La llum de l'estiu

Tenia un espill ubicat a l'entrada de casa, un lloc amb poca llum. L'objectiu d'aquest objecte era fer una última comprovació del meu estat abans d'eixir al carrer. Però, la manca de llum de natural en aquest espai em provocava moltes dificultats per aconseguir el propòsit marcat. Quan em posava al davant em mirava i remirava però només veia ombres i amb molta dificultat podia distingir el meu semblant. Aquest fet em despertava dubtes i desassossecs: podria oferir així el millor de mi? podria jo així mostrar-me ferm i convençut?.... ara, amb el pas del temps he descobert que era impossible traure profit.

Però, un bon dia l'espill va canviar de lloc, i va abandonar el rebedor. No era el seu lloc. I el vaig ubicar en un altre espai de la casa amb més llum.. i com podeu imaginar el canvi va ser brutal. L'espill es va enlluernar per mostrar-me un reflex ple de detalls, de colors, de matisos ... en definitiva, ara fa goig mirar-se a cada moment en ell ja que em regala una imatge confiada i engrescadora que m'ajuda cada dia a eixir al carrer amb la suficient fermesa per creure que la vida és un repte ple de coses bones per fer.

Malauradament, en massa ocasions ens obstinem en quedar-nos en les parts grises de la vida i allò que aconseguim és enfosquir-ho tot, i renunciar a les llums que hi ha en altres espais al nostre abast.

¿?

Acabe d'entrar al bloc i he vist que alguna cosa ha canviat.. tu també ho has notat? He vist que hi ha una nova imatge de capçalera, que hi ha nous colors, i per un moment m'he sentit desconcertat. No tenia clar si aquest era el meu bloc o tal vegada havia escrit malament l'adreça i estava visitant un altra pàgina web.

La darrera entrada era la que jo vaig escriure, i sembla que els enllaços estan també tal i com jo els vaig deixar ( per cert, caldria actualitzar-los, no creus?) Però, he de confessar-vos que aquests constatacions inicials no m'han deixat tranquil, així que per comprovar que realment aquest era el bloc Parlant de Sirenes he decidit fer un repàs aleatori pels escrits dels anys anteriors: del 2005, 2006, 2007... i aquesta nova comprovació m'ha aprofitat per dues coses: la primera ha sigut confirmar que efectivament és el meu bloc, i la segona és que rellegir el passat de vegades et fa sentir-te estrany. Confesse que de vegades m'ha costat reconèixer alguns dels testimonis que han quedat escrits en la memòria d'aquest inconstant diari d'anotacions personals.

I després de totes aquestes comprovacions (necessàries desprès de l'ensurt inicial de pensar que hi havia un altre Ricard que també parlava de sirenes, ja seria casualitat!) he analitzat el nou aspecte del bloc, i crec que m'agrada... els colors taronges donen pas als blaus i al blanc. El desassossec de la gran ciutat s'ha enfonsat en un mitigant mar mediterrani... i el banc que em donava seient és ara la cova on es pot canviar el rumb de les històries.... i sembla que aquesta història ha canviat!

El viatge 33

Ma mare em conta que la vesprada del 20 de juliol del 1977 estava estenent la roba al terrat i va tindre la intuïció que havia arribat l'hora. Així que, com moltes dones fan, va encetar el procés de deixar-ho tot enllestit. Va baixar a casa dels meus avis a veure com estàvem i després es va preparar un necesser. Finalment, li va telefonar a mon pare per dir-li que era el moment. I unes quantes hores després, segons la versió de ma mare, al voltant de la una de matinada vaig començar a rodar per aquest món.

Aquesta mateixa vesprada de 20 de juliol, però de l'any 2010, he anat a comprar-me una maleta. No ha sigut un rampell ja, que des de feia algunes setmanes que em venia al cap la idea (o necessitat) d'adquirir-ne una. He anat a la botiga que hi ha a la plaça del Mercat d'Algemesí i he estat mirant-ne algunes. Necessitava una amb unes mesures concretes, en concret havia de ser de 20x40x55 com a màxim, ja que és el que marquen algunes companyies aèries. He estat meditant-ho i finalment he trobat una que complia els requisits, i a bon preu.

He tornat a casa i l'he obert enmig de l'habitació. En principi he pensat que no em cabrien moltes coses, però mirant-ho més detingudament he pensat que hi havia suficient espai, perquè per a les coses importants no és necessiten gran maletes. Així que he repassat amb la mirada el vestidor per escollir el que voldria posar-hi a dins, i he descobert que els últims mesos m'han regalat roba excel·lent i que em fa sentir-me millor. I he anat dipositant-la acuradament a dins de la valisa.

I ara , quan ja ho tinc enllestit me'n vaig al llit aquesta nit del 20 de juliol amb la mateixa sensació d'emoció que vaig al al llit la nit prèvia a fer un viatge. Amb la roba enllestida a la maleta, el passaport, el dni i la resta de documentació preparada, la insulina necessària sobre la taula de la cuina i un parell de despertadors sobre la tauleta de nit per evitar adormir-me. Tot preparat per encetar un nou any particular, un viatge singular.

llibres i fets

La paraula escrita esdevé testimoni. I és aquesta voluntat de transcendir més enllà de la particular 'existència humana el que ens impulsa a deixar constància d'allò viscut (o imaginat)... Desprès, ja serà qüestió del pas del temps (i de l'atzar) el que decidirà si la paraula escrita mereix la categoria d'obra "fonamental".

A hores d'ara s'està preparant un llibre per explicar com va ser possible el naixement d'Escola Valenciana. Tot just fa ara 25 anys. Per una qüestió d'atzar tinc el privilegi d'anar, poc a poc, descobrint els passatges que conformaran aquesta obra. I no puc amagar la meua gran il·lusió per tindre la consciència que estic assistint a la creació d'un llibre que permetrà deixar testimoni a les posteriors generacions del naixement del principal moviment cívic de la història recent del meu país.

Però, i tal vegada algú pense que puc resultar agosarat, aquest testimoni escrit no és sols la narració del naixement d'Escola Valenciana, és el relat que dóna transcendència als fets i persones que van possibilitat la recuperació social i cívica del valencià, i per tant de la nostra cultura .

El testimoni oral és la principal font que abasteix aquest llibre, i aquest fet provoca que la seua singularitat siga encara més elevada. I també, la seua necessitat, ja que si no es fes l'esforç per traslladar aquesta història al paper probablement es perdria en l'oblit.

De la mateixa forma que fa poc més de 700 anys, algú va decidir escriure les cròniques de tot allò que passava al nostre territori. Amb aquest mateix esperit hem decidit deixar constància d'alguns dels fets rellevants que han passat a l'últim quart de segle a la nostra terra. A més de compartir aquest esperit, també compartim la incertesa sobre quin és el futur (un sentiment que probablement van viure aquelles persones que van decidir posar sobre el paper la crònica d'allò que va viure el nostre territori fa més de set segles).

Aquest mateix matí he intentat transmetre als meus companys, i entre ells molts dels protagonistes d'aquest llibre de 25 anys d'Escola Valenciana, que estem deixant constància d'uns fets molt importants per al present i futur. Però, sóc conscient que aquesta voluntat de transcendència actual només podrà ser confirmada d'ací a uns quant segles, quan algú reconega en les pàgines d'aquesta obra un llibre dels fets ocorreguts els primer 25 anys que han permès recuperar la nostra nostra llengua i de la nostra identitat com a poble.

Fang a les sabates

Com si et conegués de tota la vida. Així m'he sentit aquesta vesprada mentre caminàvem pel terme aprofitant les últimes hores d'aquest calorós dia d'estiu.

Perquè hui també ha sigut un dia llarg que mereixia un final amb aquest premi: un passeig pel terme. Hem patit, de nou, una jornada de xafogor, agreujada per l'excessiva agenda de tasques que portes entre mans aquestes dies. "Quan tens una setmana amb tanta feina el temps passa volant", et vaig anunciar quan tot va començar. I tot s'ha confirmat fa unes hores, quan hem compartit la percepció que el constant pas del temps de vegades sembla que s'escurça precipitadament.

I aquesta mateixa precipitació temporal de vegades ens fa creure que en realitat estem abocats a precipicis que semblem complicats de superar. I no sé si vos ha passat, però quan jo em trobe davant un abisme no puc evitar a temptació d'abocar-me per mirar que hi ha al final. La curiositat em pot. I aquest afany intrèpid m'ha ajudat a descobrir que hi ha abismes de gran profunditat, però hi ha també de ben menuts que amb els temps i la distància arribes a dubtar si són realment un estimball.

Aquesta vesprada, mentre caminàvem pel terme, l'abisme més gran que hem trobat ha estat una sèquia que hem hagut de botat. Això ha sigut quan m'ha vingut el rampell de mascle explorador que busca la cacera en el bosc (en aquest cas eren camps de tarongers). I tot ha acabat botant eixa sèquia (que tenia poc d'abisme) i amb les sabatilles plens de fang perquè ens hem vist obligats a travessar alguns camps que acabaven de regar.

Quan per fi hem posat punt i final al meu desig explorador i hem aconseguit trobar un caminal per tornar a vies conegudes he sentit vergonya per la meua poca destresa per orientar-me pel terme. Malgrat això, tu m'has mirat comprensivament i he volgut entendre que des del moment que t'he proposat eixir a fer una volta pel terme ja eres conscient que tal vegada ens acabaríem perdent entre la terra mullada. Era com si ja hem conegueres de tota la vida.

Regals d'aniversari

Arribes, amb presa, al nostre encontre. Tal vegada de camí has dubtat si jo encara estaria esperant-te. És tard. Però especialment un dia com hui, jo havia de ser-hi. En aquest temps d'espera he començat a escriure més d'una vegada aquest post, intentant trobar les paraules que provocaren l'esclat narratiu, però no ho encertava... i de sobte, un missatge al mòbil ha esdevingut suficient motiu per fer sonar l'alarma del deler: ja venies.

He de confessar-te que mentre t'esperava he anat embolicant aquest regal. I en aquest procés manual, de nou, he sigut conscient de la meua poca destresa a l'hora d'embolcallar paquets. Tal vegada, per aquest motiu, he aprés a valorar més l'interior que l'exterior, perquè a la fi, els farcells de paper sempre acostumen a acabar en algun poal anònim d'escombraires i el contingut sobreviu millor a tot a aquest ritus.

Però, ara que ja has arribat és el moment de celebrar el teu aniversari. Et done primer una capsa, i la mires de reüll, "Ja t'imagines el que és, no?" et pregunte poregós de la teua resposta. I tinc temor perquè si ho encertes em desmuntaràs la sorpresa. "No, no tinc ni idea", em respons mentre, poc a poc vas llevant el paper. Finalment descobreixes que el regal són unes sabates que fa algun temps vam veure en una botiga. "No m'ho esperava", em dius, "però m'agraden molt". Són del teu número, malgrat això mantinc la incertesa si et faran malbé els peus, com et passa amb moltes de les teues sabates noves. Examines amb deteniment el teu regal i pense que aquestes sabates són alguna cosa més que tela i goma encolades. Probablement siguen una inconscient invitació a fer camí, a emprendre viatges sense agència, a recórrer vials sense carrils, a marcar rutes inexplorades i tal vegada a perdres per algun caminal. Tant de bo aquestes sabates mai et feren mal als peus, però sóc conscient que fins i tot el millor calcer del món en algun moment et pot arribar a provocar alguna rascada en la pell. Són les conseqüències indefugibles de l'ús i de la desgastada quotidianitat. Només hi ha un calçat que mai et farà cap ferida: aquell que mai et posaràs. Però, no és aquest el cas, i per això et pregunte innocentment: "Et les vols provar per veure com et van?"

Ja amb la sabatilles posades seus enfront de mi, i agraeixes, de nou, el present. Però la meua delectança voldria anar més enllà, i fer-te un segon regal on posar la ferma actitud de voler progressar, la complaença engrescadora de veure't somriure, la felicitat de creure en les utopies, el goig dels minúsculs miracles diaris que s'emmirallen en els teus ulls. A tot això, hi afegiré una llibreta sense última pàgina per escriure la llista dels desitjos per complir . També voldria que em cabera en aquest regal l'enyor amarg de la terra, els secrets que mai et diré, els desassossecs que em desperten algunes nits i sobretot la tendresa que alimenta aquesta creença de sentir-nos eterns.

I per posar tot açò he trobat una caixa xicoteta, on crec que hi ha suficient espai. Tu camines per l'habitació per comprovar que les noves sabatilles no et fan mal als peus, i jo, mentre, embolcalle el segon regal amb aquest grapat paraules, de nou amb poca destresa.

L'estreta frontera del paradís

seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
VAE

Des de fa algunes setmanes pateixes un mal de costella ben dolorós. Tu creus que la causa és un mal bac que et vas fer unes dies. Però, en realitat aquesta aflicció que t'acompanyava nit i dia és un presagi. Tal vegada no has volgut veure els senyals, has preferit mirar cap altres llocs, però, tard o d'hora el destí espera.

I aquest matí ha arribat el moment. Ja feia temps que no tet senties afora del paradís, però aquest matí, sobtadament, has estat expulsat per assaborir el regust amarg de la humiliació. A la nostra terra, la frontera entre el paradís i l'infern és tan estreta que tu l'has creuat hui sense adonar-te, i, inesperadament, has presenciat com et convidaven a redimir-te, com et menyspreaven amb el gest prepotent.

Tal vegada, no fa molt de temps, quan valies ben poc, hauries capitulat davant la prepotència. Tal vegada hauries oferit el bescoll com un animal abatut. Això era quan no tenies forces, quan les llargues travessies exhauriren els esperits més fornits. Però ara, tot és diferent.

Ara, quan vinguen a escopinyar els teus principis, a maleir el teu compromís, a riures de la coherència dels teus pensaments, a convidar-te a indefinir-te. Ara, tot serà diferent, perquè l'experiència viscuda t'ha portat a descobrir que tot això són banalitats. Perquè tu ja has decidit, fermament, que allò que val és la consciencia de no ser res si no s'és poble. Tu eres el poble dels teus pares, el poble dels teus avis, el poble que parla la teua llengua Tu saps ben bé que no es tracta només de paraules, sinó d'un patrimoni, inabastable, que és la més estimada herència que mai rebràs. I tu ho saps, eres conscient, i voldries que per uns moments aquells tempestuosos que tens al davant teu entengueren que allò no és qüestió d'insult, o d'una errada o d'uns quants milions d'euros. Es tracta de molt més, és tracta de la teua dignitat. "I tu, greument, has escollit".

Coses de mare

Desprès de dinar, he recollit els plats i els he portat a la cuina on ma mare endreçava els estris que encara omplien el banc de marbre. "Vine que et conte una cosa, però que no em senta ton pare". Jo pacientment i recolzat sobre una pared de la cuina l'he escoltat mentre feia les pertinents digressions que acompanyen a quasi totes les aventures que em conta ma mare.

I mentre xarrava i xarrava, m'he fet la promesa de no dir res fins que ella penses que ja havia acabat la seua exposició. I quan ha posat un aparent punt i final li he donat la meua sentència. He d'admetre, i més ara des de la distància temporal, que tal vegada he sigut un poc dur, però hi ha coses que em cansen... i que per sort he esborrat de la paperera.

He oblidat preocupar-me pel que diuen o diran persones que no em coneixen. He aprés a preocupar-me només per aquells que formen part del meu íntim entorn. He oblidat fer inapropiats pronòstics sobre les vides alienes. He aprés a desitjar sort, i a creure que jo n'he tingut molta per trobar i retrobar a certes persones. Però, sobretot he après que no es pot oblidar, i que no s'ha d'oblidar el que he aprés.

"Mare, deixa-ho córrer". I davant l'esterilitat de les cabòries alienes, que tantes vegades alimenten els insuportables entorns localistes, li he contraatacat contant-li el nombrosos projectes editorials que porte al cap. I, sobretot, un que per sort ha vingut fa poques dies al meu correu i que em fa molta il·lusió. Hi tinc moltes esperances dipositades (en breu sabré si va endavant). Finalment, ma mare, davant la comparativa entre els projectes de futur de les meues paraules i el culdesac de les cabòries que ella em relatava, ha admès que no paga la pena malbaratar esforços quan hi ha tantes i tantes coses per fer... Ja veure'm quan li dura... coses de mare.

Senyals

Aquest migdia tornava a casa per la carretera comarcal de sempre. La finestreta baixada per apaivagar el calor que anuncia la imminent arribada de l'estiu i alguna cosa semblant a aquesta sonava a la ràdio. Era dilluns i començar la setmana sempre arrossega alguna que altra dificultat.

La carretera que cada matí em porta i em torna a la feina és una via comarcal amb algunes rodones, i amb determinats llocs que permeten l'avançament. El camí transcorre enmig d'horts, principalment de tarongers, i algun que altre polígon industrial. Aquest fet provoca que de forma prou usual tinga que adaptar la meua velocitat a la d'algun camió o tractor agrícola. I un d'aquests últims era el que m'ha tocat aquest migdia portar al davant. Com és normal el skilòmetres per hora que jo volia portar eren prou més elevats dels que podia aconseguir aquell humil vehicle agrícola, aixi que he decidit començar la maniobra d'avançament. He mirat que hi hagués línia discontinua i desprès he girat un poc el volant cap a l'esquerra per ubicar-me més enmig i poder veure si veia algun altre cotxe de cara. Però, l'amplària i el volum del tractor que m'impedia la meua veloç marxa dificultaven la visibilitat del carril contrari. Quan he avortat en un parell d'ocasions la maniobra davant la manca de visibilitat que em donés seguretat he vist que el tractor posava en marxa l'intermitent de la dreta, i amb una bona dosi de bona voluntat per la meua banda, he interpretat que el conductor del tractor havia visualitzat els meus fracassats intents, i aleshores, conscient, que el seu volum em dificultava la visibilitat em volia ajudar indicant-me que el podia avançar sense cap perill. Aquesta ha sigut la meua interpretació del seu senyal i amb celeritat, i confiança, he mamprès la maniobra d'avançament que ha resultat efectiva. Pel carril d'enfront venia un camió però estava ben lluny. Finalment, quan ja havia superat al tractor he mirat per l'espill retrovisor i he vist que el vehicle agrícola estava girant a la dreta de la carretera per endinsar-se per un caminàs de terra i anar a treballar algú camp.

Davant aquest descobriment inesperat he entès que el senyal que m'havia fet el conductor del tractor no volia ajudar-me a avançar-lo, en realitat, era molt més simple i evident. El seu senyal indicava que anava a girar a la dreta. No obstant això, el meu desig d'avançar-lo m'ha fet veure més enllà de l'evidència, i m'he omplert de confiança per emprendre una iniciativa que portava camí del fracàs. I és que de vegades no importa els senyals que ens trobem al davant nostre, sinó com volem (o desitgem) interpretar-les.

El gerro blanc

Apagues la televisió i et quedes mirant la pantalla negra. No és la primera vegada que ho fas. Però en altres ocasions has decidit obrir un llibre o posar-te el portàtil al davant. Però, en aquesta ocasió et quedes mirant el moble de la televisió i te n'adones que sobre aquell aparador negre d'Ikea descansa un gerro un blanc de cos ample i coll estret i allargat. No et sorprèn la seua presència, saps que està al pis des de fa temps, però en aquest instant prens consciència d'aquest objecte decoratiu que està al davant teu.

L'observació s'allarga uns pocs minuts i desprès et venen les reflexions. La primera és un gest de desaprovació: "No m'agrada aquest gerro ací". No et desagrada l'essència d'aquest element decoratiu, sinó la seua col·locació al teu pis, i gires el cap a un costat i l'altre cercant un lloc millor per reubicar-lo. Però no ho tens gens clar. Aleshores, tornes el teu objectiu ocular cap al gerro blanc que descansa des de fa temps sobre el moble de la televisió, i comences a fer-te preguntes.... Com va arribar a ma casa? Per què vaig decidir col·locar-lo allí? Ha estat allí sempre? El vaig comprar? Me'l van regalar? Has perdut la memòria, i no saps les respostes.

I tornes a mirar el gerro blanc que descansa sobre el moble de la televisió, i penses en les hores i hores que hi ha estat davant teu. Malgrat això, fins aquest instant mai havies reflexionat sobre la seua presència. Tal vegada culparàs de tot açò a la quotidianitat que provoca la manca d'atenció sobre les coses que tenim al nostre voltant. Ho saps perquè aquesta idea no és nova per tu, ja que en les ocasions que has arribat a un lloc nou, en els primers moments, ho has mirat tot amb els ulls ben oberts per resseguir i descobrir els detalls. Però, saps ben bé que a mesura que repeteixes les visites vas aclucant els ulls i convertint aquest inicial esbalaïment pueril en mansa indiferència. Efectes secundaris de la quotidianitat.

Aquesta nit, però, has tornat a obrir els ulls per veure davant teu el gerro blanc de cos ample i coll estret. Tal vegada és l'avorriment d'una nit de dissabte, o tal vegada és aquest vici inconfessable teu per qüestionar-te el fonament de les conveccions. Què es açò? Una virtut o un defecte? Saps ben bé que no es pot viure en el perpetu qüestionament de tot, però també saps que no t'han parit per ser esclau d'absurds dictats. Eres persona famolenca de raons, alenes arguments per poder sobreviure enmig d'aquesta desconcertant existència.

Passen els minuts, i et ve el son, però abans d'anar a dormir has pres una decisió sobre el futur del gerro blanc que descansa sobre el moble de la televisió. No saps on el posaràs, ni si el lloc on estarà t'agradarà més o menys que on està ara, però, indefugiblement, has decidit que ha de canviar de lloc.

Guillem i la tassa de xocolata

He fugit per unes dies de les terres valencianes, d'unes terres que en aquestes hores ffan soroll de foc. No ho faig amb la intenció de reivindicar cap posició alternativa a les nostres festes. De fet, i així ho deixat anar en més d'una ocasió, crec que és una errada deixar aquesta festa del foc, un ritualisme de l'entrada de la primavera, en mans d'un determinat sector de la població que davant l'absència de propostes dignes festa l'ha convertit en una senyera del secessionisme i de la "coentor". Hi ha possibilitats dignes... però he de reconèixer que és ben difícil oblidar la buidors dels ninots o el fatal destí de foc. És difícil, però no impossible, pensar que el meu poble és alguna cosa més que combustible per a falles.

Però, deixant de banda les reflexions sobre les festes i la identitat, a hores d'ara, em deture a un cafè d'aquesta gran ciutat on està estic per menjar alguna cosa. Enfront meu, un avi i el seu nét, probablement, raonem davant un tassa de xocolata calenta. El jove gaudeix amb deler d'aquest aliment, mentre l'home gran aprofita per contar-li una d'aquelles històries que ja feia anys que no escoltava contar. L'avi, que crec que es diu Joan, explica que fa molts anys un amic seu ,que es deia Guillem, es va enamorar d'una xicota que es deia Felicitat, però resulta que ell no podia estar amb ella ja que aquella dona pertanyia una una classe social molt més elevada. Per aquest motiu, Guillem va tindre que demostrar el seu amor i la seua valentia, i per això va emprendre un llarg viatge per moltes terres on va lluitar contra guerrers, contra mostres i contra molts altres éssers ben cruels. La lluita i la supervivència van anar canviant a aquell home, i amb el pas dels anys va anar oblidant el vertader motiu que l'havia fet començar aquell viatge. Finalment, quan va arribar el moment de tornar a la seua terra va ser conscient de tot açò, i ple de remordiment pel seu violent passat va decidir abandonar a la seu dona Felicitat i emprendre de nou un viatge del qual mai tornaria.

La darrera paraula d'aquesta història coincideix amb la darrera cullerada que el jove espectador fa a la seua tassa de xocolata. L'avi mira al seu nét, i somriu satisfet per la seua inconscient influència en aquell xiquet que es rellepa els llavis assaborint la dolçor del berenar. Tal vegada, d'ací uns quants anys, el xiquet escriurà una història com aquesta en el seu blog, i no sabrà per quin motiu li ha vingut aquest relat al cap mentre es prenia una tassa de xocolata.

La por adormida

- Ja no escrius?

I en escoltar aquestes paraules em justifique amb algunes explicacions que fins i tot m'arriben a convèncer a mi mateix. Però, passen unes quantes hores i de nou sóc conscient que mentir és una afiliació de curta durada.

No em vull donar arguments poc convincents, així que escriuré, no amb voluntat de transcendir, ni de cercar la complicitat dels que ens llegim. Diré la meua, per contar allò primer que em passa pel cap, sense massa artificis, sense cap edulcorant i amb poques precisions. Només per compartir temps.

En aquest instant, quan de nou escric i deixe de costat els quefers urgents que des de fa unes setmanes atapeixen la meua agenda, en aquest moment és quan em mire a l'espill. I a la meua pell descobrisc el reflex de la por. És una por xicoteta, que viu arraconada per les preocupacions diàries que van omplint els meus pensaments, però, malgrat això sé que està allà. La meua por descansa arraulida en un racó. La meua por espera una telefonada per despertar-se. La meua por es nodreix de la incertesa d'uns resultats.

Jo tinc paciència i no la molestaré, l'acaronaré quan em demane estima, li cantaré cançons de bressol si es desperta enmig de la nit i li donaré de menjar quan escolte els seus plors. Així descansa la meua por.

Però, de sobte, en una conversa innocent sé que escoltaré la paraula "mort", i la meua por es despertarà i començarà a gemegar des del silenci... i per no escoltar els seus plors , l'abraçaré i em posaré la màscara de la ironia per sentir-me un poc menys mort. Seré irònic per fugir de la incertesa, sóc i seré irònic perquè així podré seguir adormint la meua estimada por.

Prioritats

Quasi tots passem etapes de l'any amb més feina. Hi ha algunes ocupacions que tenen un ritme de treball més elevat que d'altres, no obstant això, a totes les feines hi ha cicles i mai vivim una línia recta, l sempre hi ha oscil·lacions (per sort).

Quan estem enmig d'una aquestes etapes de molta feina les tasques es van acumulant a un ritme frenètic, ja que per una estranya raó les feines inacabades atrauen a altres tasques. I aquest fet provoca la saturació de l'agenda. I davant d'aquesta situació, la recomanació que sempre m'han fet és: prioritzar. Agafar totes les tasques pendents i ordenar-les per establir un ordre i així poder completar-les sense caure en la desesperació.

Aquest mateix consell el vaig donar jo a una persona que vivia uns mesos de la seua vida on pensava que no donava coll a tot allò que li estava passant. Prioritza, prioritza, li deia jo, posa-li valor a les coses que has de fer i així podràs seguir endavant sense caure en l'angoixa.

Amb bona voluntat va acceptar els meu consell, i va comprar-se un bloc de post-it per apuntar totes aquelles coses que havia de fer. Aleshores va omplir els paperets i es va inundar la la taula de taques grogues, desprès va començar la segona fase: ordenar.

Des d'un segon plànol jo observava amb admiració aquella posada en pràctica del meu consell, i per uns moments em vaig sentir plenament satisfet. Em sentia com un mestre content amb el seu deixeble. Però de sobte, vaig intuir que hi havia un problema. Semblava que un dels post-its no tenia una ubicació clara en l'ordre de prioritats. Tant anava dalt, com baix, i de vegades es movia per quedar-se enmig. Vaig deduir que no ho tenia tenia gens clar, fins que definitivament es va girar cap a mi i em preguntà:

- Tinc un dubte, no sé en quin ordre de prioritat he de posar aquesta tasca?
- Quina tasca és?
- Estimar - em respongué amb aparent solvència.

Aleshores vaig pensar que havia dipositat excessives confiances en el meu consell ja que aquesta persona havia aprés que les tasques que es poden prioritzar, però havia oblidat que a la vida hi ha necessitats que estan per damunt de qualsevol jerarquia.

La compra del divendres

Aquesta vesprada he anat a fer la compra de la setmana i tenia pressa. A casa m'esperaven algunes feines per acabar i desprès, havia de fer la necessària desconnexió de divendres per la nit, una exigència desprès d'una atrafegada setmana. Per aquest motiu m'havia proposat fer la compra a corre-cuita.

He passat pel final del corredor de les pastes, els olis i caldos diversos, sense posar massa atenció, ja que en aquesta ocasió no necessitava carregar-ne res d'aquell apartat del supermercat. Però, per una estranya raó els meus ulls s'han quedat capficats en una parella que entre les prestatgeries del pots de llegums en conserva i la sal havien decidit acurtar les distàncies entre els seus cosos per enllaçar-se en una apassionada abraçada. Per un segons he aturat la mirada en ells, i me n'he adonat que allò era una mostra fefaent d'aquella recomanació que diu que no és bo anar a comprar abans de les menjades, ja que carregues més del que realment necessites. I efectivament, en aquell corredor hi havia molta fam. Però, com la pressa em coacciona, i no vull pecar de tafaner, he decidit seguir la meua marxa adquisitiva.

No obstant això, m'he quedat amb el regust de saber quin era el final d'aquella desfermada abraçada, així que he enfilat pel corredor paral·lel amb l'objectiu d'abocar-me de nou al passadís dels enamorats, però en aquesta ocasió des de l'altre costat. I quan ja estava a punt de tornar a mirar cap aquell lloc del supermercat, m'he trobat davant meu amb la xicota que fa uns segons era la protagonista d'aquella escena apassionada. He tingut la sensació que m'havien enxampat, i instintivament he baixat la mirada cap a una de les prestatgeries de condiments que tenia la meua dreta. Per una estranya raó he sentit una compulsiva vergonya per la meua tafaneria. Aleshores, he sigut conscient que no està bé això d'anar espiant la vida dels altres i que ja tinc prou preocupacions al cap com per fer de voyeur provisional.

Així que he fet mitja volta per seguir fent la compra del divendres per la vesprada. He tornat enrere per a la prestatgeria refrigerada dels formatges per agafar un d'aquells de cabra que tant m'agrada per a les amanides. De sobte, just al davant dels formatges he vist que s'havia aturat, de nou, la xicota de l'escena de passió. M'he quedat per uns segons aturat pensant-hi en tot el que ha passat, i just en eixe moment m'ha avançat per la dreta el mateix xic que abraçava a aquella xica davant dels pots de llentilles i cigrons. Per uns moments he pensat que l'escena de passió tindria una segona part, en aquesta ocasió amb els formatges com a testimoni. Però, inexplicablement, han passat un al costat de l'altre i no ha succeït res. Semblaven dos perfectes estranys vestits d'anonimat. Un creuament fugisser, i això és tot.

M'he quedat totalment sorprès i he pensat que tal vegada era un joc sexual que havien escenificat aquesta parella per recuperar la morbositat amb suposats encontres anònims. No obstant això, un altra de les possibilitats que m'ha passat pel cap ha sigut que la meua imaginació s'ha posat a a jugar i el meu cap ha creat aquella fictícia escena passional entre sal, ous i pastes.

Finalment, he decidit seguir amb la compra i deixar per altres moments aquestes cabòries,. Aleshores, he continuat el meu camí cap al formatge de cabra i quan m'he apropat al prestatge dels refrigerats. La anònima xica s'ha quedat al meu costat , i inesperadament, quan s'adonat que jo estava allà, s'ha girat i m'ha dit:

- Hola, m'ha encantat com m'abraçaves davant de les llentilles i les cigrons.

L'últim alé del dia

Et dedique l'últim alè del dia... estic esgotat desprès del llarg viatge que he patit en les últimes hores. Però aquest cansament no apaivaga el desig de deixar-te unes quantes paraules que tard o d'hora sé que llegiràs. Ha sigut un dia estrany, i ara m'envaeix una inexplicable sensació desconcertant. Hauria de desfer la maleta, però estic exhaurit. Les hores d'espera i els trasllats fan que les jornades com la de hui semblen que duren més de 24 hores.

Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.

En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.

I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.

Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.

Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.

Jo també tinc una Mort

Torne al llit, i com ja esperava, note la teua absència. No encerte a posar-me d'acord amb mi mateix si aquesta nit puc dormir cap a la finestra o deixant la mirada perduda en la porta del vestidor. Em costarà adormir-me, ho sé. El primer pas serà cercar el silenci, engolir-me el desig i intentar tornar als somnis que ahir vaig oblidar.

Intente apaivagar la respiració i relaxar els músculs arraulits pel fred, però ràpidament descobrisc que aquest no és el camí cap al món de Morfeu. Els pensaments brollen del meu cap com una cadena que mitiga els meu desig de dormir. Pense en els xiquets que a hores d'ara descansen agafats al coixí de la il·lusió, i enyore aquest sentiment d'innocència. I la cadena es mou... i em porta ara pels canals on es van escórrer les meues il·lusions. Endinse la mà en les fredes aigües dels temps passat per prémer amb els dits algunes d'aquelles nits que per uns instants vaig creure que tot allò seria etern. Però la cadena no s'atura, i en aquesta incerta cadència d'emocions és el torn dels naufragis.I ara les aigües del pensaments fracassats m'ofeguen, i jo intente salvar-me recitant-te els versos que alguns no sabran llegir... però me n'adone que no hi ha rima, no hi ha poesia que em salve de la mort. I de nou la cadena dels pensaments torna a girar....

Però, de sobte, el meu cos gronxa suaument sobre el matalaf. Què ha passat? Algú s'ha assegut als peus del meu llit. Em desperte corglaçat davant aquesta presència inesperada. I el veig a ell al peus del meu llit, assegut i amb la seua mirada assossegada. "No tingues por", em diu, "només vinc a cantar-te una cançó de bressol, a llegir-te versos per a salvar-te"...i em recita:

Jo tinc una Mort petita
meua i ben meua només

Com jo la nodresc a ella
ella em nodreix igualment

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

I respire el versos del poeta que descansa sobre els peus del meu llit, i compense de nou l'alè necessari per seguir viu. M'empasse les seues paraules, evoque les experiències que hem viscut És el moment de fondre els records per bastir una cuirassa emparadora. "Gràcies Estellés, ja pots marxar, amb el teu exemple bonhomiós has aconseguit temperar el meu esperit". I mentre el poeta s'esvaeix, jo pense que també tinc una Mort petita, i és d'allò meu, el més meu. I que també és molt més meua que la vida, i que amb mi va, i aquesta nit, amb mi se'n ve.

Espera

T'has despertat a la tercera vegada que sonava el despertador. Les dues primeres havies decidit donar-te una treva de cinc minuts més. Aquest matí no has posat la ràdio, ja sabies que faria fred i no et calia molta més informació. T'has regalat una dutxa amb aigua ben calenta, fins al límit de sentir una lleugera cremor als muscles. Desprès, un cafè amb llet, i et poses a torrar el pa per l'esmorzar. Has eixit de casa amb el temps mesurat per arribar a l'hora justa.

Al cotxe, vas pensant que hi ha dies del calendari que no no oblidaràs fàcilment, i hui pot ser un d'eixos. Escoltes alguna emissora de música, ja que continues fidel a la teua voluntat de no voler més informació que la que portes a dins. I quan menys ho esperes, ja ets al teu destí. Hi ha lloc al pàrquing. Deixes el cotxe i camines fins a un dels nombrosos bancs de la sala d'espera. Estàs nerviós, i estàs content. El teu torn no arriba a l'hora marcada, així que finalment decideixes comprar el diari. Fas una lectura en diagonal dels titulars i et trobes amb interessants articles sobre literatura infantil. Cansat d'estar en aquell banc t'aixeques i recerques la porta on tothom espera . Repasses les cares dels teus companys temporals anònims en aquella sala, i tornes a fer evident la teua convicció sobre les amagades històries que s'enfonsen en tots aquells ulls que pacientment esperen el seu moment. Hi ha pares que esperen al fill, amics que preparen una sorpresa a un company, mares que enyoren a la seua filla, germans que no han oblidat el seu compromís familiar, parelles que s'abracen als futurs compartits, i fins i tot , has vist a algunes persones solitàries que s'esperen a ells mateixa i no saben si finalment arribaran a temps.

Sense deixar-se res pel camí

Arribarà el dia, i serà un matí quan anuncien per altaveu el moment just. I eixirè a l'escala a corre-cuita, i entropessaré amb els graons. I mentre vaig baixant, dubtaré si m'he deixat la porta del pis oberta, o el foc encès, o si la pica s'inundarà d'aigua calenta. Ja vaig pel tercer. En la cursa cap a baix intentaré recordar allò que havia de dir-te, però oblidaré que no sabré com desdir-me. He arribat al primer pis. Ja quasi estaré davant de la porta i no sabré com rebre't: amb dos besos o una abraçada o un educat "com estàs?". Mai t'esperat.

No vull saber on porta açò, no vull perdre temps jugant a endevinaire. Aquesta titella ja no porta cordes, aquest espectador ja s'ha cansat de seure en el pati de butaques. I aleshores s'obrirà la porta i ens trobarem, em vindrà un perfum de misteris i goig.... estic nerviós, ho sabràs només veure'm.

Passats uns minuts, quan te n'adones que ja he recuperat l'alè, subtilment t'acostaràs per mussitar-me a l'orella: "No tingues pressa, que no ens de perdre res d'aquest camí". I així ha de ser, pujarem al cotxe, i en el trajecte ens vindrà de gust aturar-nos en una cafeteria. Jo demanaré un cafè sol amb sacarina i no vull saber el que tu demanaràs (això és cosa teua)....i aleshores et diré: "Hola, sóc Ricard, com et diuen?"

L'arròs per a qui el sap assaborir

Per seguir la línia de menjars que vaig començar el passat post... hui seguim amb un nou tema de menjars. En aquesta ocasió, el fet que ha despertat aquestes paraules ha sigut la segona paella de carxofes i faves de l'hivern 2009, que he preparat aquest migdia.... els comensals eren un bon grapat d'amigues i amics que ens hem reunit a la muntanya de Carlet... i sóc conscient que no queda del tot bé dir que el resultat final de l'experiència culinària ha sigut gustós, però així m'ho han dit.

Darrere d'aquest resultat final hi ha tota una preparació: Primer anar a comprar a la verduleria d'Anna, on Eduard em va vendre faves i carxofes (estem en plena temporada i es nota). Comprar la carn, l'arròs... i altres ingredients. I desprès, hui amb algunes mans per ací que ajudaven a pelar faves i altres mans per allà que tallaven les carxofes, hem anant cuinant aquest plat hivernal.

Desprès, com diu la dita, a la taula i al llit al primer crit. I davant la paella, mentre compartíem cullerades, complits i anècdotes del passat, m'empassat una cabòria que em capficava algunes hores abans. Mentre escoltava les felicitacions per la tasca, m'ha vingut al cap el pensament que sempre és positiu recollir els fruits de l'afany. Per a aquell que ha fet l'esforç, no hi ha més alta satisfacció que veure que allò allò que has donat, arribarà a algú que sap apreciar-ho i que en traurà profit. I aleshores, em pregunte: Per a què volem oferir un plat de carxofes i faves a persones que amb un insípid plat de créixens bords rebullits ja en tenen prou. Això seria com cuinar per a pelacanyes condemnats per la mesquinesa. No paga la pena. Allò que cal fer és donar el millor a aquells que saben apreciar-ho, i els que que compartíem hui taula ho sabien apreciar.

Per tant, tinc ben clar que no prepararé el meu arròs per aquells que no saben assaborir-lo. I aquells que hui ens posen males cares, ja vindran (el temps els portarà) demanant almoines, demanant les sobres que no han quedat.

Tot i això, sóc conscient que és una llàstima que aquests pobres d'esperit que recerquen la felicitat en pous d'ignorància estan tan amarats d'inòpia que no sabran entendre les meues paraules, fins i tot, crec que ni m'han llegit ni em llegiran. Tant em fa.

I tanque, com cal: Bon profit!

Menjar fora de casa

Les circumstàncies m'han obligat, durant les últimes setmanes, a menjar fora de casa. Aquest fet suposa uns inconvenients, però també uns avantatges.

Sobre els inconvenients tots en podríem dir alguns, com per exemple, els efectes sobre la dieta, ja que se suposa que per alguna estranya raó fer àpats fora de la llar ens porta a augmentar les racions quotidianes. No obstant això, sempre ens queda l'opció d'apostar per aquells aliments més saludables i així compensar el fet de menjar dos plats i unes afegides postres. Un altre dels inconvenients de dinar afora de casa és que desapareix de l'agenda el plaer de seure uns minuts al sofà, per fer una cafè.

Però, deixant de banda aquests i altres desavantatges, el fet de menjar fora de casa també et reporta, de vegades, agradables sorpreses com la que em vaig trobar la setmana. passada Crec que va ser dimarts o dimecres, no ho recorde. El fet va ser que estava per una barri de la ciutat on no havia estat abans, i quan es va fer l'hora de dinar vaig decidir posar un punt i a banda a la feina i complir amb el ritus diari de l'alimentació. Així que després de fer un parell de tombs pels carrers d'aquell desconegut barri, finalment vaig vore un restaurant amb una cert flaire antic, però que em va donar bones sensacions. Així que com les ordres de la meua panxa ja començaven a manar sobre qualsevol altre raonament, vaig seure en una taula menuda amb un mantell de paper sobre el que descansaven dues copes i dos plats. "Dinarà vostè sol", "Si, jo només"... Així va començar la conversa amb el cambrer que ràpidament em va donar la carta del restaurant. De llampada vaig repassar les propostes culinàries d'aquell local per adonar-me que no s'escapava dels convencionalismes de qualsevol altre. Però, de sobte a la darrera pàgina de la carta, em vaig trobar amb unes paraules que no havia llegit enlloc: "També pot demanar el plat únic i especial del dia. Pregunte al cambrer"... I portat per la curiositat, i amb la vergonya perduda, això vaig fer: "Què és això del plat únic?".. "Ara li ho explique. Mire el nostre cuiner cada dia inventa un plat nou i el prepara per als clients que ho demanen. Es tracta d'un àpat deliciós i únic que vostè no ha tastat ni tastarà mai en cap lloc, perquè ja mai més el tornarem cuinar ni ací ni enlloc". Davant aquella explicació vaig pensar que allò era una estratègia de venda, i amb un amb un lleu somriure i un to escèptic li vaig respondre: "No serà per tant, segur que algú més el pot cuinar". "Aquesta resposta ja l'hem rebuda en més d'una ocasió i li dic ben segur que tal vegada podrà tastar alguna cosa semblant, però mai tornarà a menjar-ne un altre totalment igual, ni amb el toc especial que li dóna el nostre cuiner. Però, li he advertir que açò també té el seu perill, perquè el bocam que li quedarà desprès de tastar aquest plat ja no el tornarà a sentir mai més. Vostè tria". I desprès d'aquestes paraules em va deixar un minuts sol davant la carta per a que acabés de decidir-me.

Aleshores, jo dubtava. Per una banda sabia que la vida m'oferia la possibilitat singular de tastar un suculent àpat, però, per què havia de ser una només una vegada? Vaig pensar que tal vegada per estalviar-me maldecaps hauria de renunciar a la novetat i quedar-me amb els plats convencionals, però, era eixa la millor solució? I després de donar-li voltes a aquesta inesperada situació, em vaig adonar que de vegades som nosaltres mateixa els que ens neguem la possibilitat de tastar coses excel·lents, perquè en realitat no pensem en el present, sinó que malfiem del futur i juguem a ser endevins de la incertesa que ens oferirà el demà.

Així que vaig tornar el ulls a la carta i vaig dubtant entre el pollastre al forn amb guarnició o el plat únic d'aquell dia.