I tu, què vols?

Per a tots aquells que desprès dels darrers escrits pensen que ho tinc complicat per ser feliç....

M’agrada recordar que aquest viatge ja fa temps que l’he fet i que aquella destinació on penseu que mai arribaré (a ser feliç), ja fa temps que vaig estar, estic i estaré. Aquells que hem estat a prop del precipici sabem el secret que ens fa gaudir, com ningú, de la vida.

Seguint l’esperit de l’ètica aristotèlica i aprofitant els genials versos de Pere Quart us convide a viatjar per aquest codi (particular) cap a la felicitat:

http://talcomraja.lamevaweb.info/post/2724/36287

Sort i recordeu agranar la pols de la vostra casa pròpia ....

respostes solteres i preguntes divorciades

Per un estrany malestar em vaig despertar l’altre dia a la matinada. Tots dormien a casa i era ben fosc. Influït pel desassossec que dóna estar al llit sense poder dormir i anar veient com van caient els minuts al rellotge lluminós de la tauleta de nit, vaig decidir aixecar-me a la cuina a beure un poc d’aigua i intentar cercar el fil del somni que havia perdut. Pel corredor vaig arrossegar els peus més del compte i vaig provocar que el gos es despertés, fes una esbufegada i em seguís els passos fins la cuina. Una vegada allà em vaig servir, definitivament, un got de llet per veure si així acurtava el temps de vigila. Em vaig recolzar sobre el banc de la cuina mentre envoltava la tassa amb el palmells de les mans.

Aleshores, vaig veure que el gos estava assegut davant meu, mirant amb atenció tots els meus gestos. El vaig mirar als ulls fixament i vaig pensar que era el moment de fer la pregunta. Havia esperat molt de temps per intentar donar resposta a aquella qüestió i ara, enmig d’aquell somni era l’únic moment on podia formular la meu interrogació amb la possibilitat de rebre resposta:

- Gos, per què sempre sembles feliç? Sembla que res t’angoixa...—

Vaig tindre la percepció que, una vegada més, perdia el temps fent aquella pregunta a l’animal, una vegada més havia caigut en el parany de fer preguntes al silenci, preguntes aspres i solteres que mai trobaran una resposta que desitge viure amb elles.

Però, aprofitant els avantatges que donen els somnis, el gos va donar resposta a la meua qüestió. Poc importa si va moure la boca, o quin to va emprar aquell innocent animalet que em mirava amb cara de complicitat.

- Sóc feliç perquè mai sabré que un dia em moriré.

relats, records i mentides

Hui em posaré davant el paper en blanc i no trobaré res que contar-vos. Aleshores sentiré, de nou, l’angoixa que habita en mi, com un ofidi llefiscós que es mou suament entre els budells. És el fatic que tantes nits em fa vindre ganes de plorar sense cap motiu aparent. Si fos dona, amb facilitat podria dir que patisc una alteració hormonal i refugiar-me dintre meu per gaudir i sofrir amb el meu afany particular. Però no puc i aquest desassossec ja no acceptarà excuses, només vol engolir relats, records i mentides que jo cada dia cuine i prepare amb enyor. Aquest el seu únic àpat. Té fam i crida, però no tinc res que contar-vos, no tinc res per donar-li de menjar, no tinc res, no sóc res hui. La desesperació creix a un ritme eixerit.

Aleshores, per esmortir tot patiment, em trauré la roba. Llançaré amb força la samarreta taronja i els pantalons vaquers al terra; sentiré com la fredor em puja pels peus i l’aspror de la cadira de fusta es marca a les galtes. Em quedaré nu davant el paper. Hui no tinc altra opció si vull escriure’m relats, records i mentides.

Perduda, però satisfeta

Paula s’havia cansat de viure. No m’ho volia dir però jo als seus ulls veia que alguna cosa no anava bé. No sabia cap on havia de tirar, si estava fent bé les coses, però és difícil saber si s’està navegant bé quan no és té cap destinaci. Crec que es trobava totalment desorientada. Davant l’aclaparadora quantitat d’esdeveniments que etsva patint havia decidit adoptar una actitud vital còmoda a curt termini però molt perillosa per a viatges de llarga durada, i la vida acostuma a ser un recorregut de moltes hores.

Quan encetem la nostra conversa, ella que ara ha decidit adoptar aquesta actitud davant la vida, però jo crec que la seua posició en el món ja fa molts anys que era aquesta. Ella no n’era conscient. La posició que Paula havia decidit prendre era la de deixar que les coses passaren, no forçar cap situació. Els motius que l’havien portat fins ací són difícils de concretar amb precisió. No hi ha un fet clau, com quasi sempre es tractava més d’una suma d’esdeveniments els que l’havien portat que hagués decidit comprar una entrada de primera fila per a l’escenari de la vida, feia mesos que estava al patí de butaques, però mai l’escenari.

Paula passava per un mal moment. Feia poc de tres mesos que l’havia deixat el seu xicot Portaven una relació de molts anys, d’eixes que cauen en la rutina sense que cap dels dos se n’adone, i que quan se n’adonen tampoc fan cap cosa per a rescatar-la. De fet, jo crec que van ser els darreres mesos d’estar ell quan va decidir baixar al aptí de butaques de la vida. Aleshores va escriure el guió del final de la aseua realció i va deixar que el seu xicot interpretes el monòleg final d’aquella convivència que portava camí dela tragèdia. Ella s’ho va currar. Sense adonar-se, alguns mesos abans del desenllaç de la seua relació va començar comprar, de forma conscient o inconscient, tot un complet repertori d’amics.per a bastir un armari que la pugues vestir al seu gust. Paula es va tirar de cap a un joc tan perillós com apassionant. Les regles les marcava ella: sio es trobava amb aquest ella feia del paper de comprensiva, a l’altre el maltractava en la indiferència per fer-lo rabiar més, i a un altre per a un altre decidia fer-se la misteriosa... Una completa desfilada de personatges que intel·ligent Paula podia interpretar.

Mentrestant, no deixava de ser la parella pacient del seu xicot, i aquesta va ser en un principi el seu punt de referència. Els fets es van anar precipitant i el joc inicial se li va escapar en algun moment del seu control. I el xicot va decidir escapar de la bogeria on estava apunt de caure, sense adonar-se de la vertadera magnitud dels fets que s’amagaven darrere d’aquella dona amb que estava fent l’amor.

Mentir és una droga, ofereix eixa angoixa inicial i al mateix temps el plaer d’estar per sobre de la persona enganyada. Paula ho tastar i es va quedar enganxada. Com una epidèmia la va anar encomanant per allà on passava sense deixar indiferents a aquells que es deixaven seduir per les seues paraules. La demiúrgica platònica es tan plaent com perillosa.

Quan ens vam trobar estava en un punt difícil. Feia algunes setmanes que tenia la sensació d’estar perduda. Perduda però satisfeta, em va dir. Satisfeta amb tot el que havia fet però alhora angoixada per la sensació de tot allò que havia deixat passar.

- Què vols que et demane?

- Un tallat amb sacarina—li vaig respondre

Va anar a la barra i es va demanar un poliol i el meu tallat. Es va girar i em va fer eixa cara que em va fer intuir que no tenia massa ganes de viure. Va tornar amb les tasses i començà a contar-me la història aquesta del que li havia passat en els darrers anys. Era tard per a mi i massa prompte per ella.

Assassins

La dita popular diu que hi ha mirades que maten. Però també hi ha silencis assassins. Tots dos són criminals reconeguts però cadascú té el seu sistema. La mirada es recrea en la ganivetada directa. A ella el que li agrada és veure brollar la sang del pit de la víctima. Les mirades són de vegades nobles, quan miren als ulls del seu reu, però també hi ha de traïdores, quan estripen les esquenes. Aquestes darrerres són a la llarga les més doloroses.

Per l’altra banda, els silencis prefereixen un altre modus operandi. Aquests homeiers fan de l’asfixia el màxim plaer. Una estudiada taciturnitat escanyant la boca de la víctima és la millor forma de callar la seua veu per sempre. El silenci no fa esclatar ni crits, ni arraps, ni deixa cap taca de sang. El silenci és un assassí pulcre i pacient.

Molt probablement, la darrera nit ací

Aquesta és la darrera nit. La darrera vegada que estic ací a aquestes hores. Almenys eixa és la meua sensació ara. Tantes dies esperant el moment i ara he de confessar que tinc por, molta por. Tinc la mateixa angoixa que el dia abans de fer un viatge amb cotxe, la sensació que aquesta és tal vegada la darrera vegada que dormiré en aquest llit.

Sobre aquest moment em venen al cap dues reflexions:

Què ens passa quan som conscients que estem fent alguna cosa per darrera vegada? En el meu cas la sensació que m’envaeix és sempre la mateixa: angoixa, por a perdre el punt de referència i quedar totalment fora de lloc.

Mantinc per costum una sèrie de punts cardinals que em guien i també tinc alguns racons on sé que en cas d’emergència sempre puc amagar-me i esperar temps millor. Però ara tinc la sensació que vaig a perdre un ‘deixos punts, demà m’aixecaré er darrera vegada en aquest lloc. És llei de vida, ho sé, però el meu acusat, i amagat, síndrome de Peter Pan no em deixarà dormir aquesta nit.

La segona de les reflexions és sobre aquest procés d’eixida. Pensava que el més complicat seria traure la roba, comprar menjar... però no, el més complicat de tot aquets procés és carregar tots els meus llibres. Cada portada és un record, un moment, un instant de la meua vida que o bé carrega el meu muscle o bé es posa sobre els meus peus per fer-me créixer uns centímetres. Per a rematar aquest, de vegades, dolorós procés he de confessar que tinc el costum de deixar entre les pàgines de llibres, cartes, notetes, fotos, entrades de cinema, de teatre, i altres rècords que aquest dies estan brollant davant meu... i aleshores em recorde a mi mateix que sóc un nacionalista utòpic.... i la meua pàtria és el passat.

Queden moltes entrades per al teatre

Han passat molt mesos des de la darrera anotació en aquest diari....
L’angoixosa sensació de solitud m’ha fet callar la meua veu. Això em fa tornar a l’eterna reflexió sobre quina és la raó per escriure. Ho fem per a desfogar les nostres inquietuds més íntimes? Ho fem per explorar el nostre comportament a la recerca de raons que justifiquen les nostres pressures quotidianes? Ho fem per a ser llegits i rebre algun tipus de resposta a les nostres paraules?
He tingut (i crec que encara tinc) la sensació d’estar cridant en el desert amb aquest blog. Algunes persones m’ha confirmat que estaven al darrer de la pantalla i que de tant feien una passejada per llegir les meues.
No voldria se r excessivament pesat, però tampoc he de deixar el projecte en via morta perquè això fa que ningú vulga pujar al meu tren.
Aquest fet que em passa ara pel cap mereix una reflexió... el paradigma del actor: Aquell que puja a l’escenari manté a dins un desig per abandonar l’anonimat del patí de butaques i destacar sobre els altres. Però...i si quan acaba l’actuació i s’encenen les llums del teatre descobreix que el teatre no té públic. La buidor d’un teatre és uan de les més aterradores emocions que pot patir un protagonista: Per a qui actuar si no hi ha públic? A qui vols provocar? A qui vols fer riure? A qui vols commoure?a qui?... si ningú escolta...
Viure és com actuar sobre un escenari..... quan acabem les nostres actuacions i s’encenen les llums necessitem saber que hi ha algú assegut a les butaques... encara que siga per a aplaudir.

fragilitat

De vegades m’envaeix una sensació absoluta de fragilitat. Tot aquesta història que cada dia llegim és tan fràgil.... tot pot acabar amb la mateixa facilitat que tanquem el llibre que estem llegint... un simple gest, un simple accident, un lleu moviment de la mà, una errada del sistema fisiològic... I tot s’ha acabat...
En aquest moments continuar amb vida és el meu triomf més important.
Demà, probablement, la meua màxima aspiració ornarà a ser escriure un vers immortal... però ja descobriré més tard que això és un complement d'aquesta vida...

http://www.ismaelserrano.com/canciones/letras/fragilidad.htm

hui m'ha vingut el teu perfum... encaras estàs?

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.
-
Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.

No te salves

No te quedes inmòbil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca

no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón traquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóbil
al borde del camino
y te salvas

entonces
no te quedes conmigo.

MB.

Sirena

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche

te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra

del infinito mar viene tu asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo

tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

M.B.

El tercer miracle (2)

Com ja vaig anunciar el tema del tercer miracle será una dels temes que més coses ens pot oferir en els pròxims mesos. Per a tindre més informació aquests links porten a un repor publicat el diuemenge 24 d'abril de 2005 al diari Levante-EMV

http://www.levante-emv.es/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=102086
http://www.levante-emv.es/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=102085

Tanatos, un amic que arribará sense tocar a la porta

Fa dies que pense en ell, de fet he de confessar-vos que és una preocupació que em corre al cap des de fa anys. Un dels records que tinc molt present és una conversa una matinada, una d’eixes llargues converses d’estiu d’adolescència que tant m’agradava mantindre... No recorde qui estava amb mi i suportava aquelles hores curtes conversant de mil i un temes o cantant amb eixa guitarra que tinc a l’habitació del costat i que de tant en tant rescate del silenci per fer-la sonar....( un dia us parlaré d’ella, mereix moltes paraules). Dons eixa nit vaig soltar el meu discurset sobre la mort i per primera vegada vaig deixar escrit en la consciència (el pitjor lloc per deixar escrita qualsevol cosa) que em preocupava saber com seien les meues darreres hores de vida, com afrontaria eixos moments on en plena consciència m’adones que açó s’acaba: Tal vegada, estic ací gastant anys, neurones i paraules intentant esbrinar com serà eixe moment i tal vegada siga tan ràpid i contundent que no me n’adone que arriba.... seria el millor per a mi.

De fet, fa poc més d’un any vaig estar a prop de rebre la visita inesperada d’ell. Jo no he volgut fer massa extrems ni preocupar-me més del compte i els que estan al meu voltant sé que, almenys davant de mi, recorden aquell dia amb una forçat somriure mentre es dediquen entre ells mirades de complicitat que em revelen que vaig estar a prop. Per diverses raons visc més prop del precipici que altres... ja ho sabeu. Però el que deia... aquell dia tot va ser tan ràpid que vaig perdre la consciència mentre sentia calfreds i tremolors... segons em contaren vaig caminar més de 200 i vaig acabar caient al terra i la cara plena de sang. Desconeguts em recolliren i avisaren a l’ambulància. Va ser ràpid i sense dolor. Jo vaig despertar a l’hospital unes quantes hores desprès. Aquesta no va ser la darrera visita de Thánatos, però si la més intensa ja que va arribar sense donar temps preparar-li res i vam passar unes quantes hores junts...

On vas?

Cap vent és favorable per a qui no sap on va (proverbi grec)

Apocalíptic desintegrat

Un personatge que em ronda pel cap aquest dies és el Hitler. Ja avise que no aportaré res de nou i tampoc tinc cap intenció d’ofendre. Per diverses raons, aquest dies s’han trobat a la meua llista de lectures recomanades els textos d’ètica i la història de la Segona Guerra mundial . Per a la història queda el personatge de Hitler com el gran culpable de totes les barbaritats que passaven a l’Europa central. No seré jo qui li lleve cap gram de culpa.. la mereix tota i més.

Però, em pots dir que si a 30 quilòmetres del teu poble posaren un camp de concentració i ‘’extermini, ningú sospitaria del que passava darrere dels murs. Impossible. Per tant, hi ha més culpables dels que apareixen als papers...

Hi ha coses que no em quadren per molt que la història vulga descriure. Com alguns historiadors que destaquen que alguns nazis eren persones(un nom que jo ja pose en dubte) i a més força intel·ligents i amb sensibilitat per l'art. No ho puc entendre. On està l’explicació raonable d’aquest controvèrsia? Tal vegada una explicació vàlida puga ser l’el·listime portat fins a les últimes conseqüències.... Però em sembla que no pot ser així perquè aleshores haurien tsi de debó foren el·litistes haurien tingut en compte la gran quantitat de jueus carregats d’intel·ligència i de genialitat per les arts....

El problema de tot açò es quan més m’hi pose més por tinc. Ara no hi camps d’extermini a prop de les nostres cases... però hi ha gent que per ser d’un altre color de pell, o per parlar un altra llengua la deixem morir amb la nostra indiferència... i això si que passa ben a prop de les nostres cases....

Si per una d’aquelles es produira una veritable crisi econòmica per la inversió desmesurada (crack del 29) no sé com podria acabar açò...

Com diria Eco... hui estic “apocalíptic”

sucede que a veces

Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
o te abre un expediente de regulación,
y te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.
Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.
Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Sucede que a veces la vida mata... pero, hoy ceno contigo, hoy revolución...

I.S.

Territoris

Els territoris de la memòria són espais que no podem permetre el luxe de perdre. Per tant, davant els atacs d’oblit que patim és necessari prendre cada nit píndoles per recordar. Per a aquells que em puguen acusar de no saber tirar endavant, de viure sempre enyorant el passat i de sofrir un irreversible síndrome de Peter Pan. A tots ells els he de recordar que sóc un nacionalista utòpic.... i la meua pàtria és la meua infantesa.

FINIS CORONAT OPUS

Fins ara l'excusa per no escriure era molta feina i poques idees... hui tenia coses a escriure. Però s'ha creuat en el meu objectiu: una carta, moltes llàgrimes i unes paraules que resonen aquesta nit: FINIS CORONAT OPUS

Diari del tercer miracle

Hui encete una tasca que m’esperona molt. No sé com ha caigut exactament a les meues mans aquest encàrrec. Atzar. O com bé diu el meu company Martí: “les casualitats tenen molt a dir en aquestes situacions que altres anomenen destí”. Però millor anem a pams. El cas que m’ocupa és explorar el procediment que s’ha obert per certificar que una bona dona va fer un miracle a mitjans del segle XIX. L’arquebisbat ha fet públic aquesta setmana que enceta un procés diocesà per corroborar que aquesta beata va fer un tercer miracle que la portaria als altars, es a dir, a ser santa. Si, el tercer. Perquè ja hi ha dos d’abans que han estat plenament certificats des de Roma.

En aquest punt s’obrin molts interrogants i algunes reflexions.

El primer interrogant és esbrinar com es fa aquest procés d’investigació que marca la Santa Seu per a poder confirmar que el què aquesta bona dona va fer pot ser qualificat com a miracle. Quines seran les seues hipòtesis que formularan? Amb quines metodologies treballaran? Quines proves consideraran com a vàlides?

Els únics fets que ha deixat córrer l’església fins ara és que es va produir, segons ells, una curació, científicament inexplicable,d’un jove greument malalt quan la seua família és va encomanar a aquesta beata, a la què tenien molta devoció. Poca cosa més sabem ara per ara, ja que l’arquebisbat prefereix no donar més pistes per no entorpir la investigació, un fet que trobe bastant comprensible si tenim en compte que en tota escena que s’investiga no s’ha de tocar mai res per no alterar les proves, i clar en aquest cas podria ser que provocarem greus alteracions com descobrir que no s’hagués encomanat a aquesta beata que ens ocupa sinó a un altre sant i aleshores ja no quadrarien les coses. Així, millor que no ens donen més informació, ja la buscarem, i més emoció.

En aquest punt inicial de la investigació que no sabem on ens portaran em plantege algunes reflexions prèvies. Millor que siguen prèvies que no fan mal i ajuden a escalfar l’ambient. La primera reflexió em la provoca el rebombori que aixeca quan es fa pública la notícia del procés d’investigació diocesà. Aleshores em pregunte quin titular hauria despertat més aldarull social: si aquest de la recerca del tercer miracle o un que demostrés que s’ha fet un frau de més de 60.0000 euros als comptes municipals. La realitat dóna resposta als meus dubtes: la primera opció és la correcta. La notícia de la investigació del miracle s’ha estès de forma trepidant i en poc més d’un parell de dies ha estat motiu de comentari per enlloc. Des dels corredors universitats a les barres de qualsevol bar de barri; dos llocs que tal vegada estan més a prop del que puga semblar.

Aquesta reacció social em provoca un altra reflexió sobre la societat de principis del segle XXI, la societat de les noves tecnologies, de la comunicació global, de la investigació genètica.... però també, la societat que vol saber si aquesta bona dona va fer un miracle fa poc menys de 200 anys. Resulta curiós, ara que la ciència està a punt de donar explicació a l’origen de la vida i que considerem l’escepticisme una devoció de comunió diària... ara encara mantenim viva la necessitat de miracles.

Però, no vull semblar narrador omniscient. Jo no estic lliure de pecat i no puc tirar cap pedra. Sóc part de l’entorn i per tant també sent aquesta inexplicable atracció per endinsar-me i descobrir que hi ha darrer del tercer miracle.

Al mateix temps, i com a darrera reflexió d’aquesta primera anotació al diari em quede amb un amarg regust angoixant que demostra que encara queden molts forats en aquets sistema accidental basat en la raó. La xarxa d’hipòtesis controlades del segle XXI ha d’assumir que encara s’escapen com llefiscoses anguiles que esdevenen miracles que somien silencis.

Els records caminen 200 metres per davant

Aquesta nit mentre tornava a casa a uns 500 metres de mi, he vist com baixava del cotxe Montserrat: En un altre moment, ja fa prou anys tal vegada hauria cridat el seu nom per mantindre una conversa amb ella d’uns quants minuts i preguntar-li com li van les coses, on està treballant o fins i tot on està vivint. Pel tipus de qüestions que li plantejaria es fàcil esbrinar que fa anys que no en sé res d’ella.

No ho he fet. No he cridat el seu nom i per tant ha seguit el camí que portava. En el trajecte que em tornava de nou cap a aquest escrit he estat imaginat aquesta conversa que mai arribarà a produir-se. No em negue la possibilitat de tornar a escoltar la seua veu, però sé que aquesta nit no serà. I això resulta desesperant.

Torne a visualitzar la imatge que fa uns minuts ha passat pel meu cap.... Un cotxe gris s’atura a uns 100 metres de mi, s’obri la porta del copilot i Montserrat baixa del cotxe. Va tota vestida de negre, un suèter coll alt i uns pantalons que li defineixen el cul i les cuixes: perfecta. Al cabell porta un turbant de colors roig que trenca la foscor de la resta de roba i li ressalta el cabell ros que li cobreix el dolç bescoll que tantes vegades vaig besar. Porta una capsa de pizza a les mans, desprès de tancar la porta del vehicle, s’acomiada de la conductora i empren el camí. Aleshores caminarà uns quants metres davant meu. Es tard, quasi bé les 12 de la nit d’un mes d’hivern i no hi ha ningú al carrer. En aquest precís instant és quan es desperta la temptació, la cride? o no la cride?. Només he d’accelerar un poc més les passes, acostar-me a ella i dir el seu nom. S’aturarà i possiblement podré veure com els seus ulls em tornen a somriure. La conversa no sé cap on anirà. No sé quines seran les seues respostes a eixes curioses preguntes que li oferiré. En realitat poc m’importen, crec que en el precís instant que torne a veure de prop la suau línea que els seus llavis dibuixaven al somriure’m sentiré l’eriçó que em puja des del ventre fins les palmes de les mans.

Però no ha passat. No m’he sentit amb forces d’encetar aquesta conversa i he baixat el ritme de les meues passes per veure, des de la distància, com girava una cantonada més endavant i desapareixia per aquell carrer. És cert que al arribar a la cantonada, abans de continuar el meu camí, m’he aturat uns segons per observar-la caminar, per contemplar el cabell que colpia contra l’ esquena i com les galtes dansaven a un compàs metòdic dibuixant corbes en un espai de records.

En aquell mateix país de records on he viatjat aquesta nit, resideixen moltes persones que alguna vegada van ocupar una part de la nostra vida i que ara poc saben on estan.. Viure, sovint, sembla com veure una pel·lícula on van entrant i eixint personatges, alguns principals que es quedaran molt de temps sobre l’escenari, altres secundaris que després de fer el seu paper desapareixeran darrere de la cortina per no saber-ne res mai més d’ells. De vegades quan, al cap d’uns quants anys intentem tornar-los a fer aparèixer a l’escenari ja no són ells, ja no queda res d’aquells que una vegada vam crear. Aleshores ens trobem a la butaca del cinema sense saber si som personatges de la pel·lícula o espectadors, sense saber que hi ha de realitat i que hi ha de ficció en tot açò.