dilluns, d’agost 28, 2006

Un final aparent

El cicle vital al que estem tots lligats ens diu que ha d’haver un inici i un final per atot, tot comença i tot acaba, així és la nostra vida i així en agrada que siga tot; el llibres, les pel·lícules, un dinar... Tot allò que no segueix aquest esquema ens crea incertesa o no ens agrada.

L’amor diuen que també té un principi o un final. Això almenys avancen alguns psicòlegs quan diuen que l’amor com passió s’acaba com a molt en tres anys. I desprès esdevé altres coses com afecte, complicitat i altres succedanis que tots coneixem.

L’inici de l’amor tot més o menys el podem descriure perquè l’hem patit: eixe formigueig per la panxa quan escoltem o ens trobem amb l’altra persona, el desig per veure-la que ens porta a amagar-nos per racons insospitats, els missatges convulsius, les cridades sense motiu aparent, les llargues hores d’insomni i en alguns casos (com el meu) la desaforada lectura de poesia.

Però per l’altra banda ens trobem en una complicació. Si es suposa que l’amor té un final: Com sabem que ha arribat el seu fatídic moment? Com sabem que hem deixat d’estimar a una persona? La complicació de posar el punt i final a l’amor és una de les principals dificultats de la nostra perquè allà on hi va haver sempre hi queda. De vegades és diuen que la distància, el temps o la desaparició de la persona estimada pot acabar amb l’estima. Però la realitat ens demostra que no és així.

Al tallar un tronc podem veure els anells i saber la seua edat i quan va patir algun esdeveniment important. Per tant, si a un arbre ja queda constància dels fets més importants de la seua vida com no voleu que ens quede als ser humans constància d’un procés tan rellevant com enamorar-se. Podem fer una nova capa i podem creure que hem deixa’t d’estimar a una persona, però sempre ens queden senyals sota l’escorça.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic molt d'acord, però has pensat que tal vegada aquest tema està relacionat amb "l'oblit dels desagraïts"?

El fet de no voler reconéixer que una persona, un amor, t'ha marcat per a sempre, jo crec que té alguna cosa a veure amb allò de que "...els que mai trauen les escombraires al carrer
moriran ofegats en la seua pròpia merda...".

Jo crec que l'amor, més que tindre un final, el que té és un procés mutant, i que el millor és saber gaudir-lo en tots els seus estats.

buti

Ricard ha dit...

Jo no crec que l'amor tinga un final, com molt bé dius estimar no sempre és un estat, de vegades és un procès. Però si t'has enamorat de veres d'una persona jo crec que sempre et provoca en un moment o un altre eixe formigueig per la panxa tan plaent.
La relació amb l'oblit és evident, però jo crec que eixa frustació d'un amor que no contesta als nostres crits sempre és dolenta en un rpierm moment.