Quan l'escriptura esdevé una eina d'autodescobriment... ben poc importen els altres. I que em disculpe el lector submís que per uns instants em presta la seua mirada.
I és que aquesta escriptura nostra ha de ser una catarsi que ens obligue a mantindre'ns vius, a respirar cada alè com si fos l'últim... a reinventar-nos des de la innocència, des del caos més absolut on de vegades ens porta la desraó.
Personalment, ho tinc molt clar: el caos a tots ens arriba. Especialment als covards que vestixen de raó les seues pors emocionals; als enganyats que fan dels seus fills un antídot del propi fracàs; als que s'aferren a la feina per surar sobre les seues podrides misèries; als que viuen en grans despatxos sense adonar-se que són un parèntesi ocasional; als que s'emboliquen en revolucions virtuals però sense deixar anar el cordó umbilical; als visionaris que van creure que ja ho sabien tot... per a tots hi ha moments de caos.
I quan arriba eixe moment, només sobreviuen aquells que un dia van aprendre a escriure en l'obscuritat, aquells que escriuen per esbrinar les foscors que portem a dins.
1 comentari:
Jo en conem alguns d'eixos que s'aferren a la feina per surar sobre les seues podrides misèries i lo millor de tot es que intenten contagiar-te de misèira i podrimenta amb presions sense sentit. Que llàstima dónen.
Publica un comentari a l'entrada