divendres, de novembre 27, 2009

Menjar fora de casa

Les circumstàncies m'han obligat, durant les últimes setmanes, a menjar fora de casa. Aquest fet suposa uns inconvenients, però també uns avantatges.

Sobre els inconvenients tots en podríem dir alguns, com per exemple, els efectes sobre la dieta, ja que se suposa que per alguna estranya raó fer àpats fora de la llar ens porta a augmentar les racions quotidianes. No obstant això, sempre ens queda l'opció d'apostar per aquells aliments més saludables i així compensar el fet de menjar dos plats i unes afegides postres. Un altre dels inconvenients de dinar afora de casa és que desapareix de l'agenda el plaer de seure uns minuts al sofà, per fer una cafè.

Però, deixant de banda aquests i altres desavantatges, el fet de menjar fora de casa també et reporta, de vegades, agradables sorpreses com la que em vaig trobar la setmana. passada Crec que va ser dimarts o dimecres, no ho recorde. El fet va ser que estava per una barri de la ciutat on no havia estat abans, i quan es va fer l'hora de dinar vaig decidir posar un punt i a banda a la feina i complir amb el ritus diari de l'alimentació. Així que després de fer un parell de tombs pels carrers d'aquell desconegut barri, finalment vaig vore un restaurant amb una cert flaire antic, però que em va donar bones sensacions. Així que com les ordres de la meua panxa ja començaven a manar sobre qualsevol altre raonament, vaig seure en una taula menuda amb un mantell de paper sobre el que descansaven dues copes i dos plats. "Dinarà vostè sol", "Si, jo només"... Així va començar la conversa amb el cambrer que ràpidament em va donar la carta del restaurant. De llampada vaig repassar les propostes culinàries d'aquell local per adonar-me que no s'escapava dels convencionalismes de qualsevol altre. Però, de sobte a la darrera pàgina de la carta, em vaig trobar amb unes paraules que no havia llegit enlloc: "També pot demanar el plat únic i especial del dia. Pregunte al cambrer"... I portat per la curiositat, i amb la vergonya perduda, això vaig fer: "Què és això del plat únic?".. "Ara li ho explique. Mire el nostre cuiner cada dia inventa un plat nou i el prepara per als clients que ho demanen. Es tracta d'un àpat deliciós i únic que vostè no ha tastat ni tastarà mai en cap lloc, perquè ja mai més el tornarem cuinar ni ací ni enlloc". Davant aquella explicació vaig pensar que allò era una estratègia de venda, i amb un amb un lleu somriure i un to escèptic li vaig respondre: "No serà per tant, segur que algú més el pot cuinar". "Aquesta resposta ja l'hem rebuda en més d'una ocasió i li dic ben segur que tal vegada podrà tastar alguna cosa semblant, però mai tornarà a menjar-ne un altre totalment igual, ni amb el toc especial que li dóna el nostre cuiner. Però, li he advertir que açò també té el seu perill, perquè el bocam que li quedarà desprès de tastar aquest plat ja no el tornarà a sentir mai més. Vostè tria". I desprès d'aquestes paraules em va deixar un minuts sol davant la carta per a que acabés de decidir-me.

Aleshores, jo dubtava. Per una banda sabia que la vida m'oferia la possibilitat singular de tastar un suculent àpat, però, per què havia de ser una només una vegada? Vaig pensar que tal vegada per estalviar-me maldecaps hauria de renunciar a la novetat i quedar-me amb els plats convencionals, però, era eixa la millor solució? I després de donar-li voltes a aquesta inesperada situació, em vaig adonar que de vegades som nosaltres mateixa els que ens neguem la possibilitat de tastar coses excel·lents, perquè en realitat no pensem en el present, sinó que malfiem del futur i juguem a ser endevins de la incertesa que ens oferirà el demà.

Així que vaig tornar el ulls a la carta i vaig dubtant entre el pollastre al forn amb guarnició o el plat únic d'aquell dia.

1 comentari:

Vicent ha dit...

I que féres?