dijous, de setembre 28, 2006

Frontera

La frontera dels 30 és una franja que ens descol·loca. Ara que en les festes puc veure a més joves de 18 a 24 anys fent “bajanades”, i que també veus a gent amb més de 30 amb els fills menuts et trobes entre dos mons.

Per una banda no has perdut, per complet, eixe instint de fer “animalades” i estar fins a altes hores de la matinada. Però el rellotge biològic et fa sonar l’alarma i et diu que ja no estàs ni físicament ni psicològicament per a suportar eixe ritme de festa.

Davant d’aquesta situació el que fas és mantindre el quasi per complet, menys en algunes ocasions que et tornes a dur per l’esperit “destroyer” i tornes a fer alguna que altra “animalada”.

diumenge, de setembre 24, 2006

Fets i contrafets a la setmana de Bous

Escriure des de dins de la setmana de festes d’Algemesí esdevé un tasca difícil. No només per la manca del temps (aquest dies l’agenda està molt atapeïda) però també per l’esgotament físic i psicològic que ens deixa aquesta festa.

Però no vull deixar de banda l’oportunitat de posar en aquest meu una reflexió al voltant de la inexistència de l’objectivitat. Hui apareix al Levante- Emv una notícia sobre una concentració antitaurina que es va fer ahir a Algemesí. (http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=233035&pIdSeccion=12&pNumEjemplar=3290). Si algú llig aquesta notícia pot pensar que va existir una batalla campal ahir en Algemesí. I no va ser així. Aquestes coses passen quan qui escriu les notícies no sap ni on està Algemesí al mapa i per tant no ha estat allà i es deixa dur per una única fon, i per tant una única visió del tema. Jo vaig estar allà i no diré que no va haver algun moment de tensió però no va ser tan espectacular com ens vol vendre el diari.
Vull aclarir que, personalment, no m’agraden els bous i jo seria totalment partidaro de l’abolició de les becerrades. I també cal dir que hi ha gent exaltada i sense raó en tots els llocs i en tots els bàndols.

L’objectivitat no existeix però seria bo que els mitjans e deixaren clar que la seua funció es vendre. La premsa del cor va començar arrel d’aquesta filosofia mediàtica: Hem de vendre

dilluns, de setembre 11, 2006

Onofre Fresquet, el cadafaler oblidat

Enguany és un any de celebracions per al cadafal Non Tinc Prou. Però en dins d’aquest 10 aniversari és just que fem un recordatori al cadafaler de la NTP, Onofre Fresquet. La seua aportació en la formació d’aquesta penya va ser fonamental i des dels primers anys va mostrar, amb el seu treball i la seua empenta, la identificació plena en aquest projecte cadafaler.

Onofre va se un dels fundadors de la nostra penya, en un oblidat local del carrer Nou on es va produir la primera reunió de l’amplia plantilla inicial. No teníem nom, i en una pluja d’idees aquest amic desaparegut va proposar que ens diguérem “Cadafal de la Plaça de Bous”. No era massa original, però va tindre la seua gràcia en aquell moment on l’abundant quantitat de botelles de vi buides sobre la taula i l’edat que teníem en aquell moment, 19 anys, va fer aquesta anècdota passés a la nostra història.

Però el nostre company Onofre va demostrar que era un tipus amb més trellat i per això vam decidir donar-li la responsabilitat de portar els comptes de la penya en els primers anys. Ell posava molta voluntat però els números no eren el seu fort. Això provocava que el primer divendres quan venia a la caseta ens deia “Tenim un milió de pèrdues”. Quines caretes de decepció que posàvem! Però com Onofre no ens podia veure així tornava a fer el números i descobria que havia tingut una lleu distracció. “Eii! Que tenim un milió de superàvit!!”, ens deia al dia següent. I tots la mar de contents. Així ens com portava els comptes el nostre estimat Onofre, sempre pensant en el bé del cadafal. Dins de l’àmbit econòmic no podem oblidar que ell va ser el percussor de les famoses bestretes dels cadafalers. Cal recordar quan ens deia a les reunions: “Tenim que avançar 300 euros per cap, però no patiu que desprès de la setmana de bous les tornarem”. I així ha estat des d’aleshores, cada bestreta que fem, sempre torna a la nostra butxaca, i de vegades amb interessos i tot!.

Per un altra banda cal reconèixer que de la ment d’Onofre han eixit les millors idees en aquesta història de la Non Tinc Prou. De la seua sublim creativitat ha nascut la tendència marcada pel disseny de les camises, polos i dessuadores en aquests 10 anys. Les samarretes sense mànigues, els colls de pico” desmesurats, els colors que no peguen o les talles que mai ens senten bé són algunes de les seues aportacions que tal vegada ara per ara no són enteses ni pels abonats ni pels molts dels cadafalers. Però això és el que els passa als grans genis de la moda: que sempre van per davant. Així ha sigut Onofre Fresquet, un avançat al seu temps.

Un altre exemple de la gran aportació d’aquest cadafaler oblidat ha sigut la seua activa participació en les presentacions, en les becerrades i en les carrosses. Es va destapar amb eixa presentació medieval fins als últims anys on ha fet reivindicacions de jocs tradicionals, passant per proposar que algú es vestís de vaca per que eixir des del corro. Però el públic de la plaça no va veure el seu geni per crear grans espectacles. També va intentar fer de “torero” en una becerrada, però el seu respecte als animals va fer que deixés la plaça enmig de la faena, (això i la lipotímia que li va entrar). A les carrosses el seu màxim exponent va ser quan va voler fer un homenatge als Beatles reinventant la imatges de la portada del submarí groguet. Finalment, quan es va adonar que el poble no estava preparat per a tanta creativitat va decidir transgredir els límits pixant al públic des de dalt de la carrossa. L’art de la provocació va ser una demostració més d’aquest cadafaler que ens ha acompanyat des de que vam encetar aquest projecte.

El nostre Onofre Fresquet va veure alguna cosa diferent en el cadafal Non Tinc Prou. Recordeu les seues paraules “Darrere de les nits de festa, alcohol i sexe; darrere dels moments d’angoixa, darrere dels pagaments hi ha un fet que ens fa seguir endavant, i és que cada any ens ho passem millor, no cal perdre mai aquest esperit”. Gràcies Onofre, mai t’oblidarem.

dijous, de setembre 07, 2006

Qué viva Japón!

La combinació de tradició i modernitat és una de les aspiracions de molts dels dissenyadors de campanyes institucionals. Algemesí és un dels pobles que en els darrers anys ha emprat aquest lema per a fer promoció de la ciutat. Enguany, el lema es pot aplicar.

La part de la tradició la posa la Festa de la Mare de Deu de La Salut. Hui i demà, els carrers d’aquest poble són testimoni, un any, més, d’una de les manifestacions culturals més vives del país. La Muixeranga, els Tornejants, Les llauradores, Les pastoretes, la música de la dolçaina i el tabalet..... tot un catàleg viu de l’antropologia festiva de la mediterrània.

La part de la modernitat la posen uns japonesos. Enguany a la festa de la Mare de Déu de la Salut han vingut un grup de japonesos, amb les seues càmeres de vídeo i fotografia corresponents, de la Universitat de Osaka. Es veu que són del departament d’antropologia i venen a fer un estudi. Aquesta és la parta oficial, però, a aquesta parta també cal afegir la immersió culinària i festiva que estan fent.

Aquest fets no passarien de ser una simple anècdota si a la seua barreja no afegirem la influència que la publicitat opera sobre nosaltres. Si has vist la darrera campanya de la companyia Control per promocionar els preservatius Adapta podràs entendre quin nexe d'unió podem trobar entre la tradició i la modernitat. .. A l'spot televisiu de Control una parella tenen el do de generar electricitat amb la seua passió. Amb la seua activitat sexual posen en marxa els sistemes d’aparells elèctrics, els focus de grans estadis i finalment en un acte de “filantropia” decideixen il·luminar el casc antic per a un grup de turistes japonesos. Si! Japonesos!

Per tant, ara que Algemesí está en festes i necessita molta llum i que rep la visita d'uns japonesos, és el moment de dir: Que viva Japón!.

Esperarem els discursos d’aquest dies per veure si algú insta a la ciutadania fer "filantropia" a favor del turisme. Amb la necessitat d'energia elèctrica que patim en els darrers anys no estaria de més experimentar per veure si algú també diposa del do de la parella de l'spot. Això si que seria una vertadera combinació de tradició i modernitat.