafem al peu de la lletra podem caure en l'errada de considerar que l'art de la cuina es l'única matèria que una dona ha de controlar per assegurar-se l'èxit en els seus propòsits sentimentals. No obstant això, cal dir que som ja molts els homes que ens hem reivindicat en l'espai gastronòmic i hem assumit el paper de motor culinari de la casa (creació, mesura, precisió, composició, lectura -de receptes- i altres ingredients semblants fan de la cuina una activitat força engrescadora, almenys per mi).

Però també podem entendre la frase des del punt de vista més conceptual, i concloure que els homes tenim un estructura cerebral més elemental que les dones i per tant ens deixem dur més fàcilment pels estímuls bàsics, com el bon menjar. Això, a banda d'una realitat, és un fet de vegades positiu, però moltes vegades també resulta farragós.

Però tot açò venia per un dubte: Quines són les armes que pot emprar una dona per seduir a un home: el físic, una mirada, un gest... com ens han seduït a nosaltres? I amb paraules? Us han seduït amb paraules belles? Ens podem enamorar d'una dona que escriu textos que ens enganxen i que ens conquereixen? Estem enamorats d'ella o del seu geni literari? I si descobrim que el que ens ompli de plaer és poder gaudir de la seua genial capacitat per generar escrits que envaeixen tots els nostres sentits. Es pot conquerir a un home amb belles paraules? Jo no tinc dubtes.

Conversa

2008-02-29T01:44:00.004+01:00

- Es talla, no t'escolte bé...
- Doncs res, ad(...), uidat!
- Adéu

Va acabar la conversa i es va apartar el telèfon mòbil de l'orella. Es va quedar mirant pantalla i va intuir que aquella havia sigut l'última vegada que parlaria amb ella. Va deixar el telefon a la butxaca i va pujar a l'ascensor, un espai que quasi sempre està fora de cobertura.

Regal dels oblidats als desagraïts que obliden

2008-02-27T01:35:00.005+01:00

En aquest país nostre ni la mort de persones il·lustres mereix homenatges pòstums. No sé ni perquè m'ho pregunte, perquè dia rere dia veig com la indignació va cedint terreny a la indiferència. Però si bé ho pense, ja he pujat moltes vegades al tren de la indignació per fer un viatge cap a la estació de la indiferència. Em conec el paisatge de memòria.

Pense en les vegades que he sentit tanta ràbia envers algú o algun fet, i com a mecanisme de protecció personal he decidit optar per la indiferència. Alguns poden considerar que es tracta d'un fugida i una manca de maduresa, covard, ja ho sé, però que voleu que hi faça.

Crec que tos ens hem trobant davant una persona a la qual t'acostes amb tota la bona voluntat del món i et fot una bufetada moral. El pànic a aquestes situacions incòmodes ens fa posar-nos cuirasses que ens blinden i ens converteix en persones indiferents que prefereixen viure en un planeta imaginari abans d'acceptar la realitat.

Tota aquesta reflexió em ve desprès de la meua darrera fugida per per no endur-me la segona decepció del dia. La primera preferisc callar-la. Aquesta segona va vindre després de comprovar que al País Valencià no he trobat cap ressò desprès de la mort d'un dels poetes més rellevants de la nostre llengua. El passat dissabte va morir Josep Palau i Fabre, per sort per a nosaltres ell no va ser desagraït com ho han estat els valencians que no han ajudat a difondre el coneixment de la seu a obra i per això ens ha deixat la possibilitat de llegir, en la nostra llengua, poemes tants colpidors com aquest:

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.

Els diners dels valencians al servei de Rajoy

2008-02-25T10:42:00.005+01:00

S'acosten les eleccions i a València el clima cada dia està més ennegrit, com l'oratge d'aquest dies. Quan fa uns mesos des del Partit Popular Valencià van rendir les seues armes a la batalla electoral de Rajoy no pensava que arribaríem a la manipulació descarada i absoluta.
Això és com quan algú es decideix a fer alguna cosa que no està bé. La primera vegada mira cap a un lloc i cap a un altre amb la por que l'enxampen. Si la primera experiència acaba en èxit, sempre hi ha la possibilitat de repetir i la segona ocasió que repeteix l'acció ja ho fa amb més soltesa. I quan descobreix que pot continuar amb cometent accions sense ètica i rep cap resposta aleshores actúa sense cap vergonya. En aquest temps electorals sembla que tot s'hi val: la mentida, la manipulació, l'aprofitament dels recursos públics..

Dins d'aquest panorama un dels que ha pujat un poc més el grau d'indignació és l'ús que s'està fent dels informatius Canal 9. El model que fins ara aplicaven als informatius era alternar notícies sobre desgràcies en diferents parts del món, crítiques al govern central i elogis sobre que bé és viu a la Comunidad Valenciana, amb la Fòrmula 1, la Copa Amèrica i tot allò que està fent Camps per a que vivim al "millor lloc del món". I aquesta estructura dària d'informatius acaba calant en els espectadors: Tots volem creure que el que tenim és el millor i que estem millor que els nostres són els més bons. Autoenganyar-se per a no vore les pròpies misèries és una eixida tan fàcil!.

Però des de fa unes setmanes, amb l'arribada de les eleccions el Partit Popular ha decidit deixar de bada aquesta manipulació súbtil del mitjans de comunicació públic per apostar directament per la teleprediccació. Han vist que fent el que feien ningú deia res i han decidit fer un pas més, Total, desprès de tot el que han fet personatges com Fabra o Alperi i no han rebut cap càstig en les urnes? Què pot passar ara per emprar Canal 9 per al fer la seua propaganda política? Els valencians som així de mesinfots.

Des de fa algunes setmanes tenim una iniciativa per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), i de la qual ja n'han parlat l'amic VK de Tirant a fotre i Vent de Cabylia.

Si teniu ganes de patir amb els vostres propis ulls tota questa manipulació podeu vore el canal de televisó per internet "RTVV manipula", on podeu vore resumides totes les accions més descarades de la televisió publica valenciana les últimes setmanes. Açò haurien de posar-ho a les Facultat de Periodisme!

I per a rematar el tema, ja no és prou en manipular el que vegem sinó que a més es vol tancar les portes a tindre visions des d'un altra perspectiva. Ho dic pel tema de l'anunciat tancament de TV3.

A Algemesí s'ha organitzat una comissió d'algemesinencs per la TV3, amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià, i han convocat als ciutadans d'Algemesí i a tots els valencians a concentrar-se el dijous pròxim 28 de febrer de 2008 a les 19:00h en la Plaça Major d'Algemesí per defensar el dret a rebre TV3 en les nostres cases.

Baix mínims

2008-02-19T17:15:00.002+01:00

Hi ha notícies que esdevenen com un virus silenciós que et contagia, i inexorablement, fan del teu esperit un bastió al servei de la desesperança i la infertilitat del teu esforç.

La notícia que m'ha provocat aquesta sensació és la publicada ahir, dilluns, pel diari El País, on destacava que l'índex de lectura en valencià està baix mínims, segons el según el Baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres de 2007 elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya. La malaltia provocada per la lectura d'aquesta notícia.

L'índex de lectura en valencià estava en el 2006 en un 5,7%, una xifra més que preocupant. Però quan les coses van mal, sempre poden anar pitjor i en el 2007 l'índex ha caigut fins el 3,6%. Aquest fet ha provocat que la Comunitat Valenciana siga l'única de tot l'Estat Espanyol on ha baixat l'índex de lectura en la llengua pròpia de la Comunitat. A Catalunya i Balears l'index de lectura en català, es situa al voltant del 15%, mentre que a Galícia ha pujat del 3,6 al 3,9% la lectura en gallec.E ls únics que encara està per baix dels valencians són els bascos que estan en un 2,2% (tot i que han crescut respecte al 2006 on estaven en el 1,8%).

Aquesta notícia, com un virus, no contagia els esperits forts i preparats que saben que poden sofrir atacs, una malaltia és un procés de debilitació. I l'esperit dels que ens creguem açò de la cultura i de la lectura passa per una mala època. Plou sobre banyat. El signes de debilitat ja s'han anat mostrant des de fa anys, de fet fa algunes setmanes el sector del llibre aixecava la veu per denunciar l'oblit del govern Valencià respecte al món del llibre, els resultats d'aquella sembra no s'han fet esperar. Ací teniu la decebedora collita que ens porta el maltractament continu cap a la cultura.

I davant aquest panorama, per un moment tens l'esperança que tot açò farà reaccionar als representants polítics de la Generalitat Valenciana. Això seria el més evident en un país normal, però no al nostre. Amb tota la il·lusió del món vas a tocar a les portes de les institucions públiques valencianes per a presentar projectes engrescadors per fer remuntar els índex de lectura en valencià: "Lo siento pero la Directora General tiene problemas de agenda y no los puede recibir", "Envíeme un fax y ya le comuniacremos cuendo puede darles cita la Consellera".... i d'açò ja fa més de 4 mesos. Portes tancades, no hi ha reacció. Indignant!

Però, no caure'm en el desànim. Mire-m'ho per la part personal, i riure'm per no plorar. Si els índex de lectura en valencià estan tan baixos vol dir que encara tenim objectius que complir, i molta feina per davant. Si el nostre país tingués un índex de 100% de lectura en valencià no tindria feina ;)