Jutges

L'aplicació de la justícia és una de les activitats més més injustes que hi ha. El meu escepticisme no em permet més que posar en dubte moltes de les bases sobre les quals es separen categòricament de les coses que estan mal fetes o ben fetes. Qui em pot jutjar a mi? Qui sóc jo per jutjar a ningú?

Però, més enllà d'aquesta reflexió el que més em capficava hui és el tema del l'autojudici. La pitjor de les sentències és la que ens apliquem nosaltres mateixa. Hi ha persones que són tan dures amb elles mateixa que els passen la vida condemnant-se per aquelles accions que porten endavant i això els converteix en un invàlids mentals que s'amarguen a ells mateix i amarguen als altres. Així no és pot viure, si no estàs d'acord amb el que fas pega una portada i fes allò que t'abelleix, però no et metajutges, per que mai podràs ser honest amb tu mateixa.

Les situacions més kafkianes arriben quan un autojutge condemnat a cadena perpètua es troba amb un altra persona que decideix actuar com a advocat d'ofici per a rescatar-lo del seu odi intern.. "Eiii, que això que tu fas si que importa a molta gent, i val la pena" li dirà.I si realment l'escolta, el jutge abandonarà la pesada toga per convertir-se en el seu millor advocat defensor, aquesta és l'única forma de ser feliç: creure en la teua pròpia innocència.

Qui no guarda quan té...

Ha plogut i plou aquest dies al meu país. Alguns pobles ha eixit campions d'aquest lluita per vore qui recollia més aigua. No és res de nou, quasi tots els mesos d'octubre vivim episodis com aquest. És un poc paradoxal que els valencians estigam tot l'anys queixant-nos de la falta d'aigua i ara, en poques hores, litres i més litres. I jo ara tinc un dubte que intentaré resoldre el pròxim dijous preguntant-li am meu amic Pau que sap alguna cosa d'aquestes coses de Medi Ambient. Des de la meua ignorància em pregunte si no hi ha cap sistema per intentar conservar aquesta aigua que ha plogut aquests dies. Estic convençut que ha d'haver algun sistema per intentar aprofitar més l'aigua de pluja, però a major escala. (als patis de les cases de les illes he vist sistemes tradicionals per recollir aigua de pluja). Queda clar que al mes d'octubre plou molt i desprès a l'estiu falta aigua, i com diu la dita qui no guarda quan té no menja quan vol.
Però clar, estic segur que posar en marxa sistemes d'aprofitament d'aigua costarà diners, i els nostres polítics prefereixen gastar-se els euros en copes americas, formulasunos i coses semblants.... guardar aigua no es tan popular.
Tal vegada estic imaginant massa i tot açò no es pot previndre, ja ho preguntaré.

L'home manuscrit

Un dels títols que em ve més de gust llegir és la darrera novel·la de Manuel Baixaulí, L'home manuscrit. L'escriptor de Sueca es va emportar el premi Mallorca 2006, amb aquesta narració. Pel que he llegit a llocs com:Vilaweb, a Llegit, La Soca i a Llegeixes o enriqueixes?, entre d'altres, aquesta obra està a l'alçada de les expectatives que em va despertar aquest escriptor desprèrs de llegir l'anterior novel·la Verso, Premi Ciutat d'Alzira 2001.

Fa alguns dies alguns a la blogosfera valenciana surava de nou el tema de l'existència d'una generació de joves escriptors valencians. I van aparèixer les opinions de sempre: els escèptics, els entusiastes... Particularment considere que la trajectòria encetada per Baixauli és prou interessant per considerar-lo com una pedra de toc per a tots aquells escriptors valencians que intenten posar el cap. La nostra cultura, si vol sobreviure, està condemnada a ser una cultura elitista, i això demana treball i reescriptura. La cultura de masses ja està en mans dels espanyols. (Per endinsar-se en aquest tema recomane la lectura de El preu de ser catalans). I el cost de tindre una cultura elitista és trobar-se amb escriptors brillants als quals els tanquen moltes portes.

Quan es va publicar la novel·la Verso es van fer molts esforços per fer-la eixir a la llum pública i tindre un reconeixement als mitjans i al públic, però l'aposta no es van traduir en els resultats espertas d'acord amb els esforços i la qualitat de l'obra.

Per sort, Baixaulí ha tornat a escriure. A Verso un dels punt fort era el treball d'estructura de la novel·la i sembla que a L'home manuscrit també. Per cert, el títol de la darrera novel·la és molt més atractiu que el de Verso. Promet dir alguna cosa desprès de la seua lectura.

Alícia en el país de Frankfurt

Aquell que desitge travessar l'espill i creure que estem a un món millor és lliure per donar-hi el pas. Jo no m'ho crec. El meu escepticisme no em permet creure que el fet que els representants de Morella i Gandia a la fira de Frankfurt signifique la recuperació de València. Probablement la meua falta de fe en aquest inici del camí cap a la normalitat estiga provocat per les innumerables vegades que he escoltat aquesta cançoneta: “Ara tot serà normal”, “Per fi es reconeixerà la unitat de la llengua”, “Caminarem junts per ser més forts”, “Les reunions obrin una porta per a negociar...”. Variacions que enceten un mateix conte que repeteix sempre el final.

Sigam realistes. València està perduda, perduda i marejada per les forcs polítiques majoritàries que les governen i pels grups extremistes (de dreta i esquerra) als quals ja els hi va bé aquesta situació d'enfrontament per a continuar “lluitant” per la defensa de la unitat/secessió, baix la qual s'amaga la seua pròpia supervivència. Els del PP ja els hi va bé la seua estratègia, i els del PSOE continuen jugant al que han fet en aquest país des de sempre, jugar al “si però no”. Estem d'acord però no del tot. Aquesta indecisió també és part de culpa de la condemna que paguem actualment.

M'agradaria estar equivocat però la presència dels alcaldes valencians i socialistes no passarà de ser una simple bufada de núvols. Així que a fer-se la foto i casa xiquets, a tornar a plorar per el país que tenim i pensar el Montilla, perdò, volia dir en Sevilla, els noms s'assemblen tant. Mentre ells s'ho passen bé a terres alemanyes a cap mitjà de comunicació públic valencià apareix ni una paraula que recorde el gran esdeveniment cultural de Frankfurt. I allò que pareix als principals mitjans privats ha estat per alimentar les polèmiques de sempre.

En definitiva, al país de les meravelles de Frankfurt han viatjat: els tres mosqueters municipals socialistes per una banda , l'associació d'editors i l'Acadèmia valenciana per un altra, i ací es queda el nostre país viatjant a l'hiperespai del mesinfotisme i girant l'esquena a tot allò que passa a terres germàniques (ningú ho conta, només ho sabem els que mirem TV3).

Tinc tantes ganes que passe alguna cosa que acabe amb aquest escepticisme meu!

Enveja de Frankfurt

Veure el programa "La nit al dia" de la Mònica Terribàs em desperta hui una certa enveja. En primer lloc pel tema que tracten hui per obrir el programa: la inauguració de la fira Frankfurt, amb el discurs de Quim Monzó. En aquest tema l'enveja és per no poder anar, seria tot un somni estar per allà amb tant escriptors i editors; només per fer un passeig per allà enguany seria un somni. Però em dóna molta llàstima veure, un dia com hui 9 d'octubre, com la generalitat valenciana, ni el consell balear, ha donat suport a la representació oficial de la la cultura catalana a la fira alemanya. No obstant això, a les exposicions i a les representacions està ben presents valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell... Això demostra l'anormalitat de país on vivim?
L'editor de Bromera, Josep Gregori, ja ho deia hui en el seu discurs a un acte de lliurament d'un premi a l'editorial: "El cap i casal li ha donat l'esquena a la nostra cultura", i això ha provocat que al nostre país, a l'inrevés de tot el món, la industria editorial més important estiga a les comarques i fora de les capitals. I mentre aquesta situació lamentable vivim els valencians, les enquestes continuen diguent que els el PP obtindrà encara més vots a les pròximes eleccions estatals des de les terres valencianes perquè la percepció és que el govern de Zapatero ha fet poc pels valencians. Ningú recorda que el d'Aznar va fer menys encara. Mentre continuem donant el poder de decisió a Madrid no eixirem mai d'aquesta precarietat perifèrica.
I tancant el post amb el tema del programa de TV3, diré, com ja va dir una amiga en el seu blog fa algunes dies, que a València segur que hi ha moltes Moniques Terribàs per fer programes tant ben parits com aquest de La nit al dia. I que segur que hi ha professionals: guionistes, productors.... a la nostra televisió pública per fer-ne un igual o millor. Però, el que falla és la voluntat de fer aquestes coses, ací ens posen el Gran Prix amb Bertin Osborne i "los valencianos me siguen votando, Viva Valencia". I per a rematar la desgràcia, no es prou que no el fan aixì que ara el senyor Camps i la tropa pepera van a tallar-nos TV3. Més llenya, més llenya....

Fars

Els que em coneixen ja saben la meua atracció per aquests elements del paisatge. Hui m'he trobat amb una explicació que m'agrada d'aquesta fascinació pels fars:

"Per què ens agraden els fars?

Els fars ens agraden perquè són tan fàcils d’interpretar. Ens atrauen per una insuperable simplicitat simbòlica. Serveixen per orientar-se, la primera necessitat no fisiològica. De dies o de nits, a terra o a mar, ens reconforta veure’ls.

Com més fosca és la nit, més buida és la mar. Hi ha les estrelles i la lluna, potser, i hi ha el batec d’un far visible a ull nu des de coberta: la terra existeix i aquell far va ser construït pel dia que ens trobéssim en mar perduts o insegurs, necessitats d’una presència en terra ferma que ens garantís, si no el port, almenys la costa.

Un far és la materialització d’una dualitat primigènica, bíblica: hi ha la tenebra, però algú hi fa la llum. Hi ha el caos, però també hi ha l’ordre, hi ha la desorientació, però també hi ha el camí. La deriva i el rumb, el naufragi i la possibilitat del salvament.

Per això és natural que avui, quan veiem un far, trobem a faltar-hi el torrer. Altres automatitzacions ens deixen indiferents, però costa acceptar que ja no sigui una persona com nosaltres qui aixeca la barrera que divideix la nit entre solitud i companyia."

El fragment és de Toni Sala, publicat el Març de 2001 a Descobrir Catalunya

Medem i NY

La darrera setmana d'agost s'estrena l'última pel·lícula de Medem, "Caòtica Ana". El passat diumenge el Pais Semanal va publicar un interessant article del director. Llegiu-lo. No podré anar el dia de l'estrena a veure-la però només amb les paules de Medem ja tinc tantes ganes de veure-la. Com no podré anar a veure l'estrena promet anar a un dels carrers on es va rodar aquell mateix dia ja que estaré ben a prop, d'aquell carrer de Nova York..

Calamars arrebossats amb un toc de llimona

L'argument real que porta a l'escriptura és sempre un dels punts que intente esbrinar amb una certa assiduïtat . Ara per ara, l'escriptura l'entenc com una forma d'escapatòria de la vida real que no acaba d'omplir-me. La quotidianitat ha esdevingut el gran monstre que jo pensava que era i fagocita il·lusions i desitjos a un ritme sorprenent. No sé si he sigut jo mateix el que amb les meues temors he construït aquesta sensació d'angoixa vital. ÉS dur, molt dur conviure amb aquesta manca de perspectives i no sentir la comprensió que esperes a l'altra banda.

Ara m'ofeguen molt dubtes, som nosaltres el que construïm realitats virtuals que no s'ajusten al que tenim davant i quan menys ho esperem obrim els ulls i aleshores arriba la gran decepció. O tal vegada el que pense que és l'¡arrel de l problema ha de ser la solució, he d'escapar d'aquesta realitat que visc i no em sedueix construint un món a la meua mida? un món literari on jo puga sentir-me demiürg. És aquesta la solució?

Ara necessite respostes perquè em trobe totalment desorientat i orfe de desitjos. Tinc fam.

M'abelleixen un calamarets arrebosats amb un toc de llimona...coses de les nits d'estiu.

Parlant a orelles irreals

Tinc la necessitat de crear màscares humanes sota les quals amagar les meues obsessions. Més amagades. No tinc clar cap on aniran, i si serà profitós aquesta tàctica estratègia, però ara per ara és la única solució.
Aquesta vesprada he donat el primer pas per a crear el meu personatge: he obert un compte de correu electrònic. Li he posat nom de dona. Em resulta molt més pròxim poder li escriure a una dona que no a un home. Des de fa anys, moplt anys he mantingut intenses relacions epistolars amb dones. Recorde la meua adolescència plena de papers retallats i bruts de tinta tacada a ma que corrien per les aules de l’institut i per les bústies de les dones a les quals vaig estimar.
De fet, ara recorde amb enyor, que no és la primera vegada que invente una personatge sota el qual amagar la meua identitat. Fa anys molt anys, vaig inventar, a 4 mans, un personatge que escrivia recargolades cartes d’amor a xicotes que encara em trobe pels carrers del meu poble. Han passat anys, molts anys, però encara és manté viu aquest desig de dir per boca de personatges que no existeixen coses que porte amagades a dins.
Però ara no ho faré així, abans inventava boques que em furtaven les paraules que jo no era capaç de dir. Ara inventaré orelles que escolten allò que dic. Necessite algú que m’escolte, que em corregisca, que m’anime a tirar endavant en aquest complicat procés creatiu.

Taste, tafanege,tremole i toque.

Anote, avise, arreplegue i aparte. Revise, recorde, remoc i retorne. Mane, mire, mossegue i muir. Parle, propose, penetre i prou.

Recomane Estellés

El pròxim diumenge 1 de juliol, amb el diari Levante-EMV, tenim la possibilitat d'adquirir un recull de poemes de Vicent Andrès Estelles, un títol que es troba dins la col·lecció de la campanya Llegir en valencià. Com a tast d'aquest dolç regal deixe aquest poema:

Aquella olor que tenia el teu cos...

No era l’olor dels cossos que es perfumen.

Era una olor com d’aigua, elemental,

era una olor –ni tan sols era olor–

de netedat i pulcra intimitat,

una tendral netedat com de brossa,

fonamental, primordial, primera.

Abans de fer l’amor jo perseguia

a cada pam, damunt la teua pell,

la fascinant arrel d’aquella olor

que, molt golut, secretament m’atreia

fins arribar el moment del vertigen;

i com aquell qui es llença a una cisterna

o com aquell qui adelerat es dutxa

queia damunt el teu cos amadíssim

o te’m posava damunt el meu cos,

car el teu cos, molt sovint, em cobria

com una brossa, una pluja, propici.

No era l’amor, i era més que l’amor.

Era un amor de forestal origen,

era un amor com quan plou a la selva,

era un amor, tel·lúrica fondària,

fins arribar al principi dels arbres.

Llach i el viatge a Itaca

Estic trist, però content. Dissabte a la nit vaig veure el concert d'acomiadaments de Llach a Verges. Va ser un moment no oblidaré. Va tindre moment per a tots però, per motius personals, em quede amb el mom net que va cantar Amor particular. Encara m'esborrona recordar-ho:
Com t'ho podria dir....

Fa algunes setmanes vaig tindre el plaer de poder escoltar-lo en directe al meu poble, Algemesí. Ja he explicat en diversos moments l'elevat rau de responsabilitat que vaig tindre en aquest visita del cantant de Verges a Algemesí. Un concert com aquest és com el bon vi, a mesura que van passant els dies el record es fa millor.

Si em dius adéu...

L'acomiadament de Llach va ser un moment trist, però al mateix temps eufòric i tendre. El moment de ràbia m'ha vingut aquest matí. He llegit a El País un article sobre el concert, a La Primera li han dedicat una notícia, però els de Canal 9 res de res. Si ja śe que era d'esperar i que l'excepció hagués estat que li haguessin dedicat una notícia a Llach i no als japonesos borratxos de la Copa d'Amèrica que aquest matí es passejaven pel port de València. La trajectòria de Llach, cantant en la nostra llengua, bé mereix 30 segons dels seus. Tot i esperar aquesta actitud per part de la RTVV vull indignar-me i molt perquè si no ens indignem i renegem mai farem res. A base de xarop de canya i de manipulació ens volen callar i volen que donem la guerra per perduda. I jo vull mantindre viu el meu dret a indignar-me davant les injustícies.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca...

El poder panòptic

Em pregunte si actualment hi ha alguna relació entre aquest dos conceptes . Em voleu dir que Bush té poder perquè té saber?

El filòsof Foucault considera que el poder i el saber sempre han estat indestriablement units; són, de fet, inseparables i tota pràctica de poder és també una pràctica de coneixement. Els dispositius de poder sempre s’han instal·lat històricament en determinades modalitats de saber: “L’exercici del poder crea perpètuament el saber, i a l’inrevés, el saber comporta efectes de poder”. Un tema força interessant a l’actual política.

Un altre dels temes que tracta Foucault, i que crec fonamental en l’exercici del poder, és la seua capacitat per ser panòptic, es a dir, la seua capacitat per a passar inadvertit. Aquest característica és el principal antídot contra les utopies. El poder triomfa quan hom tendeix a considerar “natural” el que en realitat és cultural i après. Tothom considera “natural” que l’Estat exercisca el seu poder, de la mateixa forma que a l’edat mitjana tothom considerava “natural” que els nobles exerciren el poder. Hi ha, però, altres formes i altres camins per exercir i distribuir el poder, però aquell que aconsegueix tindre’l aprofita la capacitat “panòptica” per fer-nos creure que ell és l’únic que el pot tindre. Com diu Foucault , les relacions de poder tenen el caràcter de "grans estratègies anònimes que no hi ha ningú que les hagi concebut i molt pocs que les hagin formulat”.

Replicants

No em canse de recomanar i de veure la pel·lícula Blade Runner.

Un dels temes que tracta la pel·lícula i que més em capfica és la la definició d’allò humà.

A la pel·lícula de Ridley Scott els “replicants” són androides amb més capacitats físiques que els humans però amb la impossibilitat de mostrar emocions, són “individus”, són apàtics i no tenen la possibilitat de ser “empàtics”.

La missió del protagonista es trobar i eliminar a aquest replicants i per a localitzar-los (ja que tenen el mateix aspecte que els humans) ha d’esbrinar si tenen “emocions”.

Aquest tema i la dinàmica de la pel·lícula convida a l’espectador a plantejar-se de nou que significa el concepte humà. Què passaria si aplicarem la prova que fa el protagonista a moltes persones actuals? La intel·ligència emocional s’ha transformat en una fòbia per les emocions?

El model de societat urbana i occidental proposa una massa social freda i impersonal, però, no s’enfronta això amb el concepte de humà que tenim?

M’agradaria acabar amb una de les frases més emblemàtiques de la pel·lícula. Quan replicant va a morir i li posa en dubte al seu assassí la impossibilitat de tindre emocions:

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

Emocional

La psicologia s’ha preocupat en els darrers anys d’estudiar la relació entre l’emoció i el raonament. Fora de l’àmbit acadèmic el resultat d’aquest treballs va obtenir una elevada difusió amb l’obra La intel·ligència emocional que va publicar l’any 1995 (Kairos. Barcelona). No obstant, el primers estudis que van aparèixer sobre intel·ligència emocional els van realitzar en 1990 els investigadors Peter Salowey y John D. Mayer. Aquest dos psicòlegs la definiren com "la capacitat de percebre els sentiments propis i els de la resta, distingir entre ells i servir-se d’aquesta informació per a guiar el pensament i la conducta pròpia”.
Dins d’aquest debat que hem encetat, considere molt positiu acostar-se a aquest treballs de l’àmbit de la psicologia que intenten “controlar” i ”mesurar” els factor emocional , de la mateixa forma que es fa per a avaluar el Coeficient Intel·lectual.
Queda bastant clar que l’ésser humà és un “tot” on es conjuguen la part lògica del raonament i la part emocional. Per tant, saber conjugar a la racionalitat emocional cal afegir-li la emotivitat raonada. Amb la comprensió de totes dues podem acostar-nos més a descobrir com funciona el nostre cervell.

Que fem amb els somnis?

Què fem amb el somnis? Que podem fer quan persones que fa molt de temps que no ens trobem venen als nostres somnis a dir-nos alguna cosa.

On està la raó en els somnis?

Els empiristes s’encabotinen en trobar raons i explicacions lògiques per a tot. I jo em pregunte que em poden dir si els conte que les nits que hi ha lluna plena una xica visita els meus somnis. Alguna nit fem l’amor, un altra em fa córrer pels racons de la seua casa perduda, altres xerrem tota la nit a la vora d’un mar....

Que faig en tots aquest somnis?

Deú o literatura, segons Pons

Són paraules només,
però aguanten el món
i reviuen fulgents
el passat d'una llàgrima
que tremola en els ulls
mentre plou sobre el camp
de la infància i tot
es desfà convertit
en la cendra d'un foc
(alguns li diuen Déu,
altres literatura).
Ponç Pons

La literatura és inútil

La literatura és totalment inútil si no ens serveix per actuar sobre el present i sobre el futur. El sentit estètic, el valor del contingut (dos pilars fonamental de literatura com a art) i L’enginy per associar i dissociar són els elements de creació.Aquest dies estic rellegint el meravellós poema La cançó de rem i vela de Sagarra (musicat per Llach) .

Resulta útil per als estudiosos de la literatura saber que ha motivat a l’autor a escriure aquest text, conèixer el context i el lloc dins la seua obra. Però, que fa que aquest poema siga útil per al lector de hui? La temàtica es manté viva però, hem de parar atenció en el sentit estètic (el ritme, les figures retòriques, la rima…) per entendre l’excepcionalitat del text, en la seua capacitat d’evocar alguna cosa en el lector. Saber interpretar tot açò fa útil la literatura.

Per revocar el argument inicial i provocador de la inutilitat de la literatura, res millor que llegir aquest fragment d’un text de Rene Huyghe , sobre l’Art podem aplicar a la Literatura,; el text diu “ L’art i l’home són indissociables. No hi ha Art sense Home, però tampoc home sense art. Por ell, s’expressa l’home més completament, es compren i es desenvolupa millor. Per ell, el món es fa més intel·ligible i accessible, més familiar. És el mitja d’un perpetu intercanvi amb el que en envolta, una mena de respiració de l’ànima mol semblant a la física, sense la qual no pot passar el nostre cos. L’esser aïllat o la civilització que no tinguen art estan amenaçats per una secreta asfixia espiritual, per na pertorbació moral”.

Frontera

La frontera dels 30 és una franja que ens descol·loca. Ara que en les festes puc veure a més joves de 18 a 24 anys fent “bajanades”, i que també veus a gent amb més de 30 amb els fills menuts et trobes entre dos mons.

Per una banda no has perdut, per complet, eixe instint de fer “animalades” i estar fins a altes hores de la matinada. Però el rellotge biològic et fa sonar l’alarma i et diu que ja no estàs ni físicament ni psicològicament per a suportar eixe ritme de festa.

Davant d’aquesta situació el que fas és mantindre el quasi per complet, menys en algunes ocasions que et tornes a dur per l’esperit “destroyer” i tornes a fer alguna que altra “animalada”.

Fets i contrafets a la setmana de Bous

Escriure des de dins de la setmana de festes d’Algemesí esdevé un tasca difícil. No només per la manca del temps (aquest dies l’agenda està molt atapeïda) però també per l’esgotament físic i psicològic que ens deixa aquesta festa.

Però no vull deixar de banda l’oportunitat de posar en aquest meu una reflexió al voltant de la inexistència de l’objectivitat. Hui apareix al Levante- Emv una notícia sobre una concentració antitaurina que es va fer ahir a Algemesí. (http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=233035&pIdSeccion=12&pNumEjemplar=3290). Si algú llig aquesta notícia pot pensar que va existir una batalla campal ahir en Algemesí. I no va ser així. Aquestes coses passen quan qui escriu les notícies no sap ni on està Algemesí al mapa i per tant no ha estat allà i es deixa dur per una única fon, i per tant una única visió del tema. Jo vaig estar allà i no diré que no va haver algun moment de tensió però no va ser tan espectacular com ens vol vendre el diari.
Vull aclarir que, personalment, no m’agraden els bous i jo seria totalment partidaro de l’abolició de les becerrades. I també cal dir que hi ha gent exaltada i sense raó en tots els llocs i en tots els bàndols.

L’objectivitat no existeix però seria bo que els mitjans e deixaren clar que la seua funció es vendre. La premsa del cor va començar arrel d’aquesta filosofia mediàtica: Hem de vendre