El llibre, la rosa i la sang

Ahir vaig comprar una rosa per a celebrar el Sant Jordi, dia del Llibre. Pensava que no tenia punxes, i la vaig agafar amb entre els dits, i mentre una amagada punxa em travessava la pell vaig sentir un intens dolor. De la minúscula ferida brollà un gota de sang, el seu color vermell i cridaner em va servir per recordar que mentre celebràvem el dia del llibre, la lectura en valencià s'està dessagnant... necessita transfusions urgents!

Felicitat de llibres i roses

Aquesta vesprada tornava a casa en cotxe, desprès de treballar, i he baixat la finestra del cotxe, he canviat l'emissora de la ràdio on cada vesprada escolte les notícies i he posat una cadena que emetia cançons ben animades. He pujat el volum de la ràdio a un nivell elevat i he començat a intentar portar el ritme de la cançó colpejant amb les mants sobre el volant. No tinc sentit del ritme, ho reconec, però aquest gest denota que estic content. Portava un somriure contagiós a la cara,.

I per què aquesta inesperada felicitat? Primer perquè vinc de dies complicats. I segon motiu, i més important, hui és Sant Jordi. Alguns amics m'han preguntat quin llibre regalar, he preguntat a altres si ja tenien el llibre comprat, he encomanat roses...i he recordat els santjordis passats: els llibres que em van regalar i que ocupen un lloc privilegiat a la prestatgeria i la memòria, els llibre que he regalat i que no sé on descansaran , les roses que vaig regalar i que mai es marciran perquè continuen ben vermelles en els records. El dia de Sant Jordi és un dia de festa, i cal celebrar-ho. Regaleu llibres i roses (en plural) a tots aquells que estimeu. Feliç Sant Jordi!

Foc

Ens reunírem uns quants amics en una casa de camp per a passar unes hores junts. Era un dia de pluja i feia un poc fred així que vam decidir encendre foc a la llar. La llenya estava a l'aire lliure i va costar una bona estona prendre-li foc perquè estava humida. Però, amb paciència finalment aconseguirem encendre una bona foguera. Ens va calfar tot el dia, però quan el dia començava a acomiadar-se i tots pensàvem en tornar a casa, vam tindre que escollir entre deixar de tirar llenya i que el poc s'apagués poc a poc o tirar-li aigua per a extingir-la ràpidament. La primera opció suposava passar els últims moments compartint converses i també un poc de fred. La segona opció seria molt més dràstica, però ens permetria tindre calentor fins al darrer moment, no obstant això, ens deixaria tota la casa plena de fum, perquè quan aboques aigua al foc provoca aquesta reacció. Alguns eren partidaris de la primera opció i altres, amb més preses, volien acabar allò per la via ràpida.

Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?

"Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou."
MMP.

Els pots de la memòria

La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:

En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.

No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.

Brain Training particular

Exercici mental per a dies avorrits:

Durant un dia comptar les dones (o homes) amb les que et creues i/o parles amb les quals podries follar (sexe per sexe).


Els resultats finals (qualitatius i quantitatius) poden ser molt profitosos per a reflexionar.

Líders i marejadors

El paper d’un líder és bàsic per a poder avançar I com a mostra només teniu que mirar el Partit Socialista Valencià, que porta uns quants anys en el desert a la recerca d’un vertader líder que porte l’organització cap a la dignitat. Però, a banda del món de la política, l’existència d’un líder és fonamental en quasi tots els aspectes de la vida: en la vida familiar, en la colla d’amics, en l’equip esportiu i evidentment també en el món laboral.

Per ser un líder és necessari complir una sèrie de requisits, que quasi sempre resten implícits. En un lloc de treball o en un equip de futbol sempre és fàcil detectar qui és el que porta la veu cantant i qui fa funcionar l’engranatge a la perfecció. Perquè una de les característiques fonamentals d’un líder és fer treballar al grup de persones que tenen al seu voltant, o fer-los que s’il·lusionen, i fer-los que avancen en les seues aspiracions personals... és a dir, saber treballar el grup per fer que les organitzacions, i les persones, cresquen.

Però, tan necessaris per a una organització són els líders com perillosos són els aspirants a líders que no ho són. Estic segur que quasi tots ens hem trobat en la nostra vida esportiva, laboral, personal... amb persones que creuen que són líders i en realitat són marejadors. Com quasi sempre, al futbol tenim sempre bons exemples de tots açò. L’actual entrenador del valencià era un aspirant a líder que li van donar tot el poder per fer i desfer I en lloc de triar el primer camí va escollir el segon. No ha sabut entendre la realitat de l’entorn, s’ha encabotinat en alguns temes que no són els punts claus per fer funcionar l’equip, no ha sabut traure el millor de cada persona, ha mirat més pels seus interessos personals que els de l’equip... i alguna que altra errada que acabarà pagant. En definitiva, que ha cregut que era líder i en realitat ha acabat com a “marejador” de l’equip. Per desgràcia, aquesta situació d’aspirant a líders que en realitat acaben en “marejadors” no només passa al món del futbol. Quan hi ha un líder que: té les coses clares al cap, que entén on estan les claus, que sap motivar a l’equip; aleshores tot sembla fàcil i tots estan contents. Però, quan hi ha un “marejador” els problemes creixen per tots els racons i aleshores cal tindre paciència.

Històries de Londres III. La torre de Londres

La literatura de vegades reescriu la història, i no deixa espai per la realitat. La visita a la Torre de Londres és un retrobament amb el passat de monarquia anglesa. Al costat del Tàmesis s'aixeca aquest complexe emmurallat on s'han viscut alguns dels episodis més obscurs de la història de Londres. Un monument força reconstruït que intenta mantindre viu per als visitants l'esperit de de l'edat mitjana anglesa. Va ser edificat en 1078, i és un dels tres monuments de Londres que formen part del Patrimoni Mundial (els altres dos són l'Abadia de Westminster i el Martime Greenwich).

Tot i que originalment va ser residència reial, poc a poc va passar a ser emprada més com a presó, sobretot a partir de què Enric VIII es traslladés al palau de Whitehall en 1529. Però, abans d'anar-se'n es va deixar allí a la seua dóna, Ana Bolena, que va estar tancada en un edifici conegut com la Queen's House, i desprès li van tallar el cap enmig del patí, just enfront de la finestra que ella veia cada matí al aixecar-se.






Un altres dels episodis negres que van passar en aquest emblemàtic lloc va ser la desaparició de Eduard V i del seu germà. Al principi d'aquest post, quan apuntava que la literatura escriu la història amb més credibilitat que la pròpia realitat em referia aquest episodi. Shakespeare relata en una de les seues tragèdies, Ricard III, la vida d'aquest monarca que apareix descrit com un home cruel i sense pietat. De fet, un dels episodis més durs és el suposat assassinat dels seus dos nebots per aconseguir el regnat. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV el 9 d'abril de 1483, Ricard quedà a càrrec dels seus dos nebots: el nou rei Eduard V, de 12 anys, i Ricard de Shrewsbury, de 9. Al cap d'uns mesos va fa arrestar i executar alguns consellers acusant-los de planejar l'assassinat d'Eduard V, i poc després feu traslladar a Eduard i Ricard a la Torre de Londres justificant-ho com una mesura per garantir la seguretat dels dos nens. Els escrits de l'època diuen que els primers dies es veien al dos xiquets per les finestres d'un dels edificis de la Torre de Londres conegut com la Bloody Tower. Però cada dia es veia menys als dos hereus de la corona anglesa. Finalment ni Eduard ni Ricard van ser mai més vistos. Diuen que anys més tard van aparèixer al voltant de la Torre dues capses amb els ossos de dos adolescents.

El 22 de juny de 1483 davant de la Catedral de Sant Pau es llegí una declaració de Ricard en la que assumia el tron d'Anglaterra basant-se en que el matrimoni d'Eduard IV havia estat il·legítim i que, en conseqüència, els dos nens eren bastards i ell era l'hereu a la corona. El 6 de juliol de 1483 Ricard fou coronat a l'Abadia de Westminster com a Ricard III.



La literatura es passeja per les estretes escales de la Bloody Tower per sentir l'angoixa dels joves hereus que mai tornarien a caminar fora d'aquells recinte. I també, per reviure la malenconia de la darrera mirada d'Anna Bolena, des de la finestra de la Queen's House, mentre escoltava com els soldats entraven en la cela per portar-la enmig d'aquella explanada on la sang regalimaria per la destral del botxí.