Llach i el viatge a Itaca

Estic trist, però content. Dissabte a la nit vaig veure el concert d'acomiadaments de Llach a Verges. Va ser un moment no oblidaré. Va tindre moment per a tots però, per motius personals, em quede amb el mom net que va cantar Amor particular. Encara m'esborrona recordar-ho:
Com t'ho podria dir....

Fa algunes setmanes vaig tindre el plaer de poder escoltar-lo en directe al meu poble, Algemesí. Ja he explicat en diversos moments l'elevat rau de responsabilitat que vaig tindre en aquest visita del cantant de Verges a Algemesí. Un concert com aquest és com el bon vi, a mesura que van passant els dies el record es fa millor.

Si em dius adéu...

L'acomiadament de Llach va ser un moment trist, però al mateix temps eufòric i tendre. El moment de ràbia m'ha vingut aquest matí. He llegit a El País un article sobre el concert, a La Primera li han dedicat una notícia, però els de Canal 9 res de res. Si ja śe que era d'esperar i que l'excepció hagués estat que li haguessin dedicat una notícia a Llach i no als japonesos borratxos de la Copa d'Amèrica que aquest matí es passejaven pel port de València. La trajectòria de Llach, cantant en la nostra llengua, bé mereix 30 segons dels seus. Tot i esperar aquesta actitud per part de la RTVV vull indignar-me i molt perquè si no ens indignem i renegem mai farem res. A base de xarop de canya i de manipulació ens volen callar i volen que donem la guerra per perduda. I jo vull mantindre viu el meu dret a indignar-me davant les injustícies.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca...

El poder panòptic

Em pregunte si actualment hi ha alguna relació entre aquest dos conceptes . Em voleu dir que Bush té poder perquè té saber?

El filòsof Foucault considera que el poder i el saber sempre han estat indestriablement units; són, de fet, inseparables i tota pràctica de poder és també una pràctica de coneixement. Els dispositius de poder sempre s’han instal·lat històricament en determinades modalitats de saber: “L’exercici del poder crea perpètuament el saber, i a l’inrevés, el saber comporta efectes de poder”. Un tema força interessant a l’actual política.

Un altre dels temes que tracta Foucault, i que crec fonamental en l’exercici del poder, és la seua capacitat per ser panòptic, es a dir, la seua capacitat per a passar inadvertit. Aquest característica és el principal antídot contra les utopies. El poder triomfa quan hom tendeix a considerar “natural” el que en realitat és cultural i après. Tothom considera “natural” que l’Estat exercisca el seu poder, de la mateixa forma que a l’edat mitjana tothom considerava “natural” que els nobles exerciren el poder. Hi ha, però, altres formes i altres camins per exercir i distribuir el poder, però aquell que aconsegueix tindre’l aprofita la capacitat “panòptica” per fer-nos creure que ell és l’únic que el pot tindre. Com diu Foucault , les relacions de poder tenen el caràcter de "grans estratègies anònimes que no hi ha ningú que les hagi concebut i molt pocs que les hagin formulat”.

Replicants

No em canse de recomanar i de veure la pel·lícula Blade Runner.

Un dels temes que tracta la pel·lícula i que més em capfica és la la definició d’allò humà.

A la pel·lícula de Ridley Scott els “replicants” són androides amb més capacitats físiques que els humans però amb la impossibilitat de mostrar emocions, són “individus”, són apàtics i no tenen la possibilitat de ser “empàtics”.

La missió del protagonista es trobar i eliminar a aquest replicants i per a localitzar-los (ja que tenen el mateix aspecte que els humans) ha d’esbrinar si tenen “emocions”.

Aquest tema i la dinàmica de la pel·lícula convida a l’espectador a plantejar-se de nou que significa el concepte humà. Què passaria si aplicarem la prova que fa el protagonista a moltes persones actuals? La intel·ligència emocional s’ha transformat en una fòbia per les emocions?

El model de societat urbana i occidental proposa una massa social freda i impersonal, però, no s’enfronta això amb el concepte de humà que tenim?

M’agradaria acabar amb una de les frases més emblemàtiques de la pel·lícula. Quan replicant va a morir i li posa en dubte al seu assassí la impossibilitat de tindre emocions:

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

Emocional

La psicologia s’ha preocupat en els darrers anys d’estudiar la relació entre l’emoció i el raonament. Fora de l’àmbit acadèmic el resultat d’aquest treballs va obtenir una elevada difusió amb l’obra La intel·ligència emocional que va publicar l’any 1995 (Kairos. Barcelona). No obstant, el primers estudis que van aparèixer sobre intel·ligència emocional els van realitzar en 1990 els investigadors Peter Salowey y John D. Mayer. Aquest dos psicòlegs la definiren com "la capacitat de percebre els sentiments propis i els de la resta, distingir entre ells i servir-se d’aquesta informació per a guiar el pensament i la conducta pròpia”.
Dins d’aquest debat que hem encetat, considere molt positiu acostar-se a aquest treballs de l’àmbit de la psicologia que intenten “controlar” i ”mesurar” els factor emocional , de la mateixa forma que es fa per a avaluar el Coeficient Intel·lectual.
Queda bastant clar que l’ésser humà és un “tot” on es conjuguen la part lògica del raonament i la part emocional. Per tant, saber conjugar a la racionalitat emocional cal afegir-li la emotivitat raonada. Amb la comprensió de totes dues podem acostar-nos més a descobrir com funciona el nostre cervell.

Que fem amb els somnis?

Què fem amb el somnis? Que podem fer quan persones que fa molt de temps que no ens trobem venen als nostres somnis a dir-nos alguna cosa.

On està la raó en els somnis?

Els empiristes s’encabotinen en trobar raons i explicacions lògiques per a tot. I jo em pregunte que em poden dir si els conte que les nits que hi ha lluna plena una xica visita els meus somnis. Alguna nit fem l’amor, un altra em fa córrer pels racons de la seua casa perduda, altres xerrem tota la nit a la vora d’un mar....

Que faig en tots aquest somnis?

Deú o literatura, segons Pons

Són paraules només,
però aguanten el món
i reviuen fulgents
el passat d'una llàgrima
que tremola en els ulls
mentre plou sobre el camp
de la infància i tot
es desfà convertit
en la cendra d'un foc
(alguns li diuen Déu,
altres literatura).
Ponç Pons

La literatura és inútil

La literatura és totalment inútil si no ens serveix per actuar sobre el present i sobre el futur. El sentit estètic, el valor del contingut (dos pilars fonamental de literatura com a art) i L’enginy per associar i dissociar són els elements de creació.Aquest dies estic rellegint el meravellós poema La cançó de rem i vela de Sagarra (musicat per Llach) .

Resulta útil per als estudiosos de la literatura saber que ha motivat a l’autor a escriure aquest text, conèixer el context i el lloc dins la seua obra. Però, que fa que aquest poema siga útil per al lector de hui? La temàtica es manté viva però, hem de parar atenció en el sentit estètic (el ritme, les figures retòriques, la rima…) per entendre l’excepcionalitat del text, en la seua capacitat d’evocar alguna cosa en el lector. Saber interpretar tot açò fa útil la literatura.

Per revocar el argument inicial i provocador de la inutilitat de la literatura, res millor que llegir aquest fragment d’un text de Rene Huyghe , sobre l’Art podem aplicar a la Literatura,; el text diu “ L’art i l’home són indissociables. No hi ha Art sense Home, però tampoc home sense art. Por ell, s’expressa l’home més completament, es compren i es desenvolupa millor. Per ell, el món es fa més intel·ligible i accessible, més familiar. És el mitja d’un perpetu intercanvi amb el que en envolta, una mena de respiració de l’ànima mol semblant a la física, sense la qual no pot passar el nostre cos. L’esser aïllat o la civilització que no tinguen art estan amenaçats per una secreta asfixia espiritual, per na pertorbació moral”.

Frontera

La frontera dels 30 és una franja que ens descol·loca. Ara que en les festes puc veure a més joves de 18 a 24 anys fent “bajanades”, i que també veus a gent amb més de 30 amb els fills menuts et trobes entre dos mons.

Per una banda no has perdut, per complet, eixe instint de fer “animalades” i estar fins a altes hores de la matinada. Però el rellotge biològic et fa sonar l’alarma i et diu que ja no estàs ni físicament ni psicològicament per a suportar eixe ritme de festa.

Davant d’aquesta situació el que fas és mantindre el quasi per complet, menys en algunes ocasions que et tornes a dur per l’esperit “destroyer” i tornes a fer alguna que altra “animalada”.

Fets i contrafets a la setmana de Bous

Escriure des de dins de la setmana de festes d’Algemesí esdevé un tasca difícil. No només per la manca del temps (aquest dies l’agenda està molt atapeïda) però també per l’esgotament físic i psicològic que ens deixa aquesta festa.

Però no vull deixar de banda l’oportunitat de posar en aquest meu una reflexió al voltant de la inexistència de l’objectivitat. Hui apareix al Levante- Emv una notícia sobre una concentració antitaurina que es va fer ahir a Algemesí. (http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=233035&pIdSeccion=12&pNumEjemplar=3290). Si algú llig aquesta notícia pot pensar que va existir una batalla campal ahir en Algemesí. I no va ser així. Aquestes coses passen quan qui escriu les notícies no sap ni on està Algemesí al mapa i per tant no ha estat allà i es deixa dur per una única fon, i per tant una única visió del tema. Jo vaig estar allà i no diré que no va haver algun moment de tensió però no va ser tan espectacular com ens vol vendre el diari.
Vull aclarir que, personalment, no m’agraden els bous i jo seria totalment partidaro de l’abolició de les becerrades. I també cal dir que hi ha gent exaltada i sense raó en tots els llocs i en tots els bàndols.

L’objectivitat no existeix però seria bo que els mitjans e deixaren clar que la seua funció es vendre. La premsa del cor va començar arrel d’aquesta filosofia mediàtica: Hem de vendre

Onofre Fresquet, el cadafaler oblidat

Enguany és un any de celebracions per al cadafal Non Tinc Prou. Però en dins d’aquest 10 aniversari és just que fem un recordatori al cadafaler de la NTP, Onofre Fresquet. La seua aportació en la formació d’aquesta penya va ser fonamental i des dels primers anys va mostrar, amb el seu treball i la seua empenta, la identificació plena en aquest projecte cadafaler.

Onofre va se un dels fundadors de la nostra penya, en un oblidat local del carrer Nou on es va produir la primera reunió de l’amplia plantilla inicial. No teníem nom, i en una pluja d’idees aquest amic desaparegut va proposar que ens diguérem “Cadafal de la Plaça de Bous”. No era massa original, però va tindre la seua gràcia en aquell moment on l’abundant quantitat de botelles de vi buides sobre la taula i l’edat que teníem en aquell moment, 19 anys, va fer aquesta anècdota passés a la nostra història.

Però el nostre company Onofre va demostrar que era un tipus amb més trellat i per això vam decidir donar-li la responsabilitat de portar els comptes de la penya en els primers anys. Ell posava molta voluntat però els números no eren el seu fort. Això provocava que el primer divendres quan venia a la caseta ens deia “Tenim un milió de pèrdues”. Quines caretes de decepció que posàvem! Però com Onofre no ens podia veure així tornava a fer el números i descobria que havia tingut una lleu distracció. “Eii! Que tenim un milió de superàvit!!”, ens deia al dia següent. I tots la mar de contents. Així ens com portava els comptes el nostre estimat Onofre, sempre pensant en el bé del cadafal. Dins de l’àmbit econòmic no podem oblidar que ell va ser el percussor de les famoses bestretes dels cadafalers. Cal recordar quan ens deia a les reunions: “Tenim que avançar 300 euros per cap, però no patiu que desprès de la setmana de bous les tornarem”. I així ha estat des d’aleshores, cada bestreta que fem, sempre torna a la nostra butxaca, i de vegades amb interessos i tot!.

Per un altra banda cal reconèixer que de la ment d’Onofre han eixit les millors idees en aquesta història de la Non Tinc Prou. De la seua sublim creativitat ha nascut la tendència marcada pel disseny de les camises, polos i dessuadores en aquests 10 anys. Les samarretes sense mànigues, els colls de pico” desmesurats, els colors que no peguen o les talles que mai ens senten bé són algunes de les seues aportacions que tal vegada ara per ara no són enteses ni pels abonats ni pels molts dels cadafalers. Però això és el que els passa als grans genis de la moda: que sempre van per davant. Així ha sigut Onofre Fresquet, un avançat al seu temps.

Un altre exemple de la gran aportació d’aquest cadafaler oblidat ha sigut la seua activa participació en les presentacions, en les becerrades i en les carrosses. Es va destapar amb eixa presentació medieval fins als últims anys on ha fet reivindicacions de jocs tradicionals, passant per proposar que algú es vestís de vaca per que eixir des del corro. Però el públic de la plaça no va veure el seu geni per crear grans espectacles. També va intentar fer de “torero” en una becerrada, però el seu respecte als animals va fer que deixés la plaça enmig de la faena, (això i la lipotímia que li va entrar). A les carrosses el seu màxim exponent va ser quan va voler fer un homenatge als Beatles reinventant la imatges de la portada del submarí groguet. Finalment, quan es va adonar que el poble no estava preparat per a tanta creativitat va decidir transgredir els límits pixant al públic des de dalt de la carrossa. L’art de la provocació va ser una demostració més d’aquest cadafaler que ens ha acompanyat des de que vam encetar aquest projecte.

El nostre Onofre Fresquet va veure alguna cosa diferent en el cadafal Non Tinc Prou. Recordeu les seues paraules “Darrere de les nits de festa, alcohol i sexe; darrere dels moments d’angoixa, darrere dels pagaments hi ha un fet que ens fa seguir endavant, i és que cada any ens ho passem millor, no cal perdre mai aquest esperit”. Gràcies Onofre, mai t’oblidarem.

Qué viva Japón!

La combinació de tradició i modernitat és una de les aspiracions de molts dels dissenyadors de campanyes institucionals. Algemesí és un dels pobles que en els darrers anys ha emprat aquest lema per a fer promoció de la ciutat. Enguany, el lema es pot aplicar.

La part de la tradició la posa la Festa de la Mare de Deu de La Salut. Hui i demà, els carrers d’aquest poble són testimoni, un any, més, d’una de les manifestacions culturals més vives del país. La Muixeranga, els Tornejants, Les llauradores, Les pastoretes, la música de la dolçaina i el tabalet..... tot un catàleg viu de l’antropologia festiva de la mediterrània.

La part de la modernitat la posen uns japonesos. Enguany a la festa de la Mare de Déu de la Salut han vingut un grup de japonesos, amb les seues càmeres de vídeo i fotografia corresponents, de la Universitat de Osaka. Es veu que són del departament d’antropologia i venen a fer un estudi. Aquesta és la parta oficial, però, a aquesta parta també cal afegir la immersió culinària i festiva que estan fent.

Aquest fets no passarien de ser una simple anècdota si a la seua barreja no afegirem la influència que la publicitat opera sobre nosaltres. Si has vist la darrera campanya de la companyia Control per promocionar els preservatius Adapta podràs entendre quin nexe d'unió podem trobar entre la tradició i la modernitat. .. A l'spot televisiu de Control una parella tenen el do de generar electricitat amb la seua passió. Amb la seua activitat sexual posen en marxa els sistemes d’aparells elèctrics, els focus de grans estadis i finalment en un acte de “filantropia” decideixen il·luminar el casc antic per a un grup de turistes japonesos. Si! Japonesos!

Per tant, ara que Algemesí está en festes i necessita molta llum i que rep la visita d'uns japonesos, és el moment de dir: Que viva Japón!.

Esperarem els discursos d’aquest dies per veure si algú insta a la ciutadania fer "filantropia" a favor del turisme. Amb la necessitat d'energia elèctrica que patim en els darrers anys no estaria de més experimentar per veure si algú també diposa del do de la parella de l'spot. Això si que seria una vertadera combinació de tradició i modernitat.

La flaquesa

Tots tenim una flaquesa. Alguns la identificaran ràpidament si parlem de menjar. Però tal vegada ens coste una mica més trobar la nostra feblesa si parlem de persones.

La pel·lícula “La flaqueza del bolchevique” posa al descobert les debilitats que tots tenim a la nostra vida. Portat fins als extrems, que és des d’on millor es veuen els abismes, la història de la pel·lícula ens presenta a un home, interpretat de froma magistral per Luis Tosar, que es deixa seduir per una “lolita”, una seductora Maria Valverde. No és un relat d’un abús, ja que tant el protagonista com l’adolescent en són ben conscients del què es fan: ell és suficient noble per no intentar cap acostament físic amb ella. I la jove és sobradament intel·ligent per descobrir que ell no vol abusar d’ella. Quan tot ens fa sospitar que pot haver-hi una relació dolenta, aleshores brolla l’amor. Però els obstacles són més que evidents: les normes socials mai permetran aquest tipus de relació. I és ell qui ha de decidir. La única cosa que té és una brillant carrera laboral i acadèmica, ja que va renunciar a la seua vida personal pels diners i l’èxit. Però té por a trencar l’encís de la romàntica història d’amor que ha nascut entre ells. No es veu amb suficient força per provocar un enrenou al món d’ella. És una situació quasi tan paradoxal com la realitat mateixa: Tota la vida esperant-la i quan apareix no s’atreveix a fugir amb ella...

Però sempre està la il·lògica flaquesa. Eixa flaquesa que quan sona el telèfon a la matinada ens fa respondre amb un inesperat goig d’escoltar a la persona que està a l’altra banda. La flaquesa de renunciar a la por i la vergonya per veure el seu somriure. La flaquesa de deixar-se dur sense condicions, per uns ulls. La flaquesa és mirar una paret blanca i veure la seua cara. Tots tenim una flaquesa.

Un final aparent

El cicle vital al que estem tots lligats ens diu que ha d’haver un inici i un final per atot, tot comença i tot acaba, així és la nostra vida i així en agrada que siga tot; el llibres, les pel·lícules, un dinar... Tot allò que no segueix aquest esquema ens crea incertesa o no ens agrada.

L’amor diuen que també té un principi o un final. Això almenys avancen alguns psicòlegs quan diuen que l’amor com passió s’acaba com a molt en tres anys. I desprès esdevé altres coses com afecte, complicitat i altres succedanis que tots coneixem.

L’inici de l’amor tot més o menys el podem descriure perquè l’hem patit: eixe formigueig per la panxa quan escoltem o ens trobem amb l’altra persona, el desig per veure-la que ens porta a amagar-nos per racons insospitats, els missatges convulsius, les cridades sense motiu aparent, les llargues hores d’insomni i en alguns casos (com el meu) la desaforada lectura de poesia.

Però per l’altra banda ens trobem en una complicació. Si es suposa que l’amor té un final: Com sabem que ha arribat el seu fatídic moment? Com sabem que hem deixat d’estimar a una persona? La complicació de posar el punt i final a l’amor és una de les principals dificultats de la nostra perquè allà on hi va haver sempre hi queda. De vegades és diuen que la distància, el temps o la desaparició de la persona estimada pot acabar amb l’estima. Però la realitat ens demostra que no és així.

Al tallar un tronc podem veure els anells i saber la seua edat i quan va patir algun esdeveniment important. Per tant, si a un arbre ja queda constància dels fets més importants de la seua vida com no voleu que ens quede als ser humans constància d’un procés tan rellevant com enamorar-se. Podem fer una nova capa i podem creure que hem deixa’t d’estimar a una persona, però sempre ens queden senyals sota l’escorça.

Canvis de Madame Butterfly

Madame Butterfly va ser rebuda malament pel públic, tot i ser una de les obres on Puccini havia treballat amb més esforç.

Anit es va fer al teatre Romà de Sagunt una representació adaptada per Ramon Oller d’aquesta obra de Puccini. En aquets cas PINKERTON era una dona i CIO-CIO-SAN, un home. Aquest canvi, aparentment, no representa moltes coses però si rellegim bé el libreto es podem adonar que hi ha més reflexions de les pot semblar a primera vista

Fingir

El poeta es un fingidor que finge constantemente,
que hasta finge que es dolor, el dolor que en verdad siente.
Y, en el dolor que han leído, a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido, sino sólo el que no tiene.
Y así en la vida se mete, distrayendo a la razón,
y gira, el tren de juguete que se llama el corazón.
FP.

L'oblit dels desagraïts

Quanta hipocresia. Em donen molta llàstima aquells que creuen que oferint una imatge d’indiferència neguen el seu passat. Són aquells que escolten, miren i dediquen silencis als que un dia els van posar el seu muscle per a ajudar-los a ser el que són i desprès ja no mereixem ni un gest d’agraïment.

Per sort, el temps posa a cadascú en el seu lloc. Això espere.

De totes formes, vull desfogar-se deixant constància de l’angoixa interna que provoca en aquells “tontos” que sempre estem per a posar el muscle quan algú ens ve a plorar i veiem que prop està l’oblit en la ment dels desagraïts. Quina llàstima no poder aplicar-los la seua pròpia medicina. No puc.

Els que mai trauen les escombraires al carrer
moriran ofegats en la seua pròpia merda.

No quiero seguir siendo raiz en las tinieblas
vacilante, extendido, tiritando de sueñpo
Hacia abajo, en las tapias mojadas de tierra
Absorviendo y pensando, comiendo cada dia.

P. Neruda

Has perdut el temps?

Quina és la raó d’aquesta desesperació per voler esprémer el temps de vida? Vull aprofitar cada segon de l’existència?

Odie quan em diuen: “Has perdut el temps”.

Com que he perdut el temps? Això em posa de volta i mitja. I on va a parar tot el temps perdut? Tinc una premonició: jo crec que sota la platja de Xeraco hi ha un gran dipòsit amb de temps perdut. Tan de bo pogués arribar a ell per fer-me amb totes les hores, dies i anys que allà resten amagades, això si que és un tresor.

Tal vegada, aquesta dèria meua per la pèrdua de l’espai temporal posa en evidència que valor temps ocupa el primer graó de l’escala de valors. Puc perdre diners, partits, la cartera, una samarreta, fins i tot un llibre... però per res del món voldria perdre temps.

No obstant, en aquesta cadena de reflexions ara podria preguntar-me: I que és realment perdre temps?

Desconcertant procés de memòria

Les experiències de cada dia per un singular procés de selecció, inconscient en moltes ocasions, passen a obtindre la categoria de records. Hi ha esdeveniments colpidors que es comparteixen amb una massa social i que formen part de la memòria col·lectiva. Aquest cas resulta evident. però, a un nivell més personal, quin procediment determina que una experiència ha de passar a ser un record i quina ha de desaparèixer en l’oblit més absolut?

Segons la visió d’un químic aquelles experiències que desencadenen més reaccions són les que tendeixen a deixar la seua petjada a dins del nostre cervell. Però la pràctica desmunta aquest raonament.

Hi ha fets anecdòtics, detalls aparentment insignificant que ocupen una part molt rellevant dels nostres records. I per a complicar les coses un poc més, en determinats moments recordem amb especial insistència un fet que fins a eixe instant havia quedat en el silenci cognitiu.

Aquests dies d’estiu recorde especialment un anell que tenia una pedra de color taronja que m’agradava fer rodar sobre el dit. Ha d’haver alguna raó lògica que explique aquest rampell tan plaent com dolorós?

Far

Contemples avui un altre cop el mar

i té un color gris de vaixell enfonsat

amb peixos entrant i sortint

pels ulls de bou.

Ara al captard

a tu també el dia se t’acaba i cau

curt vol d’un avió de paper.

El far fa giravoltar lenta una llum

marcant intermitentment un camí damunt l’aigua

absurd i inútil raig

llançat al res negre horitzó

que ara ens separa.

Els records,

com les picades dels insectes d’estiu:

primer i per un instant fan mal, desprès

desapareixen.

Manuel Forcano

dolça condemna i amarga salvació

El símil de les arts escèniques em resulta molt útil i molt pròxim les coses que ens passen a la vida. Altres empraran els símils astronòmics, químics, futbolístics o matemàtics... però a mi sempre m’ha agradat més el del teatre.

En aquesta metàfora escènica-vital, tinc una especial paranoia per la meua posició en tota aquesta obra irrepetible. On estic? Sobre l’escenari actuant? A un seient veient l’espectacle? Al camerino? A la taula de control llum i so? O tal vegada estic a la taquilla venent entrades?

Aquest és el problema només es planteja quan descobreixes tots els racons del teatre. Quan només eres un espectador la teua funció és única: Has d’ocupar el teu seient i veure l’espectacle. Però, que ens passa quan sabem el que s’amaga darrer de les cortines?

L’especticisme és habitualment el primer símptoma d’aquesta situació. Sóc un desgraciats escèptics que no es creu els muntatges que li posa al davant la vida. A la fi aquesta malatia que em va encomanar un temps de joia esdevé una dolça condemna i i una amarga salvació.

“Quan s'ha vist la part del darrere d'un teatre de titelles, ja res no pot tornar a ser igual.”

Joan Garí, Senyals de fum

Necessitat de victòria

En algun moment de la nostra vida tots necessitem assaborir una victòria. Per a guanyar cal tindre a favor molts factors, però una de les premisses més importants que cal complir és tindre la sort de la teua banda. Per aprofundir més en aquest tema recomane la pel·lícula Match Point, crec que Allen ha fet una obra mestra en aquest film. El temps em donarà la raó o em farà un perdedor més.

Tornant al tema de la necessitat d’aconseguir victòries, us he de confessar que passe per una mala ratxa tennística. Des de fa un parell de setmanes, sols recull derrotes a les pistes. Això et fa entrar en una dinàmica de perdedor i desapareix tota la confiança en qualsevol cop que intentes. El saques no entren, les volees es queden en la xarxa, les boles llargues sempre cauen a l’altra banda de la línea... l’espiral es fa cada vegada més gran. Clar, des de fa algunes setmanes només jugue amb gent que en sap molt més que jo. Diuen que per a aprendre cal jugar amb els que en saben més i és així com et marques fites més altes i eleves el teu nivell d’exigència. Però el que no et diuen és que la derrota també et pot enfonsar i traure la il·lusió per lluitar cada punt.

Tots necessitem alguna victòria en la nostra vida. En la feina, amb la família, en els amics, en el sexe... en algun moment necessitem sentir la llorer sobre el nostre cap per a poder tirar endavant.. No crec que es tracte de grans victòries, de fet, en moltes ocasions el triomf no passa de que ens donen la raó en alguna discussió banal, amb eixa xicoteta dosi ja podem satisfer la nostra necessitat de triomf.

Les victòries són l’aliment de la fe, sense elles no hi ha fonament per creure en utopies. Però això se’m fa tan difícil creure que la religió que propugna uns creients abnegats i amb sentiment de pecadors derrotats. És impossible tindre fe sense assaborir algún tipus de victòria.

Jo necessite guanyar alguna cosa per tindre fe en les meues possibilitats. No sé si la guardó ha de ser extern o intern, però ha d’haver-hi guardó.