dissabte, d’octubre 31, 2009
Cercles
La primera setmana del setembre passat, mentre esperava el seu torn per comprar el bitllet cap a Barcelona va seure en un d'aquells incòmodes bancs de l'Estació del Nord. Va intuir que tindria que esperar uns quants minuts, així que va traure de la bossa un llibre, i mentre l'obria per mamprendre la lectura va pensar que magnificar aquell temps d'espera era condemnar-se la impaciència.
Així que es va omplir el pulmons d'aire, i mentre esbufegava va intentar relaxar la respiració. Abans d'obrir el llibre va llençar una ullada exploratòria al seu entorn i va descobrir, davant seu, uns ulls desorientats de dona que cercaven a l'andana una destinació indeterminada. Inconscientment, va detectar que la mirada d'aquesta companya accidental es va fixar en el seu llibre, aquell feix de papers que havia aparegut en escena va esdevindre com una far enmig d'una munió humana. Amb un fugisser i quasi imperceptible colp d'ull ella va aconseguir llegir el títol del llibre, per continuar de seguida perdent la mirada entre tanta gent
Ell va obrir la pàgina on havia deixat la lectura, i de sobte va sentir com un poc de sorra s'esmunyia pels seus dits. Aquell llibre havia decidit emportar-se una mostra de sorra com un record insospitat de les moltes hores de platja que havien passat ell i el seu lector. Tot i que la primera intenció va ser netejar les pagines, finalment va decidir no traure aquella sorra, ja que a ell també li evocava les vesprades de lectura vora mar.
ELLA
Una vesprada qualsevol d'aquesta tardor, decidirà anar a fer un tomb pel centre. El canvi d'hora i l'arribada del fred farà que poc a poc el dia siga cada vegada més fosc. Passejarà pels aparadors, i pensarà que alguna peça d'abric no li vindrà malament, ja que ben prompte el fred de la nova ciutat serà colpidor. No es decidirà a quina botiga de roba entrar, com a conseqüència d'aquesta indecisió s'endinsarà en una llibreria. Serà com una treva, per poder donar-se el suficient temps per escollir sense pressió la peça de roba que necessita.
En aquesta visita comercial no planificada passejarà entre els prestatges de la llibreria sense cap objectiu fixat. Mirarà aquelles novetats i també tafanejarà per aquell racó per si troba alguna cosa interessant. Però, de sobte, els seus ulls es detindran en un títol i caurà víctima d'un insospitat sortilegi. Descobrirà que no es tracta de cap novetat, i tampoc recordarà haver llegit cap ressenya d'aquella novel·la...Decididament l'agafarà entre les mans i mirarà la data de publicació. Ja fa més d'un any. A més, el nom de l'autor tampoc li i evocarà cap obra anterior que puga haver llegit abans. Desconcertada davant aquell rampell convulsiu, se n'adonarà que no pot tornar a deixar el llibre al seu lloc. Així que caminarà cap a la caixa per rendir-se sense remissió aquell misteriós impuls, i s'emportarà a casa aquella novel·la i un insospitat desig de llegir.
divendres, d’octubre 23, 2009
La vacuna i el risc
A banda del tema concret de la vacuna, m'ha resultat curiós que em recorden telefònicament que estic dins d'un grup de risc. No seré jo qui pose en dubte els criteris de selecció que empra el sistema sanitari per a posar-me l'etiqueta de persona amb risc de... supose que de morir, però no ho diran així per per no espaordir als que estem en aquesta situació. Gràcies per la sensibilitat . No obstant això, estar en grup de risc també implica, d'alguna forma, ser arriscat, ja que necessàriament has d'enfrontar-te, quotidianament, al perill de seguir vivint. Permeteu-me la benevolència pròpia, tal vegada agosarada, de considerar que el fet d'estar abocat a un precipici dóna més empenta i valor a cada instant. De fet, no heu sentit mai un formigueig per tot el cos després de superar una situació de risc? Imagineu aquesta sensació cada matí al descobrir que hui, encara, estem ací. És genial. Fins i tot podríem considerar que viure una experiència arriscada ens fa sentir un poc més vius, perquè sabem que estem un poc menys morts.
No, no m'he oblidat del sanitari que m'estava telefonant per conscienciar-me de la importància de vacunar-me. De fet, mentre em parlava he decidit no tallar-lo per explicar-li que el fet de posar-me una injecció no anava a suposar-me una experiència traumàtica. Si aquest representant hagués mirat la meua fitxa hauria vist que una persona que es punxa cinc vegades al dia, es pot permetre la concessió (no diré plaer ja que puc apropar-me perillosament al sadomasoquisme) de fer-ne una més. Ja posats...
D'aquesta forma, quan me n'ha adonat que l'interlocutor havia acabat el seu discurs, què repetia per setena vegada consecutiva en aquest matí, he intentat alegrar-li un poc la vida fent-li alguna pregunta que l'ajudés a reivindicar el seu lloc de treball i sentir-se un poc més útil: "I desprès d'inocular-nos la vacuna contra la grip, no tenen pensat posar-nos vacunes per no patir tristor, malenconia, solitud, fam, angoixa, desesperació, pobresa, fam, odi o venjança...? Hi ha tantes pandèmies al món que encara no tenen vacuna! Aquesta grip ja està desfasada!". Des de l'altra banda de l'aparell telefònic no s'escoltava cap resposta fins que alguns segons desprès m'he emportat un resolutiu "Gràcies, que tinga un bon dia". I aleshores he deduït: "Segur que aquesta persona encara no s'ha vacunat".
dimecres, d’octubre 21, 2009
Pinces
Mentre vaig estenent la roba, la pell m'anuncia que ja estan ací els primers freds de la tardor. Ja estan ací i no han preguntat si podien vindre, a més, amb ells porten la prematura foscor de les vesprades. És la mateixa tardor de sempre, però tal vegada per alguns en serà la primera i per altres serà l'última. La vida és un cicle, la vida és un cercle, em dic a mi mateix.
Ara pose una pinça a un calcetí, i veig que tal vegada és el moment de comprar alguns de nous. Mire endavant, i veig les mil i una llums de les finestres de l'edifici que s'alça cada matí enfront del meu balcó. Tantes famílies, tantes persones en aquell rusc farcit d'històries silenciades.
Ha arribat el torn d'aquesta camisa verda que vaig portar el passat dissabte, la penge en una perxa per a poder-la planxar millor, però abans me l'aprope a la cara per poder ensumar aquell olor a net que tant m'agrada.
I mentre vaig posant les últims pinces torne a pensar que la vida et dóna sorpreses, de vegades la sorpresa és una rentadora de matinada, però, de vegades també et dóna un inesperat cop de sort . Per tant, sempre cal tindre a mà algunes pinces, o bé per la roba, o bé per la felicitat; tot es pot estendre.
divendres, d’octubre 16, 2009
Aquesta nit tornarà
Per una estranya raó he aconseguit endevinar les nits que vindrà. L'experiència dels anys tal vegada m'ha ajudat a desenvolupar aquesta intuïció. Em posaré al llit, llegiré un moment i probablement m'adormiré, ja que estic cansat, però això no importa. La vigília nocturna em manté en alerta, esperaré la inspiració que em portarà per llocs insospitats.
I mentre espere, evoque les nits que hem viscut junts, tan desconcertants, fan feridores i alhora addictives. No puc deixar de sentir-me inquiet i esverat. Recorde les nits que ha entrat asservint-me amb les seus paraules, mentre jo restava encisat pel goig que escapava la seua mirada i per la força contagiosa que irradiava, i davant tot açò no he tenia altre remei que redimir-me al monòleg del seu cos. També recorde les nits que venia carregada de silencis i em deia: "Parla'm", i jo li recitava els versos que mai escriuré. Tornen aquelles nits que entrava sense dir cap paraula, i em rebia a empentes brusques i llavis salvatges; i m'exigia la nuesa incondicional. En aquelles nits que la força li minvava i s'ha arraulia al meu cos reclamant una abraçada intemporal. També van haver altres nits que ens escapàvem d'aquest món. Jo eixia corrents de ma casa fins la cantonada, on ella m'esperava amb el motor en marxa. I en aquell viatjat cotxe fugíem als paratges invisibles on sentíem la fredor de les pedres, la constant humitat de les aigües del riu i la cruor de la terra fèrtil dels camps.
Són ja tantes les nits que hem sigut testimonis de l'ullal del sol mentre perdíem la consciència de les nostres íntimes fronteres.
Però, sé que aquesta nit la necessitat d'escriure em tornarà a traure del llit. Sé que està a punt de telefonar-me, és qüestió de temps...
dimarts, d’octubre 13, 2009
Trencaclosques de 999 peces
I una vegada més, al visitar el pis de la platja he vist aquell vell trencaclosques que ja fa un grapat d'anys vam fer ma mare i jo un estiu. És un d'aquells de 1.000 peces que tant costa de fer. Desprès d'acabar-lo el vam portar a emmarcar i ara resta allà penjat a una de les habitacions. Observe amb atenció aquell trencaclosques i sense poder evitar-ho torne a fixar la mirada en aquella particularitat que fa que hi siga únic. Aleshores, evoque tot allò que va passar aquell estiu de fa un grapat d'anys quan vam finalitzar el muntatge . Desprès d'acabar-lo vaig descobrir que tenia una particularitat que em va empentar a telefonar a la fàbrica de joguines responsables d'aquell joc:
- Bon dia, mire he comprat un dels seus trencaclosques de 1.000 peces i resulta que he descobert que només tinc 999 peces i per tant em queda un lloc buit i no el puc acabar. Què puc fer? Em poden enviar la peça que em falta?
- Bon dia senyor. Moltes gràcies per telefonar-nos. Mire, això que ens demana crec que serà un poc complicat. Perdone que li pregunte, està vostè segur que la peça que no troba no estava a la caixa original? No l'haurà perduda vostè?
- No, segur que no, estic totalment convençut. Sóc molt mirat en eixes coses, a més hem revisat la casa amb exhaustivitat. Al trencaclosques original li faltava una peça.
- Bé, espere uns moments --aleshores em posaren en espera amb una melodia d'una partitura clàssica de fons mentre, probablement, aquella interlocutora inexperta consultava quina resposta m'havia de donar-- Disculpe, l'espera. No es tracta d'una situació habitual, però em pot dir quin és el seu trencaclosques.
- Si, és una foto en blanc i negre d'un carrer de Nova York. És una escena amb gratacels de fons on hi ha un grup d'homes treballant en equip per aixecar una biga d'acer, a més, hi ha molts cotxes per l'avinguda, i a l'altra vorera hi ha una parella fent-se un bes apassionat. Sap quin trencaclosques és? Doncs, la peça que em falta és just la que està al peus de la xicota d'aquesta parella d'enamorats.
- Si tinc el catàleg al davant. I em sap greu dir-li que aquest model ja no es fabrica i per tant ja no tenim peces per enviar-li.
- Aleshores, què he de fer? Així no es pot quedar la cosa! --Vaig respondre d'una forma més empipada, sobretot perquè en aquell moment em van vindre al cap totes les hores invertides per muntar-lo. Davant l'augment en la insistència de la meua demanda, la jove telefonista es va quedar uns segons en silenci. Probablement feia poques dies que treballava en aquell lloc i era el primer cop que s'enfrontava a aquella situació. Ningú li havia dit què havia de fer. De sobte, l'absència de cap paraula enmig d'aquella conversa es va trencar quan la novell interlocutora va decidir dir la seua:
- L'entenc perfectament, però si em permet voldria fer-li una reflexió. Vostè està enfadat perquè li falta una peça del seu trencaclosques, però no veu que en té 999. Tal vegada, en lloc de preocupar-se per la peça que li falta hauria de contemplar la imatge que formen la resta. Una imatge amb força i on es veu la companyonia que hi ha entre aquell grup d'homes treballadors. Si, té raó li falta una peça, però aquesta excepcionalitat fa que el seu trencaclosques siga únic.
Vaig meditar uns segons la nova proposta i vaig concloure que el meu trencaclosques havia de ser així: singular. A més, així oferia a cada observador la possibilitat d'imaginar el buit que havia deixat aquella peça desapareguda... Era el moment de concloure aquella conversa, però no podia evitar tindre un insípid regust d'insatisfacció, no obstant això, em vaig decidir a respondre a la xica de la fabrica de joguines, i li vaig dir:
- Si, si probablement té raó, però jo he pagat per un trencaclosques de 1.000 peces i aquest en té 999. Així que caldrà que em donen alguna solució, perquè jo vull tindre la imatge completa --Li vaig exigir. Aleshores, la meua interlocutora va apel·lar a un altre argument.
- Em sap greu però volia dir-li que ha de saber que de vegades una cosa inacabada és més bella que una cosa acabada. El seu trencaclosques obri una porta a la imaginació i demana un esforç a tot aquell que el mira. És com un a novel·la amb final obert o una pintura que no està acabada, on el lector o l'observador ha de ser qui ho complete...i això vol dir que ha d'implicar-se per crear --La meua interlocutora va entendre, pels meus silencis, que la cosa no anava bé. I tenia raó, aquella última reflexió em van deixar, de nou, sorprès. I aquell va ser en aquell instant de desconcert quan vaig començar a creure que tal vegada aquella jove arrossegava un toc de raó en les seus paraules.
- ...............
dijous, d’octubre 08, 2009
A l'altra banda
Finalment, quan aconseguisca obrir els ulls descobriré que l'espill no em retorna la meua imatge. En compte d'això, davant meu apareixerà una desconcertant figura femenina que m'encisarà amb els seus ulls. Tot i que la reacció habitual hauria de ser la por o la sorpresa, no m'alteraré, jo restaré quiet, relaxat i amb un somriure compulsiu imprès a la cara. I sense dubtar, però també sense saber el perquè, li adreçaré unes paraules a aquella jove que em mira:
- Bon dia Alícia- li diré.
Amb el gest angelical i complaent del seu rostre en tindré prou per saber que m'ha escoltat. Aleshores, m'esperonarà:
- Ricard, avui és el dia. Has de creuar a l'altra banda. Has de vindre ací- em respondrà Alícia.
En aquesta ocasió, no podré evitar mostrar un gest astorat. Però, poc a poc aniré assumint el repte ineludible que m'acaben de proposar.
- He d'arreglar-me un poc, val? Dóna'm deu minuts i vaig- li sol·licitaré
No serà una resposta plenament conscient, seran unes paraules que es fonamenten en la plena confiança que tinc en ella. No m'aturaré ni un moment i començaré a preparar-me. Em dutxaré, m'afaitaré i triaré la roba adient. Em posaré un texans blaus i una samarreta blanca que em vaig comprar fa unes setmanes. Aleshores, tornaré davant de l'espill i em deixaré inundar per la pau que inoculen els ulls d'Alícia. Però, abans de travessar-lo em deixaré seduir per la por d'estar davant d'un abisme, i no podré evitar fer una darrera pregunta:
- Què trobaré a l'altra banda de l'espill?
I Alícia em respondrà:
- A l'altra banda et trobaràs tu.
diumenge, d’octubre 04, 2009
Fent bolets
La meua inexperiència en aquesta tradicional recol·lecció em converteix en un participant novell que desconeix el procediment, però que decideix fer fotografies i preguntar-ho tot. Les manies periodístiques mai es perden.
Portem cistelles de vímet per carregar la nostra collita. "D'aquesta forma, mentre caminem per la muntanya entre els foradets de les cistelles s'escamparan les espores dels bolets i faran possible que en cresquen més". Les raons de la tradició no són debades, em dic a mi mateix. "A més, hem de tallar els bolets per les tiges, ja que el més important dels bolets és allò que no es veu que queda baix terra. El que nosaltres ens emportem és com el fruit dels arbres, què la seua funció és escampar l'espècie per tot arreu". I tot seguit, observe com les mans del meu amic tallen amb cura un bolet.
Les abundants pluges de les darreres setmanes oferien un bon auguri per a la recol·lecció ds. A més, trobarem la terra humida i les zones ombrívoles i un poc amagades. Els elements jugaven al nostre favor.
Encetem la recol·lecció. Un dels nostres acompanyants fa de guia ocasional amb l'argument que l'any passat va trobar un oasi de bolets enmig d'aquelles muntanyes. Però, el pas del temps i les enrevessades similituds que tenen tots els estrets camins muntanyencs ens porten a deambular sense destinació fixa. Finalment, quan la memòria falla, ens llancem a l'aventura d'obrir nous camins. "Desprès de trobar-los, cal identificar-los per saber si realment són verinosos o comestibles", intuïa aquesta sentència, però mai està de més escoltar-la. I així ho fan, en cada bolet que trobem trauen la guia dels bolets i un navalla que fa de bisturí rural per disseccionar-los. És com un joc de posar noms, però amb una bona dosi de risc.
Costa trobar bolets enmig de las muntanya, i tots caminem amb l'esperança que quan menys ho esperem trobarem aquell racó infestat per aquests efímeres fongs.
Enmig de la recerca, mentre aparte romaní i altres plantes muntanyenques dels peus enraone amb mi mateix fins considerar que tal vegada la recerca dels bolets és també una una aventura quotidiana. Tantes vegades busquem per zones ombrívoles i humides esperant trobar plaers per al nostre paladar. De fet, en moltes ocasions ens trobem amb bolets, persones o esdeveniments que no sabem si esdevindran selectes viandes o verins mortals. A més, en els nostres quefers diaris també portem a sobre una guia d'experiències que ens ajuda en les nostres decisions. No obstant això, tots sabem que el fet de dur molta documentació a les nostres esquenes no sempre es garantia d'èxit. Aleshores, sempre ens preguntem: Qui voldrà ser el primer en tastar-los?
Finalment, passen les hores i la recerca esdevé estèril i les il·lusions de troballa van dissipant-se amb el calor del migdia. "Les condicions eren les millors, però no hem donat amb el lloc correcte". I aleshores, aquest convidat inexpert en la tasca ocasional de boletaire recorda que ja ha escoltat aquesta frase en més d'una ocasió. Jo també he passat hores buscant, carregat de desig i emocions, i desprès, quan m'he quedat amb les mans buides he arribat a la mateixa conclusió: per trobar, el primer que cal fer és cercar en el lloc correcte.