La primavera valenciana, pense que ha arribat l'hora

Quasi mai hi ha un única causa que enceta una revolució. Aquesta és una d'aquelles sentències que més recorde de les classes d'història de l'Institut (del gran mestre Vicent Castell). Amb la perspectiva que ens ofereix el pas dels segles, el professor exposava les diferents causes que havien provocat les revolucions socials, polítiques, econòmiques. Ara que ja ha passat un bon grapat d'any d'aquelles classes, encara dubte si els protagonistes d'aquelles revolucions van arribar a ser conscients de les conseqüències de les seues vivències.

A hores d'ara vivim a la ciutat València uns fets dels quals desconeixem les conseqüències. Les protestes dels estudiants de l'IES Lluís Vives, i la desmesurada repressió policial està despertant consciències adormides i compromisos despistats. Tal vegada per la duresa i la brutalitat de la resposta policial davant uns estudiants que han decidit eixir al carrer a dir que hi ha prou.

Serà aquesta l'espurna que hi farà esclatar tot? A hores d'ara ho desconeguem. Però, el que si que ens queda ben clar és que hi estem vivint ofegats de factors que justifiquen una revolució (i a València d'una forma ben significativa): La crisi econòmica, els desficacis dels governants valencians, la pèrdua de la confiança en la justícia, la manipulació informativa dels mitjans públics, l'enfonsament de les entitats financeres pròpies que invertien en el nostre territori, la manca de signes d'identitat i cohesió social, el desprestigi de la cultura de l'esforç i el treball, l'oportunisme i l'engany com a factor d'èxit i per acabar d'adobar-ho: ara les retallades a la sanitat i l'educació pública... (la llista la podeu completar amb més coses que segur que vos venen al cap). Tots aquests factors han anat caient en un sac que tal vegada està apunt d'esclatar.

I han de ser ells, els joves, els estudiants, els que veuen davant seu com les esperances del progressisme són un miratge podrit. Ells no tenen la por dels treballadors, de les mares i pares, dels aturats.. ells tenen un altra por, la por del futur incert. I aquesta no angoixa, aquesta dóna ganes de lluitar.

Tal vegada és aquest el moment. El moment de l'espurna que apareix quan ja hi ha prou factors per fer esclatar la revolució. O tal vegada encara no és aquest el moment, i aquesta agosarada lluita dels xiquetes i xiquetes del IES Lluís Vives passarà a ser un factor més de la llarga llista que algun dia recolliran els llibres d'història. Però, estic segur que algun dia arribarà l'hora del cant a València.

Ponentada gran

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

parets i noms

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

Recerque el teu nom i el meu nom en moltes parets, però no el veig enlloc. Però, inesperadament els trobe en els minúsculs paperets grocs que has deixat en un racó de l'escriptori; també està el teu nom en l'últim llibre que has llegit, i que oportunament has deixat a la tauleta de l'entrada per convidar-me a seguir-te; també hem escrit el teu nom, i el meu nom en eixa olor de roba neta que de vegades provoca embussos pel nostre corredor; i com no, també hi estan al coixí perdut del sofà que vol sentir el teu cap abans d'anar a dormir. Finalment, també els he vist escrits en els gots, un poc humits, que esperen sobre la taula de la cuina el darrer glop del dia.

En aquestes parets tampoc han escrit cors, però descobrisc al meu costat un full guixat on anotaves les pàgines que et despertaven algun dubte. Tampoc hi ha rúbriques que segellen el nostre pacte descarnat, nosaltres l'hem signat amb mossos que s'escolen entre el plaer i el dolor. Això si, en aquestes parets compartides he trobat un bon grapat de voluntats arriscades que basteixen el nostre mural particular.

Davant d'un futur incert

Capficat per aconseguir-ho tot i ara. Aquest el manament superior de la deessa Quotidianitat que cal resseguir amb fanatisme. Allò que fa cinc minuts has descobert, demà només serà una anècdota del passat. No hi ha prou en guanyar avui, ni en triomfar demà... prompte serà demà passat, i si et despertes, només seràs un record, tal vegada un dolç record, però al cap i a la fi un record.

Curioses aquestes revolucions que es mencionen en un tweet, revolucions proclamades en els murs dels comentaris, o que fins i tot, si són un poc més antigues, revolucions que es reivindiquen des d'un post. Revolucions subcutànies formulades amb productes inerts.

Però, i si la revolució és allò que es fa amb la perspectiva que donen els marges dels camins. Des de la superació del mite de la generació rebel que aixeca escèpticament el puny mentre esnifa ratlles de d'irresponsabilitat. I si la revolució és llegir detingudament que tenim les mans tacades de sang i sentim la vergonya de portar un cor tan blanc.

Vull volar

Fa unes setmanes, mentre passejàvem gaudint d'un matí assolellat del mes de maig, un bon amic em va confessar: "Tinc un desig que no puc apaivagar: Vull volar". El vaig escoltar amb atenció i no vaig posar en dubte el seu deler. Sincerament, desconec si algun dia el meu amic aconseguirà volar, però el que tinc ben segur és que jo estaré allí per alegrar-me del seu èxit o per agafar-lo si cau al terra.

Simplement, camines

Quantes vegades camines pel carrer i no eres conscient ni per on vas? Mecànicament vas posant un peu al davant de l'altre. Mentre, tal vegada penses en les teues coses: si arribe a hora, si havia de telefonar-li a aquell amic, si demà he de fer aquella altra cosa... no ets conscient però, simplement, camines.

Però, de sobte, per un motiu irrellevant (un semàfor, un creuament de carrer, un embús de vianants...) et quedes aturat. Ja no et mous. Les idees que portaves al cap s'esvaeixen en un instant. I el teu voltant queda inanimat. Tot quiet!

Aleshores, t'atrapa la por a fer cap moviment. Ho has oblidat. No saps per on havies d'anar-hi. Per aquest carrer? o per aquell altre? Quin camí serà el més curt? Em creuaré amb algú no vull veure? Trobaré el lloc? Estàs amerat per una insospitada por que ja vas sentir quan eres un nadó i començaves a caminar. Eixe record estava a dins teu i, per uns instants, has rescatat aquell sentiment que s'amaga en algun racó del nostre cervell.

Inesperadament, un pit despistat et frega l'esquena i reacciones. Sense adonar-te fas el primer pas. Quina sort trobar aquesta empenta tan suggeridora. Tornes a caminar, tornes a fer un post, tornes a escriure... simplement, camines

Nou moscada

Una nit de juliol em va preguntar què era allò que m'enamorava d'ella. Com era previsible aquella qüestió em va descol·locar. Si m'hagués plantejat moltes altres preguntes de ben segur que li hauria regalat un bon grapat d'argumentacions veritablement sostenibles. Però, enamorar-se és d'aquelles coses que mai es mediten, és un regal amb el què t'hi trobes inesperadament una nit qualsevol que et creues amb algú en un pas de vianants d'una gran ciutat. No obstant això, vaig decidir posar raons en els clevills de la desraó, i li vaig respondre amb una llarga (i estic segur que inacabada) llista de motius que m'havien enamorat d'ella.

Ha passat ja algun temps de tot allò. Però, de sobte, fa uns moments, he descobert un motiu més, i en aquesta ocasió inapel·lable, per afegir a la llista. He obert el rebost i he vist allà dins un pot quasi bé ple de nou moscada, i al costat hi ha un altre que encara està per encetar. I he recordat que fa unes dies, amb aquella innocència que encomanen els seus gestos, em va contar que havia anat a comprar i que no sabia si hi havia nou moscada a casa, i davant el dubte havia optat per comprar un nou pot. Després, en tornar a casa, havia descobert que al rebost hi havia un pot per encetar des de fa mesos. "Ara tindrem nou moscada per molts anys", em va dir. Eixa confiança en el nostre futur, i la nou moscada que caldrà afegir als pròxims plats que preparem, m'ha fet recordar aquella llista (inacabada) de tot allò que m'enamora.