divendres, de novembre 27, 2009

Menjar fora de casa

Les circumstàncies m'han obligat, durant les últimes setmanes, a menjar fora de casa. Aquest fet suposa uns inconvenients, però també uns avantatges.

Sobre els inconvenients tots en podríem dir alguns, com per exemple, els efectes sobre la dieta, ja que se suposa que per alguna estranya raó fer àpats fora de la llar ens porta a augmentar les racions quotidianes. No obstant això, sempre ens queda l'opció d'apostar per aquells aliments més saludables i així compensar el fet de menjar dos plats i unes afegides postres. Un altre dels inconvenients de dinar afora de casa és que desapareix de l'agenda el plaer de seure uns minuts al sofà, per fer una cafè.

Però, deixant de banda aquests i altres desavantatges, el fet de menjar fora de casa també et reporta, de vegades, agradables sorpreses com la que em vaig trobar la setmana. passada Crec que va ser dimarts o dimecres, no ho recorde. El fet va ser que estava per una barri de la ciutat on no havia estat abans, i quan es va fer l'hora de dinar vaig decidir posar un punt i a banda a la feina i complir amb el ritus diari de l'alimentació. Així que després de fer un parell de tombs pels carrers d'aquell desconegut barri, finalment vaig vore un restaurant amb una cert flaire antic, però que em va donar bones sensacions. Així que com les ordres de la meua panxa ja començaven a manar sobre qualsevol altre raonament, vaig seure en una taula menuda amb un mantell de paper sobre el que descansaven dues copes i dos plats. "Dinarà vostè sol", "Si, jo només"... Així va començar la conversa amb el cambrer que ràpidament em va donar la carta del restaurant. De llampada vaig repassar les propostes culinàries d'aquell local per adonar-me que no s'escapava dels convencionalismes de qualsevol altre. Però, de sobte a la darrera pàgina de la carta, em vaig trobar amb unes paraules que no havia llegit enlloc: "També pot demanar el plat únic i especial del dia. Pregunte al cambrer"... I portat per la curiositat, i amb la vergonya perduda, això vaig fer: "Què és això del plat únic?".. "Ara li ho explique. Mire el nostre cuiner cada dia inventa un plat nou i el prepara per als clients que ho demanen. Es tracta d'un àpat deliciós i únic que vostè no ha tastat ni tastarà mai en cap lloc, perquè ja mai més el tornarem cuinar ni ací ni enlloc". Davant aquella explicació vaig pensar que allò era una estratègia de venda, i amb un amb un lleu somriure i un to escèptic li vaig respondre: "No serà per tant, segur que algú més el pot cuinar". "Aquesta resposta ja l'hem rebuda en més d'una ocasió i li dic ben segur que tal vegada podrà tastar alguna cosa semblant, però mai tornarà a menjar-ne un altre totalment igual, ni amb el toc especial que li dóna el nostre cuiner. Però, li he advertir que açò també té el seu perill, perquè el bocam que li quedarà desprès de tastar aquest plat ja no el tornarà a sentir mai més. Vostè tria". I desprès d'aquestes paraules em va deixar un minuts sol davant la carta per a que acabés de decidir-me.

Aleshores, jo dubtava. Per una banda sabia que la vida m'oferia la possibilitat singular de tastar un suculent àpat, però, per què havia de ser una només una vegada? Vaig pensar que tal vegada per estalviar-me maldecaps hauria de renunciar a la novetat i quedar-me amb els plats convencionals, però, era eixa la millor solució? I després de donar-li voltes a aquesta inesperada situació, em vaig adonar que de vegades som nosaltres mateixa els que ens neguem la possibilitat de tastar coses excel·lents, perquè en realitat no pensem en el present, sinó que malfiem del futur i juguem a ser endevins de la incertesa que ens oferirà el demà.

Així que vaig tornar el ulls a la carta i vaig dubtant entre el pollastre al forn amb guarnició o el plat únic d'aquell dia.

dissabte, de novembre 21, 2009

Bitllet de tren

Presentar un projecte que has parit és ben complicat. És com presentar a un fill: què vas a dir que no siga bo? Doncs una cosa semblant em passa amb Andana Editorial. Sobretot perquè, de vegades estar tan a prop dificulta poder parlar-ne amb la perspectiva necessària per a valorar-ho com cal. Però, cal fer l’esforç d’agafar la distància suficient per a tindre perspectiva i presentar com cal allò que portes entre mans.

I per agafar distància, res millor que comprar-se un bitllet, en aquest cas de tren, i recórrer un poc de món per obrir els ulls i aprofitar millor les oportunitats que ens dóna la vida.

De fet, crec que ha arribat el moment de fer-vos una confessió. Des de fa uns mesos empre un vell bitlett de tren com a marcapàgines de les meues lectures. Tal vegada alguns penseu que no es tracta de cap originalitat perquè compartiu amb mi aquesta mania d’emprar els bitllets de tren per a marcar el punt on heu deixat la lectura... però, i ací ve la part de la confessió, aquest bitllet té una història pròpia... que ara vos contaré...

En realitat, aquest bitllet no és meu. Jo el vaig recollir fa molt de temps d’un altra persona, que va ser el primer que el va comprar. L’origen d’aquest bitllet me’l va contar mon pare. Resulta que hi havia un xiquet d’Algemesí que allà pels anys 60 estava estudiant en una escola de pietat i lletres. Eren uns temps complicats, amb una situació de postguerra, i per tant estudiar era quasi un luxe que ben pocs es podien permetre. I un bon dia, aquest xiquet que havia demostrat que tenia bones aptituds per a les lletres, va acabar els estudis obligatoris a Algemesí i va haver d’escollir: o bé anava a treballar a l’obra, que és el que volia la seua família, o bé comprava un bitllet per anar a Xàtiva a continuar els seus estudis i la seua estima per les lletres. Era una situació ben complicada... Però, sabeu què va escollir? Va decidir comprar-se aquest bitllet que hui em fa de marcapàgines...

I ara que vos he contat la primera part de la confessió, crec que he de contar-vos la segona part d’aquesta història. Es tracta de la part que explica com aquest bitllet de tren va caure a les meues mans. En aquesta ocasió hem de viatjar fins als anys 80, i tornem a ser-hi en un centre escolar d’Algemesi. Estem en una classe de vuité de la desapareguda EGB. El mestre de llengua i història convida un dels seues alumnes a eixir fora de l’aula per a mantindre una conversa particular. El jove estudiant, ple d’innocència, desconeix el motiu d’aquella xarrada. Una vegada fora, el mestre inicia el seu discurs sec i directe amb unes paraules que més o menys sonaren així: «Tu, Xoto Malaio, saps que pots traure molt més profit de tu mateix, així que no et distragues i vull vore com t’esforces, perquè clar com veus que amb poc que et poses ja t’ho traus, aleshores fas el justet i a viure, però tu saps que pots molt més, així que a currar»... I després de dir aquestes paraules, aquell mestre, es va posar la mà a la butxaca i va traure aquest bitllet de tren i li’l donà a l’alumne, mentre aquest jove es refregava els ulls plens de llàgrimes...

Però, com que no hi ha dos sense tres, em queda per contar la tercera part, i definitiva, de la història d’aquest bitllet. Una tercera part que té com a conseqüència l’acte del 20 de novembre de 2009 a la Biblioteca Municipal d’Algemesí, on vam presentar el llibre Ànimes de cotó en pèl i el projecte d’Andana Editorial.Un projecte editorial que naix, necessàriament, lligat al poble d’Algemesí.

Fa un temps comentàvem entre alguns amics que el nostre poble, Algemesí, presenta un nombre elevat d’escriptors i gent de lletres, per damunt de la mitjana d’altres poblacions. Els motius d’aquest fet podríem intentar esbrinar-los per intuïció, però estic segur que algun sociòleg avesat en podria traure raons que expliquen aquest fet. De tota manera, si em permeteu un toc agosarat, la meua opinió és que el nostre poble ofereix un entorn òptim per a deixar-se dur per la passió per les lletres. Algemesí té un privilegiat patrimoni social gràcies a una de les manifestacions culturals més rellevants, les processons de la Mare de Déu, i amb un esperit d’implicació popular molt destacat. I dins d’aquesta festa voldria destacar, i que em perdonen la resta de balls, la Muixeranga. El fet de construir torres humanes és alguna cosa més que una figura plàstica, és un fet que, inconscientment, basteix el caràcter d’un poble. I Algemesí això ho ha sabut mantindre i potenciar, i jo considere que això té inesperades conseqüències entre els seus habitants, com un interés i una implicació en la vida social i cultural. I clar, amb aquest patrimoni cultural, i amb aquest patrimoni d’escriptors, Algemesí mereix fer un pas endavant i tindre també una editorial per a donar difusió a tot aquest bagatge.

Per tant, tinc ben clar que Andana naix amb la vocació d’editar llibres i fomentar valors socials i culturals, però compartint l’esperit que fa possible alçar la Muixeranga... I ara i ací, és a mi a qui li ha tocat estar dalt d’aquesta torre de llibres i persones. I ara i ací sóc jo el que està fent de xiquet que obri els braços i alça un cama. Però cal tindre clar que, igual que en una Muixeranga, açò és possible perquè hi ha molts amics que estan a baix posant el seu esforç i suport per a fer-ho possible. I ara és el moment d’agrair-los aquest esforç, ara que tot comença a anar molt bé, i comencem a sentir els plaers que ens ofereix la vida (editorial). Però, mai hem d’oblidar que per arribar a aquest punt ha sigut necessari passar un temps d’incertesa, superar uns mesos inicials complicats amb entrebancs, però per sort, amb aquesta experiència he descobert que sempre hi ha amics disposats a ajuntar les mans per fer pinya, i per tornar a dir: «Amunt la Muixeranga».

I si hem parlat de l’entorn, ara es també el moment de parlar de la part més personal d’aquest projecte editorial. I això vol dir parlar de la col·lecció Valors, que s’enceta amb el llibre d’Enric Lluch. Com molts sabeu, i açò pot sonar a segona confessió, considere que he rebut la millor herència que un fill pot rebre: un exemple de vida dedicada a treballar per les persones menys afavorides de la nostra societat. Els meus pares han treballat de valent perquè les persones discapacitades intel·lectuals tingueren un lloc en aquesta societat, i clar resulta evident que el fill ha heretat una part d’aquesta preocupació social. I aquesta herència, més la desaforada passió per fer llibres, ha fet possible el naixement de la col·lecció «Valors». Una col·lecció que és un compromís per oferir als lectors obres de qualitat, divertides, plenes d’aventures, però amb una clara vocació d’educar i reflexionar per a ajudar-nos a ser millors persones.

La realitat actual ens demostra que la nostra societat reclama uns valors de convivència. El desenvolupament científic i tecnològic està configurant un nou panorama cívic, però no ens està ajudant en el progrés cap a una societat més justa i solidària. Per aquest motiu, en un futur no molt llunyà pensem que no solament necessitem invertir en noves tecnologies, sinó que també necessitarem una inversió en educació en valors. I així naix, aquesta col·lecció que comença amb el llibre Ànimes de cotó en pèl, per fomentar els valors de la integració i de la solidaritat.

I això és tot... a no... perdoneu, que m’he embolicat explicant-vos el projecte d’Andana Editorial, però no vos he acabat d’explicar com va acabar la tercera part de la història d’aquell bitllet de tren...

Recordeu qui va comprar el bitllet, no? Sí, aquell xiquet als anys 60 que va anar a Xàtiva... i després li’l va passar als anys 80 a un altre xiquet... Probablement molts ho heu suposat, jo sóc eixe xiquet dels anys 80 al que un bon dia li van regalar un bitllet de tren... Eixe bitllet, pel pas dels anys es va quedar dins d’un llibre en una prestatgeria, però fa uns mesos, la casualitat va voler que de forma inconscient tornara a obrir aquell llibre oblidat on dormia aquest bitllet... I aleshores vaig decidir que era el moment d’anar a l’Andana, i agafar un nou tren, de mamprendre un nou viatge. No tenia clar on em portava aquesta nova aventura, i crec que a hores d’ara, tampoc sé on acabarà, però estic segur que al tren pujaran molts amics i familiars i gaudirem molt d’aquest viatge de llibres.

Això sí, sabia que si aquest vell bitllet de tren em tornava portar de viatge, m’havia d’acompanyar aquell xiquet que allà pels anys 60 va decidir comprar-lo per anar Xàtiva. I així ho vaig fer, una vesprada vaig anar a casa d’Enric Lluch i li vaig dir: «Xoto Malaio, aquell bitllet de tren que tenies i que un dia em vas regalar a l’escola quan eres mestre meu, me l’acabe de trobar dins d’un llibre i vull tornar a anar de viatge amb ell, te’n véns?»... I ja sabeu quina va ser la resposta.


(Text de la presentació del llibre Ànimes de cotó en pèl, 20 de novembre de 2009, Biblioteca Municipal d'Algemesí)

dijous, de novembre 05, 2009

Lleuger d'equipatge

Pense que ha arribat el moment. Una de les passes prèvies a encetar un viatge és preparar tot allò que ens endurem amb nosaltres. Hi ha persones que els agrada fer la maleta, però, també hi ha d'altres, com és el meu cas, que ens costa un poc més començar aquesta tasca que esdevé farragosa.

El primer pas és escollir la maleta apropiada. En aquesta primera decisió s'ha de tindre en compte alguns factors com: els dies que passarem fora de casa, l'oratge que ens trobarem o el mitjà de transport que emprarem. Amb aquestes premisses bàsiques i una recerca per les golfes, he trobat una maleta que compleix els requisits marcats. Aquesta és bona, em dic, és rígida i això farà que puga suportar els inesperats cops que un viatge em pot donar.

I ara arriba el torn del contingut, d'alló que cal posar a dins. En aquest cas la meua tècnica és posar a sobre del llit tot allò que crec que seria important emportar-me. Algunes samarretes de màniga curta per mostrar decisió davant d'allò desconegut, dues camises per mostrar-se elegant amb les sortoses emocions, una jaqueta que escalfe per estalviar-me el fred dels temps d'espera i solitud, un parell de pantalons vaquers per protegir-me de la fredor de les nits, alguns desvergonyits calçotets per insinuar el desig i unes sabates còmodes per trepitjar amb fermesa els nous camins que obriré.

I en el moment de tancar la maleta veig que queden alguns espais buits, espais que no ompliré amb el meu bagatge. I aleshores dubte, no se si omplir-la del tot o deixar aquesta folgança a l'equipatge.

I finalment, quan arriba l'instant de partir... em decidisc, i faig meus els coneguts versos finals:

Me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.