L'últim alé del dia

Et dedique l'últim alè del dia... estic esgotat desprès del llarg viatge que he patit en les últimes hores. Però aquest cansament no apaivaga el desig de deixar-te unes quantes paraules que tard o d'hora sé que llegiràs. Ha sigut un dia estrany, i ara m'envaeix una inexplicable sensació desconcertant. Hauria de desfer la maleta, però estic exhaurit. Les hores d'espera i els trasllats fan que les jornades com la de hui semblen que duren més de 24 hores.

Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.

En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.

I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.

Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.

Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.

Jo també tinc una Mort

Torne al llit, i com ja esperava, note la teua absència. No encerte a posar-me d'acord amb mi mateix si aquesta nit puc dormir cap a la finestra o deixant la mirada perduda en la porta del vestidor. Em costarà adormir-me, ho sé. El primer pas serà cercar el silenci, engolir-me el desig i intentar tornar als somnis que ahir vaig oblidar.

Intente apaivagar la respiració i relaxar els músculs arraulits pel fred, però ràpidament descobrisc que aquest no és el camí cap al món de Morfeu. Els pensaments brollen del meu cap com una cadena que mitiga els meu desig de dormir. Pense en els xiquets que a hores d'ara descansen agafats al coixí de la il·lusió, i enyore aquest sentiment d'innocència. I la cadena es mou... i em porta ara pels canals on es van escórrer les meues il·lusions. Endinse la mà en les fredes aigües dels temps passat per prémer amb els dits algunes d'aquelles nits que per uns instants vaig creure que tot allò seria etern. Però la cadena no s'atura, i en aquesta incerta cadència d'emocions és el torn dels naufragis.I ara les aigües del pensaments fracassats m'ofeguen, i jo intente salvar-me recitant-te els versos que alguns no sabran llegir... però me n'adone que no hi ha rima, no hi ha poesia que em salve de la mort. I de nou la cadena dels pensaments torna a girar....

Però, de sobte, el meu cos gronxa suaument sobre el matalaf. Què ha passat? Algú s'ha assegut als peus del meu llit. Em desperte corglaçat davant aquesta presència inesperada. I el veig a ell al peus del meu llit, assegut i amb la seua mirada assossegada. "No tingues por", em diu, "només vinc a cantar-te una cançó de bressol, a llegir-te versos per a salvar-te"...i em recita:

Jo tinc una Mort petita
meua i ben meua només

Com jo la nodresc a ella
ella em nodreix igualment

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

I respire el versos del poeta que descansa sobre els peus del meu llit, i compense de nou l'alè necessari per seguir viu. M'empasse les seues paraules, evoque les experiències que hem viscut És el moment de fondre els records per bastir una cuirassa emparadora. "Gràcies Estellés, ja pots marxar, amb el teu exemple bonhomiós has aconseguit temperar el meu esperit". I mentre el poeta s'esvaeix, jo pense que també tinc una Mort petita, i és d'allò meu, el més meu. I que també és molt més meua que la vida, i que amb mi va, i aquesta nit, amb mi se'n ve.

Espera

T'has despertat a la tercera vegada que sonava el despertador. Les dues primeres havies decidit donar-te una treva de cinc minuts més. Aquest matí no has posat la ràdio, ja sabies que faria fred i no et calia molta més informació. T'has regalat una dutxa amb aigua ben calenta, fins al límit de sentir una lleugera cremor als muscles. Desprès, un cafè amb llet, i et poses a torrar el pa per l'esmorzar. Has eixit de casa amb el temps mesurat per arribar a l'hora justa.

Al cotxe, vas pensant que hi ha dies del calendari que no no oblidaràs fàcilment, i hui pot ser un d'eixos. Escoltes alguna emissora de música, ja que continues fidel a la teua voluntat de no voler més informació que la que portes a dins. I quan menys ho esperes, ja ets al teu destí. Hi ha lloc al pàrquing. Deixes el cotxe i camines fins a un dels nombrosos bancs de la sala d'espera. Estàs nerviós, i estàs content. El teu torn no arriba a l'hora marcada, així que finalment decideixes comprar el diari. Fas una lectura en diagonal dels titulars i et trobes amb interessants articles sobre literatura infantil. Cansat d'estar en aquell banc t'aixeques i recerques la porta on tothom espera . Repasses les cares dels teus companys temporals anònims en aquella sala, i tornes a fer evident la teua convicció sobre les amagades històries que s'enfonsen en tots aquells ulls que pacientment esperen el seu moment. Hi ha pares que esperen al fill, amics que preparen una sorpresa a un company, mares que enyoren a la seua filla, germans que no han oblidat el seu compromís familiar, parelles que s'abracen als futurs compartits, i fins i tot , has vist a algunes persones solitàries que s'esperen a ells mateixa i no saben si finalment arribaran a temps.

Sense deixar-se res pel camí

Arribarà el dia, i serà un matí quan anuncien per altaveu el moment just. I eixirè a l'escala a corre-cuita, i entropessaré amb els graons. I mentre vaig baixant, dubtaré si m'he deixat la porta del pis oberta, o el foc encès, o si la pica s'inundarà d'aigua calenta. Ja vaig pel tercer. En la cursa cap a baix intentaré recordar allò que havia de dir-te, però oblidaré que no sabré com desdir-me. He arribat al primer pis. Ja quasi estaré davant de la porta i no sabré com rebre't: amb dos besos o una abraçada o un educat "com estàs?". Mai t'esperat.

No vull saber on porta açò, no vull perdre temps jugant a endevinaire. Aquesta titella ja no porta cordes, aquest espectador ja s'ha cansat de seure en el pati de butaques. I aleshores s'obrirà la porta i ens trobarem, em vindrà un perfum de misteris i goig.... estic nerviós, ho sabràs només veure'm.

Passats uns minuts, quan te n'adones que ja he recuperat l'alè, subtilment t'acostaràs per mussitar-me a l'orella: "No tingues pressa, que no ens de perdre res d'aquest camí". I així ha de ser, pujarem al cotxe, i en el trajecte ens vindrà de gust aturar-nos en una cafeteria. Jo demanaré un cafè sol amb sacarina i no vull saber el que tu demanaràs (això és cosa teua)....i aleshores et diré: "Hola, sóc Ricard, com et diuen?"

L'arròs per a qui el sap assaborir

Per seguir la línia de menjars que vaig començar el passat post... hui seguim amb un nou tema de menjars. En aquesta ocasió, el fet que ha despertat aquestes paraules ha sigut la segona paella de carxofes i faves de l'hivern 2009, que he preparat aquest migdia.... els comensals eren un bon grapat d'amigues i amics que ens hem reunit a la muntanya de Carlet... i sóc conscient que no queda del tot bé dir que el resultat final de l'experiència culinària ha sigut gustós, però així m'ho han dit.

Darrere d'aquest resultat final hi ha tota una preparació: Primer anar a comprar a la verduleria d'Anna, on Eduard em va vendre faves i carxofes (estem en plena temporada i es nota). Comprar la carn, l'arròs... i altres ingredients. I desprès, hui amb algunes mans per ací que ajudaven a pelar faves i altres mans per allà que tallaven les carxofes, hem anant cuinant aquest plat hivernal.

Desprès, com diu la dita, a la taula i al llit al primer crit. I davant la paella, mentre compartíem cullerades, complits i anècdotes del passat, m'empassat una cabòria que em capficava algunes hores abans. Mentre escoltava les felicitacions per la tasca, m'ha vingut al cap el pensament que sempre és positiu recollir els fruits de l'afany. Per a aquell que ha fet l'esforç, no hi ha més alta satisfacció que veure que allò allò que has donat, arribarà a algú que sap apreciar-ho i que en traurà profit. I aleshores, em pregunte: Per a què volem oferir un plat de carxofes i faves a persones que amb un insípid plat de créixens bords rebullits ja en tenen prou. Això seria com cuinar per a pelacanyes condemnats per la mesquinesa. No paga la pena. Allò que cal fer és donar el millor a aquells que saben apreciar-ho, i els que que compartíem hui taula ho sabien apreciar.

Per tant, tinc ben clar que no prepararé el meu arròs per aquells que no saben assaborir-lo. I aquells que hui ens posen males cares, ja vindran (el temps els portarà) demanant almoines, demanant les sobres que no han quedat.

Tot i això, sóc conscient que és una llàstima que aquests pobres d'esperit que recerquen la felicitat en pous d'ignorància estan tan amarats d'inòpia que no sabran entendre les meues paraules, fins i tot, crec que ni m'han llegit ni em llegiran. Tant em fa.

I tanque, com cal: Bon profit!

Menjar fora de casa

Les circumstàncies m'han obligat, durant les últimes setmanes, a menjar fora de casa. Aquest fet suposa uns inconvenients, però també uns avantatges.

Sobre els inconvenients tots en podríem dir alguns, com per exemple, els efectes sobre la dieta, ja que se suposa que per alguna estranya raó fer àpats fora de la llar ens porta a augmentar les racions quotidianes. No obstant això, sempre ens queda l'opció d'apostar per aquells aliments més saludables i així compensar el fet de menjar dos plats i unes afegides postres. Un altre dels inconvenients de dinar afora de casa és que desapareix de l'agenda el plaer de seure uns minuts al sofà, per fer una cafè.

Però, deixant de banda aquests i altres desavantatges, el fet de menjar fora de casa també et reporta, de vegades, agradables sorpreses com la que em vaig trobar la setmana. passada Crec que va ser dimarts o dimecres, no ho recorde. El fet va ser que estava per una barri de la ciutat on no havia estat abans, i quan es va fer l'hora de dinar vaig decidir posar un punt i a banda a la feina i complir amb el ritus diari de l'alimentació. Així que després de fer un parell de tombs pels carrers d'aquell desconegut barri, finalment vaig vore un restaurant amb una cert flaire antic, però que em va donar bones sensacions. Així que com les ordres de la meua panxa ja començaven a manar sobre qualsevol altre raonament, vaig seure en una taula menuda amb un mantell de paper sobre el que descansaven dues copes i dos plats. "Dinarà vostè sol", "Si, jo només"... Així va començar la conversa amb el cambrer que ràpidament em va donar la carta del restaurant. De llampada vaig repassar les propostes culinàries d'aquell local per adonar-me que no s'escapava dels convencionalismes de qualsevol altre. Però, de sobte a la darrera pàgina de la carta, em vaig trobar amb unes paraules que no havia llegit enlloc: "També pot demanar el plat únic i especial del dia. Pregunte al cambrer"... I portat per la curiositat, i amb la vergonya perduda, això vaig fer: "Què és això del plat únic?".. "Ara li ho explique. Mire el nostre cuiner cada dia inventa un plat nou i el prepara per als clients que ho demanen. Es tracta d'un àpat deliciós i únic que vostè no ha tastat ni tastarà mai en cap lloc, perquè ja mai més el tornarem cuinar ni ací ni enlloc". Davant aquella explicació vaig pensar que allò era una estratègia de venda, i amb un amb un lleu somriure i un to escèptic li vaig respondre: "No serà per tant, segur que algú més el pot cuinar". "Aquesta resposta ja l'hem rebuda en més d'una ocasió i li dic ben segur que tal vegada podrà tastar alguna cosa semblant, però mai tornarà a menjar-ne un altre totalment igual, ni amb el toc especial que li dóna el nostre cuiner. Però, li he advertir que açò també té el seu perill, perquè el bocam que li quedarà desprès de tastar aquest plat ja no el tornarà a sentir mai més. Vostè tria". I desprès d'aquestes paraules em va deixar un minuts sol davant la carta per a que acabés de decidir-me.

Aleshores, jo dubtava. Per una banda sabia que la vida m'oferia la possibilitat singular de tastar un suculent àpat, però, per què havia de ser una només una vegada? Vaig pensar que tal vegada per estalviar-me maldecaps hauria de renunciar a la novetat i quedar-me amb els plats convencionals, però, era eixa la millor solució? I després de donar-li voltes a aquesta inesperada situació, em vaig adonar que de vegades som nosaltres mateixa els que ens neguem la possibilitat de tastar coses excel·lents, perquè en realitat no pensem en el present, sinó que malfiem del futur i juguem a ser endevins de la incertesa que ens oferirà el demà.

Així que vaig tornar el ulls a la carta i vaig dubtant entre el pollastre al forn amb guarnició o el plat únic d'aquell dia.

Bitllet de tren

Presentar un projecte que has parit és ben complicat. És com presentar a un fill: què vas a dir que no siga bo? Doncs una cosa semblant em passa amb Andana Editorial. Sobretot perquè, de vegades estar tan a prop dificulta poder parlar-ne amb la perspectiva necessària per a valorar-ho com cal. Però, cal fer l’esforç d’agafar la distància suficient per a tindre perspectiva i presentar com cal allò que portes entre mans.

I per agafar distància, res millor que comprar-se un bitllet, en aquest cas de tren, i recórrer un poc de món per obrir els ulls i aprofitar millor les oportunitats que ens dóna la vida.

De fet, crec que ha arribat el moment de fer-vos una confessió. Des de fa uns mesos empre un vell bitlett de tren com a marcapàgines de les meues lectures. Tal vegada alguns penseu que no es tracta de cap originalitat perquè compartiu amb mi aquesta mania d’emprar els bitllets de tren per a marcar el punt on heu deixat la lectura... però, i ací ve la part de la confessió, aquest bitllet té una història pròpia... que ara vos contaré...

En realitat, aquest bitllet no és meu. Jo el vaig recollir fa molt de temps d’un altra persona, que va ser el primer que el va comprar. L’origen d’aquest bitllet me’l va contar mon pare. Resulta que hi havia un xiquet d’Algemesí que allà pels anys 60 estava estudiant en una escola de pietat i lletres. Eren uns temps complicats, amb una situació de postguerra, i per tant estudiar era quasi un luxe que ben pocs es podien permetre. I un bon dia, aquest xiquet que havia demostrat que tenia bones aptituds per a les lletres, va acabar els estudis obligatoris a Algemesí i va haver d’escollir: o bé anava a treballar a l’obra, que és el que volia la seua família, o bé comprava un bitllet per anar a Xàtiva a continuar els seus estudis i la seua estima per les lletres. Era una situació ben complicada... Però, sabeu què va escollir? Va decidir comprar-se aquest bitllet que hui em fa de marcapàgines...

I ara que vos he contat la primera part de la confessió, crec que he de contar-vos la segona part d’aquesta història. Es tracta de la part que explica com aquest bitllet de tren va caure a les meues mans. En aquesta ocasió hem de viatjar fins als anys 80, i tornem a ser-hi en un centre escolar d’Algemesi. Estem en una classe de vuité de la desapareguda EGB. El mestre de llengua i història convida un dels seues alumnes a eixir fora de l’aula per a mantindre una conversa particular. El jove estudiant, ple d’innocència, desconeix el motiu d’aquella xarrada. Una vegada fora, el mestre inicia el seu discurs sec i directe amb unes paraules que més o menys sonaren així: «Tu, Xoto Malaio, saps que pots traure molt més profit de tu mateix, així que no et distragues i vull vore com t’esforces, perquè clar com veus que amb poc que et poses ja t’ho traus, aleshores fas el justet i a viure, però tu saps que pots molt més, així que a currar»... I després de dir aquestes paraules, aquell mestre, es va posar la mà a la butxaca i va traure aquest bitllet de tren i li’l donà a l’alumne, mentre aquest jove es refregava els ulls plens de llàgrimes...

Però, com que no hi ha dos sense tres, em queda per contar la tercera part, i definitiva, de la història d’aquest bitllet. Una tercera part que té com a conseqüència l’acte del 20 de novembre de 2009 a la Biblioteca Municipal d’Algemesí, on vam presentar el llibre Ànimes de cotó en pèl i el projecte d’Andana Editorial.Un projecte editorial que naix, necessàriament, lligat al poble d’Algemesí.

Fa un temps comentàvem entre alguns amics que el nostre poble, Algemesí, presenta un nombre elevat d’escriptors i gent de lletres, per damunt de la mitjana d’altres poblacions. Els motius d’aquest fet podríem intentar esbrinar-los per intuïció, però estic segur que algun sociòleg avesat en podria traure raons que expliquen aquest fet. De tota manera, si em permeteu un toc agosarat, la meua opinió és que el nostre poble ofereix un entorn òptim per a deixar-se dur per la passió per les lletres. Algemesí té un privilegiat patrimoni social gràcies a una de les manifestacions culturals més rellevants, les processons de la Mare de Déu, i amb un esperit d’implicació popular molt destacat. I dins d’aquesta festa voldria destacar, i que em perdonen la resta de balls, la Muixeranga. El fet de construir torres humanes és alguna cosa més que una figura plàstica, és un fet que, inconscientment, basteix el caràcter d’un poble. I Algemesí això ho ha sabut mantindre i potenciar, i jo considere que això té inesperades conseqüències entre els seus habitants, com un interés i una implicació en la vida social i cultural. I clar, amb aquest patrimoni cultural, i amb aquest patrimoni d’escriptors, Algemesí mereix fer un pas endavant i tindre també una editorial per a donar difusió a tot aquest bagatge.

Per tant, tinc ben clar que Andana naix amb la vocació d’editar llibres i fomentar valors socials i culturals, però compartint l’esperit que fa possible alçar la Muixeranga... I ara i ací, és a mi a qui li ha tocat estar dalt d’aquesta torre de llibres i persones. I ara i ací sóc jo el que està fent de xiquet que obri els braços i alça un cama. Però cal tindre clar que, igual que en una Muixeranga, açò és possible perquè hi ha molts amics que estan a baix posant el seu esforç i suport per a fer-ho possible. I ara és el moment d’agrair-los aquest esforç, ara que tot comença a anar molt bé, i comencem a sentir els plaers que ens ofereix la vida (editorial). Però, mai hem d’oblidar que per arribar a aquest punt ha sigut necessari passar un temps d’incertesa, superar uns mesos inicials complicats amb entrebancs, però per sort, amb aquesta experiència he descobert que sempre hi ha amics disposats a ajuntar les mans per fer pinya, i per tornar a dir: «Amunt la Muixeranga».

I si hem parlat de l’entorn, ara es també el moment de parlar de la part més personal d’aquest projecte editorial. I això vol dir parlar de la col·lecció Valors, que s’enceta amb el llibre d’Enric Lluch. Com molts sabeu, i açò pot sonar a segona confessió, considere que he rebut la millor herència que un fill pot rebre: un exemple de vida dedicada a treballar per les persones menys afavorides de la nostra societat. Els meus pares han treballat de valent perquè les persones discapacitades intel·lectuals tingueren un lloc en aquesta societat, i clar resulta evident que el fill ha heretat una part d’aquesta preocupació social. I aquesta herència, més la desaforada passió per fer llibres, ha fet possible el naixement de la col·lecció «Valors». Una col·lecció que és un compromís per oferir als lectors obres de qualitat, divertides, plenes d’aventures, però amb una clara vocació d’educar i reflexionar per a ajudar-nos a ser millors persones.

La realitat actual ens demostra que la nostra societat reclama uns valors de convivència. El desenvolupament científic i tecnològic està configurant un nou panorama cívic, però no ens està ajudant en el progrés cap a una societat més justa i solidària. Per aquest motiu, en un futur no molt llunyà pensem que no solament necessitem invertir en noves tecnologies, sinó que també necessitarem una inversió en educació en valors. I així naix, aquesta col·lecció que comença amb el llibre Ànimes de cotó en pèl, per fomentar els valors de la integració i de la solidaritat.

I això és tot... a no... perdoneu, que m’he embolicat explicant-vos el projecte d’Andana Editorial, però no vos he acabat d’explicar com va acabar la tercera part de la història d’aquell bitllet de tren...

Recordeu qui va comprar el bitllet, no? Sí, aquell xiquet als anys 60 que va anar a Xàtiva... i després li’l va passar als anys 80 a un altre xiquet... Probablement molts ho heu suposat, jo sóc eixe xiquet dels anys 80 al que un bon dia li van regalar un bitllet de tren... Eixe bitllet, pel pas dels anys es va quedar dins d’un llibre en una prestatgeria, però fa uns mesos, la casualitat va voler que de forma inconscient tornara a obrir aquell llibre oblidat on dormia aquest bitllet... I aleshores vaig decidir que era el moment d’anar a l’Andana, i agafar un nou tren, de mamprendre un nou viatge. No tenia clar on em portava aquesta nova aventura, i crec que a hores d’ara, tampoc sé on acabarà, però estic segur que al tren pujaran molts amics i familiars i gaudirem molt d’aquest viatge de llibres.

Això sí, sabia que si aquest vell bitllet de tren em tornava portar de viatge, m’havia d’acompanyar aquell xiquet que allà pels anys 60 va decidir comprar-lo per anar Xàtiva. I així ho vaig fer, una vesprada vaig anar a casa d’Enric Lluch i li vaig dir: «Xoto Malaio, aquell bitllet de tren que tenies i que un dia em vas regalar a l’escola quan eres mestre meu, me l’acabe de trobar dins d’un llibre i vull tornar a anar de viatge amb ell, te’n véns?»... I ja sabeu quina va ser la resposta.

(Text de la presentació del llibre Ànimes de cotó en pèl, 20 de novembre de 2009, Biblioteca Municipal d'Algemesí)

Lleuger d'equipatge

Pense que ha arribat el moment. Una de les passes prèvies a encetar un viatge és preparar tot allò que ens endurem amb nosaltres. Hi ha persones que els agrada fer la maleta, però, també hi ha d'altres, com és el meu cas, que ens costa un poc més començar aquesta tasca que esdevé farragosa.

El primer pas és escollir la maleta apropiada. En aquesta primera decisió s'ha de tindre en compte alguns factors com: els dies que passarem fora de casa, l'oratge que ens trobarem o el mitjà de transport que emprarem. Amb aquestes premisses bàsiques i una recerca per les golfes, he trobat una maleta que compleix els requisits marcats. Aquesta és bona, em dic, és rígida i això farà que puga suportar els inesperats cops que un viatge em pot donar.

I ara arriba el torn del contingut, d'alló que cal posar a dins. En aquest cas la meua tècnica és posar a sobre del llit tot allò que crec que seria important emportar-me. Algunes samarretes de màniga curta per mostrar decisió davant d'allò desconegut, dues camises per mostrar-se elegant amb les sortoses emocions, una jaqueta que escalfe per estalviar-me el fred dels temps d'espera i solitud, un parell de pantalons vaquers per protegir-me de la fredor de les nits, alguns desvergonyits calçotets per insinuar el desig i unes sabates còmodes per trepitjar amb fermesa els nous camins que obriré.

I en el moment de tancar la maleta veig que queden alguns espais buits, espais que no ompliré amb el meu bagatge. I aleshores dubte, no se si omplir-la del tot o deixar aquesta folgança a l'equipatge.

I finalment, quan arriba l'instant de partir... em decidisc, i faig meus els coneguts versos finals:

Me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.

Cercles

ELL

La primera setmana del setembre passat, mentre esperava el seu torn per comprar el bitllet cap a Barcelona va seure en un d'aquells incòmodes bancs de l'Estació del Nord. Va intuir que tindria que esperar uns quants minuts, així que va traure de la bossa un llibre, i mentre l'obria per mamprendre la lectura va pensar que magnificar aquell temps d'espera era condemnar-se la impaciència.

Així que es va omplir el pulmons d'aire, i mentre esbufegava va intentar relaxar la respiració. Abans d'obrir el llibre va llençar una ullada exploratòria al seu entorn i va descobrir, davant seu, uns ulls desorientats de dona que cercaven a l'andana una destinació indeterminada. Inconscientment, va detectar que la mirada d'aquesta companya accidental es va fixar en el seu llibre, aquell feix de papers que havia aparegut en escena va esdevindre com una far enmig d'una munió humana. Amb un fugisser i quasi imperceptible colp d'ull ella va aconseguir llegir el títol del llibre, per continuar de seguida perdent la mirada entre tanta gent

Ell va obrir la pàgina on havia deixat la lectura, i de sobte va sentir com un poc de sorra s'esmunyia pels seus dits. Aquell llibre havia decidit emportar-se una mostra de sorra com un record insospitat de les moltes hores de platja que havien passat ell i el seu lector. Tot i que la primera intenció va ser netejar les pagines, finalment va decidir no traure aquella sorra, ja que a ell també li evocava les vesprades de lectura vora mar.




ELLA

Una vesprada qualsevol d'aquesta tardor, decidirà anar a fer un tomb pel centre. El canvi d'hora i l'arribada del fred farà que poc a poc el dia siga cada vegada més fosc. Passejarà pels aparadors, i pensarà que alguna peça d'abric no li vindrà malament, ja que ben prompte el fred de la nova ciutat serà colpidor. No es decidirà a quina botiga de roba entrar, com a conseqüència d'aquesta indecisió s'endinsarà en una llibreria. Serà com una treva, per poder donar-se el suficient temps per escollir sense pressió la peça de roba que necessita.

En aquesta visita comercial no planificada passejarà entre els prestatges de la llibreria sense cap objectiu fixat. Mirarà aquelles novetats i també tafanejarà per aquell racó per si troba alguna cosa interessant. Però, de sobte, els seus ulls es detindran en un títol i caurà víctima d'un insospitat sortilegi. Descobrirà que no es tracta de cap novetat, i tampoc recordarà haver llegit cap ressenya d'aquella novel·la...Decididament l'agafarà entre les mans i mirarà la data de publicació. Ja fa més d'un any. A més, el nom de l'autor tampoc li i evocarà cap obra anterior que puga haver llegit abans. Desconcertada davant aquell rampell convulsiu, se n'adonarà que no pot tornar a deixar el llibre al seu lloc. Així que caminarà cap a la caixa per rendir-se sense remissió aquell misteriós impuls, i s'emportarà a casa aquella novel·la i un insospitat desig de llegir.

La vacuna i el risc

Aquest matí m'han telefonat des de l'hospital per recordar-me que com a persona que es troba dins d'un grup de risc m'havia de vacunar. He escoltat, pacientment, les argumentacions que el tècnic sanitari em feia per a conscienciar-me de la necessitat de rebre aquest tractament preventiu que ell considerava un poc dolorós, però que a la llarga resultaria beneficiós per mi. Supose que aquest és el secret de la vacuna, no? Patir un poc ara, amb una lleu dosi de virus dolents, per estar preparat per a quan vinga l'atac massiu de virus. Es a dir, com un entrenament per a les defenses del cos.

A banda del tema concret de la vacuna, m'ha resultat curiós que em recorden telefònicament que estic dins d'un grup de risc. No seré jo qui pose en dubte els criteris de selecció que empra el sistema sanitari per a posar-me l'etiqueta de persona amb risc de... supose que de morir, però no ho diran així per per no espaordir als que estem en aquesta situació. Gràcies per la sensibilitat . No obstant això, estar en grup de risc també implica, d'alguna forma, ser arriscat, ja que necessàriament has d'enfrontar-te, quotidianament, al perill de seguir vivint. Permeteu-me la benevolència pròpia, tal vegada agosarada, de considerar que el fet d'estar abocat a un precipici dóna més empenta i valor a cada instant. De fet, no heu sentit mai un formigueig per tot el cos després de superar una situació de risc? Imagineu aquesta sensació cada matí al descobrir que hui, encara, estem ací. És genial. Fins i tot podríem considerar que viure una experiència arriscada ens fa sentir un poc més vius, perquè sabem que estem un poc menys morts.


No, no m'he oblidat del sanitari que m'estava telefonant per conscienciar-me de la importància de vacunar-me. De fet, mentre em parlava he decidit no tallar-lo per explicar-li que el fet de posar-me una injecció no anava a suposar-me una experiència traumàtica. Si aquest representant hagués mirat la meua fitxa hauria vist que una persona que es punxa cinc vegades al dia, es pot permetre la concessió (no diré plaer ja que puc apropar-me perillosament al sadomasoquisme) de fer-ne una més. Ja posats...

D'aquesta forma, quan me n'ha adonat que l'interlocutor havia acabat el seu discurs, què repetia per setena vegada consecutiva en aquest matí, he intentat alegrar-li un poc la vida fent-li alguna pregunta que l'ajudés a reivindicar el seu lloc de treball i sentir-se un poc més útil: "I desprès d'inocular-nos la vacuna contra la grip, no tenen pensat posar-nos vacunes per no patir tristor, malenconia, solitud, fam, angoixa, desesperació, pobresa, fam, odi o venjança...? Hi ha tantes pandèmies al món que encara no tenen vacuna! Aquesta grip ja està desfasada!". Des de l'altra banda de l'aparell telefònic no s'escoltava cap resposta fins que alguns segons desprès m'he emportat un resolutiu "Gràcies, que tinga un bon dia". I aleshores he deduït: "Segur que aquesta persona encara no s'ha vacunat".

Pinces

La vida et dóna sorpreses quan menys ho esperes. I la de hui ha sigut fa uns instants quan abans d'anar cap al llit he descobert que la rentadora que havia posat abans de sopar ja havia acabat. M'havia oblidat d'ella, però ella no s'havia oblidat de mi. Així que tossudament he carregat la safa i he fet el camí cap al balcó...

Mentre vaig estenent la roba, la pell m'anuncia que ja estan ací els primers freds de la tardor. Ja estan ací i no han preguntat si podien vindre, a més, amb ells porten la prematura foscor de les vesprades. És la mateixa tardor de sempre, però tal vegada per alguns en serà la primera i per altres serà l'última. La vida és un cicle, la vida és un cercle, em dic a mi mateix.

Ara pose una pinça a un calcetí, i veig que tal vegada és el moment de comprar alguns de nous. Mire endavant, i veig les mil i una llums de les finestres de l'edifici que s'alça cada matí enfront del meu balcó. Tantes famílies, tantes persones en aquell rusc farcit d'històries silenciades.

Ha arribat el torn d'aquesta camisa verda que vaig portar el passat dissabte, la penge en una perxa per a poder-la planxar millor, però abans me l'aprope a la cara per poder ensumar aquell olor a net que tant m'agrada.

I mentre vaig posant les últims pinces torne a pensar que la vida et dóna sorpreses, de vegades la sorpresa és una rentadora de matinada, però, de vegades també et dóna un inesperat cop de sort . Per tant, sempre cal tindre a mà algunes pinces, o bé per la roba, o bé per la felicitat; tot es pot estendre.

Aquesta nit tornarà

Entre al llit i deixe el telèfon mòbil sobre la tauleta de nit. Mire la pantalla per última vegada: no hi ha cap cridada perduda, ni cap missatge, però sé que és qüestió de temps. Aquesta nit em telefonarà.

Per una estranya raó he aconseguit endevinar les nits que vindrà. L'experiència dels anys tal vegada m'ha ajudat a desenvolupar aquesta intuïció. Em posaré al llit, llegiré un moment i probablement m'adormiré, ja que estic cansat, però això no importa. La vigília nocturna em manté en alerta, esperaré la inspiració que em portarà per llocs insospitats.

I mentre espere, evoque les nits que hem viscut junts, tan desconcertants, fan feridores i alhora addictives. No puc deixar de sentir-me inquiet i esverat. Recorde les nits que ha entrat asservint-me amb les seus paraules, mentre jo restava encisat pel goig que escapava la seua mirada i per la força contagiosa que irradiava, i davant tot açò no he tenia altre remei que redimir-me al monòleg del seu cos. També recorde les nits que venia carregada de silencis i em deia: "Parla'm", i jo li recitava els versos que mai escriuré. Tornen aquelles nits que entrava sense dir cap paraula, i em rebia a empentes brusques i llavis salvatges; i m'exigia la nuesa incondicional. En aquelles nits que la força li minvava i s'ha arraulia al meu cos reclamant una abraçada intemporal. També van haver altres nits que ens escapàvem d'aquest món. Jo eixia corrents de ma casa fins la cantonada, on ella m'esperava amb el motor en marxa. I en aquell viatjat cotxe fugíem als paratges invisibles on sentíem la fredor de les pedres, la constant humitat de les aigües del riu i la cruor de la terra fèrtil dels camps.

Són ja tantes les nits que hem sigut testimonis de l'ullal del sol mentre perdíem la consciència de les nostres íntimes fronteres.

Però, sé que aquesta nit la necessitat d'escriure em tornarà a traure del llit. Sé que està a punt de telefonar-me, és qüestió de temps...

Trencaclosques de 999 peces

Aquest pont d'octubre he estat a l'apartament que els meus pares tenen a la platja. En aquesta època de l'any, quan la tardor comença a abraçar amb més força cada dia, la platja és d'un dels pocs llocs que s'escapa de la decrepitud estacional i li furta al cel algunes llums agosarades que s'escapen vora mar. Un sol moribund plana per la sorra i els vents excel·leixen vora mar. Un territori que em sedueix, m'acarona els sentiments, i em convida a passar algunes hores al seu costat, sense dir res, només sentint la complicitat de saber-se prop.

I una vegada més, al visitar el pis de la platja he vist aquell vell trencaclosques que ja fa un grapat d'anys vam fer ma mare i jo un estiu. És un d'aquells de 1.000 peces que tant costa de fer. Desprès d'acabar-lo el vam portar a emmarcar i ara resta allà penjat a una de les habitacions. Observe amb atenció aquell trencaclosques i sense poder evitar-ho torne a fixar la mirada en aquella particularitat que fa que hi siga únic. Aleshores, evoque tot allò que va passar aquell estiu de fa un grapat d'anys quan vam finalitzar el muntatge . Desprès d'acabar-lo vaig descobrir que tenia una particularitat que em va empentar a telefonar a la fàbrica de joguines responsables d'aquell joc:

- Bon dia, mire he comprat un dels seus trencaclosques de 1.000 peces i resulta que he descobert que només tinc 999 peces i per tant em queda un lloc buit i no el puc acabar. Què puc fer? Em poden enviar la peça que em falta?

- Bon dia senyor. Moltes gràcies per telefonar-nos. Mire, això que ens demana crec que serà un poc complicat. Perdone que li pregunte, està vostè segur que la peça que no troba no estava a la caixa original? No l'haurà perduda vostè?

- No, segur que no, estic totalment convençut. Sóc molt mirat en eixes coses, a més hem revisat la casa amb exhaustivitat. Al trencaclosques original li faltava una peça.

- Bé, espere uns moments --aleshores em posaren en espera amb una melodia d'una partitura clàssica de fons mentre, probablement, aquella interlocutora inexperta consultava quina resposta m'havia de donar-- Disculpe, l'espera. No es tracta d'una situació habitual, però em pot dir quin és el seu trencaclosques.

- Si, és una foto en blanc i negre d'un carrer de Nova York. És una escena amb gratacels de fons on hi ha un grup d'homes treballant en equip per aixecar una biga d'acer, a més, hi ha molts cotxes per l'avinguda, i a l'altra vorera hi ha una parella fent-se un bes apassionat. Sap quin trencaclosques és? Doncs, la peça que em falta és just la que està al peus de la xicota d'aquesta parella d'enamorats.

- Si tinc el catàleg al davant. I em sap greu dir-li que aquest model ja no es fabrica i per tant ja no tenim peces per enviar-li.

- Aleshores, què he de fer? Així no es pot quedar la cosa! --Vaig respondre d'una forma més empipada, sobretot perquè en aquell moment em van vindre al cap totes les hores invertides per muntar-lo. Davant l'augment en la insistència de la meua demanda, la jove telefonista es va quedar uns segons en silenci. Probablement feia poques dies que treballava en aquell lloc i era el primer cop que s'enfrontava a aquella situació. Ningú li havia dit què havia de fer. De sobte, l'absència de cap paraula enmig d'aquella conversa es va trencar quan la novell interlocutora va decidir dir la seua:

- L'entenc perfectament, però si em permet voldria fer-li una reflexió. Vostè està enfadat perquè li falta una peça del seu trencaclosques, però no veu que en té 999. Tal vegada, en lloc de preocupar-se per la peça que li falta hauria de contemplar la imatge que formen la resta. Una imatge amb força i on es veu la companyonia que hi ha entre aquell grup d'homes treballadors. Si, té raó li falta una peça, però aquesta excepcionalitat fa que el seu trencaclosques siga únic.

Per uns segons em vaig quedar desconcertat. En primer lloc perquè no esperava que una telefonista em donés aquells arguments i en segon lloc perquè tot allò que em deia aportava tenia la seua lògica. Però, una vegada superada aquesta inesperada resposta, em va retornar la meua vesant de client descontent i vaig continuar lluitant pels meus drets.

- Si, si probablement té raó, però jo he pagat per un trencaclosques de 1.000 peces i aquest en té 999. Així que caldrà que em donen alguna solució, perquè jo vull tindre la imatge completa --Li vaig exigir. Aleshores, la meua interlocutora va apel·lar a un altre argument.

- Em sap greu però volia dir-li que ha de saber que de vegades una cosa inacabada és més bella que una cosa acabada. El seu trencaclosques obri una porta a la imaginació i demana un esforç a tot aquell que el mira. És com un a novel·la amb final obert o una pintura que no està acabada, on el lector o l'observador ha de ser qui ho complete...i això vol dir que ha d'implicar-se per crear --La meua interlocutora va entendre, pels meus silencis, que la cosa no anava bé. I tenia raó, aquella última reflexió em van deixar, de nou, sorprès. I aquell va ser en aquell instant de desconcert quan vaig començar a creure que tal vegada aquella jove arrossegava un toc de raó en les seus paraules.

Vaig meditar uns segons la nova proposta i vaig concloure que el meu trencaclosques havia de ser així: singular. A més, així oferia a cada observador la possibilitat d'imaginar el buit que havia deixat aquella peça desapareguda... Era el moment de concloure aquella conversa, però no podia evitar tindre un insípid regust d'insatisfacció, no obstant això, em vaig decidir a respondre a la xica de la fabrica de joguines, i li vaig dir:

- ...............

A l'altra banda

D'ací unes hores em despertaré, m'aixecaré i sonambulament em dirigiré com cada mati al bany. Em posaré davant l'espill i practicaré la rutinària ablució matinal. L'aigua és un bon antídot contra la feixuguesa de les parpelles. Hi haurà poca llum, ja que la foscor ja allarga el seus dominis a les primeres hores del nou dia.

Finalment, quan aconseguisca obrir els ulls descobriré que l'espill no em retorna la meua imatge. En compte d'això, davant meu apareixerà una desconcertant figura femenina que m'encisarà amb els seus ulls. Tot i que la reacció habitual hauria de ser la por o la sorpresa, no m'alteraré, jo restaré quiet, relaxat i amb un somriure compulsiu imprès a la cara. I sense dubtar, però també sense saber el perquè, li adreçaré unes paraules a aquella jove que em mira:

- Bon dia Alícia- li diré.

Amb el gest angelical i complaent del seu rostre en tindré prou per saber que m'ha escoltat. Aleshores, m'esperonarà:

- Ricard, avui és el dia. Has de creuar a l'altra banda. Has de vindre ací- em respondrà Alícia.

En aquesta ocasió, no podré evitar mostrar un gest astorat. Però, poc a poc aniré assumint el repte ineludible que m'acaben de proposar.

- He d'arreglar-me un poc, val? Dóna'm deu minuts i vaig- li sol·licitaré

No serà una resposta plenament conscient, seran unes paraules que es fonamenten en la plena confiança que tinc en ella. No m'aturaré ni un moment i començaré a preparar-me. Em dutxaré, m'afaitaré i triaré la roba adient. Em posaré un texans blaus i una samarreta blanca que em vaig comprar fa unes setmanes. Aleshores, tornaré davant de l'espill i em deixaré inundar per la pau que inoculen els ulls d'Alícia. Però, abans de travessar-lo em deixaré seduir per la por d'estar davant d'un abisme, i no podré evitar fer una darrera pregunta:

- Què trobaré a l'altra banda de l'espill?

I Alícia em respondrà:

- A l'altra banda et trobaràs tu.

Fent bolets

El calendari marcava que un diumenge com avui era el moment per encetar la campanya boletaire. Ens despertem de bon matí, preparem el dinar i pugem als cotxes amb un direcció establerta, la muntanya de Bicorp, però poc concreta, algun racó que fa un any estava ple de bolets.

La meua inexperiència en aquesta tradicional recol·lecció em converteix en un participant novell que desconeix el procediment, però que decideix fer fotografies i preguntar-ho tot. Les manies periodístiques mai es perden.

Portem cistelles de vímet per carregar la nostra collita. "D'aquesta forma, mentre caminem per la muntanya entre els foradets de les cistelles s'escamparan les espores dels bolets i faran possible que en cresquen més". Les raons de la tradició no són debades, em dic a mi mateix. "A més, hem de tallar els bolets per les tiges, ja que el més important dels bolets és allò que no es veu que queda baix terra. El que nosaltres ens emportem és com el fruit dels arbres, què la seua funció és escampar l'espècie per tot arreu". I tot seguit, observe com les mans del meu amic tallen amb cura un bolet.


Les abundants pluges de les darreres setmanes oferien un bon auguri per a la recol·lecció ds. A més, trobarem la terra humida i les zones ombrívoles i un poc amagades. Els elements jugaven al nostre favor.

Encetem la recol·lecció. Un dels nostres acompanyants fa de guia ocasional amb l'argument que l'any passat va trobar un oasi de bolets enmig d'aquelles muntanyes. Però, el pas del temps i les enrevessades similituds que tenen tots els estrets camins muntanyencs ens porten a deambular sense destinació fixa. Finalment, quan la memòria falla, ens llancem a l'aventura d'obrir nous camins. "Desprès de trobar-los, cal identificar-los per saber si realment són verinosos o comestibles", intuïa aquesta sentència, però mai està de més escoltar-la. I així ho fan, en cada bolet que trobem trauen la guia dels bolets i un navalla que fa de bisturí rural per disseccionar-los. És com un joc de posar noms, però amb una bona dosi de risc.

Costa trobar bolets enmig de las muntanya, i tots caminem amb l'esperança que quan menys ho esperem trobarem aquell racó infestat per aquests efímeres fongs.

Enmig de la recerca, mentre aparte romaní i altres plantes muntanyenques dels peus enraone amb mi mateix fins considerar que tal vegada la recerca dels bolets és també una una aventura quotidiana. Tantes vegades busquem per zones ombrívoles i humides esperant trobar plaers per al nostre paladar. De fet, en moltes ocasions ens trobem amb bolets, persones o esdeveniments que no sabem si esdevindran selectes viandes o verins mortals. A més, en els nostres quefers diaris també portem a sobre una guia d'experiències que ens ajuda en les nostres decisions. No obstant això, tots sabem que el fet de dur molta documentació a les nostres esquenes no sempre es garantia d'èxit. Aleshores, sempre ens preguntem: Qui voldrà ser el primer en tastar-los?

Finalment, passen les hores i la recerca esdevé estèril i les il·lusions de troballa van dissipant-se amb el calor del migdia. "Les condicions eren les millors, però no hem donat amb el lloc correcte". I aleshores, aquest convidat inexpert en la tasca ocasional de boletaire recorda que ja ha escoltat aquesta frase en més d'una ocasió. Jo també he passat hores buscant, carregat de desig i emocions, i desprès, quan m'he quedat amb les mans buides he arribat a la mateixa conclusió: per trobar, el primer que cal fer és cercar en el lloc correcte.

Les claus

Quasi sempre porte les claus de ma casa en els pantalons. De tant, em pose la mà a la butxaca i suaument els hi passe la molla dels dits per sentir la lleu fredor que transmet el contacte amb l'acer. Aleshores, tanque el puny i les empresone per rescatar-les de la foscor de les butxaques. Em pose la mà davant del pit i òbric el palmell per observar acuradament les meues claus.

Ja imaginaràs que no són unes claus especials, són com qualsevol altres. De fet, si ho mirem des d'un punt de vista material allà davant meu només veuríem un insignificant tros d'acer amb mosses i foradets minúsculs. Fins i tot, podem concloure que no es tracta de cap objecte singular perquè si bé ho pensem tots en tenim i de diferents llocs: les de casa, les del treball, les del cotxe, les de casa els pares, les de la caixa forta, les de casa d'un amic i fins i tot alguns en tenen d'una ciutat i altres diuen que tenen les del cel. Hi ha tantes!

Però, aquestes claus que tinc a la meu mà són diferents a totes les de la resta, són les claus de ma casa. Són les úniques que obrin el pany del meu refugi del món, les que em permeten amagar-me quan plou, les que m'oferiran la possibilitat de trobar calor quan fa fred, les que em regalaran silencis quan a fora hi brama el soroll, les que em donen el control de la meua vida. Aquest assaplanat fragment d'acer que descansa dins la meu mà comparteix amb mi secrets inconfessables.

Molt a sovint, no donem importància al fet de portar amb nosaltres les claus de casa. De fet, estem tan acostumats a que viatgen amb nosaltres, que durant el dia tots oblidem que les portem a la nostra butxaca o a la bossa de mà. Però, aquesta sensació de confiança s'esvaeix quan de sobte descobrim que no les tenim localitzades, les hem perdut o no sabem qui les té. Aquells que han experimentat alguna vegada aquesta situació compartiran amb mi la sensació que no tindre-les és com perdre el control de la nostra vida, és com no saber qui ens envairà aquell espai sagrat on cada dia deixem el nostre cos i la nostra ànima nua. Sense les nostres claus restem indefensos, atemorits, angoixats i perduts.

Però, totes aquestes sensacions s'esvaïxen quan tornem a recuperar les claus. De nou, tonem a riure, recuperem la confiança amb nosaltres mateixa, la seguretat de controlar el nostre racó en el món. Us he d'advertir que retrobar les claus no sempre és fàcil de vegades cal passar hores cercant, de vegades cal preguntar als amics i veïns ja que les hem pogut perdre o fins i tot hi haurà moments que caldrà pagar per tornar a tindre-les a les nostres mans. Però tot esforç és insignificant al costat de la felicitat que provoca tornar a sentir les claus a la mà i així recuperar el desig i la confiança per despullar en la intimitat el cos i l'ànima, sense por a ser ferit.

La solitud de Pigmalió

"Ja no pots afegir res més, ni canviar cap cosa del text, està acabat i és el moment de publicar-lo". La sentència de l'editor va posar el punt i final a aquell plaent i tortuós procés de creació que havia portat a terme en els últims anys. "Espera, espera... deixa'm un moment més que no estic del tot satisfet amb el final d'aquest paràgraf. Necessita un toc més de il·lusió per motivar al lector". Exigia l'escriptor, mentre el seu editor acotava el cap concedint un últim desig a aquell narrador condemnat per l'hora de la impremta.

Finalment, l'escriptor va notar que ja s'havien esgotat les seues forces, i es va rendir."Vinga, va emporta-te-la ja" li va escridassar a l'editor mentre tancava el document i l'enregistrava en una memòria USB. La va extreure de l'ordinador i li la va donar a al pacient editor, que a canvi li regalà un somriure de complaença i felicitat interior.

L'editor ja tenia el que volia, així que va tardar ben poc en eixir corrents del pis cap a l'editorial. Dues o tres preguntes de cortesia per no semblar excessivament cínic. Un fort colp de porta i l'escriptor es quedà sol al seu pis. Aquesta inesperada sensació de soledat despertà en ell pensaments que havia deixat en silenci en els últims anys. Ha treballat molt de temps per enllestir el llibre. Ha passat tantes hores escrivint, llegint, pensant, esborrant, tonant a escriure, plorant, emocionant-se, enfurit, rient... creant.

I ara la seua obra ha marxat. Se sent feliç, lliure, complagut amb aquella minuciosa tasca de Pigmalió que ha assolit en els últims anys. Però, aquesta pau interior que deixa acabar una feina comença a tindre escletxes de dubtes. "Serà l'obra definitiva? Podré fer-ne alguna millor? Tindrà incoherències? Hauré sabut arribar al lector? La primera frase tenia prou força? Aquell era el millor final?"

Aleshores, la complaença va esvaint-se per donar entrada a l'angoixa, a la desesperació... no vol perdre la seua obra, "no està acabada, no està acabada!". I en aquell moment comença a telefonar-li al seu editor per exigir-li que li torne el seu llibre, que allò no es pot publicar, necessita una última revisió.... Recerca el nom de l'editor a l'agenda del mòbil i li telefona. Sona, sona, sona...però l'editor no respon. L'escriptor es desespera i torna a intentar-ho una i un altra vegada. No respon.

Esgotat i abatut, l'escriptor decideix prendre algun somnífer i anar a dormir. Les últimes dies abans de la data de lliurament del llibre no ha descansat més de tres hores seguides. En poc més de mig hora, quan li fa efecte el medicament, cau en un son profund conseqüència del cansament i de l'atac de nervis que acaba de patir.

Passen unes 12 hores, i es desperta atribolat i assedegat. Va cap a la nevera i s'empassa mitja botella d'aigua mineral. Sobre la taula de la cuina veu el seu mòbil amb més de 6 telefonades perdudes de l'editor. "Què et passa? Estàs bé? Ahir em vas deixar preocupat", li respon quan li l'escriptor li torna la telefonada. "No patisques, vaig passar un mal moment, però poc a poc ho aniré assumint. El llibre ja està acabat, ara ja no és meu, és del lector". Ho diu amb ganes de creure-s'ho, però sap que el fons li costarà un poc més de temps afirmar aquella sentència amb convicció.

Desprès de tranquil·litzar a a l'editor, l'escriptor es dutxa i es prepara un cafè amb llet. Seu davant de l'ordinador i revisa el correu electrònic. Quan acaba de respondre a tots el correus dels amics que omplien la bústia d'entrada es troba un poc desficiós i desorientat. Navega sense destinació fixa per la xarxa, i finalment se li ocorre actualitzar el seu blog que fa setmanes que manté en silenci. Escriu un llarg post sobre l'experiència que va viure anit desprès de lliurar la seua darrera novel·la. I quan acaba aquest breu relat, en el moment que prem al botó de publicar es pregunta a ell mateix: "I si açò és l'inici d'un nou llibre?"

Cita per tornar a començar

"Els éssers humans no naixen sempre el dia que les seues mares donen a llum, sinó que la vida els obliga a parir-se a ells mateixos una vegada i un altra"

Gabriel García Márquez

Nit de Sant Joan, tot comença, de nou

Han passat moltes setmanes des del darrer post. Han passat moltes coses aquest mesos.... la primera Trobada d'Escoles en Valencià, on he estat treballat de valent en la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià. Tota una experiència que demostra que en aquest país nostre alguna cosa encara està viva. El present és descoratjador...però el futur obri portes a l'esperança.

A banda d'açò, la descurança d'aquest blog (realment no hi ha arguments per autojustificar aquesta deixadesa d'escriptura) ha estat provocada per la feina que he tingut per tornar a aixecar Andana Editorial. Un projecte que va començar fa 5 anys i que els els últims dos anys havia quedat en letargia. Però, ara els trens dels llibres tornen a passar per aquesta Andana.

Espere que aquest silenci de les darreres setmanes siga, com aquesta calma de la nits d'estiu, com aquesta nit de Sant Joan. Una nit, on ressonen les ones de la mar per mantindre humits els dolços records viscuts. I al mateix temps, enmig de la sorra, el foc crema dolors i malifetes ja quasi oblidats. Un ritus perfecte per escenificar el naixement del nous desitjos.

A l'anterior post parlava d'uns amics, i aquest són els protagonistes del nou llibre d'aquesta segona etapa d'Andana Edicions; un llibre que porta per títol Ànimes de cotó en pèl. El llibre ja ha començat la seua distribució, i ja hem obert llibreria a internet. Espere que aquesta setmana estiga la nova web.

Queda tanta feina per fer... però tenim tanta il·lusió que tot ens sembla com la primera vegada... un món nou tan recent que sembla que moltes coses no tenen nom....com l'inici d'una novel·la única que diu així:

"Muchos años después frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía habría de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo (...) El mundo era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo".

M'he trobat uns amics

Des de fa unes setmanes he conegut un personatge únic i que cada dia que passa em fa estar més pendent d'ell. Jo no sóc el seu pare, però a mesura que passen els dies li vaig agafant més estima.

La primera vegada que ens vam trobar no vaig tindre massa temps per aturar-me i fixar-me en els detalls. Però, tot i ser una trobada fugaç, ja vaig poder vore en els seus ulls alguna cosa especial. Les paraules que va emprar el pare de Carles per presentar-me al seu fill va resultar captivadores i tot i que no el podia veure vaig sentir que aquell xiquet tenia moltes coses a aportar-nos.

Hui, ha estat un dia especial perquè he vist per primera vegada la cara de Carles. Venia amb els seua amics, Teresa, Antoni (conegut amb el malnom de Bombeta) i Tobies. I tots ell m'han captivat. A la primera ulla m'han captivat i porte tot el dia amb els seues gestos fent-me tombs pel cap. Aquesta colla té moltes coses per contar-nos, i espere ser testimoni privilegiat.

Ja us aniré contant.