Abracadabra

Una de les funcions que més m'agrada de l'Ipod, és la Reproducción Aleatoria, una opció que et va posant cançons de la teua discografia a l'atzar. Això provoca que, sense espera-ho tonen a la teua oïda, cançons que fa anys que no escoltaves. I això de vegades és com un viatge al passat, perquè les cançons són moltes vegades la banda sonora d'un moment de la nostra vida. I quan sona la melodia retornes a instants, a perfums, a abraçades, a carícies, a nits, a viatges que estan a la nostra biblioteca de records.

Ahir sonava una cançó que feia molt de temps que no escoltava... Abracadabra de Sílvio Rodríguez.

He estat cercant allò que s'amaga darrere de la paraula Abracadabra, una paraula màgica que s'empra en moltes llengües i sota la qual s'amaguen encanteris i sortilegis. De vegades, les paraules són la millor medicina, hi ha tanta gent que posa la seua fe en els silencis i en les creences en foscos ritus religiosos que prediquen la necessitat de patir per arribar a alguna cosa millor... com es poden invocar les ferides? "como si nos faltaran las penas"

Yo no se
cómo hay quien malversa la vida
cómo hay quien invoca una hérida
como pueden gastar el amor.
Yo no se
(Como si no faltaran las penas;
como si nos sobraran las cenas
como si diera dicha el dolor.)
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe;
si la desesperación hace blanco
y se cierran los laicos colegios;
si se vuelve al sortilegio
y aprendices de delfín
creen llegar a Merlín.
Yo no se
si el mal tiempo trae mala fe,
pero a mí lo que me embruja es volar
y hechizarme con tus sortilegios:
soy brillante en tu colegio;
subo nota en el amor,
vuelo allí
como al sol
un colibrí.

Abracadabra,
curandera mi palabra,
todo mal pone bien,
sana del odio y vacuna también.
Abracadabra,
siga la pata en su cabra,
girasol, alhelí,
la mariposa besó al colibrí.

S.R.

El silenci dels Camps oblidats

Aquestes setmanes que el senyor Gonzàlez Pons s'ha convertit el gran defensors del valors valencians i que no para d'eixir a fer declaracions a tots els mitjans de comunicació plenes de ràbia i oportunisme contra "tots" els seus adversaris. Ara és el moment de fer-li memòria de totes les seues accions i "desplantes" que ha fet durant tots els seus anys al poder. No entenc com els valencians no castiguem la manca total i absoluta d'honestedat que han demostrat aquest tipus de dirigents. Que passa quan arriben una eleccions i polítics com Gonzàlez Pons ens volen vendre una imatge que no és real? Doncs passa que aquest model s'emporta majories absolutes al País Valencià... Quin mal de panxa és fer eleccions al nostre país: És com vore una Tragèdia. Sobre l'escenari un primer acte d'hipocresia i mentides, un segon acte on es fan públiques totes les malifetes que han fet realment tots aquests dirigents i acte final on els roïns s'emporten la majoria absoluta i són els triomfadors. I el públic amb un regust ben amarg cap a casa i pensant "la vida no és justa".

El programa CQC va fer un interessant reportatge aquesta passada setmana sobre el silencis del president Camps. El Col·legi de Periodistes Valencians ha recordat que el "Molt Honorable" porta molt de temps callant davant les preguntes que no li convenen. Indigneu-vos un poc més que ja estem en l'acte segon de la Tragèdia d'enguany. L'escena final el pròxim 9 de març.

Adicció i dependència

Cerque a la xarxa la definició de l'addicció. I em trobe a mi mateix.

Portava el tema al cap feia dies i el dilluns a la nit el programa Entre Línies de Tv3 tractava el problema d'una addicció de moda, l'addicció a la cocaïna. Els productes psicotròpics sempre han estat presents en la història de la humanitat. I ara toca la cocaïna, una realitat que quasi tots sentim a prop. Actualment és fàcil aconseguir-ne, i ha entrat dins els hàbits socials de consum d'una desmesurada quantitat de persones. En quantes sales de festes de dinars o sopars heu vist (o patit) taules amb nàufrags solitaris que escriuen silenciosos missatges d'auxili. I mentre, als serveis es fan continus immersions als blancs fons marins. Una poètica descripció d'una escena massa vegades viscuda.

La realitat és aquesta: Tots controlen i saben dir prou. Però, i quan no ho poden dir. No vull fer cap al·legat del Projecte Home, ni em plantege cap voluntat de rescat. Ja s'ho farà cadascú en les seues neurones.

El meu caràcter em porta a delinquir, i em converteix en lladre dels pensaments d'aquests "enganxats" a les drogues. Als que estan capficats en aquest món (i pels quals puc sentit algun tipus d'estima) els puc dir que no siguen uns inconscients, que miren la vida amb altres expectatives... però les addicions no en saben de paraules com "voluntat" i "control". L'addicció és una situació entre la fisiologia i la psicologia que des de fa anys és objecte d'estudis científics. I quan ja m'he fet amb els seus sentiments d'addicte em veig a mi com un "addicte": He sentit (sent!) la necessitat: de fer esport, de prendre cafeïna, d'escoltar la ràdio per la nit, de sentir a prop a algunes persones (encara que siga la seua veu). I quan no ho tinc em trobe malament des del punt de vista psicològic i fisiològic. Sóc addicte a aquesta enumuració de coses, i sóc "depenent" de la insulina i del sucre. Quan l'adicció crea dependència us assegure que no hi ha "control" ni "voluntat" que valga, ho he viscut. I aleshores, quan recorde aquesta experiència trobe més difícil aconsellar a aquells que estan "enganxats" perquè arribe a la conclusió que les persones tenim unes dependències que són "impossibles" de traure de damunt. No podem deixar de ser dependents d'alguna cosa, el què cal fer és escollir millor quines són les nostres addicions.

La lectura i l'IJam

Fa unes setmanes es va fer la festa del món Mac (Macworld). Amb l'esperada presentació de novetats de la gran companyia apple per als pròxims anys. Ja sabreu les novetats que han presentat entre les que destaca el Macbookair, un disseny elegant, unes mides sorprenents i un preu prohibitiu. (una definició per a molts productes apple).

Però un dels fets que m'ha deixat un poc preocupat van ser les paraules del "cap" d'Apple, Steve JObs, quan li van preguntar sobre el Kindle d'Amazon i va respondre que aquest nou aparell no tenia futur perquè els americans ja no llegeixen. Jobs va dir "No té res a veure amb si el producte és bo o dolent, el fet és que la gent ja no llegeix. El 40% dels nord americans llegeix un llibre o menys a l'any. Tot el concepte s'esquerda des de la base perquè als Estats Units la gent ja no llegeix". Segons informa el bloc de Beat.cat

A més de considerar l’enveja i la crítica cap a altres projectes empresarials de competència directa, Jobs posa al descobert una dada més que preocupant, a més resulta que aquest Gurú, creu que la situació no millorarà sinó que anirà a pitjor. Mal anem si no llegim. Però, cal tindre en compte que la lectura no només es fa als llibres, també es pot fer a les pantalles. Jobs estarà segur de la seua afirmació?

I mentre, al nostre país el que triomfa és l’Ijam 5Js. Un projecte molt simpàtic que ha copiat l’estètica Apple per a posar al descobert, una vegada més, el poder del màrqueting. una paròdia Genial! Visiteu també la web de l'Ijam. Al senyor Jobs li podríem dir que en el futur els nord-americans tampoc navegaran per internet en el seus MAcs, ja que preferirà gaudir del nou Ijam. Tot i que es poden fer les dues coses

La farsa o l'encert

Hui m'envia un correu un lector per comentar una excel·lent novel·la d'un escriptor valencià. La narració està ambientada en un país llunyà, a l'altra banda de l'Atlàntic, i aquest lector em confessa que va llegir aquest novel·la uns mesos abans de visitar personalment el país on passa la novel·la, "i desprès quan vaig fer el viatge i estava allà vaig recordar alguns passatges del llibre", m'apunta el lector.

I ara com li dic al lector que l'autor del llibre va confessar públicament que no ha estat mai en el país on ha ambientat la seua novel·la.

He de felicitar a l'escriptor? He de descobrir al lector la farsa de la creació literària?

He descobert un cementiri... de llibres

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires
(Pere Quart)

Com si fos Daniel, el protagonista de La Sombra del Viento, em porten a una llibreria que es troba en el centre de Barcelona, "ací segur que no has estat mai", m'anuncien. I té raó el meu guia. En els anys que he viscut a Barcelona he recorregut algunes llibreries, tal vegada les de més renom, i entre els seus passadissos he passat moltes hores. La central del Raval ha estat una de les meues preferides: baixar a Plaça Catalunya, caminar un poc per la Rambla i deixar-se seduir pels primers estrets carrers del Raval que et conviden a girar a la dreta, i desprès d'una passejada arribar a la porta de la Central, i submergir-se entre les inabastables novetats d'aquesta llibreria especialitzada en humanitats.

Aquell indret era un indret feliç
M'hi perdia feliç solitari
(Joan Teixidor)

Però, descobriré un indret nou. Caminarem per La Rambla, però en aquesta ocasió girarem a l'esquerra, a les portes del Barri Gòtic i seguint el carrer Canuda ens trobem de seguida amb l'establiment promès davant nostre. És una llibreria de llibre vell, de segona, tercera o oblidada mà. Sense dubtar-ho entrem i ens trobem en la primera sala de la llibreria. Davant nostre un sostre alt, un perfum singular de pàgina esgrogueïda i una inesperada inundació de prestatges atapeïts. Llibres amuntegats a una banda i l'altra, en castellà i en català, "tots 4 euros" ens informa un cartell escrit a ma sobre un pila de llibres en català. Montserrat Roig, Mercé Rodoreda ... són alguns dels noms que trobe ràpidament entre els volums en oferta . El meu acompanyant agafa un llibre i em mostra la portada, "has llegit aquest?": Vals, Francesc Trabal. Li dic que no amb el cap i em contesta que és una llàstima.

Estem a la primera sala de la llibreria i no puc estar-me quiet: mire, llig, camine. Estic emocionat. Deixe els llibres en català i em dedique a la prestatgeria d'enfront on trobe títols en castellà. Tampoc hi cap ordre, i només pots trobar un exemplar de cada llibre: tapa dura, rústica, vells, de saldo, grans grups editorials, editors oblidats, escriptors consagrats, escrivents perduts en la desconeixença que regala el pas del temps. Cada llibre és únic, ací.

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
(Vicent Andrés Estellés)

Decidisc explorar tota la llibreria i deixe aquesta primera sala per baixar tres o quatre graons. Camine per un ample passadís ple de llibres d'art, al fons puc intuir un bust de Cervantes davant una columna que dona la benvinguda a la segona estança de la llibreria. El sostre és més baix i el parquet del terra està esbufegat per la humitat, i això provoca que a cada pas grinyole la fusta. Guies de museus, reculls de fotografies de Londres escrits en francès i desmembrats volums d'enciclopèdia m'acompanyen fins la segona sala, on no sé que trobaré.

(continuarà)

El sol d'Alacant i la tendresa

Aquest setmana, per qüestions de feina he tingut que fer més hores de cotxe de l'habitual. Un improvisat, però profitós viatge a la Universitat d'Alacant m'ha ajudat acostar-me per unes hores a la realitat d'algunes persones que viuen i treballen per dignificar el fet de viure en la pròpia llengua, la que han parlat al seu poble, en un entorn on sembla cada vegada més complicat. Molta gent de la Marina o de l'Alcoià s'aplega a la Universitat d'Alacant, i porten fins aquell territori privilegiat la cultura dels seus pobles. Aquest campus universitari realment sembla un paradís, per la ilusió que hi posen en la seua feina molts dels professors que allà treballen (com molt bé coneix l'amic Eugeni Alberola), i també per l'entorn arquitectònic que han creat. Passejar per allà al migdia i recollir el sol d'hivern ha estat tot un plaer, i m'ha servit per furtar-los un poc d'eixa llum esplendorosa, rítmicament brillant, enlluernadora que ens comentava Juli Capilla. Però, el paradís sap que està enmig d'un territori amenaçat, i quan tornes cap a casa et trobes de cara amb la realitat.

Però, els viatges d'aquesta setmana també han servit per accelerar el procés d'audició del darrer disc de Llach, Verges 2007. És l'enregistrament sonor del darrer concert que va fer el cantautaor català. Entre cançó i cançó va xerrar molt... tenia moltes coses a dir. Desprès del bany de sol alacantí, tonrnat a casa vaig patir algun tipus d'efecte secundari perquè no pare de donar-li voltes a a una reflexió que fa Llach abans de la cançó la tendresa. El cantant català ens recorda que les paraules que hui en dia estan tant d'actualitat com: competitivitat, efectivitat, boncopdecolzebendonat.. no ens poden donar mai la felicitat, mai. Perquè la felicitat es troba en paraules com tendresa, bondat... I acaba diguent que la nostra societat anirà un poc millor el dia que els nostres menuts quan els pregunten que volen ser quan siguen grans responguen" Jo vull ser bona persona".

He trobat la cançó Tendresa..

Cincuenta y un años, nueve meses y cuatro días

Aquesta setmana s'estrena la versió cinematogràfica de "El amor en los tiempos del cólera". Aquest és una de les meues novel·les de capçalera, l'he llegida, l'he regalada, l'he recomanada.... Mentre acarone la portada que tinc damunt de la taula recorde la primera lectura que vaig fer d'aquest llibre i encara m'esborrone.

Per aquells que encara no l'han llegit he de recomanar-los la lectura d'aquesta obra de García Márquez. És una novel·la d'amor, d'un amor en majúscules, un amor d'eixos que es queden per a sempre en el record. Jo el porte ben endins. És un llibre lent i suau, les pàgines es confonen entre minucioses descripcions i les paraules cauen com un plugim que va amarant l'anima. De fet, he de confessar-vos que, si alguna vegadahe de definir com és l'amor pense en Fermina Daza y Florentino Ariza.

Vaig arribar al llibre de El amor en tiempos del cólera en plena adolescència, i tal vegada és una bona etapa de la vida per deixar-se dur per aquesta història d'amor. En el meu cas, García Marquez ja m'havia conquerit amb Cien años de soledad, i amb aquest segona lectura em donar el tret de gràcia per fer-me un aferrissat lector de la seua obra.

Ara arriba la pel·lícula. El fet que Javier Bardem estiga al repertori ja m'ofereix una certa garantia, però tampoc vull deixar-me dur per la meua passió per la novel·la que ha inspirat el guió, el fet de passar a la pantalla és un altra història. Ací està el tràiler per anar obrint boca:

Un amic impertinent i Polònia

La vida en comunitat necessita d'una sèrie d'actes que ajuden a fomentar la cohesió. El símbols, les banderes, les celebracions... ajuden a un millor clima de convivència. Una de les activitats que també ajuda molt a crear complicitats és el fet de riure junts. Compartir somriures és una activitat molt sana. Per aquest motiu, considere molt positiu un programa com Polònia, de TV3. Riure dels polítics i altres personatges públics, de les seues dèries, de les seues manies, dels seus enfrontaments... ajuda a obtindre un altra perspectiva de la realitat i a més fomenta la sanitat mental de la població. De vegades, per poder suportar la realitat només queda la possibilitat de riure's d'ella... (això o el suïcidi). Els espais com aquest ajuden a fer societats més lliures i més sanes. Ja sabeu que un programa que seria impossible de fer al País Valencià (que li ho pregunten a Xavi Castillo), ací, els nostre governants ja posen l'humor ells mateixa.

Aquesta catarsi de l'humor també ha aparegut en la meu vida particular. A la meua colla d'amics, des de fa ja més de 5 anys (no sé si són mes) s'ha imposat la nit del regals de l'amic invisible, la darrera va ser el passat divendres. Res de nou ja que això passa a moltes famílies i colles. Però, el més singular és que en aquestes trobades dels 12 amics el regal bo ha passat a un segon terme, i el que ha guanyat importància és el regal "impertinent", que es tracta d'un regal que posa al descobert les errades, defectes, secrets inconfessables de la persona destinatària, amb la complicitat de la resta dels amics. No descobriré cap nom concret ni cap regal però podeu imaginar temes com: els singulars gustos musicals, els problemes de puntualitat, els desenganys amorosos, les manies personals... quasi tot és un bon motiu per fer broma. I això el que fa és provocar el somriure, assumir els defectes personals amb humor i crear una complicitat al grup que d'aquesta forma, i almenys una vegada a l'any, posa sobre la taula aquelles recriminacions que tal vegada no es dirien mai.

Any nou Xino

El tema d'aquesta setmana en molts blocs és fer públics els desitjos per als pròxims 12 mesos. I per unes hores he tingut la temptació de deixar-me dur i seguir el mateix camí. Però, m'he aturat a temps per culpa de dos obstacles que m'han rescatat d'aquest espiral d'autoexigències a llarg termini:

1) No crec en el finals d'any convencionals: en el 31 de desembre. Per a Hisenda i per a la resta de la burocràcia està molt bé, però crec que el cap d'any particular és la nit abans de l'aniversari. Fa uns mesos ja vaig patir (?!) aquesta sensació, i allò si que va ser una nit de cap d'any, a més, agreujada pel canvi de dècada que em va vindre damunt, que voleu que hi faça? Per tant, ara tot el rotllo aquest del nou any ja em sona a "llibre rellegit". Les comparacions són odioses.

2) La penosa entrada en el nou any. Una anècdota personal.
El nostre sopar de cap d'any (jo i els meus amics) va ser tan kafkià que ens provoca un fart de riure. No acostume a viure una nit de cap d'any de grans celebracions, però tampoc esperava açò: L'entorn era hostil ja que la nit del 31 quasi tots els restaurants de van decidir tancar les seues portes o be posar uns preus per sopar prohibitius. Davant aquestes circumstàncies, contra les que vam lluitar, ens van vore abocats a reservar taula per sopar la nit de cap d'any en un restaurant asiàtic "wok directo". El panoram,a ja pintava mal d'eixida, però era això o res. Desprès de telefonar 4 o 5 vegades per fer la reserva quan arribem a les 22:34 de la nit del 31 de desembre el propietari oriental del restaurant (al que li costava molt fer-se entendre) no ens havia reservat taula. L'enfrontament no entra dins la seua filosofia de vida dels orientals i finalment va optar per una nova estratègia per fer complir la seua paraula. El propietari va subornar i extorsionar a 4 o 5 taules per a que canviaren de lloc o per a que ens feren el cafè a la barra. La cosa ja començava mal, però sempre pot anar a pitjor. Finalment, ens va col·locar en un corredor del restaurant. Un mal lloc perquè es veu que el local no tenia porta posterior i es els "xinets" es passaren tot el sopar passant-nos contenidors de deixalles pel costat de la taula. I Així és dificil menjar qualsevol cosa, i menys menjar oriental... Alguns no s'ho podien creure que el sopar fos així, ("si almenys tinguérem alcohol la cosa es podria portar millor", apuntava algú, però no ens havia donat temps a beure el suficient per assimilar la situació). Per a rematar la nit (sempre hi ha un remat), quan s'acosta l'hora de les campanades el propietari del bar puja el volum de la ràdio per prendre el raïm amb les campanades(jo no acostume a menjar-lo però per solidaritat em vaig afegir en una quantitat inferior). "Va, va que queden 3 minuts" va dir un amic. I de sobte, el comentarista de la ràdio diu: "quedan 20 minutos para la una"... tots ens quedàrem descol·locats, però la il·lusió superava la realitat i esperàrem amb cara de tonyines a certificar que passaven les 12 de la nit i la ràdio seguia posant música...."Ja passen dos minuts de les 12", va certificar l'amic Marcos amb precisió horària. Hauríem de posar molta cara de llàstima perquè la única cambrera del bar xines que no era oriental, en vore la nostra taula on alguns ja s'havien preparat el raïm peladet i sense pinyols, es va acostar i amb una botella de coca-cola buida i una forqueta va començar a tocar les campanades..."Primero los cuartos..." va dir... Per no fer-li el lleig tots començaren a menjar-se el raïm, però les rialles davant aquella situació kafkiana no deixaven engolir... Finalment, amb la tercera campanada l'amic Pep va dir la frase que resumeix la nit: "Jo així no puc..." i va deixar de menjar raïm.

En resum, per aquestes dues raons és mes fàcil entendre perquè, per a mi, aquesta entrada en el nou any no ha suposat cap fet especial.

Bon any a tots...

Cançó de Nadal

El fin de año huele a compras,
enhorabuenas y postales
con votos de renovación;
y yo que sé del otro mundo
que pide vida en los portales,
me doy a hacer una canción.

La gente luce estar de acuerdo,
maravillosamente todo
parece afín al celebrar.
Unos festejan sus millones,
otros la camisita limpia
y hay quien no sabe qué es brindar.

Tener no es signo de malvado
y no tener tampoco es prueba
de que acompañe la virtud;
pero el que nace bien parado,
en procurarse lo que anhela
no tiene que invertir salud.

Por eso canto a quien no escucha,
a quien no dejan escucharme,
a quien ya nunca me escuchó:
al que su cotidiana lucha
me da razones para amarle:
a aquel que nadie le cantó.

Mi canción no es del cielo,
las estrellas, la luna,
porque a ti te la entrego,
que no tienes ninguna.
Mi canción no es tan sólo
de quien pueda escucharla,
porque a veces el sordo
lleva más para amarla.

(S. Rodríguez)

Albelda, el valencià

Supose que no m'havia de preocupar tant, però vore hui les llàgrimes d'Albelda m'ha fet sentir malament. Tal vegada el fet concret importa poc, perquè no serà ni el primer ni l'últim jugador de futbol que es retira... No vull entrar en debats futbolístics sobre si realment està en el moment de penjar les botes o no, o si ha sigut decisió del Koeman, o si ha sigut una operació de Juan Soler per netejar el vestidor de la gent que no pensa com ell... tot això li pot importar a molta gent, però, el realment preocupant per mi és el fet de com els valencians acomiadem a aquells que han fet alguna cosa important. No és el primer valencià que recull aquesta ingratitud.

David Albelda és un xicot de la Pobla Llarga que parla en valencià i es sent valencià. Amb molt de treball s'ha guanyat el lloc de capità d'un dels clubs més importants d'Europa, ha guanyat lligues, copes i ha jugat finals. És un "personatge " valencià. I en lloc d'emprar el seu treball i el seu esforç com un fet identificatiu per a tots els joves valencians, el que fa aquesta societat nostra és tirar-lo per la porta de darrere, i trencar un símbol més d'aquesta societat tan mancada de referents. Que menys que un mínim reconeixement i una eixida digna del club de la seua vida. Supose que molta gent pot opinar que no s'ha fet bé, el mateix, però la realitat és un altra. Com també pensa molta gent que l'explotació del territori valencià no és convenient, però les majories absolutes configuren un altra realitat.

A la política ja hem vist com van les coses, a la cultura més del mateix (amb els cantants, escriptors valencians que semblen ser invisibles...) i a l'esport, que la cosa semblava que, per sort, no estava així, ara ja va pel mateix camí. Ara, qui farà les rodes de premsa del València Cf parlant un valencià de la Pobla Llarga que feia goig d'escoltar?

Coses que no voran a Alacant

Aquest és l'espot que s'emetrà per TV3, gràcies el conveni entre l'Associació d'Editors i el Departament de Cultura. Canal 9 també fomenta la lectura en Valencià, és veritat, el passat mes de juliol va passar els spots que va fer la Fundació Bromera per a la campanya "Llegir en Valencià"

Ipod, podcast i manies

Aquest títol de post fa uns 10 anys hauria semblat un joc de paraules sense aparent significat. Actualment, és un parella de termes que barrejats de forma adient m'ha seduït per complet.

Des de fa alguns dies, i per contagi pel post La genètica i l'atzar de Tirant al cap, estava recordant el moment en el que em vaig fer lector. Personalment, considere que un lector no és fa a la infantesa, és fa a l'adolescència, quan pot decidir per ell mateix. Amb això no vull dir que la infantessa no siga una etapa important per a fer lectors, és una base fonamental que condiciona molt el camí cap a la lectura. Però a la fi és una decisió personal i assumida. Però, un altre dia ja parlaré d'aquest moment de fer-se lector.

Allò que volia comentar hui és el gran descobriment que el meu Ipod ha fet amb els podcastings. Moltes emissores de ràdio comencen ja a posar els seus programes de ràdio a la xarxa, i amb un parell de clics des del programa Itunes pots tindre al teu Ipod de forma actualitzada aquells programes que t'agrada escoltar. La Ser ja ho té en quasi tots els programes i un altra que va per davant és Icat. Aquesta emissora de Catalunya Ràdio és altament recomanable, almenys a mi em sedueix molt el seu lema que és: "música i cultura". Perfecte!

Quantes vegades he pensat que seria ideal poder escollir el moment que vols per escoltar el programa de ràdio que t'agrada, aixòi és el podcast A la televisió també està arribant el podcast amb les pltaformes digitals (iplus o imagenio ja ho ofereixen).

En el meu cas la ràdio juga un paper molt important en la meua vida. El procés de fer-me oient va començar quan era ben menut i tenia por per les nits. Aleshores vaig descobrir la ràdio, un mitjà que m'oferia una veu que em parlava tota la nit i no em deixava sol. En aquells primers anys la meua hora d'anar a dormir era l'hora dels programes esportius (el gran moment de José Maria Garcia i el naixement de El Larguero), i em vaif enganxar a ells. Però quan em vaig fer més major l'hora de dormir també es va allargar i desprès d'escoltar els esports vaig passar a programes de matinada (sempre recordaré a Gemma Nierga en Hablar por hablar, quantes nits junts em passat). Aquesta afició personal va crèixier amb la deformació universitària, on no només escoltava molta ràdio, fins i tot la feia. Però vaig descobrir que el meu veritable lloc no estava davant del micròfon, sinó darrere del transistor.

Una confessió final: Amb els anys, han vingut noves ràdios, mp3, ipods i també altres programes i altres veus a omplir la buidor de les nits. Però allò que és manté ben viu és la meua necessitat d'escoltar un xiuxiueig a l'orella abans d'anar a dormir. Manies.

La hipoteca de ser catalans, valencians i balears

Si els catalans han de pagar un elevat preu per mantindre la seua cultura al seu país, als valencians ens costa un ronyó sobreviure en la cultura pròpia. Patrícia Gabancho, una argentina que va arribar fa 30 anys a Barcelona ha escrit t diversos llibres sobre la cultura catalana, i en el seu últim, El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, analitza la realitat i els reptes de la cultura catalana des d’un punt de vista actual i sense complexos.

Aquest llibre parteix d’una veritat incòmoda , especialment per a molts polítics espanyols: els territoris que tenim dues llengües tenim dues cultures. El raonament és senzill: Una llengua és comunicació i et relaciona amb el teu entorn i per tant no és el mateix créixer en castellà que créixer en català, “desenganyem-nos d'una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, però dues cultures”. I amb aquesta convicció cal bastir el futur de la cultura i desmuntar els discursos culturals de molts polítics que ens han intentat vendre la idea que “tota la cultura que es fa al nostre territori és cultura catalana” (o valenciana).

El preu de ser catalans, un llibre fresc i amanit amb moltes anècdotes amb noms i cognoms, posa en evidència aquesta biculturalitat dels catalans, que el valencians i els balears també viuen. Enmig d’aquest pacífic enfrontament, la cultura pròpia sempre resulta perdedora. És un problema d’actitud ja que la renúncia permanent a expressar-nos en la nostra llengua davant un interlocutor que només parla en castellà fa forts als altres. Reflexionem: A quin lloc del món entres a qualsevol botiga i no pots parlar en la llengua del país? Ací ens passa i nosaltres tant contents. Una realitat que denuncia aquest llibre i que ens fa vore que el complex de vençut ens ha calat massa endins.

Però l’assaig de Gabancho no s’atura en analitzar aquest desastrós present de la nostra cultura a Catalunya. També fa un profecia de quin serà el futur en dues generacions: l’extinció. I una de les raons cal buscar-la en el fracàs del model pujolista que alguns socialistes també van intentar seguir a terres valencianes, però amb molta menys convicció. Es va posar l’esforç en l’educació en la llengua pròpia de les futures generacions, però alguna cosa no ha funcionat quan hi ha milers i milers de nois nascuts i criats a Catalunya que són tan espanyols que no saben ni on està el país que els ha obert possibilitats al seu futur.

A la cultura que domina el mercat, la espanyola, ja li va bé que els polítics aposten en aquesta situació de conflicte per deixar que siga el mercat qui decidisca, “no cal influir en la població que ella trie lliurement” ens diuen alguns consellers. Lliurement? Quan tots els mitjans de comunicació, inclosa la televisió autonòmica valenciana, les comunicacions oficials, la música, els discursos dels dirigents i moltes altres aspectes són en castellà, no hi ha llibertat. Estem davant una elecció manipulada on només cal donar-li una almoina a la nostra cultura, per a seguir rient-se, en castellà, de nosaltres.

Però les raons no sempre venen de fora. Gabancho apunta que una de les errades de la indústria catalana ha sigut intentar lluitar cos a cos amb la cultura espanyola. Alguns catalans, valencians i balears han cregut que ens calia una cultura populista feta en català per a la gran massa, però la gran massa no consumeix aquests productes culturals en català i els resultants són quasi sempre decebedors. I quan el mercat ens dóna l’esquena apareixen les xifres negatives que alguns empren per justificar la seua aposta pel castellà i per deixar morir la nostra cultura amb un argument que la societat capitalista ha convertit en incontestable: No és rentable.

La realitat és que la cultura catalana sempre demana un punt més d'exigència al consumidor, no hi ha cultura “fàcil” en català i d’aquest obstacle cal fer una virtut. Cal apostar per l’elitisme per a bastir una cultura de prestigi que ens done la força suficient per suportar les escomeses que ens fa la nostra enemiga íntima, la cultura espanyola amb el seu predomini en el mercat

I amb tot açò, amb un territori cultural no massa extens com el nostre no podem deixar de banda totes les realitats que el conformen. I en aquest llibre la realitat valenciana, i balear han quedat massa de banda. Però aquest fet no lleva que siga una obra necessària que serveix com a despertador de consciències adormides i com antídot als hipòcrites discursos dels nostres polítics que baix la falsa convivència cultural continuen alimentant el creixement de la cultura dominant i el sotmetiment de la nostra identitat.

Ressenya del llibre El preu de ser catalans de Patrícia Gabancho, Editorial Meteora, 244 pàgines, preu 18 euros.

Publicada a la revista Caràcters, 41. Resum dels continguts al bloc de Juli Capilla

Alacant, més lluny

Aquesta és una nit trista per a la llibertat d'expressió. Finalment, el govern valencià del Partit Popular ha fet efectiva la seua amenaça, i ho fa com ho fan els depredadors, atacant a la víctima més débil. Aquesta nit el el govern valencià ha tancat les emissions de TV3 a Alacant, de nit i sense avisar.

Compartiu com a germans

He trobat una teoria que em resulta molt interessant: La teoria de l'ordre de naixement, segons la qual, a banda de la càrrega genètica de cada individu,el lloc que s'ocupa dins la nissaga familiar, és a dir, ser el major o el menut de la casa suposa una influència en la personalitat de l'individu.

Han fet un estudi a més de 250.ooo joves per a contrastar aquesta teoria segons la qual la cosa seria així:

A grans trets, en el repartiment el primer es duu el conservadorisme, el respecte a les expectatives i els valors paterns i el perfeccionismo. El mitjà, en terreny de ningú, tarda a decidir què vol fer amb la seua vida -enfront del major, que l'encarrila molt prompte- i desenvolupa més relacions amb iguals que jeràrquiques. El benjamí, per la seua banda, és la bohèmia i el risc; divertit i encantador, pot ser també més feble que els altres.

La literatura ja fa molts segles que ha donat exemples d'aquesta teoria que ara, xifres en mà, sembla tindre més arguments per a ser afirmada. La realitat també ens ofereix moltes certificacions d'aquesta teoria, tan la realitat anònima de moltes famílies com la realitat pública. A l'article de El País on es parla d'aquesta teoria hi ha més exemples. Evident, tota teoria té les seues excepcions i estic segur que en moltes nissagues no es produirà aquesta situació estàndard descrita per la teoria.
I ara la meua pregunta: I que passa amb els fills únics? Tenim un poc dels tres? O som un cas perdut amb les nostres manies i la nostra forta càrrega d'egocentrisme?

Estèrils

La paraula naix de la paraula, com l'ésser humà naix de l'ésser humà. (Jerzy Lec)

Aquest dies s'ha fet públic el ja famós informe Pisa sobre l'educació a l'Estat Espanyol. Per deformació professional em mire amb preocupació l'índex de comprensió lectora dels joves de 15 anys, que ens situa per baix de la mitjana, i baixant.
No només és llig poc sinó que a més el què llegim ho entenem cada vegada menys.

Em sent apocalíptic, i davant meu veig un camp de sal on les llavors no troben terra per créixer. Sé que sempre hi ha racons plens de terra abonada on creixen arbres forts i plens de fruits que espere que ningú intente tallar. Però, la majories absolutes ens pressionen i la humitat de la vida fàcil, sense complicacions i sense pensar pot acabar podrint moltes arrels.

Ens quedarem en silenci, sense paraules. Ens quedarem mentalment estèrils?

Encara no ha plogut prou

El cantautor Ismael Serrano va presentar el passat cap de setmana el seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" a València. Tres hores de concert (al final la veu ja no li donava per a més), on va cantar les noves cançons del disc i també va fer un repàs per algunes de les més emblemàtiques de la seua trajectòria musical.

Em va resultar curiós el comentari que va fer abans de cantar la cançó que el va llançar a la popularitat, "Papá cuéntame otra vez"... una mena de retret a aquella generació de maig del 68 que apostaren per un canvi social i uns anys desprès quan tenien el poder no van fer realitat tots els projectes, és la generació dels nostres pares. Doncs abans de fer sonar les primeres notes de la cançó, Serrano va avançar que el mateix retret que ell havia fet a la generació anterior ben aviat el podrem sentir dels nostres fills. Perquè ara que l'adolescència és un passat llunyà, ara és el nostre torn per posar en marxa la "nostra revolució", i si mirem el que estem fent sembla que encara ha de ploure molt per a netejar aquesta platja.

I de vegades, tot açò provoca cançons i cansament...

En un lloc inesperat

De vegades, et trobes amb un paisatge ple de dificultats, amb una mar embravida i espadades roques que et poden fer enfonsar. En aquestes situacions no saps cap on tirar i quan menys ho esperes, en un lloc que mai pensaves que hi podia estar, allà apareix un far redemptor que et dóna llum.








La fotografia és de JEAN GUICHARD.