divendres, de març 11, 2005
FINIS CORONAT OPUS
divendres, de març 04, 2005
Diari del tercer miracle
Hui encete una tasca que m’esperona molt. No sé com ha caigut exactament a les meues mans aquest encàrrec. Atzar. O com bé diu el meu company Martí: “les casualitats tenen molt a dir en aquestes situacions que altres anomenen destí”. Però millor anem a pams. El cas que m’ocupa és explorar el procediment que s’ha obert per certificar que una bona dona va fer un miracle a mitjans del segle XIX. L’arquebisbat ha fet públic aquesta setmana que enceta un procés diocesà per corroborar que aquesta beata va fer un tercer miracle que la portaria als altars, es a dir, a ser santa. Si, el tercer. Perquè ja hi ha dos d’abans que han estat plenament certificats des de Roma.
En aquest punt s’obrin molts interrogants i algunes reflexions.
El primer interrogant és esbrinar com es fa aquest procés d’investigació que marca
Els únics fets que ha deixat córrer l’església fins ara és que es va produir, segons ells, una curació, científicament inexplicable,d’un jove greument malalt quan la seua família és va encomanar a aquesta beata, a la què tenien molta devoció. Poca cosa més sabem ara per ara, ja que l’arquebisbat prefereix no donar més pistes per no entorpir la investigació, un fet que trobe bastant comprensible si tenim en compte que en tota escena que s’investiga no s’ha de tocar mai res per no alterar les proves, i clar en aquest cas podria ser que provocarem greus alteracions com descobrir que no s’hagués encomanat a aquesta beata que ens ocupa sinó a un altre sant i aleshores ja no quadrarien les coses. Així, millor que no ens donen més informació, ja la buscarem, i més emoció.
En aquest punt inicial de la investigació que no sabem on ens portaran em plantege algunes reflexions prèvies. Millor que siguen prèvies que no fan mal i ajuden a escalfar l’ambient. La primera reflexió em la provoca el rebombori que aixeca quan es fa pública la notícia del procés d’investigació diocesà. Aleshores em pregunte quin titular hauria despertat més aldarull social: si aquest de la recerca del tercer miracle o un que demostrés que s’ha fet un frau de més de 60.0000 euros als comptes municipals. La realitat dóna resposta als meus dubtes: la primera opció és
Aquesta reacció social em provoca un altra reflexió sobre la societat de principis del segle XXI, la societat de les noves tecnologies, de la comunicació global, de la investigació genètica.... però també, la societat que vol saber si aquesta bona dona va fer un miracle fa poc menys de 200 anys. Resulta curiós, ara que la ciència està a punt de donar explicació a l’origen de la vida i que considerem l’escepticisme una devoció de comunió diària... ara encara mantenim viva la necessitat de miracles.
Però, no vull semblar narrador omniscient. Jo no estic lliure de pecat i no puc tirar cap pedra. Sóc part de l’entorn i per tant també sent aquesta inexplicable atracció per endinsar-me i descobrir que hi ha darrer del tercer miracle.
Al mateix temps, i com a darrera reflexió d’aquesta primera anotació al diari em quede amb un amarg regust angoixant que demostra que encara queden molts forats en aquets sistema accidental basat en
dimarts, de març 01, 2005
Els records caminen 200 metres per davant
Aquesta nit mentre tornava a casa a uns
No ho he fet. No he cridat el seu nom i per tant ha seguit el camí que portava. En el trajecte que em tornava de nou cap a aquest escrit he estat imaginat aquesta conversa que mai arribarà a produir-se. No em negue la possibilitat de tornar a escoltar la seua veu, però sé que aquesta nit no serà. I això resulta desesperant.
Torne a visualitzar la imatge que fa uns minuts ha passat pel meu cap.... Un cotxe gris s’atura a uns
Però no ha passat. No m’he sentit amb forces d’encetar aquesta conversa i he baixat el ritme de les meues passes per veure, des de la distància, com girava una cantonada més endavant i desapareixia per aquell carrer. És cert que al arribar a la cantonada, abans de continuar el meu camí, m’he aturat uns segons per observar-la caminar, per contemplar el cabell que colpia contra l’ esquena i com les galtes dansaven a un compàs metòdic dibuixant corbes en un espai de records.
En aquell mateix país de records on he viatjat aquesta nit, resideixen moltes persones que alguna vegada van ocupar una part de la nostra vida i que ara poc saben on estan.. Viure, sovint, sembla com veure una pel·lícula on van entrant i eixint personatges, alguns principals que es quedaran molt de temps sobre l’escenari, altres secundaris que després de fer el seu paper desapareixeran darrere de la cortina per no saber-ne res mai més d’ells. De vegades quan, al cap d’uns quants anys intentem tornar-los a fer aparèixer a l’escenari ja no són ells, ja no queda res d’aquells que una vegada vam crear. Aleshores ens trobem a la butaca del cinema sense saber si som personatges de la pel·lícula o espectadors, sense saber que hi ha de realitat i que hi ha de ficció en tot açò.