Aquesta vesprada tornava a casa en cotxe, desprès de treballar, i he baixat la finestra del cotxe, he canviat l'emissora de la ràdio on cada vesprada escolte les notícies i he posat una cadena que emetia cançons ben animades. He pujat el volum de la ràdio a un nivell elevat i he començat a intentar portar el ritme de la cançó colpejant amb les mants sobre el volant. No tinc sentit del ritme, ho reconec, però aquest gest denota que estic content. Portava un somriure contagiós a la cara,.
I per què aquesta inesperada felicitat? Primer perquè vinc de dies complicats. I segon motiu, i més important, hui és Sant Jordi. Alguns amics m'han preguntat quin llibre regalar, he preguntat a altres si ja tenien el llibre comprat, he encomanat roses...i he recordat els santjordis passats: els llibres que em van regalar i que ocupen un lloc privilegiat a la prestatgeria i la memòria, els llibre que he regalat i que no sé on descansaran , les roses que vaig regalar i que mai es marciran perquè continuen ben vermelles en els records. El dia de Sant Jordi és un dia de festa, i cal celebrar-ho. Regaleu llibres i roses (en plural) a tots aquells que estimeu. Feliç Sant Jordi!
dimecres, d’abril 23, 2008
divendres, d’abril 18, 2008
Foc
Ens reunírem uns quants amics en una casa de camp per a passar unes hores junts. Era un dia de pluja i feia un poc fred així que vam decidir encendre foc a la llar. La llenya estava a l'aire lliure i va costar una bona estona prendre-li foc perquè estava humida. Però, amb paciència finalment aconseguirem encendre una bona foguera. Ens va calfar tot el dia, però quan el dia començava a acomiadar-se i tots pensàvem en tornar a casa, vam tindre que escollir entre deixar de tirar llenya i que el poc s'apagués poc a poc o tirar-li aigua per a extingir-la ràpidament. La primera opció suposava passar els últims moments compartint converses i també un poc de fred. La segona opció seria molt més dràstica, però ens permetria tindre calentor fins al darrer moment, no obstant això, ens deixaria tota la casa plena de fum, perquè quan aboques aigua al foc provoca aquesta reacció. Alguns eren partidaris de la primera opció i altres, amb més preses, volien acabar allò per la via ràpida.
Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?
Sembla una decisió intranscendent, i segurament ho és. Però, de vegades, a la vida, quan saps que alguna cosa s'apaga has de prendre una decisió: o bé deixes de tirar més llenya o bé aboques un poal d'aigua freda. I sempre hi ha dubtes... Com apagar la flama que ja no escalfa per fer foc nou?
"Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou."
MMP.
dimarts, d’abril 15, 2008
Els pots de la memòria
La meua memòria és com un obscur magatzem, ple de prestatges amb potets de vidre tancats hermèticament on es guarden imatges congelades. De tant en tant, recórrec el magatzem i una olor enyorada em fa agafar a les mans un d'aquells flascó que porta allí molts anys. Li trac la pols amb la ma, i intente obrir-lo. L'acoste al pit i l'embolcalle amb les dues mans intentant girar la tapadora. Esforç inútil. Em done per vençut i acoste el pot a la cara per intentar vore que vaig emmagatzemar allà dins. El cristall translúcid del pot no em deixa reconèixer clarament que s'amaga a l'interior del recipient. Acluque els ulls per intentar esbrinar-ho. Per fi veig alguna cosa, i em retrobe amb els records que no tornaran:
En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.
No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.
En aquell pot de la memòria distingisc la imatge d'una persona que un dia se'n va anar, una amistat perduda. A la foto estem els dos en un plaça amagada d'una gran ciutat, asseguts en un banc, mentre esperem l'autobús. Vam passar moltes hores esperant, era tard i ja quasi no hi havia servei. Però, de vegades, les hores d'espera esdevenen un parèntesi vital entre dos fets, un temps que no existeix i per tant un temps que ens permet obrir la capsa dels somnis, de les il·lusions i de tantes i tantes coses que van quedant en aquest camí... I va ser en en aquell espai de temps que no eixistia, va ser en aquella parada d'autobús quan vam parlar d'aquell futur que tard o d'hora ens faria presents, de les oportunitats perdudes, de les ganes de viure, de la implacable necessitat d'estar junts, de l'inabastable conjunt compartit que havíem creat entre nosaltres, ..."no m'angoixes amb això ara" em va dir per a deixar-me tallat, i mentre es posava dret i deixava els peus a terra va sentenciar: "tot és circumstancial". Ara he entès que allò era un escut per amagar la seua por, però en aquell instant no vaig poder mirar més enllà. Per no posar-me a plorar desaforadament vaig decidir portar la conversa cap a una l'altra direcció per abandonar, sense escrúpols, enmig d'aquell desèrtic carrer la transcendència que havien adquirit les nostres paraules. Ens refugiarem de la rosada de la matinada i ens deixem dur per unes quantes banalitats trobades aquella nit. I va ser en aquell instant quan es va tancar hermèticament el pot de la memòria que tenia a les mans.
No podia vore res més allà dins. I ara, desprès de tants anys, em retrobe amb un moment així i tinc desig de tornar a viure'l, sobretot per poder respondre a la sentència final que em vaig engolir aquella nit: "no, no et vull angoixar, jo també tinc poc, però vull que sàpigues..." li diria. I torne a pronunciar aquestes paraules en veu alta, i torne a escriure-les en els papers per intentar treure'm de damunt aquest deute particular. Però, he de ser conscient que entre les meues intencions actuals i aquell instant hi ha un vidre translúcid i una tapadora hermèticament tancada que per molt m'esforce ja no aconseguiré obrir.
divendres, d’abril 11, 2008
Brain Training particular
Exercici mental per a dies avorrits:
Durant un dia comptar les dones (o homes) amb les que et creues i/o parles amb les quals podries follar (sexe per sexe).
Els resultats finals (qualitatius i quantitatius) poden ser molt profitosos per a reflexionar.
Durant un dia comptar les dones (o homes) amb les que et creues i/o parles amb les quals podries follar (sexe per sexe).
Els resultats finals (qualitatius i quantitatius) poden ser molt profitosos per a reflexionar.
dijous, d’abril 10, 2008
Líders i marejadors
El paper d’un líder és bàsic per a poder avançar I com a mostra només teniu que mirar el Partit Socialista Valencià, que porta uns quants anys en el desert a la recerca d’un vertader líder que porte l’organització cap a la dignitat. Però, a banda del món de la política, l’existència d’un líder és fonamental en quasi tots els aspectes de la vida: en la vida familiar, en la colla d’amics, en l’equip esportiu i evidentment també en el món laboral.
Per ser un líder és necessari complir una sèrie de requisits, que quasi sempre resten implícits. En un lloc de treball o en un equip de futbol sempre és fàcil detectar qui és el que porta la veu cantant i qui fa funcionar l’engranatge a la perfecció. Perquè una de les característiques fonamentals d’un líder és fer treballar al grup de persones que tenen al seu voltant, o fer-los que s’il·lusionen, i fer-los que avancen en les seues aspiracions personals... és a dir, saber treballar el grup per fer que les organitzacions, i les persones, cresquen.
Però, tan necessaris per a una organització són els líders com perillosos són els aspirants a líders que no ho són. Estic segur que quasi tots ens hem trobat en la nostra vida esportiva, laboral, personal... amb persones que creuen que són líders i en realitat són marejadors. Com quasi sempre, al futbol tenim sempre bons exemples de tots açò. L’actual entrenador del valencià era un aspirant a líder que li van donar tot el poder per fer i desfer I en lloc de triar el primer camí va escollir el segon. No ha sabut entendre la realitat de l’entorn, s’ha encabotinat en alguns temes que no són els punts claus per fer funcionar l’equip, no ha sabut traure el millor de cada persona, ha mirat més pels seus interessos personals que els de l’equip... i alguna que altra errada que acabarà pagant. En definitiva, que ha cregut que era líder i en realitat ha acabat com a “marejador” de l’equip. Per desgràcia, aquesta situació d’aspirant a líders que en realitat acaben en “marejadors” no només passa al món del futbol. Quan hi ha un líder que: té les coses clares al cap, que entén on estan les claus, que sap motivar a l’equip; aleshores tot sembla fàcil i tots estan contents. Però, quan hi ha un “marejador” els problemes creixen per tots els racons i aleshores cal tindre paciència.
dimarts, d’abril 08, 2008
Històries de Londres III. La torre de Londres
La literatura de vegades reescriu la història, i no deixa espai per la realitat. La visita a la Torre de Londres és un retrobament amb el passat de monarquia anglesa. Al costat del Tàmesis s'aixeca aquest complexe emmurallat on s'han viscut alguns dels episodis més obscurs de la història de Londres. Un monument força reconstruït que intenta mantindre viu per als visitants l'esperit de de l'edat mitjana anglesa. Va ser edificat en 1078, i és un dels tres monuments de Londres que formen part del Patrimoni Mundial (els altres dos són l'Abadia de Westminster i el Martime Greenwich).
Tot i que originalment va ser residència reial, poc a poc va passar a ser emprada més com a presó, sobretot a partir de què Enric VIII es traslladés al palau de Whitehall en 1529. Però, abans d'anar-se'n es va deixar allí a la seua dóna, Ana Bolena, que va estar tancada en un edifici conegut com la Queen's House, i desprès li van tallar el cap enmig del patí, just enfront de la finestra que ella veia cada matí al aixecar-se.
Un altres dels episodis negres que van passar en aquest emblemàtic lloc va ser la desaparició de Eduard V i del seu germà. Al principi d'aquest post, quan apuntava que la literatura escriu la història amb més credibilitat que la pròpia realitat em referia aquest episodi. Shakespeare relata en una de les seues tragèdies, Ricard III, la vida d'aquest monarca que apareix descrit com un home cruel i sense pietat. De fet, un dels episodis més durs és el suposat assassinat dels seus dos nebots per aconseguir el regnat. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV el 9 d'abril de 1483, Ricard quedà a càrrec dels seus dos nebots: el nou rei Eduard V, de 12 anys, i Ricard de Shrewsbury, de 9. Al cap d'uns mesos va fa arrestar i executar alguns consellers acusant-los de planejar l'assassinat d'Eduard V, i poc després feu traslladar a Eduard i Ricard a la Torre de Londres justificant-ho com una mesura per garantir la seguretat dels dos nens. Els escrits de l'època diuen que els primers dies es veien al dos xiquets per les finestres d'un dels edificis de la Torre de Londres conegut com la Bloody Tower. Però cada dia es veia menys als dos hereus de la corona anglesa. Finalment ni Eduard ni Ricard van ser mai més vistos. Diuen que anys més tard van aparèixer al voltant de la Torre dues capses amb els ossos de dos adolescents.
El 22 de juny de 1483 davant de la Catedral de Sant Pau es llegí una declaració de Ricard en la que assumia el tron d'Anglaterra basant-se en que el matrimoni d'Eduard IV havia estat il·legítim i que, en conseqüència, els dos nens eren bastards i ell era l'hereu a la corona. El 6 de juliol de 1483 Ricard fou coronat a l'Abadia de Westminster com a Ricard III.
La literatura es passeja per les estretes escales de la Bloody Tower per sentir l'angoixa dels joves hereus que mai tornarien a caminar fora d'aquells recinte. I també, per reviure la malenconia de la darrera mirada d'Anna Bolena, des de la finestra de la Queen's House, mentre escoltava com els soldats entraven en la cela per portar-la enmig d'aquella explanada on la sang regalimaria per la destral del botxí.
Tot i que originalment va ser residència reial, poc a poc va passar a ser emprada més com a presó, sobretot a partir de què Enric VIII es traslladés al palau de Whitehall en 1529. Però, abans d'anar-se'n es va deixar allí a la seua dóna, Ana Bolena, que va estar tancada en un edifici conegut com la Queen's House, i desprès li van tallar el cap enmig del patí, just enfront de la finestra que ella veia cada matí al aixecar-se.Un altres dels episodis negres que van passar en aquest emblemàtic lloc va ser la desaparició de Eduard V i del seu germà. Al principi d'aquest post, quan apuntava que la literatura escriu la història amb més credibilitat que la pròpia realitat em referia aquest episodi. Shakespeare relata en una de les seues tragèdies, Ricard III, la vida d'aquest monarca que apareix descrit com un home cruel i sense pietat. De fet, un dels episodis més durs és el suposat assassinat dels seus dos nebots per aconseguir el regnat. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV el 9 d'abril de 1483, Ricard quedà a càrrec dels seus dos nebots: el nou rei Eduard V, de 12 anys, i Ricard de Shrewsbury, de 9. Al cap d'uns mesos va fa arrestar i executar alguns consellers acusant-los de planejar l'assassinat d'Eduard V, i poc després feu traslladar a Eduard i Ricard a la Torre de Londres justificant-ho com una mesura per garantir la seguretat dels dos nens. Els escrits de l'època diuen que els primers dies es veien al dos xiquets per les finestres d'un dels edificis de la Torre de Londres conegut com la Bloody Tower. Però cada dia es veia menys als dos hereus de la corona anglesa. Finalment ni Eduard ni Ricard van ser mai més vistos. Diuen que anys més tard van aparèixer al voltant de la Torre dues capses amb els ossos de dos adolescents.
El 22 de juny de 1483 davant de la Catedral de Sant Pau es llegí una declaració de Ricard en la que assumia el tron d'Anglaterra basant-se en que el matrimoni d'Eduard IV havia estat il·legítim i que, en conseqüència, els dos nens eren bastards i ell era l'hereu a la corona. El 6 de juliol de 1483 Ricard fou coronat a l'Abadia de Westminster com a Ricard III.
La literatura es passeja per les estretes escales de la Bloody Tower per sentir l'angoixa dels joves hereus que mai tornarien a caminar fora d'aquells recinte. I també, per reviure la malenconia de la darrera mirada d'Anna Bolena, des de la finestra de la Queen's House, mentre escoltava com els soldats entraven en la cela per portar-la enmig d'aquella explanada on la sang regalimaria per la destral del botxí.
dimecres, de març 26, 2008
Històries de Londres II. Notting Hill
"El signe del Aleph, eixe mite borgià en el que tots els esdeveniments de l'univers ocorren simultàniament en un mateix lloc, concentra sobre el xicotet pujol de Notting Hill una tremenda tensió, una tram de forces oposades que generen vida, bullícia, creació, i ocasionalment, explosions de violència".
Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.
Un dels passeig preceptius per al visitant de Londres és el dels carrers de Notting Hill. L'obra de l'escriptor Martin Amis és una bona referència per apropar-se a la vida que es destil·la per les seues voreres. Unes precioses botigues d'antiguitats acompanyen la visita i anuncien el mercat que cada diumenge inunda el Portobello Road. En una de les vies perpendiculars a aquest emblemàtics carrer es troba Blenheim Crescent, un carrer on podem trobar una llibreria singular: Books for Coorks.
A la porta et trobes una menuda taula rodona blava amb uns quants llibres damunt i una cadira de fina estructura que no ofereiex seguretat però si hospitalitat. Si travessem la porta de la llibre emmarcada per una cridanera façana roja (les façanes de colors és un dels trets d'aquest barri) entrem en una estreta llibreria amb prestatgeries de fusta que acomoden milers de llibres de cuina de tots els països, de tots els estils, d'autor, receptaris, de postres, d'amanides...
Aquesta invitació culinària contrasta més en una país on la cultura gastronòmica no és precisament una de les seues fortaleses.
Els ulls fan un excitant viatge entre les apetitoses portades dels llibres conviden a deixar-se seduir pels sabors, especialment aquell on la xocolata banya els cossos nus d'una parella mentre el títol explica que la xocolata és millor que el sexe (de vegades no és necessari discutir per saber que és millor i fomentar la compatibilitat dels plaers, no?).
Però, aquesta llibreria no fa només olor a paper i cartró, des del fons de l'establiment sura per l'ambient un dolç i amable aroma a apetitosos menjars. Si caminen un poc descobrirem que una recollida cuina ompli la part final de la llibreria on un parell de cuineres vestides de blanc preparen plats i dolços extrets d'alguns dels llibres seleccionats de la llibreria. Quina gran campanya de promoció de la lectura, així és quasi inevitable emportar.se a casa alguns dels exemplars...
Compre un llibre, i deixe la llibreria amb amb el cap ple de paraules, el nas inundats d'olors i un dolç regust de xocolata en la llengua. Aquest seria un bon negoci per que em podria fer feliç: poder viure d'una llibreria de cuina, o d'una cuina de llibres, que és el mateix però no és igual.... Quins dos plaers!
A la porta et trobes una menuda taula rodona blava amb uns quants llibres damunt i una cadira de fina estructura que no ofereiex seguretat però si hospitalitat. Si travessem la porta de la llibre emmarcada per una cridanera façana roja (les façanes de colors és un dels trets d'aquest barri) entrem en una estreta llibreria amb prestatgeries de fusta que acomoden milers de llibres de cuina de tots els països, de tots els estils, d'autor, receptaris, de postres, d'amanides...Aquesta invitació culinària contrasta més en una país on la cultura gastronòmica no és precisament una de les seues fortaleses.
Els ulls fan un excitant viatge entre les apetitoses portades dels llibres conviden a deixar-se seduir pels sabors, especialment aquell on la xocolata banya els cossos nus d'una parella mentre el títol explica que la xocolata és millor que el sexe (de vegades no és necessari discutir per saber que és millor i fomentar la compatibilitat dels plaers, no?).
Però, aquesta llibreria no fa només olor a paper i cartró, des del fons de l'establiment sura per l'ambient un dolç i amable aroma a apetitosos menjars. Si caminen un poc descobrirem que una recollida cuina ompli la part final de la llibreria on un parell de cuineres vestides de blanc preparen plats i dolços extrets d'alguns dels llibres seleccionats de la llibreria. Quina gran campanya de promoció de la lectura, així és quasi inevitable emportar.se a casa alguns dels exemplars...
Compre un llibre, i deixe la llibreria amb amb el cap ple de paraules, el nas inundats d'olors i un dolç regust de xocolata en la llengua. Aquest seria un bon negoci per que em podria fer feliç: poder viure d'una llibreria de cuina, o d'una cuina de llibres, que és el mateix però no és igual.... Quins dos plaers!
dilluns, de març 24, 2008
Històries de Londres I
"Hi ha ciutats belles i cruels, com París. O elegants i escèptiques, com Roma. O denses i obsessives, com Nova York. Londres no pot ser reduïda a antropomorfismes. Segles de pau civil, de comerç pròsper, d'empirisme i cels grisos l'han fet indiferent com la mateixa natura. Tal vegada exagere. Tal vegada Londres siga una projecció del caràcter anglès. No hi ha sentimentalismes, ni balafiament de passió, ni veritats amb majúscules. Per una o per una altra raó, Londres reuneix les característiques òptimes per a que florisca la vida. És difícil no sentir-se lliure en eixa ciutat inabastable i al mateix temps recol·lecta, assossegada com la molsa dels seus racons ombrívols, on caben l'art i el seu revers tècnic, el kitsch, sense destorbar-se mútuament, on la Jústícia, eixe concepte perillós, metafísic i continental, pesa menys que la sensació d'escala humana del Fair play."
Fragment del llibre Histories de Londres d'Enric Gonzàlez.
Després de passar una setmana a Londres, conscient de la visió ocasionalment fragmentària del viatger , no puc evitar fer meues totes aquestes paraules d'Enric Gonzàlez, que ha fet de bon guia per la capital londinenca.
divendres, de març 14, 2008
La cançó de les 21 mentides universals
Desprès de tindre que escoltar durant tantes setmanes de campanya electoral una tirallonga de mentides i promeses. Desprès dels resultats aclaparadors a terres valencianes. Desprès de tindre que suportar hui nous mitings electorals des del balcó de l'Ajuntament de València (amplificats per la televisió autonòmica del PP, Canal Nue, nóu). Desprès de tindre que suportar vore a Rajoy com "senyoret" que es passeja pells seus dominis i passa un dia de fallas del PP(de mascletà, dinarot i als bous). Desprès d'escoltar a Camps dir-li a Rajoy que "los valencianos" están con Rajoy, i oblidar que TOTS els valencians no han votat a Rajoy?
Desprès de tot açò hem queda indignació per descobrir que hem arribat a un punt on certs polítics no saben diferència que és ser un càrrec institucional representant d'un poble i que és ser el president d'un partit polític que es dedica a donar "noves glòries a Espanya"....
Per a no caure en la desesperació i l'angoixa el millor és buscar vies d'eixida per riure i sobreviure. I descobrir que dir mentides també pot tindre el seu toc d'humor... i si no mireu aquest intent de cançó (que mal toca la guitarra). Mentre escolteu la cançó podeu fer un test semblant al de les revistes d'adolescent per vore quantes mentides d'aquestes hem dit en algun moment de la nostra vida... riure´s de les pròpies misèries sempre és un esport sa... (és nota que és dijous i he vist Polònia).
Desprès de tot açò hem queda indignació per descobrir que hem arribat a un punt on certs polítics no saben diferència que és ser un càrrec institucional representant d'un poble i que és ser el president d'un partit polític que es dedica a donar "noves glòries a Espanya"....
Per a no caure en la desesperació i l'angoixa el millor és buscar vies d'eixida per riure i sobreviure. I descobrir que dir mentides també pot tindre el seu toc d'humor... i si no mireu aquest intent de cançó (que mal toca la guitarra). Mentre escolteu la cançó podeu fer un test semblant al de les revistes d'adolescent per vore quantes mentides d'aquestes hem dit en algun moment de la nostra vida... riure´s de les pròpies misèries sempre és un esport sa... (és nota que és dijous i he vist Polònia).
dimecres, de març 12, 2008
El derby avorrit
Viure victòries i patir derrotes diuen que és una experiència que sempre aporta alguna positiva. De fet, he escoltat més d'una vegada que d'on s'aprèn més és de les derrotes. Però cansa tant perdre i tornar a perdre...
El diumenge vam viure un nou derby electoral, perquè les eleccions al meu país i a l'estat espanyol sembla que s'ha convertit en els últims anys en un partit entre dos grans on no hi ha espai per a ningú més. Açò és com el Barça-Madrid que cada any ens volen vendre com el partit que decideix la lliga. Però, i que passa quan un València, o un Depor o un At. de Madrid es cola i s'emporta el títol? És una sensació especial per els aficionats dels equips més modestos, perquè sabem valorar molt més cada victòria ja que entenem l'esforç i el treball que implica cada efímer triomf.
Açò de la política es molt semblant al futbol ja que l'encontre electoral per la lliga del govern s'ha guanyat en un ajustat marcador. Mentre que en altres lligues autonòmiques, com la que es va jugar al País Valencià, el Partit Popular es va tornar a emportar el triomf per golejada.I ja són molts anys de superioritat aplanadora. En la política, i en el futbol, m'agraden més els patits disputats on hi ha possibilitats de triomf per als dos equips. Hi ha més emoció. Però, en la lliga valenciana hi ha un equip que porta molts anys emportant-se la victòria. Les raons? Perquè saben fer bé el seu joc, net o brut, legal o il·legal, en ètica o sense ètica, però el que compta és el resultat final. Perquè els rivals no saben a que juguen: al 4-4-2, al 4-3-3 o crec que juguen a que cadascú es col·loque on puga i a córrer. Perquè la sort sempre afavoreix al guanyadors. O tal vegada perquè de tant en tant als que sempre guanyen els xiulen un penal a favor inexistent...
Deprès de tanta derrota el que sembla evident és que no hi ha una única raó per explicar els nefastos resultats. I en moment de crisi esportiva ja sabeu que la solució sempre acostuma a ser fer l'entrenador fora, però i si l'equip de l'esquerra no té ni entrenador? a qui tiren al carrer?
El diumenge vam viure un nou derby electoral, perquè les eleccions al meu país i a l'estat espanyol sembla que s'ha convertit en els últims anys en un partit entre dos grans on no hi ha espai per a ningú més. Açò és com el Barça-Madrid que cada any ens volen vendre com el partit que decideix la lliga. Però, i que passa quan un València, o un Depor o un At. de Madrid es cola i s'emporta el títol? És una sensació especial per els aficionats dels equips més modestos, perquè sabem valorar molt més cada victòria ja que entenem l'esforç i el treball que implica cada efímer triomf.
Açò de la política es molt semblant al futbol ja que l'encontre electoral per la lliga del govern s'ha guanyat en un ajustat marcador. Mentre que en altres lligues autonòmiques, com la que es va jugar al País Valencià, el Partit Popular es va tornar a emportar el triomf per golejada.I ja són molts anys de superioritat aplanadora. En la política, i en el futbol, m'agraden més els patits disputats on hi ha possibilitats de triomf per als dos equips. Hi ha més emoció. Però, en la lliga valenciana hi ha un equip que porta molts anys emportant-se la victòria. Les raons? Perquè saben fer bé el seu joc, net o brut, legal o il·legal, en ètica o sense ètica, però el que compta és el resultat final. Perquè els rivals no saben a que juguen: al 4-4-2, al 4-3-3 o crec que juguen a que cadascú es col·loque on puga i a córrer. Perquè la sort sempre afavoreix al guanyadors. O tal vegada perquè de tant en tant als que sempre guanyen els xiulen un penal a favor inexistent...
Deprès de tanta derrota el que sembla evident és que no hi ha una única raó per explicar els nefastos resultats. I en moment de crisi esportiva ja sabeu que la solució sempre acostuma a ser fer l'entrenador fora, però i si l'equip de l'esquerra no té ni entrenador? a qui tiren al carrer?
dijous, de març 06, 2008
Paraules, paraules, paraules
Des de fa unes setmanes, les promeses , els debats, les "bajanades" inunden les mitjans de comunicació. Estem en campanya electoral.
Tot açò ja ho vam, viure fa uns mesos a les eleccions locals i autonòmiques. Els darrers resultats electorals a casa nostra van donar de nou majories absolutes, i això mai acaba massa bé. El fet de no tindre que negociar i dialogar amb altres acaba fent de les persones que tenen el poder una espècies d'éssers que creuen que caminen per dalt de la resta i només fan que mirar per damunt del muscle al món (siguen de dretes, esquerres o centre...). Mols polítics obliden que el poder i la fama són fruites de temporada, i que tard o d'hora sempre acaben podrint-se, i aleshores voldran tornar al camp a collir-les i s'adonaran que han estat tant de temps gaudint del seu regal que han oblidat anar a regar, a abonar i passar compte dels arbres, i ara ja no hi ha collita.
El que realment volia dir, és que aquestes setmanes de tanta campanya electoral el preu de la paraula és devalua molt, Tot s'hi val. I amb les mateixes eines que empra la literatura ara molts ens volen manipular i fer-nos creure que els hi donem la nostra confiança i ells ens salvaran del tot. I tot són paraules, paraules, paraules...
Tot açò ja ho vam, viure fa uns mesos a les eleccions locals i autonòmiques. Els darrers resultats electorals a casa nostra van donar de nou majories absolutes, i això mai acaba massa bé. El fet de no tindre que negociar i dialogar amb altres acaba fent de les persones que tenen el poder una espècies d'éssers que creuen que caminen per dalt de la resta i només fan que mirar per damunt del muscle al món (siguen de dretes, esquerres o centre...). Mols polítics obliden que el poder i la fama són fruites de temporada, i que tard o d'hora sempre acaben podrint-se, i aleshores voldran tornar al camp a collir-les i s'adonaran que han estat tant de temps gaudint del seu regal que han oblidat anar a regar, a abonar i passar compte dels arbres, i ara ja no hi ha collita.
El que realment volia dir, és que aquestes setmanes de tanta campanya electoral el preu de la paraula és devalua molt, Tot s'hi val. I amb les mateixes eines que empra la literatura ara molts ens volen manipular i fer-nos creure que els hi donem la nostra confiança i ells ens salvaran del tot. I tot són paraules, paraules, paraules...
dissabte, de març 01, 2008
Que ens enamora
El tòpic diu que a un home se'l pot conquerir per l'estomac.
Si la frase la agafem al peu de la lletra podem caure en l'errada de considerar que l'art de la cuina es l'única matèria que una dona ha de controlar per assegurar-se l'èxit en els seus propòsits sentimentals. No obstant això, cal dir que som ja molts els homes que ens hem reivindicat en l'espai gastronòmic i hem assumit el paper de motor culinari de la casa (creació, mesura, precisió, composició, lectura -de receptes- i altres ingredients semblants fan de la cuina una activitat força engrescadora, almenys per mi).
Però també podem entendre la frase des del punt de vista més conceptual, i concloure que els homes tenim un estructura cerebral més elemental que les dones i per tant ens deixem dur més fàcilment pels estímuls bàsics, com el bon menjar. Això, a banda d'una realitat, és un fet de vegades positiu, però moltes vegades també resulta farragós.
Però tot açò venia per un dubte: Quines són les armes que pot emprar una dona per seduir a un home: el físic, una mirada, un gest... com ens han seduït a nosaltres? I amb paraules? Us han seduït amb paraules belles? Ens podem enamorar d'una dona que escriu textos que ens enganxen i que ens conquereixen? Estem enamorats d'ella o del seu geni literari? I si descobrim que el que ens ompli de plaer és poder gaudir de la seua genial capacitat per generar escrits que envaeixen tots els nostres sentits. Es pot conquerir a un home amb belles paraules? Jo no tinc dubtes.
Si la frase la agafem al peu de la lletra podem caure en l'errada de considerar que l'art de la cuina es l'única matèria que una dona ha de controlar per assegurar-se l'èxit en els seus propòsits sentimentals. No obstant això, cal dir que som ja molts els homes que ens hem reivindicat en l'espai gastronòmic i hem assumit el paper de motor culinari de la casa (creació, mesura, precisió, composició, lectura -de receptes- i altres ingredients semblants fan de la cuina una activitat força engrescadora, almenys per mi).
Però també podem entendre la frase des del punt de vista més conceptual, i concloure que els homes tenim un estructura cerebral més elemental que les dones i per tant ens deixem dur més fàcilment pels estímuls bàsics, com el bon menjar. Això, a banda d'una realitat, és un fet de vegades positiu, però moltes vegades també resulta farragós.
Però tot açò venia per un dubte: Quines són les armes que pot emprar una dona per seduir a un home: el físic, una mirada, un gest... com ens han seduït a nosaltres? I amb paraules? Us han seduït amb paraules belles? Ens podem enamorar d'una dona que escriu textos que ens enganxen i que ens conquereixen? Estem enamorats d'ella o del seu geni literari? I si descobrim que el que ens ompli de plaer és poder gaudir de la seua genial capacitat per generar escrits que envaeixen tots els nostres sentits. Es pot conquerir a un home amb belles paraules? Jo no tinc dubtes.
divendres, de febrer 29, 2008
Conversa
- Es talla, no t'escolte bé...
- Doncs res, ad(...), uidat!
- Adéu
Va acabar la conversa i es va apartar el telèfon mòbil de l'orella. Es va quedar mirant pantalla i va intuir que aquella havia sigut l'última vegada que parlaria amb ella. Va deixar el telefon a la butxaca i va pujar a l'ascensor, un espai que quasi sempre està fora de cobertura.
- Doncs res, ad(...), uidat!
- Adéu
Va acabar la conversa i es va apartar el telèfon mòbil de l'orella. Es va quedar mirant pantalla i va intuir que aquella havia sigut l'última vegada que parlaria amb ella. Va deixar el telefon a la butxaca i va pujar a l'ascensor, un espai que quasi sempre està fora de cobertura.
dimecres, de febrer 27, 2008
Regal dels oblidats als desagraïts que obliden
En aquest país nostre ni la mort de persones il·lustres mereix homenatges pòstums. No sé ni perquè m'ho pregunte, perquè dia rere dia veig com la indignació va cedint terreny a la indiferència. Però si bé ho pense, ja he pujat moltes vegades al tren de la indignació per fer un viatge cap a la estació de la indiferència. Em conec el paisatge de memòria.
Pense en les vegades que he sentit tanta ràbia envers algú o algun fet, i com a mecanisme de protecció personal he decidit optar per la indiferència. Alguns poden considerar que es tracta d'un fugida i una manca de maduresa, covard, ja ho sé, però que voleu que hi faça.
Crec que tos ens hem trobant davant una persona a la qual t'acostes amb tota la bona voluntat del món i et fot una bufetada moral. El pànic a aquestes situacions incòmodes ens fa posar-nos cuirasses que ens blinden i ens converteix en persones indiferents que prefereixen viure en un planeta imaginari abans d'acceptar la realitat.
Tota aquesta reflexió em ve desprès de la meua darrera fugida per per no endur-me la segona decepció del dia. La primera preferisc callar-la. Aquesta segona va vindre després de comprovar que al País Valencià no he trobat cap ressò desprès de la mort d'un dels poetes més rellevants de la nostre llengua. El passat dissabte va morir Josep Palau i Fabre, per sort per a nosaltres ell no va ser desagraït com ho han estat els valencians que no han ajudat a difondre el coneixment de la seu a obra i per això ens ha deixat la possibilitat de llegir, en la nostra llengua, poemes tants colpidors com aquest:
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.
Pense en les vegades que he sentit tanta ràbia envers algú o algun fet, i com a mecanisme de protecció personal he decidit optar per la indiferència. Alguns poden considerar que es tracta d'un fugida i una manca de maduresa, covard, ja ho sé, però que voleu que hi faça.
Crec que tos ens hem trobant davant una persona a la qual t'acostes amb tota la bona voluntat del món i et fot una bufetada moral. El pànic a aquestes situacions incòmodes ens fa posar-nos cuirasses que ens blinden i ens converteix en persones indiferents que prefereixen viure en un planeta imaginari abans d'acceptar la realitat.
Tota aquesta reflexió em ve desprès de la meua darrera fugida per per no endur-me la segona decepció del dia. La primera preferisc callar-la. Aquesta segona va vindre després de comprovar que al País Valencià no he trobat cap ressò desprès de la mort d'un dels poetes més rellevants de la nostre llengua. El passat dissabte va morir Josep Palau i Fabre, per sort per a nosaltres ell no va ser desagraït com ho han estat els valencians que no han ajudat a difondre el coneixment de la seu a obra i per això ens ha deixat la possibilitat de llegir, en la nostra llengua, poemes tants colpidors com aquest:
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.
dilluns, de febrer 25, 2008
Els diners dels valencians al servei de Rajoy
S'acosten les eleccions i a València el clima cada dia està més ennegrit, com l'oratge d'aquest dies. Quan fa uns mesos des del Partit Popular Valencià van rendir les seues armes a la batalla electoral de Rajoy no pensava que arribaríem a la manipulació descarada i absoluta.
Això és com quan algú es decideix a fer alguna cosa que no està bé. La primera vegada mira cap a un lloc i cap a un altre amb la por que l'enxampen. Si la primera experiència acaba en èxit, sempre hi ha la possibilitat de repetir i la segona ocasió que repeteix l'acció ja ho fa amb més soltesa. I quan descobreix que pot continuar amb cometent accions sense ètica i rep cap resposta aleshores actúa sense cap vergonya. En aquest temps electorals sembla que tot s'hi val: la mentida, la manipulació, l'aprofitament dels recursos públics..
Dins d'aquest panorama un dels que ha pujat un poc més el grau d'indignació és l'ús que s'està fent dels informatius Canal 9. El model que fins ara aplicaven als informatius era alternar notícies sobre desgràcies en diferents parts del món, crítiques al govern central i elogis sobre que bé és viu a la Comunidad Valenciana, amb la Fòrmula 1, la Copa Amèrica i tot allò que està fent Camps per a que vivim al "millor lloc del món". I aquesta estructura dària d'informatius acaba calant en els espectadors: Tots volem creure que el que tenim és el millor i que estem millor que els nostres són els més bons. Autoenganyar-se per a no vore les pròpies misèries és una eixida tan fàcil!.
Però des de fa unes setmanes, amb l'arribada de les eleccions el Partit Popular ha decidit deixar de bada aquesta manipulació súbtil del mitjans de comunicació públic per apostar directament per la teleprediccació. Han vist que fent el que feien ningú deia res i han decidit fer un pas més, Total, desprès de tot el que han fet personatges com Fabra o Alperi i no han rebut cap càstig en les urnes? Què pot passar ara per emprar Canal 9 per al fer la seua propaganda política? Els valencians som així de mesinfots.
Des de fa algunes setmanes tenim una iniciativa per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), i de la qual ja n'han parlat l'amic VK de Tirant a fotre i Vent de Cabylia.
Si teniu ganes de patir amb els vostres propis ulls tota questa manipulació podeu vore el canal de televisó per internet "RTVV manipula", on podeu vore resumides totes les accions més descarades de la televisió publica valenciana les últimes setmanes. Açò haurien de posar-ho a les Facultat de Periodisme!
I per a rematar el tema, ja no és prou en manipular el que vegem sinó que a més es vol tancar les portes a tindre visions des d'un altra perspectiva. Ho dic pel tema de l'anunciat tancament de TV3.
A Algemesí s'ha organitzat una comissió d'algemesinencs per la TV3, amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià, i han convocat als ciutadans d'Algemesí i a tots els valencians a concentrar-se el dijous pròxim 28 de febrer de 2008 a les 19:00h en la Plaça Major d'Algemesí per defensar el dret a rebre TV3 en les nostres cases.
Això és com quan algú es decideix a fer alguna cosa que no està bé. La primera vegada mira cap a un lloc i cap a un altre amb la por que l'enxampen. Si la primera experiència acaba en èxit, sempre hi ha la possibilitat de repetir i la segona ocasió que repeteix l'acció ja ho fa amb més soltesa. I quan descobreix que pot continuar amb cometent accions sense ètica i rep cap resposta aleshores actúa sense cap vergonya. En aquest temps electorals sembla que tot s'hi val: la mentida, la manipulació, l'aprofitament dels recursos públics..
Dins d'aquest panorama un dels que ha pujat un poc més el grau d'indignació és l'ús que s'està fent dels informatius Canal 9. El model que fins ara aplicaven als informatius era alternar notícies sobre desgràcies en diferents parts del món, crítiques al govern central i elogis sobre que bé és viu a la Comunidad Valenciana, amb la Fòrmula 1, la Copa Amèrica i tot allò que està fent Camps per a que vivim al "millor lloc del món". I aquesta estructura dària d'informatius acaba calant en els espectadors: Tots volem creure que el que tenim és el millor i que estem millor que els nostres són els més bons. Autoenganyar-se per a no vore les pròpies misèries és una eixida tan fàcil!.
Però des de fa unes setmanes, amb l'arribada de les eleccions el Partit Popular ha decidit deixar de bada aquesta manipulació súbtil del mitjans de comunicació públic per apostar directament per la teleprediccació. Han vist que fent el que feien ningú deia res i han decidit fer un pas més, Total, desprès de tot el que han fet personatges com Fabra o Alperi i no han rebut cap càstig en les urnes? Què pot passar ara per emprar Canal 9 per al fer la seua propaganda política? Els valencians som així de mesinfots.
Des de fa algunes setmanes tenim una iniciativa per una Radio Televisió Valenciana plural (ací), i de la qual ja n'han parlat l'amic VK de Tirant a fotre i Vent de Cabylia.
Si teniu ganes de patir amb els vostres propis ulls tota questa manipulació podeu vore el canal de televisó per internet "RTVV manipula", on podeu vore resumides totes les accions més descarades de la televisió publica valenciana les últimes setmanes. Açò haurien de posar-ho a les Facultat de Periodisme!
I per a rematar el tema, ja no és prou en manipular el que vegem sinó que a més es vol tancar les portes a tindre visions des d'un altra perspectiva. Ho dic pel tema de l'anunciat tancament de TV3.
A Algemesí s'ha organitzat una comissió d'algemesinencs per la TV3, amb el suport d'Acció Cultural del País Valencià, i han convocat als ciutadans d'Algemesí i a tots els valencians a concentrar-se el dijous pròxim 28 de febrer de 2008 a les 19:00h en la Plaça Major d'Algemesí per defensar el dret a rebre TV3 en les nostres cases.
dimarts, de febrer 19, 2008
Baix mínims
Hi ha notícies que esdevenen com un virus silenciós que et contagia, i inexorablement, fan del teu esperit un bastió al servei de la desesperança i la infertilitat del teu esforç.
La notícia que m'ha provocat aquesta sensació és la publicada ahir, dilluns, pel diari El País, on destacava que l'índex de lectura en valencià està baix mínims, segons el según el Baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres de 2007 elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya. La malaltia provocada per la lectura d'aquesta notícia.
Aquesta notícia, com un virus, no contagia els esperits forts i preparats que saben que poden sofrir atacs, una malaltia és un procés de debilitació. I l'esperit dels que ens creguem açò de la cultura i de la lectura passa per una mala època. Plou sobre banyat. El signes de debilitat ja s'han anat mostrant des de fa anys, de fet fa algunes setmanes el sector del llibre aixecava la veu per denunciar l'oblit del govern Valencià respecte al món del llibre, els resultats d'aquella sembra no s'han fet esperar. Ací teniu la decebedora collita que ens porta el maltractament continu cap a la cultura.
I davant aquest panorama, per un moment tens l'esperança que tot açò farà reaccionar als representants polítics de la Generalitat Valenciana. Això seria el més evident en un país normal, però no al nostre. Amb tota la il·lusió del món vas a tocar a les portes de les institucions públiques valencianes per a presentar projectes engrescadors per fer remuntar els índex de lectura en valencià: "Lo siento pero la Directora General tiene problemas de agenda y no los puede recibir", "Envíeme un fax y ya le comuniacremos cuendo puede darles cita la Consellera".... i d'açò ja fa més de 4 mesos. Portes tancades, no hi ha reacció. Indignant!
Però, no caure'm en el desànim. Mire-m'ho per la part personal, i riure'm per no plorar. Si els índex de lectura en valencià estan tan baixos vol dir que encara tenim objectius que complir, i molta feina per davant. Si el nostre país tingués un índex de 100% de lectura en valencià no tindria feina ;)
La notícia que m'ha provocat aquesta sensació és la publicada ahir, dilluns, pel diari El País, on destacava que l'índex de lectura en valencià està baix mínims, segons el según el Baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres de 2007 elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya. La malaltia provocada per la lectura d'aquesta notícia.
L'índex de lectura en valencià estava en el 2006 en un 5,7%, una xifra més que preocupant. Però quan les coses van mal, sempre poden anar pitjor i en el 2007 l'índex ha caigut fins el 3,6%. Aquest fet ha provocat que la Comunitat Valenciana siga l'única de tot l'Estat Espanyol on ha baixat l'índex de lectura en la llengua pròpia de la Comunitat. A Catalunya i Balears l'index de lectura en català, es situa al voltant del 15%, mentre que a Galícia ha pujat del 3,6 al 3,9% la lectura en gallec.E ls únics que encara està per baix dels valencians són els bascos que estan en un 2,2% (tot i que han crescut respecte al 2006 on estaven en el 1,8%).
Aquesta notícia, com un virus, no contagia els esperits forts i preparats que saben que poden sofrir atacs, una malaltia és un procés de debilitació. I l'esperit dels que ens creguem açò de la cultura i de la lectura passa per una mala època. Plou sobre banyat. El signes de debilitat ja s'han anat mostrant des de fa anys, de fet fa algunes setmanes el sector del llibre aixecava la veu per denunciar l'oblit del govern Valencià respecte al món del llibre, els resultats d'aquella sembra no s'han fet esperar. Ací teniu la decebedora collita que ens porta el maltractament continu cap a la cultura.
I davant aquest panorama, per un moment tens l'esperança que tot açò farà reaccionar als representants polítics de la Generalitat Valenciana. Això seria el més evident en un país normal, però no al nostre. Amb tota la il·lusió del món vas a tocar a les portes de les institucions públiques valencianes per a presentar projectes engrescadors per fer remuntar els índex de lectura en valencià: "Lo siento pero la Directora General tiene problemas de agenda y no los puede recibir", "Envíeme un fax y ya le comuniacremos cuendo puede darles cita la Consellera".... i d'açò ja fa més de 4 mesos. Portes tancades, no hi ha reacció. Indignant!
Però, no caure'm en el desànim. Mire-m'ho per la part personal, i riure'm per no plorar. Si els índex de lectura en valencià estan tan baixos vol dir que encara tenim objectius que complir, i molta feina per davant. Si el nostre país tingués un índex de 100% de lectura en valencià no tindria feina ;)
divendres, de febrer 15, 2008
Catarsi d'identitat
Els espais de trobada sempre són llocs plens d’històries. Una estació de tren o un parc són entorns on quasi bé cada dia es creuen vides que aparentment semblen molts diferents. La identitat de l’escriptor Joan Daniel Bezsonoff és com un d’eixos punt de trobada on es s’empelten tres cultures diferents. L’escriptor (d’avantpassats russos, ciutadania francesa i sentiment català) viu a Perpinyà i reconeix que està partit entre les tres cultures. En els seus inicis, aquesta singularitat podia despertar un cert encant, però després de huit llibres publicats, ja ens demostrat que un talent com el seu no sobreviu per l’exotisme. Un obligat retorn als orígens, que tots fem en alguna ocasió de la nostra vida, ha estat el motiu que ha portat a Bezsonoff ha bastir el seu últim llibre, Els taxistes del tsar, on convergeixen la història del seu avi rus, la particular russofília de l’autor i l’estima per cultura catalana. Un còctel de ficció que esdevé tan real com la seua pròpia vida.
Al seua última obra ha apostat per un llibre més personal. Bezsonoff ha pujat al tren dels seus avantpassats russos per fer un viatge cap als temps de la caiguda dels tsars i de l’exili dels soldats blancs que van perdre la guerra. Eixe va ser el cas del seu avi Mitrofan que va nàixer a la ciutat russa de Vorònej el 1901, es va fer soldat de Nicolau II, en el bàndol dels perdedors, i desprès de la indefugible derrota va tindre que emigrar cap a Paris per acabar treballant de taxista, com molts dels russos que van emigrar a terres franceses.
Però cal tindre en compte que no estem davant d’una novel·la convencional, ni tampoc espereu una biografia i molt menys un dietari estricte. Ho és tot i no és res. L’obra està feta amb aquests trets elements, i d’aquesta barreja sap crear un el desconcert en aquells que no es deixen seduir per l’eixart de gèneres. Però aquesta curiosa conjugació esdevé la forma perfecta per destil·lar l’empelt d’identitats que atresora aquest escriptor.
Com en qualsevol intent de retorn al passat, Bezsonoff també s’ha trobat en els buits que deixa el pas del temps. I és allà on ha brollat la millor versió de l’escriptor de Perpinyà. La història de la vida del seu avi resulta la més atractiva, ja que com ha demostrat en anteriors ocasions sap fer un excel·lent ús dels elements històrics per a crear literatura. Com ell mateix ha reconegut, allà on no arriba la documentació, Bezsonoff ha tirat mà de la imaginació, i sembla un encert. L’avi es presentat a través d’un vidre translúcid des d’on l’observem com va oblidar la identitat cultural en el camí de fugida cap a Paris. Però, per l’altra banda i per un aparent atzar apareix en l’escena el personatge del germà de Mitrofan, Leonocid, per a posar el contrapunt i oferir-nos les dues acares de l’exili: Mitrofan oblidà els seus orígens i es deixa amarar per la cultura francesa. Eixe oblit voluntari de l’avi sembla que ha estat un herència involuntària que va rebre l’autor ja que durant molts anys, com ell reconeix al llibre, culparà de tot allò que li passa dolent al seu passat rus.
Però com ja hem avançat, davant l’exili hi ha un altra actitud més allà de l’oblit, i eixa és la representa el besoncle; Leonid, que va mantenir viva i activa la seua identitat russa.
Cal destacar que la part més novel·lística del llibre s’entremescla amb una mena de dietari, escrit en temps present i on Bezsonoff, ens confessa les seues digressions sobre el deler per aprendre la llengua russa i per poder llegir els clàssics d’aquesta cultura en la llengua original. A més, ens alguns capítols també es deixa dur per un aglomeració d’excessives i breus pinzellades que intenten traçar les rames del seu arbre genealògic.
En definitiva, un llibre amb un estil viu i captivador, amb una prosa dinàmica que esdevé un exercici literari de catarsi que tots hauríem d’encetar en algun moment de la nostra vida ja que “acceptant les meues contradiccions i l’aiguabarreig de les meues identitats, m’he reconciliat amb mateix”.
Ressenya publicada la Revista Caràcters núm 42
ELS TAXISTES DEL TSAR
Joan-Daniel Bezsonoff
EDITORIAL EMPÚRIES
Col·lecció: Narrativa, 301
Pàgines: 128
Any d'edició: 2007
dilluns, de febrer 11, 2008
Poda
Un matí de diumenge, aprofitant el suau sol d'aquest febrer, decidisc mamprendre una tasca que des de fa algunes setmanes tinc pendent: podar les plantes del balcó. Des de fa algunes setmanes aquestes habitants del meu humil tros de balcó semblava que havien perdut l'empenta amb la que creixien aquest estiu. Així que amb el poc bagatge agricultor que tinc em dispose a llevar aquelles rames que considere més dèbils, o massa velles, o excessivament retorçades... Sembla que l'hivern és l'època de fer aquest tasca al jardí i al camps, per així possibilitar que en arribar la primavera la planta aprofite tota la seua força en aquelles rames que nosaltres hem escollit com les millor per a ella. Em capfique en la feina, i l'absència d'experiència dóna el control total a la teoria. Aquesta si, aquesta no.... i aquesta rama de generi, no sé... està molt retorçada, però té un flor tan bonica, que faig?
Unes hores desprès, ja de nit, quan m'he netejat la terra de les mans pense en aquesta activitat de podar, podar és escollir. I em venen els dubtes: Hauré podat les rames correctes?
A la vida moltes vegades no tenim altra opció que podar si volem créixer i així omplim (i omplirem) moltes bosses d'escombraires amb les rames que un dia vam decidir tallar. No sabem si les rames que ara ja s'han podrit haurien estat millor que les que ara tenim al nostre balcó. Per sort i també per desgràcia, sempre ens queda un xicotet espai de dubte per saber si aquella rama retorçada però amb aquella flor tan bonica la hauríem d'haver tallat o no.
PS: Per cert, hui, 11 de febrer de 2008, "Parlant de Sirenes" fa 3 anys del seu primer post. Com a regal li he donat una nova foto de capçalera.
Unes hores desprès, ja de nit, quan m'he netejat la terra de les mans pense en aquesta activitat de podar, podar és escollir. I em venen els dubtes: Hauré podat les rames correctes?
A la vida moltes vegades no tenim altra opció que podar si volem créixer i així omplim (i omplirem) moltes bosses d'escombraires amb les rames que un dia vam decidir tallar. No sabem si les rames que ara ja s'han podrit haurien estat millor que les que ara tenim al nostre balcó. Per sort i també per desgràcia, sempre ens queda un xicotet espai de dubte per saber si aquella rama retorçada però amb aquella flor tan bonica la hauríem d'haver tallat o no.
PS: Per cert, hui, 11 de febrer de 2008, "Parlant de Sirenes" fa 3 anys del seu primer post. Com a regal li he donat una nova foto de capçalera.
dijous, de febrer 07, 2008
Juli Capilla guanya el premi Tardor
La premsa de hui ens porta una bona notícia. Juli Capilla ha guanyat el XIII Premi Tardor de Poesia. amb el poemari Aimia. L'obra es publicarà a l'editorial Aguaclara.Enhorabona!
Juli ha explicat que el títol del recull rescata una paraula que empraven els trobadors occitans per a designar a l'estimada i amiga, Aimia. En total el poemari arreplega 25 poemes i un epíleg, on segons avança Capilla ha reflexionat sobre una relació d'amor. L'autor ha destacat la presència de “la pulsió erótico-amorosa i el conflicte ètic i moral” recollida de l'obra de Ausiàs March i la influència de la “desinhibició” que ens transmet la poesia de Vicent Andrés Estellés.
Podeu llegir a Juli Capilla al seu bloc: Va de bo, cavallers!
Recull de premsa de la notícia del premi:
Juli Capila gana el premio Tardor con un poemario en valenciano al Levante-EMV
Aquest titular del Levante-EMV destaca el fet que el poemari estiga en valencià, de fet crec que en 13 edicions d'aquest premi de Castelló aquest és la tercera obra en valencià que ha estat premiada. Un fet que li dóna més valor al treball de Juli.
El valenciano Juli Capilla gana el Premio Tardor con su obra 'Aimia' a El Mediterraneo.
En aquest cas el diari de Castelló destaca el fet que no siga castellonenc i defineix al guanyador com "valenciano". Per experiència pròpia us dic que en aquesta redacció tenen prejudicis i volen deixar clar que valenciano és diferent de castellonenc, per a ells, molt diferent, i així ho fan notar.
Un altre apunt interessant és que en l'edició en paper trobem un foto de l'acte on vegem a Juli al lliurament del premi mentre parla l'alcalde de Castelló, el senyor Fabra. Podria contar-nos al seu bloc si a més del premi també va aprofitar per comprar loteria a Castelló (allí sempre toca, sobretot a alguns presidents de la Diputació) o per a apuntar-se al pròxim Trofeu de Golf de la Comunidad Valenciana que també es farà a terres castellonenques (al club del president de la Diputació de Castelló). M'oferisc a fer-li de Caddie.
Juli Capilla, con su obra Aimia, gana el 13 Premi de POesia Tardor que patrocina el Ayuntamiento de Castellón, des del propi Ayuntamiento.
Juli Capilla gana con 'Aimia' el XIII premio de poesía Tardor de Castellón, a Terra
Juli Capilla gana el premio de Poesia Tardor, al Bloc Poemas del Alma.
El mostre dels malsons
La setmana sembla eterna.. Ja porte sobre el muscle dos malsons.
Tot comença igual: Enmig de la nit, unes poques hores desprès caure al llit, em desperte de sobte.El ritme cardíac és alt, i una freda suor comença a relliscar per l'esquena. Els ulls se m'obrin de bat a bat, com aigua de sèquia que esclata una comporta per inundar el camp. Entre la vigila i el somni m'assec en un cantó del llit. No puc perdre temps. A palpentes isc de l'habitació i busque l'olor de menjar. Inexplicablement ha esclatat a dins meu una gana desmesurada. Camine pel corredor i comence a notar els primer tremolors. La força de les cames minva com un ciri que va apagant-se poc a poc. Per fi, davant de la nevera, rescate àpats prohibits que devore sense degustar. Cansat, desesperat i espantat m'assec al tamboret de la cuina i em quede mirant el rellotge digital de la ràdio. Són les quatre de la matinada. Ara escalfaré un poc de llet i esperaré que em retorne la son. Tornaré al llit i demà al matí em despertaré amb el dubte si tot ha estat tot un somni o sirealment fa unes hores vaig estar de nou abocat al precipici.
Ja porte dos nits en aquest malson. I ara que s'acosta la nit, com un xiquet poregós sent el pànic de tornar a tancar els ulls per si el dolç mostre que corre per dins meu decideix tornar a eixir de l'armari... em despertaré per escapar cap a la cuina?
Tot comença igual: Enmig de la nit, unes poques hores desprès caure al llit, em desperte de sobte.El ritme cardíac és alt, i una freda suor comença a relliscar per l'esquena. Els ulls se m'obrin de bat a bat, com aigua de sèquia que esclata una comporta per inundar el camp. Entre la vigila i el somni m'assec en un cantó del llit. No puc perdre temps. A palpentes isc de l'habitació i busque l'olor de menjar. Inexplicablement ha esclatat a dins meu una gana desmesurada. Camine pel corredor i comence a notar els primer tremolors. La força de les cames minva com un ciri que va apagant-se poc a poc. Per fi, davant de la nevera, rescate àpats prohibits que devore sense degustar. Cansat, desesperat i espantat m'assec al tamboret de la cuina i em quede mirant el rellotge digital de la ràdio. Són les quatre de la matinada. Ara escalfaré un poc de llet i esperaré que em retorne la son. Tornaré al llit i demà al matí em despertaré amb el dubte si tot ha estat tot un somni o sirealment fa unes hores vaig estar de nou abocat al precipici.
Ja porte dos nits en aquest malson. I ara que s'acosta la nit, com un xiquet poregós sent el pànic de tornar a tancar els ulls per si el dolç mostre que corre per dins meu decideix tornar a eixir de l'armari... em despertaré per escapar cap a la cuina?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)