dimarts, de juliol 08, 2008

Lliçons de l'esport

En més d'una ocasió he fet públic la meua desaforada passió per l'esport, tant des del punt de vista d'aficionat com el de practicant. En aquesta última vessant tots tenim assumit que fer esport resulta una pràctica molt beneficiosa per a la salut física, i mental.

Però, en aquesta ocasió m'agradaria destacar la part d'aficionat, i per ser més concrets d'aficionat al tennis. Tots aquells que vam tindre l'ocasió de vore la final de Wimbledon ens vam emportar una bona dosi d'adrenalina i una lliçó única.

Sobre l'herba del All England Tennis Club van jugar durant més de 4 hores i mitja els actuals dos millors tennistes del món. Són el millors pel seu joc: l'elegància i la tècnica de Roger Federer i la força i la confiança de Rafa Nadal. Són els millors perquè saben despertar l'emoció del públic. Són els millors perquè reconeixen que quan s'enfronten s'obliguen a traure el millor d'ells mateixa per a competir contra l'altre, es a dir, que competir entre ells els ajuda a progressar. I desprès de tot aquesta demostració de físic, de força mental i de genialitat, per mi el que els fa realment ser els millors és la seua humilitat i l'admiració mútua que es professen.

Seria molt positiu portar aquest exemple de l'esport a la vida quotidiana. La vida està plena d'enfrontaments i de lluites entre persones que pensen que per a progressar el que cal fer és humiliar a l'altre i que l'únic camí per créixer és xafant caps i obtenint profit dels que ells consideren únicament com "les oponents". Però, aquestes dos esportistes ens han donat, de nou, una lliçó genial: Competim per a guanyar i ho fem amb totes les nostres forces. Però, no competim per enfonsar a l'altre, competim per a traure el millor de nosaltres i per traure el millor del nostre company de competició, d'aquesta forma tots guanyem.


2 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Certament, Ricard, actituds com les d'aquests dos cracks són les que ens permeten continuar creient que l'esport és una de les activitats més nobles, més sanes i més formadores de la personalitat i la ciutadania. Perquè hi ha l'altra cara: els aficionats ultres, l'ego insuportable d'algunes estrelles, i els pares que consumeixen més energies insultant l'àrbitre que animant els seus fills en el camp... Però Nadal i Federer se salven, amb molta diferència d'altres: l'únic que em va saber mal fou estar set hores davant del televisor, jo que pensava "ara miraré un poquet el tennis i després faré faeneta..." Però valgué la pena, fou inoblidable.

Ricard ha dit...

jo també volia fer més coses i no em podia desenganxar de la tele. Però, ara en la distància, tinc la sensació que vaig viure un moment únic en la història de l'esport i això fa comboi perquè un dia ho contaré als meus nets.

Al futbol he patit tot això que dius de la cara més negra de l'esport (encara recorde adversaris que no vull tornar a vore mai més). Però, no creus que el tennis és diferent?