dilluns, de juny 16, 2008

Si un dia em trobes, recorda...

Deixar una temporada d'escriure en el blog és com deixar una temporada de parlar amb algú amb qui mantens una relació especial però que per qüestions de temps i/o distància ja fa temps que no parles.
El primer que fas és alegrar-te pel retrobament. (Ei, quan de temps sense vore't, com estàs?). Desprès, arriba el moment de justificar tant de temps d'oblit (Tinc tanta feina. Estic saturat). La tercera part, és un intent per posar-se al dia (i que estàs fent ara? com et van les coses?). La conversa va avançant, i aleshores es plantegen tres possibles opcions:
- Si has superat la timidesa inicial, i de nou tornes a sentir un poc d'aquella complicitat que un dia vau mantenir la cosa pot acabar bé.
- Si has superat la timidesa inicial, però descobreixes que ja no queda cap rastre d'aquells complicitar podeu passar uns quants minuts parlant de temes superficials... En aquest punt sempre acabes per trobar-te amb una persona que el temps i la distància ha fet que ja no siga la mateixa que un dia vas tenir tan a prop. "I tal vegada, tu tampoc sigues el mateix", et pot contestar la teua consciència.
- Finalment, quan la timidesa inicial no es supera i el silenci es fa el protagonista de la conversa descobreixes que hi ha murs massa alts aixecats per una constructora temporal. Aleshores, per evitar les incomoditats el millor és deixar en bon lloc els records d'un temps passat.

Com deia al principi, amb el blog, em passa una cosa semblant. Hem compartit tantes coses que quan passem tantes dies en silenci em sent cada vegada més malament, i veig com va augmentant la vergonya que m'impedeix prendre la iniciativa per trencar aquest educat silenci on ens mantenim. I busque, trobe i cride alguna excusa inesperada per forçar el nostre retrobament I aleshores, amb un parell de paraules i un gest de complicitat en tenim prou per tornar a estar a prop.