Amfitrió anònim a la Festa d'Algemesí

La nit del 7 de setembre el meu poble és desperta. Venim de passar un bon grapat de dies de silencis. Però, al voltant de les deu de la nit tot comença de nou.

M'he acostat a la plaça major atret per l'enrenou, en breus minuts anava a començar la primera de les processons de la la Mare de Déu de la Salut. I així ha sigut. Ha sonat la dolçaina i el tabal i la melodia de la muixeranga, engrescadora, senzilla, emocionant, ha donat a llum una nova festa. Una festa que naix i mor cada any en els carrers d'aquest racó de la Ribera.

He assistit, pacientment, , des d'una segona (o tal vegada tercera) fila l'inici de la festa. Des d'aquest perspectiva he vist passar davant meu unes persones que semblaven amics, familiars i estimats veïns. Aixecant les torres humanes de la Muixeranga semblava estar Vicent, Sergi, Gemma, Pere i Raül. Entre els tocs dels bastonets i les planxes he intuït els gestos de Salva i Vicent. També he albirat el rostre d'Alfredo ballant el bolero i tocant la dolçaina el meu cosí Xavi. Tal vegada hi havia més cares conegudes, però ni aquests ni els que abans he nomenat eren realment ells. Ho he descobert quan els he intentat saludar una o dues vegades i no em feies cas. He insistit i he cridat els seus nom, però no he rebut cap resposta. No m'han vist? Per què no feien cas de ningú?

Sobtadament, aquest desdeny m'ha fet reflexionar. I uns minuts després he arribat a la conclusió que cap de les persones que el 7 i 8 de setembre dansa pels carrers d'Algemesí és ell mateix. Si els mirem als ulls, si resseguim els moviments dels seus braços, si escoltem de ben a prop el rebufits de l'esforç es pot veure amb claredat l'absència de noms propis.

De nou, com cada any, des l'enveja ingrata que em provoca ser un amfitrió anònim de la festa, em pregunte per per què passa açò: quin és catalitzador que cada any provoca la dissolució d'un bon grapat de veïns i amics i familiars en les arrels d'aquesta festa datada des de l'any 1724. I la única resposta que ara per ara se m'ocorre és que davant meu no hi ha persones concretes, allà dansen i desfilen moltes generacions de pares, avis i molts altres avantpassats, que any rere any han bastit la festa, han bastit la tradició. Ho fan, tal vegada inconscientment, perquè han assumit el compromís d'un poble, i ho han fet, i ho faran, iradament, sense pensar en ninguna posteritat com no siga la del seu poble. Han eixit als carrers d'Algemesí en el moment just, cada 7 i 8 de setembre.

Torna setembre, escola i llibres

Si a alguna cosa fa olor el mes de setembre és a "inici". Deixant de banda les curtes, llargues o tal vegada inexistents vacances (cadascú que trie el seu cas) aquestes dies tot allò que fem, parlem o escoltem porta implícit una conjugació verbal de futur. He tornat a casa amb les maletes plenes de roba, però també amb algunes idees (descabellades diran alguns) i també, tot s'ha de dir, amb algun que altre quilet de més que la bàscula del bany (eixa confessora dels pecats de la gola) s'ha encarregat de xiuxiuejar-me discretament.

Aquest flaire a "novetat" que impregna aquest inici de curs tal vegada esdevinga una herència implícita de la nostra infantesa. Aquells anys d'escola on el mes de setembre era el sinònim de la tornada a les aules, de retrobament amb els companys, de la mítica redacció que portava per títol: "Què he fet aquest estiu" (per cert, algú recorda haver escrit una cosa així en els seus anys de formació, o és una llegenda docent?). I aquesta tornada a l'escola també ens portava en moltes ocasions sorpreses inesperades: nous mestres, diferent centre, tal vegada algun nou company, un nou pupitre i altres "grans" incerteses semblants que en aquells tendres anys semblaven que eren el reptes més difícils als quals ens enfrontaríem mai de la nostra vida.

Així passen els anys, i de nou arriba enguany un nou setembre i torna a intuir-se aquell olor a escola que sempre arribava en aquest mes. Però, enguany hi ha alguna cosa que fa goig... enguany també obriran les portes moltes escoles del meu país amb una comanda: és el moment de celebrar que fa 25 anys va encetar el seu curs una entitat fonamental en la història recent del valencià i dels valencians. Enguany, setembre també porta records i el regust d'escola, perquè de nou torne a les aules per contagiar-les amb l'esperit dels 25 anys d'Escola Valenciana.

Però, els meus records de setembre, a més de la tornada al pupitre, també estan ocupats per aquell màgic moment d'estrenar llibres. Per aquestes dates, des de la papereria de mon tio m'arribaven a casa un bon grapat de noves edicions amb les pàgines verges i quasi bé tancades per la pressió de l'enquadernador. Els nous llibres emetien un perfum encisador a paper i tinta, una d'eixes olors que et cala per sempre i ja no pots oblidar. Aquell moment d'obrir per primera vegada aquells llibres era un moment màgic que es va amarar a dins de mi.

I de nou em trobe encetant un nou setembre, però ara sóc jo qui està enllestint nous llibres que aquesta tardor Andana posarà a les llibreries. Són llibres per fer pinya, per creure en la cooperació, per anar cap amunt i tocar el cel amb les mans, per reivindicar un esport veritablement saludable, per escoltar músiques que arriben al cor. Tot serà realitat en breu, però ara, davant meu: originals, maquetes, impremtes, edicions electròniques....tot en marxa per aconseguir tindre nous llibres a les mans i poder gaudir d'aquell olor que m'aferra a la infantesa.

Han passat anys d'aquells instants dels primers aprenentatges, dels llibres de text nous... però tal vegada, mirant el present descobrisc que tot torna a repetir-se. Ha tornat la veritable essència de tots els setembre, torna la il·lusió.