Aquest espais fugissers, habitualment són entorns que rellisquen pels racons de la nostra memòria. De fet, aquest llocs efímers queden marcats amb l'etiqueta: "ací he estat jo", que només recordarem si algun dia tornen a aparèixer al davant nostre.
Tal vegada, els espais passatgers per excel·lència són els aeroports, les estacions... i aquells llocs on només passem unes hores, on tantes i tantes històries comencen a bastir-se, i on també, tantes d'altres, aventures tenen el seu punt i final. Però, de vegades, aquest llocs passatgers esdevenen escenaris d'inesperades experiències transcendentals que esmicolen la infrangible llei de la caducitat dels espais.
En el meu cas, tot va passar fa poc més d'un any, quan vaig pujar les escales cap a la porta d'una estació de metro, era tard, vora l'una de la matinada. Aleshores, vaig deixar la maleta apartada a un costat per fer una telefonada:
- Hola, sóc Ricard. Ja estic ací.I aleshores, aquella estació de metro deixa de ser un espai fugisser.
1 comentari:
Per a mi l'estació d'Atocha de Madrid també ha deixat de ser un espai fugisser.
Publica un comentari a l'entrada