Cançó de Nadal

El fin de año huele a compras,
enhorabuenas y postales
con votos de renovación;
y yo que sé del otro mundo
que pide vida en los portales,
me doy a hacer una canción.

La gente luce estar de acuerdo,
maravillosamente todo
parece afín al celebrar.
Unos festejan sus millones,
otros la camisita limpia
y hay quien no sabe qué es brindar.

Tener no es signo de malvado
y no tener tampoco es prueba
de que acompañe la virtud;
pero el que nace bien parado,
en procurarse lo que anhela
no tiene que invertir salud.

Por eso canto a quien no escucha,
a quien no dejan escucharme,
a quien ya nunca me escuchó:
al que su cotidiana lucha
me da razones para amarle:
a aquel que nadie le cantó.

Mi canción no es del cielo,
las estrellas, la luna,
porque a ti te la entrego,
que no tienes ninguna.
Mi canción no es tan sólo
de quien pueda escucharla,
porque a veces el sordo
lleva más para amarla.

(S. Rodríguez)

Albelda, el valencià

Supose que no m'havia de preocupar tant, però vore hui les llàgrimes d'Albelda m'ha fet sentir malament. Tal vegada el fet concret importa poc, perquè no serà ni el primer ni l'últim jugador de futbol que es retira... No vull entrar en debats futbolístics sobre si realment està en el moment de penjar les botes o no, o si ha sigut decisió del Koeman, o si ha sigut una operació de Juan Soler per netejar el vestidor de la gent que no pensa com ell... tot això li pot importar a molta gent, però, el realment preocupant per mi és el fet de com els valencians acomiadem a aquells que han fet alguna cosa important. No és el primer valencià que recull aquesta ingratitud.

David Albelda és un xicot de la Pobla Llarga que parla en valencià i es sent valencià. Amb molt de treball s'ha guanyat el lloc de capità d'un dels clubs més importants d'Europa, ha guanyat lligues, copes i ha jugat finals. És un "personatge " valencià. I en lloc d'emprar el seu treball i el seu esforç com un fet identificatiu per a tots els joves valencians, el que fa aquesta societat nostra és tirar-lo per la porta de darrere, i trencar un símbol més d'aquesta societat tan mancada de referents. Que menys que un mínim reconeixement i una eixida digna del club de la seua vida. Supose que molta gent pot opinar que no s'ha fet bé, el mateix, però la realitat és un altra. Com també pensa molta gent que l'explotació del territori valencià no és convenient, però les majories absolutes configuren un altra realitat.

A la política ja hem vist com van les coses, a la cultura més del mateix (amb els cantants, escriptors valencians que semblen ser invisibles...) i a l'esport, que la cosa semblava que, per sort, no estava així, ara ja va pel mateix camí. Ara, qui farà les rodes de premsa del València Cf parlant un valencià de la Pobla Llarga que feia goig d'escoltar?

Coses que no voran a Alacant

Aquest és l'espot que s'emetrà per TV3, gràcies el conveni entre l'Associació d'Editors i el Departament de Cultura. Canal 9 també fomenta la lectura en Valencià, és veritat, el passat mes de juliol va passar els spots que va fer la Fundació Bromera per a la campanya "Llegir en Valencià"

Ipod, podcast i manies

Aquest títol de post fa uns 10 anys hauria semblat un joc de paraules sense aparent significat. Actualment, és un parella de termes que barrejats de forma adient m'ha seduït per complet.

Des de fa alguns dies, i per contagi pel post La genètica i l'atzar de Tirant al cap, estava recordant el moment en el que em vaig fer lector. Personalment, considere que un lector no és fa a la infantesa, és fa a l'adolescència, quan pot decidir per ell mateix. Amb això no vull dir que la infantessa no siga una etapa important per a fer lectors, és una base fonamental que condiciona molt el camí cap a la lectura. Però a la fi és una decisió personal i assumida. Però, un altre dia ja parlaré d'aquest moment de fer-se lector.

Allò que volia comentar hui és el gran descobriment que el meu Ipod ha fet amb els podcastings. Moltes emissores de ràdio comencen ja a posar els seus programes de ràdio a la xarxa, i amb un parell de clics des del programa Itunes pots tindre al teu Ipod de forma actualitzada aquells programes que t'agrada escoltar. La Ser ja ho té en quasi tots els programes i un altra que va per davant és Icat. Aquesta emissora de Catalunya Ràdio és altament recomanable, almenys a mi em sedueix molt el seu lema que és: "música i cultura". Perfecte!

Quantes vegades he pensat que seria ideal poder escollir el moment que vols per escoltar el programa de ràdio que t'agrada, aixòi és el podcast A la televisió també està arribant el podcast amb les pltaformes digitals (iplus o imagenio ja ho ofereixen).

En el meu cas la ràdio juga un paper molt important en la meua vida. El procés de fer-me oient va començar quan era ben menut i tenia por per les nits. Aleshores vaig descobrir la ràdio, un mitjà que m'oferia una veu que em parlava tota la nit i no em deixava sol. En aquells primers anys la meua hora d'anar a dormir era l'hora dels programes esportius (el gran moment de José Maria Garcia i el naixement de El Larguero), i em vaif enganxar a ells. Però quan em vaig fer més major l'hora de dormir també es va allargar i desprès d'escoltar els esports vaig passar a programes de matinada (sempre recordaré a Gemma Nierga en Hablar por hablar, quantes nits junts em passat). Aquesta afició personal va crèixier amb la deformació universitària, on no només escoltava molta ràdio, fins i tot la feia. Però vaig descobrir que el meu veritable lloc no estava davant del micròfon, sinó darrere del transistor.

Una confessió final: Amb els anys, han vingut noves ràdios, mp3, ipods i també altres programes i altres veus a omplir la buidor de les nits. Però allò que és manté ben viu és la meua necessitat d'escoltar un xiuxiueig a l'orella abans d'anar a dormir. Manies.

La hipoteca de ser catalans, valencians i balears

Si els catalans han de pagar un elevat preu per mantindre la seua cultura al seu país, als valencians ens costa un ronyó sobreviure en la cultura pròpia. Patrícia Gabancho, una argentina que va arribar fa 30 anys a Barcelona ha escrit t diversos llibres sobre la cultura catalana, i en el seu últim, El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, analitza la realitat i els reptes de la cultura catalana des d’un punt de vista actual i sense complexos.

Aquest llibre parteix d’una veritat incòmoda , especialment per a molts polítics espanyols: els territoris que tenim dues llengües tenim dues cultures. El raonament és senzill: Una llengua és comunicació i et relaciona amb el teu entorn i per tant no és el mateix créixer en castellà que créixer en català, “desenganyem-nos d'una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, però dues cultures”. I amb aquesta convicció cal bastir el futur de la cultura i desmuntar els discursos culturals de molts polítics que ens han intentat vendre la idea que “tota la cultura que es fa al nostre territori és cultura catalana” (o valenciana).

El preu de ser catalans, un llibre fresc i amanit amb moltes anècdotes amb noms i cognoms, posa en evidència aquesta biculturalitat dels catalans, que el valencians i els balears també viuen. Enmig d’aquest pacífic enfrontament, la cultura pròpia sempre resulta perdedora. És un problema d’actitud ja que la renúncia permanent a expressar-nos en la nostra llengua davant un interlocutor que només parla en castellà fa forts als altres. Reflexionem: A quin lloc del món entres a qualsevol botiga i no pots parlar en la llengua del país? Ací ens passa i nosaltres tant contents. Una realitat que denuncia aquest llibre i que ens fa vore que el complex de vençut ens ha calat massa endins.

Però l’assaig de Gabancho no s’atura en analitzar aquest desastrós present de la nostra cultura a Catalunya. També fa un profecia de quin serà el futur en dues generacions: l’extinció. I una de les raons cal buscar-la en el fracàs del model pujolista que alguns socialistes també van intentar seguir a terres valencianes, però amb molta menys convicció. Es va posar l’esforç en l’educació en la llengua pròpia de les futures generacions, però alguna cosa no ha funcionat quan hi ha milers i milers de nois nascuts i criats a Catalunya que són tan espanyols que no saben ni on està el país que els ha obert possibilitats al seu futur.

A la cultura que domina el mercat, la espanyola, ja li va bé que els polítics aposten en aquesta situació de conflicte per deixar que siga el mercat qui decidisca, “no cal influir en la població que ella trie lliurement” ens diuen alguns consellers. Lliurement? Quan tots els mitjans de comunicació, inclosa la televisió autonòmica valenciana, les comunicacions oficials, la música, els discursos dels dirigents i moltes altres aspectes són en castellà, no hi ha llibertat. Estem davant una elecció manipulada on només cal donar-li una almoina a la nostra cultura, per a seguir rient-se, en castellà, de nosaltres.

Però les raons no sempre venen de fora. Gabancho apunta que una de les errades de la indústria catalana ha sigut intentar lluitar cos a cos amb la cultura espanyola. Alguns catalans, valencians i balears han cregut que ens calia una cultura populista feta en català per a la gran massa, però la gran massa no consumeix aquests productes culturals en català i els resultants són quasi sempre decebedors. I quan el mercat ens dóna l’esquena apareixen les xifres negatives que alguns empren per justificar la seua aposta pel castellà i per deixar morir la nostra cultura amb un argument que la societat capitalista ha convertit en incontestable: No és rentable.

La realitat és que la cultura catalana sempre demana un punt més d'exigència al consumidor, no hi ha cultura “fàcil” en català i d’aquest obstacle cal fer una virtut. Cal apostar per l’elitisme per a bastir una cultura de prestigi que ens done la força suficient per suportar les escomeses que ens fa la nostra enemiga íntima, la cultura espanyola amb el seu predomini en el mercat

I amb tot açò, amb un territori cultural no massa extens com el nostre no podem deixar de banda totes les realitats que el conformen. I en aquest llibre la realitat valenciana, i balear han quedat massa de banda. Però aquest fet no lleva que siga una obra necessària que serveix com a despertador de consciències adormides i com antídot als hipòcrites discursos dels nostres polítics que baix la falsa convivència cultural continuen alimentant el creixement de la cultura dominant i el sotmetiment de la nostra identitat.

Ressenya del llibre El preu de ser catalans de Patrícia Gabancho, Editorial Meteora, 244 pàgines, preu 18 euros.

Publicada a la revista Caràcters, 41. Resum dels continguts al bloc de Juli Capilla

Alacant, més lluny

Aquesta és una nit trista per a la llibertat d'expressió. Finalment, el govern valencià del Partit Popular ha fet efectiva la seua amenaça, i ho fa com ho fan els depredadors, atacant a la víctima més débil. Aquesta nit el el govern valencià ha tancat les emissions de TV3 a Alacant, de nit i sense avisar.

Compartiu com a germans

He trobat una teoria que em resulta molt interessant: La teoria de l'ordre de naixement, segons la qual, a banda de la càrrega genètica de cada individu,el lloc que s'ocupa dins la nissaga familiar, és a dir, ser el major o el menut de la casa suposa una influència en la personalitat de l'individu.

Han fet un estudi a més de 250.ooo joves per a contrastar aquesta teoria segons la qual la cosa seria així:

A grans trets, en el repartiment el primer es duu el conservadorisme, el respecte a les expectatives i els valors paterns i el perfeccionismo. El mitjà, en terreny de ningú, tarda a decidir què vol fer amb la seua vida -enfront del major, que l'encarrila molt prompte- i desenvolupa més relacions amb iguals que jeràrquiques. El benjamí, per la seua banda, és la bohèmia i el risc; divertit i encantador, pot ser també més feble que els altres.

La literatura ja fa molts segles que ha donat exemples d'aquesta teoria que ara, xifres en mà, sembla tindre més arguments per a ser afirmada. La realitat també ens ofereix moltes certificacions d'aquesta teoria, tan la realitat anònima de moltes famílies com la realitat pública. A l'article de El País on es parla d'aquesta teoria hi ha més exemples. Evident, tota teoria té les seues excepcions i estic segur que en moltes nissagues no es produirà aquesta situació estàndard descrita per la teoria.
I ara la meua pregunta: I que passa amb els fills únics? Tenim un poc dels tres? O som un cas perdut amb les nostres manies i la nostra forta càrrega d'egocentrisme?

Estèrils

La paraula naix de la paraula, com l'ésser humà naix de l'ésser humà. (Jerzy Lec)

Aquest dies s'ha fet públic el ja famós informe Pisa sobre l'educació a l'Estat Espanyol. Per deformació professional em mire amb preocupació l'índex de comprensió lectora dels joves de 15 anys, que ens situa per baix de la mitjana, i baixant.
No només és llig poc sinó que a més el què llegim ho entenem cada vegada menys.

Em sent apocalíptic, i davant meu veig un camp de sal on les llavors no troben terra per créixer. Sé que sempre hi ha racons plens de terra abonada on creixen arbres forts i plens de fruits que espere que ningú intente tallar. Però, la majories absolutes ens pressionen i la humitat de la vida fàcil, sense complicacions i sense pensar pot acabar podrint moltes arrels.

Ens quedarem en silenci, sense paraules. Ens quedarem mentalment estèrils?

Encara no ha plogut prou

El cantautor Ismael Serrano va presentar el passat cap de setmana el seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" a València. Tres hores de concert (al final la veu ja no li donava per a més), on va cantar les noves cançons del disc i també va fer un repàs per algunes de les més emblemàtiques de la seua trajectòria musical.

Em va resultar curiós el comentari que va fer abans de cantar la cançó que el va llançar a la popularitat, "Papá cuéntame otra vez"... una mena de retret a aquella generació de maig del 68 que apostaren per un canvi social i uns anys desprès quan tenien el poder no van fer realitat tots els projectes, és la generació dels nostres pares. Doncs abans de fer sonar les primeres notes de la cançó, Serrano va avançar que el mateix retret que ell havia fet a la generació anterior ben aviat el podrem sentir dels nostres fills. Perquè ara que l'adolescència és un passat llunyà, ara és el nostre torn per posar en marxa la "nostra revolució", i si mirem el que estem fent sembla que encara ha de ploure molt per a netejar aquesta platja.

I de vegades, tot açò provoca cançons i cansament...

En un lloc inesperat

De vegades, et trobes amb un paisatge ple de dificultats, amb una mar embravida i espadades roques que et poden fer enfonsar. En aquestes situacions no saps cap on tirar i quan menys ho esperes, en un lloc que mai pensaves que hi podia estar, allà apareix un far redemptor que et dóna llum.








La fotografia és de JEAN GUICHARD.

Antígona i sis graus

El fet de ser fill únic impossibilita viure l'experiència de saber que es pot arribar a sentir per un germà. Es tracta d'un tipus d'estima que mai arribaré a saber com és.

Aquest sentiment apareix a una de les obres clàssiques que tracta aquesta estima als germans: l'Antígona de Sòfocles. Us diria que la llegiu, però tal vegada amb fer una consulta a l'argument ja en teniu prou per ubicar el dilema que planteja i que de segur molts que aquells teniu germans heu viscut. Antígona sent l'obligació de soterrar com cal al seu germà (amor fraternal) però ha d'enfrontar-se a la llei imposada pel Rei que prohibeix que el seu germà siga soterrat perquè ha sigut un traïdor. L'amor contra la llei.

Tot açò va ser escrit fa molts segles. Però tornant a l'actualitat, des de fa algunes setmanes estic enganxat a una de les sèries americanes que ha tingut prou audiència els últims mesos que es diu Sis graus. Resulta curiós com un dels personatges de la sèrie, Damian, és un home honrat que en un moment determinat ha de delinquir per salvar al seu germà de la mort. Aquest fet li provoca un gran dilema entre l'amor al seu germà i el compliment de la llei. De nou: l'amor contra la llei. Un debat que ja feia pensar al públic de Sòfocles a la Grècia clàssica.

El amagats territoris de la ficció

El Territoris de la ficció segur que estan en un món perdut i amagat. Això hauran pensat els programadors i responsables d'aquest programa que Punt 2 (el segon canal autonòmic valencià) i per això l'ha col·locat el dimarts a la nit. Sembla que fer programes relacionats amb la literatura siga per ells una cosa il·legal i per això han fet ben poca publicitat. O tal vegada he estat jo el que no ha vist res que l'anuncie per cap lloc. De fet, he de confessar que encara no l'he vist. M'estic perdent alguna cosa interessant? Espere que la meua inconscients decisió de no vore el programa no acabe esdevenint una decisió de trellat.

Ja que és un documental que parla d'autors literaris li farem un poc de publicitat: Territoris de la ficció, és una sèrie documental centrada en diversos autors literaris i l'espai físic que conforma la geografia de les seues obres. Els Territoris de la Ficció pretén indagar en els llocs reals d'on sorgeixen les ficcions literàries i els seus personatges. El plantejament consisteix a visitar eixos llocs acompanyats de l'autor, que anirà descobrint les fonts d'inspiració dels seus textos, ja siguen carrers, edificis o personatges.
De fet, el passat estiu em vaig trobar a Josep Lozano que anava pel barri del Carme amb un xicot amb una videocàmera i un altre amb un micro, i fugisserament ens va dir que era per un documental per a Punt 2. Ara ho lligue tot. De fet, si mirem el llistat d'autors escolits són : Manuel Vicent, Vicente Molina Foix, Ferran Torrent, Pilar Pedraza, Carlos Marzal, Pedro Maestre, Enrique Cerdán Tato, Ricard Bellveser, Susana Fortes, Josep Lozano, Vicente Gallego, Rodolf Sirera e Isabel-Clara Simó.
Segons la web del programa els criteris de selecció d'autors ha estat:

"La selecció d'autors triada d’Els Territoris de la Ficció s'ha realitzat tractant de mostrar la versàtil realitat literària de la Comunitat Valenciana en l'actualitat. Entre els autors triats hi ha tant hòmens com dones, escriptors en valencià i en castellà, dramaturgs, poetes, assagistes i novel·listes. Autors nascuts dins del territori valencià i, fins i tot, en algun cas, fora dels termes geogràfics de la Comunitat Valenciana, encara que hi hagen desenvolupat la seua trajectòria. "

Personalment, em falten alguns i em sobren un altres, però tota pedra fa paret. Si ja hi ha pocs minuts per a la literatura, només falta criticar el poc que hi ha. Res, endavant i que la cosa no es quede amb aquests, ara que preparen una altra temporada de reportatges.

Si voleu vore un programa de llibres podeu fer una ullada a L'hora del Lector, de TV3.

La raó va començar amb les emocions

El passat diumenge es va publicar a El País Semanal una interessant entrevista a el neurocientífic Antonio Damasio, autor del llibre "El error de Descartes" i un des pares de la revolució que ha suposat la nova relació entre les emocions i el raonament.

A l'entrevista podem trobar afirmacions molt interessants, entre d'elles m'agradaria destacar una de les frases d'aquest premi Príncep d'Astúries 2005:

"Nosaltres som el resultat d'una combinació de raó i emoció, de fet, la raó sempre està informada per les emocions. La gran revolució ha estat veure que les emocions no estan per baix, sinó que emoció i raó van juntes. I una cosa encara més important: que les emocions van ser al principi i durant l'evolució, la base de la racionalitat. La raó va començar amb les emocions. Emocions com la por, la compassió o l'alegria ajudaren a les criatures vives a prendre decisions racionals."

Tal vegada no siga res de nou per molts de nosaltres, però de vegades també cal dir les coses que semblen evidents, i millor si les diu algú com Antonio Damasio.

Noves tecnologies, una porta per la nostra cultura

Demà, dissabte, fem la segona trobada presencial del curs foment de la lectura en la societat del coneixement, organitzat per la Fundació Bromera. La ponent de demà serà Laura Borràs, una persona que ens pot parlar molt sobre açò de les noves tecnologies i la literatura, que ens pot obrir una nova porta per a cultures minoritàries com la nostra.

La meua desaforada confiança i passió per les noves tecnologies fa anys que em consumeix moltes hores. Tots de menuts hem obert les joguines per vore com funcionaven per dins i poder entendre millor perquè actuen d'aquesta forma. Quan ets fan gran, a mi em passa, resulta molt interessant mantindre aquest interès per saber com funcionen les coses per dins i intentar entendre que s'amaga dins les caixes de l'ordinador o dins una gran entitat. Les "interioritats" sempre tenen el seu encant.

Però actualment, el ritme de creixement de les noves tecnologies provoca necessitats de reubicacions contínues. En el camp de la literatura a hores parlem de literatura digital, ciberliteratura... però encara no ens acabem de trobar ubicats. Laura Borràs, i el grup Hermeneia, porten molts anys investigant tot açò per poder oferir un camí clar i útil dins d'aquest panorama ple de nous descobriments continus i d'allaus d'informació que ens pot arribar a fer enfonsar en el mar digital.

I la pàgina 3?

Ahir es va estrenar el programa "Pàgina 2", un espai televisiu setmanal dedicat al món de la literatura. Personalment em va agradar el format, i un bon símptoma va ser que em va resultar fins i tot curt. I això és bo. Que un espai televisiu que parla de llibres resulte breu és molt interessant en aquest desert televisiu soterrat baix la sorra del fem generalitzat. Fins ara, quan ens han passat programes de literatura ens amollen una "pedra" de 4 "mestres" de la creació xarrant hores i hores, i hores... i la imatge que s'emporta un espectador és: si el programa de tele sobre llibres ja és avorrit, imagina si serà avorrit llegir un llibre. Gràcies senyors programadors per tants anys de campanyes antifoment de la lectura amb els sanchesdragons i companyia.

Pàgina 2 no és el millor programa de televisió del la història. Però esta posat a una bona hora, i està estructurat de forma dinàmica i àgil, a la fi és un programa de televisió, no? i això ja hauria de ser implícitament àgil i dinàmic.

Hui tenia ganes d'entrar a la seua pàgina web i tafanejar i entrar en blocs per vore diferents opinions sobre el programa. Però, sembla que els de Pàgina 2, han oblidat la pàgina 3 del programa: la pàgina web no existeix. Des de la nota de premsa ens envia a una lloc web que no té res a vore amb el programa. A la web de RTVE tampoc s'hi troba l'enllaç al web... desprès de l'estrena amb un cert èxit estan tirant aigua al mar.

Però no sigam tan pessimistes i esperem unes dies. Em quedaré, de moment amb la part positiva: almenys ja hi ha alguna cosa un poc més interessant a la televisió sobre llibres.

PS: Si parlem de programes televisius sobre literatura sempre recorde la gran intervenció de Fernando Arrabal al programa de Sànchez Dragó: "el milerenarimso va a llegaarrrrrrr" (i el wisky també).

Jutges

L'aplicació de la justícia és una de les activitats més més injustes que hi ha. El meu escepticisme no em permet més que posar en dubte moltes de les bases sobre les quals es separen categòricament de les coses que estan mal fetes o ben fetes. Qui em pot jutjar a mi? Qui sóc jo per jutjar a ningú?

Però, més enllà d'aquesta reflexió el que més em capficava hui és el tema del l'autojudici. La pitjor de les sentències és la que ens apliquem nosaltres mateixa. Hi ha persones que són tan dures amb elles mateixa que els passen la vida condemnant-se per aquelles accions que porten endavant i això els converteix en un invàlids mentals que s'amarguen a ells mateix i amarguen als altres. Així no és pot viure, si no estàs d'acord amb el que fas pega una portada i fes allò que t'abelleix, però no et metajutges, per que mai podràs ser honest amb tu mateixa.

Les situacions més kafkianes arriben quan un autojutge condemnat a cadena perpètua es troba amb un altra persona que decideix actuar com a advocat d'ofici per a rescatar-lo del seu odi intern.. "Eiii, que això que tu fas si que importa a molta gent, i val la pena" li dirà.I si realment l'escolta, el jutge abandonarà la pesada toga per convertir-se en el seu millor advocat defensor, aquesta és l'única forma de ser feliç: creure en la teua pròpia innocència.

Qui no guarda quan té...

Ha plogut i plou aquest dies al meu país. Alguns pobles ha eixit campions d'aquest lluita per vore qui recollia més aigua. No és res de nou, quasi tots els mesos d'octubre vivim episodis com aquest. És un poc paradoxal que els valencians estigam tot l'anys queixant-nos de la falta d'aigua i ara, en poques hores, litres i més litres. I jo ara tinc un dubte que intentaré resoldre el pròxim dijous preguntant-li am meu amic Pau que sap alguna cosa d'aquestes coses de Medi Ambient. Des de la meua ignorància em pregunte si no hi ha cap sistema per intentar conservar aquesta aigua que ha plogut aquests dies. Estic convençut que ha d'haver algun sistema per intentar aprofitar més l'aigua de pluja, però a major escala. (als patis de les cases de les illes he vist sistemes tradicionals per recollir aigua de pluja). Queda clar que al mes d'octubre plou molt i desprès a l'estiu falta aigua, i com diu la dita qui no guarda quan té no menja quan vol.
Però clar, estic segur que posar en marxa sistemes d'aprofitament d'aigua costarà diners, i els nostres polítics prefereixen gastar-se els euros en copes americas, formulasunos i coses semblants.... guardar aigua no es tan popular.
Tal vegada estic imaginant massa i tot açò no es pot previndre, ja ho preguntaré.

L'home manuscrit

Un dels títols que em ve més de gust llegir és la darrera novel·la de Manuel Baixaulí, L'home manuscrit. L'escriptor de Sueca es va emportar el premi Mallorca 2006, amb aquesta narració. Pel que he llegit a llocs com:Vilaweb, a Llegit, La Soca i a Llegeixes o enriqueixes?, entre d'altres, aquesta obra està a l'alçada de les expectatives que em va despertar aquest escriptor desprèrs de llegir l'anterior novel·la Verso, Premi Ciutat d'Alzira 2001.

Fa alguns dies alguns a la blogosfera valenciana surava de nou el tema de l'existència d'una generació de joves escriptors valencians. I van aparèixer les opinions de sempre: els escèptics, els entusiastes... Particularment considere que la trajectòria encetada per Baixauli és prou interessant per considerar-lo com una pedra de toc per a tots aquells escriptors valencians que intenten posar el cap. La nostra cultura, si vol sobreviure, està condemnada a ser una cultura elitista, i això demana treball i reescriptura. La cultura de masses ja està en mans dels espanyols. (Per endinsar-se en aquest tema recomane la lectura de El preu de ser catalans). I el cost de tindre una cultura elitista és trobar-se amb escriptors brillants als quals els tanquen moltes portes.

Quan es va publicar la novel·la Verso es van fer molts esforços per fer-la eixir a la llum pública i tindre un reconeixement als mitjans i al públic, però l'aposta no es van traduir en els resultats espertas d'acord amb els esforços i la qualitat de l'obra.

Per sort, Baixaulí ha tornat a escriure. A Verso un dels punt fort era el treball d'estructura de la novel·la i sembla que a L'home manuscrit també. Per cert, el títol de la darrera novel·la és molt més atractiu que el de Verso. Promet dir alguna cosa desprès de la seua lectura.

Alícia en el país de Frankfurt

Aquell que desitge travessar l'espill i creure que estem a un món millor és lliure per donar-hi el pas. Jo no m'ho crec. El meu escepticisme no em permet creure que el fet que els representants de Morella i Gandia a la fira de Frankfurt signifique la recuperació de València. Probablement la meua falta de fe en aquest inici del camí cap a la normalitat estiga provocat per les innumerables vegades que he escoltat aquesta cançoneta: “Ara tot serà normal”, “Per fi es reconeixerà la unitat de la llengua”, “Caminarem junts per ser més forts”, “Les reunions obrin una porta per a negociar...”. Variacions que enceten un mateix conte que repeteix sempre el final.

Sigam realistes. València està perduda, perduda i marejada per les forcs polítiques majoritàries que les governen i pels grups extremistes (de dreta i esquerra) als quals ja els hi va bé aquesta situació d'enfrontament per a continuar “lluitant” per la defensa de la unitat/secessió, baix la qual s'amaga la seua pròpia supervivència. Els del PP ja els hi va bé la seua estratègia, i els del PSOE continuen jugant al que han fet en aquest país des de sempre, jugar al “si però no”. Estem d'acord però no del tot. Aquesta indecisió també és part de culpa de la condemna que paguem actualment.

M'agradaria estar equivocat però la presència dels alcaldes valencians i socialistes no passarà de ser una simple bufada de núvols. Així que a fer-se la foto i casa xiquets, a tornar a plorar per el país que tenim i pensar el Montilla, perdò, volia dir en Sevilla, els noms s'assemblen tant. Mentre ells s'ho passen bé a terres alemanyes a cap mitjà de comunicació públic valencià apareix ni una paraula que recorde el gran esdeveniment cultural de Frankfurt. I allò que pareix als principals mitjans privats ha estat per alimentar les polèmiques de sempre.

En definitiva, al país de les meravelles de Frankfurt han viatjat: els tres mosqueters municipals socialistes per una banda , l'associació d'editors i l'Acadèmia valenciana per un altra, i ací es queda el nostre país viatjant a l'hiperespai del mesinfotisme i girant l'esquena a tot allò que passa a terres germàniques (ningú ho conta, només ho sabem els que mirem TV3).

Tinc tantes ganes que passe alguna cosa que acabe amb aquest escepticisme meu!

Enveja de Frankfurt

Veure el programa "La nit al dia" de la Mònica Terribàs em desperta hui una certa enveja. En primer lloc pel tema que tracten hui per obrir el programa: la inauguració de la fira Frankfurt, amb el discurs de Quim Monzó. En aquest tema l'enveja és per no poder anar, seria tot un somni estar per allà amb tant escriptors i editors; només per fer un passeig per allà enguany seria un somni. Però em dóna molta llàstima veure, un dia com hui 9 d'octubre, com la generalitat valenciana, ni el consell balear, ha donat suport a la representació oficial de la la cultura catalana a la fira alemanya. No obstant això, a les exposicions i a les representacions està ben presents valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell... Això demostra l'anormalitat de país on vivim?
L'editor de Bromera, Josep Gregori, ja ho deia hui en el seu discurs a un acte de lliurament d'un premi a l'editorial: "El cap i casal li ha donat l'esquena a la nostra cultura", i això ha provocat que al nostre país, a l'inrevés de tot el món, la industria editorial més important estiga a les comarques i fora de les capitals. I mentre aquesta situació lamentable vivim els valencians, les enquestes continuen diguent que els el PP obtindrà encara més vots a les pròximes eleccions estatals des de les terres valencianes perquè la percepció és que el govern de Zapatero ha fet poc pels valencians. Ningú recorda que el d'Aznar va fer menys encara. Mentre continuem donant el poder de decisió a Madrid no eixirem mai d'aquesta precarietat perifèrica.
I tancant el post amb el tema del programa de TV3, diré, com ja va dir una amiga en el seu blog fa algunes dies, que a València segur que hi ha moltes Moniques Terribàs per fer programes tant ben parits com aquest de La nit al dia. I que segur que hi ha professionals: guionistes, productors.... a la nostra televisió pública per fer-ne un igual o millor. Però, el que falla és la voluntat de fer aquestes coses, ací ens posen el Gran Prix amb Bertin Osborne i "los valencianos me siguen votando, Viva Valencia". I per a rematar la desgràcia, no es prou que no el fan aixì que ara el senyor Camps i la tropa pepera van a tallar-nos TV3. Més llenya, més llenya....

Fars

Els que em coneixen ja saben la meua atracció per aquests elements del paisatge. Hui m'he trobat amb una explicació que m'agrada d'aquesta fascinació pels fars:

"Per què ens agraden els fars?

Els fars ens agraden perquè són tan fàcils d’interpretar. Ens atrauen per una insuperable simplicitat simbòlica. Serveixen per orientar-se, la primera necessitat no fisiològica. De dies o de nits, a terra o a mar, ens reconforta veure’ls.

Com més fosca és la nit, més buida és la mar. Hi ha les estrelles i la lluna, potser, i hi ha el batec d’un far visible a ull nu des de coberta: la terra existeix i aquell far va ser construït pel dia que ens trobéssim en mar perduts o insegurs, necessitats d’una presència en terra ferma que ens garantís, si no el port, almenys la costa.

Un far és la materialització d’una dualitat primigènica, bíblica: hi ha la tenebra, però algú hi fa la llum. Hi ha el caos, però també hi ha l’ordre, hi ha la desorientació, però també hi ha el camí. La deriva i el rumb, el naufragi i la possibilitat del salvament.

Per això és natural que avui, quan veiem un far, trobem a faltar-hi el torrer. Altres automatitzacions ens deixen indiferents, però costa acceptar que ja no sigui una persona com nosaltres qui aixeca la barrera que divideix la nit entre solitud i companyia."

El fragment és de Toni Sala, publicat el Març de 2001 a Descobrir Catalunya

Medem i NY

La darrera setmana d'agost s'estrena l'última pel·lícula de Medem, "Caòtica Ana". El passat diumenge el Pais Semanal va publicar un interessant article del director. Llegiu-lo. No podré anar el dia de l'estrena a veure-la però només amb les paules de Medem ja tinc tantes ganes de veure-la. Com no podré anar a veure l'estrena promet anar a un dels carrers on es va rodar aquell mateix dia ja que estaré ben a prop, d'aquell carrer de Nova York..

Calamars arrebossats amb un toc de llimona

L'argument real que porta a l'escriptura és sempre un dels punts que intente esbrinar amb una certa assiduïtat . Ara per ara, l'escriptura l'entenc com una forma d'escapatòria de la vida real que no acaba d'omplir-me. La quotidianitat ha esdevingut el gran monstre que jo pensava que era i fagocita il·lusions i desitjos a un ritme sorprenent. No sé si he sigut jo mateix el que amb les meues temors he construït aquesta sensació d'angoixa vital. ÉS dur, molt dur conviure amb aquesta manca de perspectives i no sentir la comprensió que esperes a l'altra banda.

Ara m'ofeguen molt dubtes, som nosaltres el que construïm realitats virtuals que no s'ajusten al que tenim davant i quan menys ho esperem obrim els ulls i aleshores arriba la gran decepció. O tal vegada el que pense que és l'¡arrel de l problema ha de ser la solució, he d'escapar d'aquesta realitat que visc i no em sedueix construint un món a la meua mida? un món literari on jo puga sentir-me demiürg. És aquesta la solució?

Ara necessite respostes perquè em trobe totalment desorientat i orfe de desitjos. Tinc fam.

M'abelleixen un calamarets arrebosats amb un toc de llimona...coses de les nits d'estiu.

Parlant a orelles irreals

Tinc la necessitat de crear màscares humanes sota les quals amagar les meues obsessions. Més amagades. No tinc clar cap on aniran, i si serà profitós aquesta tàctica estratègia, però ara per ara és la única solució.
Aquesta vesprada he donat el primer pas per a crear el meu personatge: he obert un compte de correu electrònic. Li he posat nom de dona. Em resulta molt més pròxim poder li escriure a una dona que no a un home. Des de fa anys, moplt anys he mantingut intenses relacions epistolars amb dones. Recorde la meua adolescència plena de papers retallats i bruts de tinta tacada a ma que corrien per les aules de l’institut i per les bústies de les dones a les quals vaig estimar.
De fet, ara recorde amb enyor, que no és la primera vegada que invente una personatge sota el qual amagar la meua identitat. Fa anys molt anys, vaig inventar, a 4 mans, un personatge que escrivia recargolades cartes d’amor a xicotes que encara em trobe pels carrers del meu poble. Han passat anys, molts anys, però encara és manté viu aquest desig de dir per boca de personatges que no existeixen coses que porte amagades a dins.
Però ara no ho faré així, abans inventava boques que em furtaven les paraules que jo no era capaç de dir. Ara inventaré orelles que escolten allò que dic. Necessite algú que m’escolte, que em corregisca, que m’anime a tirar endavant en aquest complicat procés creatiu.

Taste, tafanege,tremole i toque.

Anote, avise, arreplegue i aparte. Revise, recorde, remoc i retorne. Mane, mire, mossegue i muir. Parle, propose, penetre i prou.

Recomane Estellés

El pròxim diumenge 1 de juliol, amb el diari Levante-EMV, tenim la possibilitat d'adquirir un recull de poemes de Vicent Andrès Estelles, un títol que es troba dins la col·lecció de la campanya Llegir en valencià. Com a tast d'aquest dolç regal deixe aquest poema:

Aquella olor que tenia el teu cos...

No era l’olor dels cossos que es perfumen.

Era una olor com d’aigua, elemental,

era una olor –ni tan sols era olor–

de netedat i pulcra intimitat,

una tendral netedat com de brossa,

fonamental, primordial, primera.

Abans de fer l’amor jo perseguia

a cada pam, damunt la teua pell,

la fascinant arrel d’aquella olor

que, molt golut, secretament m’atreia

fins arribar el moment del vertigen;

i com aquell qui es llença a una cisterna

o com aquell qui adelerat es dutxa

queia damunt el teu cos amadíssim

o te’m posava damunt el meu cos,

car el teu cos, molt sovint, em cobria

com una brossa, una pluja, propici.

No era l’amor, i era més que l’amor.

Era un amor de forestal origen,

era un amor com quan plou a la selva,

era un amor, tel·lúrica fondària,

fins arribar al principi dels arbres.

Llach i el viatge a Itaca

Estic trist, però content. Dissabte a la nit vaig veure el concert d'acomiadaments de Llach a Verges. Va ser un moment no oblidaré. Va tindre moment per a tots però, per motius personals, em quede amb el mom net que va cantar Amor particular. Encara m'esborrona recordar-ho:
Com t'ho podria dir....

Fa algunes setmanes vaig tindre el plaer de poder escoltar-lo en directe al meu poble, Algemesí. Ja he explicat en diversos moments l'elevat rau de responsabilitat que vaig tindre en aquest visita del cantant de Verges a Algemesí. Un concert com aquest és com el bon vi, a mesura que van passant els dies el record es fa millor.

Si em dius adéu...

L'acomiadament de Llach va ser un moment trist, però al mateix temps eufòric i tendre. El moment de ràbia m'ha vingut aquest matí. He llegit a El País un article sobre el concert, a La Primera li han dedicat una notícia, però els de Canal 9 res de res. Si ja śe que era d'esperar i que l'excepció hagués estat que li haguessin dedicat una notícia a Llach i no als japonesos borratxos de la Copa d'Amèrica que aquest matí es passejaven pel port de València. La trajectòria de Llach, cantant en la nostra llengua, bé mereix 30 segons dels seus. Tot i esperar aquesta actitud per part de la RTVV vull indignar-me i molt perquè si no ens indignem i renegem mai farem res. A base de xarop de canya i de manipulació ens volen callar i volen que donem la guerra per perduda. I jo vull mantindre viu el meu dret a indignar-me davant les injustícies.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca...

El poder panòptic

Em pregunte si actualment hi ha alguna relació entre aquest dos conceptes . Em voleu dir que Bush té poder perquè té saber?

El filòsof Foucault considera que el poder i el saber sempre han estat indestriablement units; són, de fet, inseparables i tota pràctica de poder és també una pràctica de coneixement. Els dispositius de poder sempre s’han instal·lat històricament en determinades modalitats de saber: “L’exercici del poder crea perpètuament el saber, i a l’inrevés, el saber comporta efectes de poder”. Un tema força interessant a l’actual política.

Un altre dels temes que tracta Foucault, i que crec fonamental en l’exercici del poder, és la seua capacitat per ser panòptic, es a dir, la seua capacitat per a passar inadvertit. Aquest característica és el principal antídot contra les utopies. El poder triomfa quan hom tendeix a considerar “natural” el que en realitat és cultural i après. Tothom considera “natural” que l’Estat exercisca el seu poder, de la mateixa forma que a l’edat mitjana tothom considerava “natural” que els nobles exerciren el poder. Hi ha, però, altres formes i altres camins per exercir i distribuir el poder, però aquell que aconsegueix tindre’l aprofita la capacitat “panòptica” per fer-nos creure que ell és l’únic que el pot tindre. Com diu Foucault , les relacions de poder tenen el caràcter de "grans estratègies anònimes que no hi ha ningú que les hagi concebut i molt pocs que les hagin formulat”.

Replicants

No em canse de recomanar i de veure la pel·lícula Blade Runner.

Un dels temes que tracta la pel·lícula i que més em capfica és la la definició d’allò humà.

A la pel·lícula de Ridley Scott els “replicants” són androides amb més capacitats físiques que els humans però amb la impossibilitat de mostrar emocions, són “individus”, són apàtics i no tenen la possibilitat de ser “empàtics”.

La missió del protagonista es trobar i eliminar a aquest replicants i per a localitzar-los (ja que tenen el mateix aspecte que els humans) ha d’esbrinar si tenen “emocions”.

Aquest tema i la dinàmica de la pel·lícula convida a l’espectador a plantejar-se de nou que significa el concepte humà. Què passaria si aplicarem la prova que fa el protagonista a moltes persones actuals? La intel·ligència emocional s’ha transformat en una fòbia per les emocions?

El model de societat urbana i occidental proposa una massa social freda i impersonal, però, no s’enfronta això amb el concepte de humà que tenim?

M’agradaria acabar amb una de les frases més emblemàtiques de la pel·lícula. Quan replicant va a morir i li posa en dubte al seu assassí la impossibilitat de tindre emocions:

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

Emocional

La psicologia s’ha preocupat en els darrers anys d’estudiar la relació entre l’emoció i el raonament. Fora de l’àmbit acadèmic el resultat d’aquest treballs va obtenir una elevada difusió amb l’obra La intel·ligència emocional que va publicar l’any 1995 (Kairos. Barcelona). No obstant, el primers estudis que van aparèixer sobre intel·ligència emocional els van realitzar en 1990 els investigadors Peter Salowey y John D. Mayer. Aquest dos psicòlegs la definiren com "la capacitat de percebre els sentiments propis i els de la resta, distingir entre ells i servir-se d’aquesta informació per a guiar el pensament i la conducta pròpia”.
Dins d’aquest debat que hem encetat, considere molt positiu acostar-se a aquest treballs de l’àmbit de la psicologia que intenten “controlar” i ”mesurar” els factor emocional , de la mateixa forma que es fa per a avaluar el Coeficient Intel·lectual.
Queda bastant clar que l’ésser humà és un “tot” on es conjuguen la part lògica del raonament i la part emocional. Per tant, saber conjugar a la racionalitat emocional cal afegir-li la emotivitat raonada. Amb la comprensió de totes dues podem acostar-nos més a descobrir com funciona el nostre cervell.