La nit del 7 de setembre el meu poble és desperta. Venim de passar un bon grapat de dies de silencis. Però, al voltant de les deu de la nit tot comença de nou.
M'he acostat a la plaça major atret per l'enrenou, en breus minuts anava a començar la primera de les processons de la la Mare de Déu de la Salut. I així ha sigut. Ha sonat la dolçaina i el tabal i la melodia de la muixeranga, engrescadora, senzilla, emocionant, ha donat a llum una nova festa. Una festa que naix i mor cada any en els carrers d'aquest racó de la Ribera.
He assistit, pacientment, , des d'una segona (o tal vegada tercera) fila l'inici de la festa. Des d'aquest perspectiva he vist passar davant meu unes persones que semblaven amics, familiars i estimats veïns. Aixecant les torres humanes de la Muixeranga semblava estar Vicent, Sergi, Gemma, Pere i Raül. Entre els tocs dels bastonets i les planxes he intuït els gestos de Salva i Vicent. També he albirat el rostre d'Alfredo ballant el bolero i tocant la dolçaina el meu cosí Xavi. Tal vegada hi havia més cares conegudes, però ni aquests ni els que abans he nomenat eren realment ells. Ho he descobert quan els he intentat saludar una o dues vegades i no em feies cas. He insistit i he cridat els seus nom, però no he rebut cap resposta. No m'han vist? Per què no feien cas de ningú?
Sobtadament, aquest desdeny m'ha fet reflexionar. I uns minuts després he arribat a la conclusió que cap de les persones que el 7 i 8 de setembre dansa pels carrers d'Algemesí és ell mateix. Si els mirem als ulls, si resseguim els moviments dels seus braços, si escoltem de ben a prop el rebufits de l'esforç es pot veure amb claredat l'absència de noms propis.
De nou, com cada any, des l'enveja ingrata que em provoca ser un amfitrió anònim de la festa, em pregunte per per què passa açò: quin és catalitzador que cada any provoca la dissolució d'un bon grapat de veïns i amics i familiars en les arrels d'aquesta festa datada des de l'any 1724. I la única resposta que ara per ara se m'ocorre és que davant meu no hi ha persones concretes, allà dansen i desfilen moltes generacions de pares, avis i molts altres avantpassats, que any rere any han bastit la festa, han bastit la tradició. Ho fan, tal vegada inconscientment, perquè han assumit el compromís d'un poble, i ho han fet, i ho faran, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del seu poble. Han eixit als carrers d'Algemesí en el moment just, cada 7 i 8 de setembre.
M'he acostat a la plaça major atret per l'enrenou, en breus minuts anava a començar la primera de les processons de la la Mare de Déu de la Salut. I així ha sigut. Ha sonat la dolçaina i el tabal i la melodia de la muixeranga, engrescadora, senzilla, emocionant, ha donat a llum una nova festa. Una festa que naix i mor cada any en els carrers d'aquest racó de la Ribera.
He assistit, pacientment, , des d'una segona (o tal vegada tercera) fila l'inici de la festa. Des d'aquest perspectiva he vist passar davant meu unes persones que semblaven amics, familiars i estimats veïns. Aixecant les torres humanes de la Muixeranga semblava estar Vicent, Sergi, Gemma, Pere i Raül. Entre els tocs dels bastonets i les planxes he intuït els gestos de Salva i Vicent. També he albirat el rostre d'Alfredo ballant el bolero i tocant la dolçaina el meu cosí Xavi. Tal vegada hi havia més cares conegudes, però ni aquests ni els que abans he nomenat eren realment ells. Ho he descobert quan els he intentat saludar una o dues vegades i no em feies cas. He insistit i he cridat els seus nom, però no he rebut cap resposta. No m'han vist? Per què no feien cas de ningú?
Sobtadament, aquest desdeny m'ha fet reflexionar. I uns minuts després he arribat a la conclusió que cap de les persones que el 7 i 8 de setembre dansa pels carrers d'Algemesí és ell mateix. Si els mirem als ulls, si resseguim els moviments dels seus braços, si escoltem de ben a prop el rebufits de l'esforç es pot veure amb claredat l'absència de noms propis.
De nou, com cada any, des l'enveja ingrata que em provoca ser un amfitrió anònim de la festa, em pregunte per per què passa açò: quin és catalitzador que cada any provoca la dissolució d'un bon grapat de veïns i amics i familiars en les arrels d'aquesta festa datada des de l'any 1724. I la única resposta que ara per ara se m'ocorre és que davant meu no hi ha persones concretes, allà dansen i desfilen moltes generacions de pares, avis i molts altres avantpassats, que any rere any han bastit la festa, han bastit la tradició. Ho fan, tal vegada inconscientment, perquè han assumit el compromís d'un poble, i ho han fet, i ho faran, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del seu poble. Han eixit als carrers d'Algemesí en el moment just, cada 7 i 8 de setembre.