Catarsi d'identitat

Els espais de trobada sempre són llocs plens d’històries. Una estació de tren o un parc són entorns on quasi bé cada dia es creuen vides que aparentment semblen molts diferents. La identitat de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff és com un d’eixos punt de trobada on es s’empelten tres cultures diferents. L’escriptor (d’avantpassats russos, ciutadania francesa i sentiment català) viu a Perpinyà i reconeix que està partit entre les tres cultures. En els seus inicis, aquesta singularitat podia despertar un cert encant, però després de huit llibres publicats, ja ens demostrat que un talent com el seu no sobreviu per l’exotisme.

Un obligat retorn als orígens, que tots fem en alguna ocasió de la nostra vida, ha estat el motiu que ha portat a Bezsonoff ha bastir el seu últim llibre, Els taxistes del tsar, on convergeixen la història del seu avi rus, la particular russofília de l’autor i l’estima per cultura catalana. Un còctel de ficció que esdevé tan real com la seua pròpia vida.

Al seua última obra ha apostat per un llibre més personal. Bezsonoff ha pujat al tren dels seus avantpassats russos per fer un viatge cap als temps de la caiguda dels tsars i de l’exili dels soldats blancs que van perdre la guerra. Eixe va ser el cas del seu avi Mitrofan que va nàixer a la ciutat russa de Vorònej el 1901, es va fer soldat de Nicolau II, en el bàndol dels perdedors, i desprès de la indefugible derrota va tindre que emigrar cap a Paris per acabar treballant de taxista, com molts dels russos que van emigrar a terres franceses.

Però cal tindre en compte que no estem davant d’una novel·la convencional, ni tampoc espereu una biografia i molt menys un dietari estricte. Ho és tot i no és res. L’obra està feta amb aquests trets elements, i d’aquesta barreja sap crear un el desconcert en aquells que no es deixen seduir per l’eixart de gèneres. Però aquesta curiosa conjugació esdevé la forma perfecta per destil·lar l’empelt d’identitats que atresora aquest escriptor.

Com en qualsevol intent de retorn al passat, Bezsonoff també s’ha trobat en els buits que deixa el pas del temps. I és allà on ha brollat la millor versió de l’escriptor de Perpinyà. La història de la vida del seu avi resulta la més atractiva, ja que com ha demostrat en anteriors ocasions sap fer un excel·lent ús dels elements històrics per a crear literatura. Com ell mateix ha reconegut, allà on no arriba la documentació, Bezsonoff ha tirat mà de la imaginació, i sembla un encert. L’avi es presentat a través d’un vidre translúcid des d’on l’observem com va oblidar la identitat cultural en el camí de fugida cap a Paris. Però, per l’altra banda i per un aparent atzar apareix en l’escena el personatge del germà de Mitrofan, Leonocid, per a posar el contrapunt i oferir-nos les dues acares de l’exili: Mitrofan oblidà els seus orígens i es deixa amarar per la cultura francesa. Eixe oblit voluntari de l’avi sembla que ha estat un herència involuntària que va rebre l’autor ja que durant molts anys, com ell reconeix al llibre, culparà de tot allò que li passa dolent al seu passat rus.

Però com ja hem avançat, davant l’exili hi ha un altra actitud més allà de l’oblit, i eixa és la representa el besoncle; Leonid, que va mantenir viva i activa la seua identitat russa.

Cal destacar que la part més novel·lística del llibre s’entremescla amb una mena de dietari, escrit en temps present i on Bezsonoff, ens confessa les seues digressions sobre el deler per aprendre la llengua russa i per poder llegir els clàssics d’aquesta cultura en la llengua original. A més, ens alguns capítols també es deixa dur per un aglomeració d’excessives i breus pinzellades que intenten traçar les rames del seu arbre genealògic.

En definitiva, un llibre amb un estil viu i captivador, amb una prosa dinàmica que esdevé un exercici literari de catarsi que tots hauríem d’encetar en algun moment de la nostra vida ja que “acceptant les meues contradiccions i l’aiguabarreig de les meues identitats, m’he reconciliat amb mateix”.

Ressenya publicada la Revista Caràcters núm 42

ELS TAXISTES DEL TSAR

Joan-Daniel Bezsonoff

EDITORIAL EMPÚRIES

Col·lecció: Narrativa, 301

Pàgines: 128

Any d'edició: 2007

La farsa o l'encert

Hui m'envia un correu un lector per comentar una excel·lent novel·la d'un escriptor valencià. La narració està ambientada en un país llunyà, a l'altra banda de l'Atlàntic, i aquest lector em confessa que va llegir aquest novel·la uns mesos abans de visitar personalment el país on passa la novel·la, "i desprès quan vaig fer el viatge i estava allà vaig recordar alguns passatges del llibre", m'apunta el lector.

I ara com li dic al lector que l'autor del llibre va confessar públicament que no ha estat mai en el país on ha ambientat la seua novel·la.

He de felicitar a l'escriptor? He de descobrir al lector la farsa de la creació literària?

He descobert un cementiri... de llibres

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires
(Pere Quart)

Com si fos Daniel, el protagonista de La Sombra del Viento, em porten a una llibreria que es troba en el centre de Barcelona, "ací segur que no has estat mai", m'anuncien. I té raó el meu guia. En els anys que he viscut a Barcelona he recorregut algunes llibreries, tal vegada les de més renom, i entre els seus passadissos he passat moltes hores. La central del Raval ha estat una de les meues preferides: baixar a Plaça Catalunya, caminar un poc per la Rambla i deixar-se seduir pels primers estrets carrers del Raval que et conviden a girar a la dreta, i desprès d'una passejada arribar a la porta de la Central, i submergir-se entre les inabastables novetats d'aquesta llibreria especialitzada en humanitats.

Aquell indret era un indret feliç
M'hi perdia feliç solitari
(Joan Teixidor)

Però, descobriré un indret nou. Caminarem per La Rambla, però en aquesta ocasió girarem a l'esquerra, a les portes del Barri Gòtic i seguint el carrer Canuda ens trobem de seguida amb l'establiment promès davant nostre. És una llibreria de llibre vell, de segona, tercera o oblidada mà. Sense dubtar-ho entrem i ens trobem en la primera sala de la llibreria. Davant nostre un sostre alt, un perfum singular de pàgina esgrogueïda i una inesperada inundació de prestatges atapeïts. Llibres amuntegats a una banda i l'altra, en castellà i en català, "tots 4 euros" ens informa un cartell escrit a ma sobre un pila de llibres en català. Montserrat Roig, Mercé Rodoreda ... són alguns dels noms que trobe ràpidament entre els volums en oferta . El meu acompanyant agafa un llibre i em mostra la portada, "has llegit aquest?": Vals, Francesc Trabal. Li dic que no amb el cap i em contesta que és una llàstima.

Estem a la primera sala de la llibreria i no puc estar-me quiet: mire, llig, camine. Estic emocionat. Deixe els llibres en català i em dedique a la prestatgeria d'enfront on trobe títols en castellà. Tampoc hi cap ordre, i només pots trobar un exemplar de cada llibre: tapa dura, rústica, vells, de saldo, grans grups editorials, editors oblidats, escriptors consagrats, escrivents perduts en la desconeixença que regala el pas del temps. Cada llibre és únic, ací.

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
(Vicent Andrés Estellés)

Decidisc explorar tota la llibreria i deixe aquesta primera sala per baixar tres o quatre graons. Camine per un ample passadís ple de llibres d'art, al fons puc intuir un bust de Cervantes davant una columna que dona la benvinguda a la segona estança de la llibreria. El sostre és més baix i el parquet del terra està esbufegat per la humitat, i això provoca que a cada pas grinyole la fusta. Guies de museus, reculls de fotografies de Londres escrits en francès i desmembrats volums d'enciclopèdia m'acompanyen fins la segona sala, on no sé que trobaré.

(continuarà)

Cincuenta y un años, nueve meses y cuatro días

Aquesta setmana s'estrena la versió cinematogràfica de "El amor en los tiempos del cólera". Aquest és una de les meues novel·les de capçalera, l'he llegida, l'he regalada, l'he recomanada.... Mentre acarone la portada que tinc damunt de la taula recorde la primera lectura que vaig fer d'aquest llibre i encara m'esborrone.

Per aquells que encara no l'han llegit he de recomanar-los la lectura d'aquesta obra de García Márquez. És una novel·la d'amor, d'un amor en majúscules, un amor d'eixos que es queden per a sempre en el record. Jo el porte ben endins. És un llibre lent i suau, les pàgines es confonen entre minucioses descripcions i les paraules cauen com un plugim que va amarant l'anima. De fet, he de confessar-vos que, si alguna vegadahe de definir com és l'amor pense en Fermina Daza y Florentino Ariza.

Vaig arribar al llibre de El amor en tiempos del cólera en plena adolescència, i tal vegada és una bona etapa de la vida per deixar-se dur per aquesta història d'amor. En el meu cas, García Marquez ja m'havia conquerit amb Cien años de soledad, i amb aquest segona lectura em donar el tret de gràcia per fer-me un aferrissat lector de la seua obra.

Ara arriba la pel·lícula. El fet que Javier Bardem estiga al repertori ja m'ofereix una certa garantia, però tampoc vull deixar-me dur per la meua passió per la novel·la que ha inspirat el guió, el fet de passar a la pantalla és un altra història. Ací està el tràiler per anar obrint boca:

La hipoteca de ser catalans, valencians i balears

Si els catalans han de pagar un elevat preu per mantindre la seua cultura al seu país, als valencians ens costa un ronyó sobreviure en la cultura pròpia. Patrícia Gabancho, una argentina que va arribar fa 30 anys a Barcelona ha escrit t diversos llibres sobre la cultura catalana, i en el seu últim, El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, analitza la realitat i els reptes de la cultura catalana des d’un punt de vista actual i sense complexos.

Aquest llibre parteix d’una veritat incòmoda , especialment per a molts polítics espanyols: els territoris que tenim dues llengües tenim dues cultures. El raonament és senzill: Una llengua és comunicació i et relaciona amb el teu entorn i per tant no és el mateix créixer en castellà que créixer en català, “desenganyem-nos d'una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, però dues cultures”. I amb aquesta convicció cal bastir el futur de la cultura i desmuntar els discursos culturals de molts polítics que ens han intentat vendre la idea que “tota la cultura que es fa al nostre territori és cultura catalana” (o valenciana).

El preu de ser catalans, un llibre fresc i amanit amb moltes anècdotes amb noms i cognoms, posa en evidència aquesta biculturalitat dels catalans, que el valencians i els balears també viuen. Enmig d’aquest pacífic enfrontament, la cultura pròpia sempre resulta perdedora. És un problema d’actitud ja que la renúncia permanent a expressar-nos en la nostra llengua davant un interlocutor que només parla en castellà fa forts als altres. Reflexionem: A quin lloc del món entres a qualsevol botiga i no pots parlar en la llengua del país? Ací ens passa i nosaltres tant contents. Una realitat que denuncia aquest llibre i que ens fa vore que el complex de vençut ens ha calat massa endins.

Però l’assaig de Gabancho no s’atura en analitzar aquest desastrós present de la nostra cultura a Catalunya. També fa un profecia de quin serà el futur en dues generacions: l’extinció. I una de les raons cal buscar-la en el fracàs del model pujolista que alguns socialistes també van intentar seguir a terres valencianes, però amb molta menys convicció. Es va posar l’esforç en l’educació en la llengua pròpia de les futures generacions, però alguna cosa no ha funcionat quan hi ha milers i milers de nois nascuts i criats a Catalunya que són tan espanyols que no saben ni on està el país que els ha obert possibilitats al seu futur.

A la cultura que domina el mercat, la espanyola, ja li va bé que els polítics aposten en aquesta situació de conflicte per deixar que siga el mercat qui decidisca, “no cal influir en la població que ella trie lliurement” ens diuen alguns consellers. Lliurement? Quan tots els mitjans de comunicació, inclosa la televisió autonòmica valenciana, les comunicacions oficials, la música, els discursos dels dirigents i moltes altres aspectes són en castellà, no hi ha llibertat. Estem davant una elecció manipulada on només cal donar-li una almoina a la nostra cultura, per a seguir rient-se, en castellà, de nosaltres.

Però les raons no sempre venen de fora. Gabancho apunta que una de les errades de la indústria catalana ha sigut intentar lluitar cos a cos amb la cultura espanyola. Alguns catalans, valencians i balears han cregut que ens calia una cultura populista feta en català per a la gran massa, però la gran massa no consumeix aquests productes culturals en català i els resultants són quasi sempre decebedors. I quan el mercat ens dóna l’esquena apareixen les xifres negatives que alguns empren per justificar la seua aposta pel castellà i per deixar morir la nostra cultura amb un argument que la societat capitalista ha convertit en incontestable: No és rentable.

La realitat és que la cultura catalana sempre demana un punt més d'exigència al consumidor, no hi ha cultura “fàcil” en català i d’aquest obstacle cal fer una virtut. Cal apostar per l’elitisme per a bastir una cultura de prestigi que ens done la força suficient per suportar les escomeses que ens fa la nostra enemiga íntima, la cultura espanyola amb el seu predomini en el mercat

I amb tot açò, amb un territori cultural no massa extens com el nostre no podem deixar de banda totes les realitats que el conformen. I en aquest llibre la realitat valenciana, i balear han quedat massa de banda. Però aquest fet no lleva que siga una obra necessària que serveix com a despertador de consciències adormides i com antídot als hipòcrites discursos dels nostres polítics que baix la falsa convivència cultural continuen alimentant el creixement de la cultura dominant i el sotmetiment de la nostra identitat.

Ressenya del llibre El preu de ser catalans de Patrícia Gabancho, Editorial Meteora, 244 pàgines, preu 18 euros.

Publicada a la revista Caràcters, 41. Resum dels continguts al bloc de Juli Capilla

El amagats territoris de la ficció

El Territoris de la ficció segur que estan en un món perdut i amagat. Això hauran pensat els programadors i responsables d'aquest programa que Punt 2 (el segon canal autonòmic valencià) i per això l'ha col·locat el dimarts a la nit. Sembla que fer programes relacionats amb la literatura siga per ells una cosa il·legal i per això han fet ben poca publicitat. O tal vegada he estat jo el que no ha vist res que l'anuncie per cap lloc. De fet, he de confessar que encara no l'he vist. M'estic perdent alguna cosa interessant? Espere que la meua inconscients decisió de no vore el programa no acabe esdevenint una decisió de trellat.

Ja que és un documental que parla d'autors literaris li farem un poc de publicitat: Territoris de la ficció, és una sèrie documental centrada en diversos autors literaris i l'espai físic que conforma la geografia de les seues obres. Els Territoris de la Ficció pretén indagar en els llocs reals d'on sorgeixen les ficcions literàries i els seus personatges. El plantejament consisteix a visitar eixos llocs acompanyats de l'autor, que anirà descobrint les fonts d'inspiració dels seus textos, ja siguen carrers, edificis o personatges.
De fet, el passat estiu em vaig trobar a Josep Lozano que anava pel barri del Carme amb un xicot amb una videocàmera i un altre amb un micro, i fugisserament ens va dir que era per un documental per a Punt 2. Ara ho lligue tot. De fet, si mirem el llistat d'autors escolits són : Manuel Vicent, Vicente Molina Foix, Ferran Torrent, Pilar Pedraza, Carlos Marzal, Pedro Maestre, Enrique Cerdán Tato, Ricard Bellveser, Susana Fortes, Josep Lozano, Vicente Gallego, Rodolf Sirera e Isabel-Clara Simó.
Segons la web del programa els criteris de selecció d'autors ha estat:

"La selecció d'autors triada d’Els Territoris de la Ficció s'ha realitzat tractant de mostrar la versàtil realitat literària de la Comunitat Valenciana en l'actualitat. Entre els autors triats hi ha tant hòmens com dones, escriptors en valencià i en castellà, dramaturgs, poetes, assagistes i novel·listes. Autors nascuts dins del territori valencià i, fins i tot, en algun cas, fora dels termes geogràfics de la Comunitat Valenciana, encara que hi hagen desenvolupat la seua trajectòria. "

Personalment, em falten alguns i em sobren un altres, però tota pedra fa paret. Si ja hi ha pocs minuts per a la literatura, només falta criticar el poc que hi ha. Res, endavant i que la cosa no es quede amb aquests, ara que preparen una altra temporada de reportatges.

Si voleu vore un programa de llibres podeu fer una ullada a L'hora del Lector, de TV3.

I la pàgina 3?

Ahir es va estrenar el programa "Pàgina 2", un espai televisiu setmanal dedicat al món de la literatura. Personalment em va agradar el format, i un bon símptoma va ser que em va resultar fins i tot curt. I això és bo. Que un espai televisiu que parla de llibres resulte breu és molt interessant en aquest desert televisiu soterrat baix la sorra del fem generalitzat. Fins ara, quan ens han passat programes de literatura ens amollen una "pedra" de 4 "mestres" de la creació xarrant hores i hores, i hores... i la imatge que s'emporta un espectador és: si el programa de tele sobre llibres ja és avorrit, imagina si serà avorrit llegir un llibre. Gràcies senyors programadors per tants anys de campanyes antifoment de la lectura amb els sanchesdragons i companyia.

Pàgina 2 no és el millor programa de televisió del la història. Però esta posat a una bona hora, i està estructurat de forma dinàmica i àgil, a la fi és un programa de televisió, no? i això ja hauria de ser implícitament àgil i dinàmic.

Hui tenia ganes d'entrar a la seua pàgina web i tafanejar i entrar en blocs per vore diferents opinions sobre el programa. Però, sembla que els de Pàgina 2, han oblidat la pàgina 3 del programa: la pàgina web no existeix. Des de la nota de premsa ens envia a una lloc web que no té res a vore amb el programa. A la web de RTVE tampoc s'hi troba l'enllaç al web... desprès de l'estrena amb un cert èxit estan tirant aigua al mar.

Però no sigam tan pessimistes i esperem unes dies. Em quedaré, de moment amb la part positiva: almenys ja hi ha alguna cosa un poc més interessant a la televisió sobre llibres.

PS: Si parlem de programes televisius sobre literatura sempre recorde la gran intervenció de Fernando Arrabal al programa de Sànchez Dragó: "el milerenarimso va a llegaarrrrrrr" (i el wisky també).

L'home manuscrit

Un dels títols que em ve més de gust llegir és la darrera novel·la de Manuel Baixaulí, L'home manuscrit. L'escriptor de Sueca es va emportar el premi Mallorca 2006, amb aquesta narració. Pel que he llegit a llocs com:Vilaweb, a Llegit, La Soca i a Llegeixes o enriqueixes?, entre d'altres, aquesta obra està a l'alçada de les expectatives que em va despertar aquest escriptor desprèrs de llegir l'anterior novel·la Verso, Premi Ciutat d'Alzira 2001.

Fa alguns dies alguns a la blogosfera valenciana surava de nou el tema de l'existència d'una generació de joves escriptors valencians. I van aparèixer les opinions de sempre: els escèptics, els entusiastes... Particularment considere que la trajectòria encetada per Baixauli és prou interessant per considerar-lo com una pedra de toc per a tots aquells escriptors valencians que intenten posar el cap. La nostra cultura, si vol sobreviure, està condemnada a ser una cultura elitista, i això demana treball i reescriptura. La cultura de masses ja està en mans dels espanyols. (Per endinsar-se en aquest tema recomane la lectura de El preu de ser catalans). I el cost de tindre una cultura elitista és trobar-se amb escriptors brillants als quals els tanquen moltes portes.

Quan es va publicar la novel·la Verso es van fer molts esforços per fer-la eixir a la llum pública i tindre un reconeixement als mitjans i al públic, però l'aposta no es van traduir en els resultats espertas d'acord amb els esforços i la qualitat de l'obra.

Per sort, Baixaulí ha tornat a escriure. A Verso un dels punt fort era el treball d'estructura de la novel·la i sembla que a L'home manuscrit també. Per cert, el títol de la darrera novel·la és molt més atractiu que el de Verso. Promet dir alguna cosa desprès de la seua lectura.