Encara no ha plogut prou

El cantautor Ismael Serrano va presentar el passat cap de setmana el seu últim disc "Sueños de un hombre despierto" a València. Tres hores de concert (al final la veu ja no li donava per a més), on va cantar les noves cançons del disc i també va fer un repàs per algunes de les més emblemàtiques de la seua trajectòria musical.

Em va resultar curiós el comentari que va fer abans de cantar la cançó que el va llançar a la popularitat, "Papá cuéntame otra vez"... una mena de retret a aquella generació de maig del 68 que apostaren per un canvi social i uns anys desprès quan tenien el poder no van fer realitat tots els projectes, és la generació dels nostres pares. Doncs abans de fer sonar les primeres notes de la cançó, Serrano va avançar que el mateix retret que ell havia fet a la generació anterior ben aviat el podrem sentir dels nostres fills. Perquè ara que l'adolescència és un passat llunyà, ara és el nostre torn per posar en marxa la "nostra revolució", i si mirem el que estem fent sembla que encara ha de ploure molt per a netejar aquesta platja.

I de vegades, tot açò provoca cançons i cansament...

En un lloc inesperat

De vegades, et trobes amb un paisatge ple de dificultats, amb una mar embravida i espadades roques que et poden fer enfonsar. En aquestes situacions no saps cap on tirar i quan menys ho esperes, en un lloc que mai pensaves que hi podia estar, allà apareix un far redemptor que et dóna llum.








La fotografia és de JEAN GUICHARD.

Antígona i sis graus

El fet de ser fill únic impossibilita viure l'experiència de saber que es pot arribar a sentir per un germà. Es tracta d'un tipus d'estima que mai arribaré a saber com és.

Aquest sentiment apareix a una de les obres clàssiques que tracta aquesta estima als germans: l'Antígona de Sòfocles. Us diria que la llegiu, però tal vegada amb fer una consulta a l'argument ja en teniu prou per ubicar el dilema que planteja i que de segur molts que aquells teniu germans heu viscut. Antígona sent l'obligació de soterrar com cal al seu germà (amor fraternal) però ha d'enfrontar-se a la llei imposada pel Rei que prohibeix que el seu germà siga soterrat perquè ha sigut un traïdor. L'amor contra la llei.

Tot açò va ser escrit fa molts segles. Però tornant a l'actualitat, des de fa algunes setmanes estic enganxat a una de les sèries americanes que ha tingut prou audiència els últims mesos que es diu Sis graus. Resulta curiós com un dels personatges de la sèrie, Damian, és un home honrat que en un moment determinat ha de delinquir per salvar al seu germà de la mort. Aquest fet li provoca un gran dilema entre l'amor al seu germà i el compliment de la llei. De nou: l'amor contra la llei. Un debat que ja feia pensar al públic de Sòfocles a la Grècia clàssica.

El amagats territoris de la ficció

El Territoris de la ficció segur que estan en un món perdut i amagat. Això hauran pensat els programadors i responsables d'aquest programa que Punt 2 (el segon canal autonòmic valencià) i per això l'ha col·locat el dimarts a la nit. Sembla que fer programes relacionats amb la literatura siga per ells una cosa il·legal i per això han fet ben poca publicitat. O tal vegada he estat jo el que no ha vist res que l'anuncie per cap lloc. De fet, he de confessar que encara no l'he vist. M'estic perdent alguna cosa interessant? Espere que la meua inconscients decisió de no vore el programa no acabe esdevenint una decisió de trellat.

Ja que és un documental que parla d'autors literaris li farem un poc de publicitat: Territoris de la ficció, és una sèrie documental centrada en diversos autors literaris i l'espai físic que conforma la geografia de les seues obres. Els Territoris de la Ficció pretén indagar en els llocs reals d'on sorgeixen les ficcions literàries i els seus personatges. El plantejament consisteix a visitar eixos llocs acompanyats de l'autor, que anirà descobrint les fonts d'inspiració dels seus textos, ja siguen carrers, edificis o personatges.
De fet, el passat estiu em vaig trobar a Josep Lozano que anava pel barri del Carme amb un xicot amb una videocàmera i un altre amb un micro, i fugisserament ens va dir que era per un documental per a Punt 2. Ara ho lligue tot. De fet, si mirem el llistat d'autors escolits són : Manuel Vicent, Vicente Molina Foix, Ferran Torrent, Pilar Pedraza, Carlos Marzal, Pedro Maestre, Enrique Cerdán Tato, Ricard Bellveser, Susana Fortes, Josep Lozano, Vicente Gallego, Rodolf Sirera e Isabel-Clara Simó.
Segons la web del programa els criteris de selecció d'autors ha estat:

"La selecció d'autors triada d’Els Territoris de la Ficció s'ha realitzat tractant de mostrar la versàtil realitat literària de la Comunitat Valenciana en l'actualitat. Entre els autors triats hi ha tant hòmens com dones, escriptors en valencià i en castellà, dramaturgs, poetes, assagistes i novel·listes. Autors nascuts dins del territori valencià i, fins i tot, en algun cas, fora dels termes geogràfics de la Comunitat Valenciana, encara que hi hagen desenvolupat la seua trajectòria. "

Personalment, em falten alguns i em sobren un altres, però tota pedra fa paret. Si ja hi ha pocs minuts per a la literatura, només falta criticar el poc que hi ha. Res, endavant i que la cosa no es quede amb aquests, ara que preparen una altra temporada de reportatges.

Si voleu vore un programa de llibres podeu fer una ullada a L'hora del Lector, de TV3.

La raó va començar amb les emocions

El passat diumenge es va publicar a El País Semanal una interessant entrevista a el neurocientífic Antonio Damasio, autor del llibre "El error de Descartes" i un des pares de la revolució que ha suposat la nova relació entre les emocions i el raonament.

A l'entrevista podem trobar afirmacions molt interessants, entre d'elles m'agradaria destacar una de les frases d'aquest premi Príncep d'Astúries 2005:

"Nosaltres som el resultat d'una combinació de raó i emoció, de fet, la raó sempre està informada per les emocions. La gran revolució ha estat veure que les emocions no estan per baix, sinó que emoció i raó van juntes. I una cosa encara més important: que les emocions van ser al principi i durant l'evolució, la base de la racionalitat. La raó va començar amb les emocions. Emocions com la por, la compassió o l'alegria ajudaren a les criatures vives a prendre decisions racionals."

Tal vegada no siga res de nou per molts de nosaltres, però de vegades també cal dir les coses que semblen evidents, i millor si les diu algú com Antonio Damasio.

Noves tecnologies, una porta per la nostra cultura

Demà, dissabte, fem la segona trobada presencial del curs foment de la lectura en la societat del coneixement, organitzat per la Fundació Bromera. La ponent de demà serà Laura Borràs, una persona que ens pot parlar molt sobre açò de les noves tecnologies i la literatura, que ens pot obrir una nova porta per a cultures minoritàries com la nostra.

La meua desaforada confiança i passió per les noves tecnologies fa anys que em consumeix moltes hores. Tots de menuts hem obert les joguines per vore com funcionaven per dins i poder entendre millor perquè actuen d'aquesta forma. Quan ets fan gran, a mi em passa, resulta molt interessant mantindre aquest interès per saber com funcionen les coses per dins i intentar entendre que s'amaga dins les caixes de l'ordinador o dins una gran entitat. Les "interioritats" sempre tenen el seu encant.

Però actualment, el ritme de creixement de les noves tecnologies provoca necessitats de reubicacions contínues. En el camp de la literatura a hores parlem de literatura digital, ciberliteratura... però encara no ens acabem de trobar ubicats. Laura Borràs, i el grup Hermeneia, porten molts anys investigant tot açò per poder oferir un camí clar i útil dins d'aquest panorama ple de nous descobriments continus i d'allaus d'informació que ens pot arribar a fer enfonsar en el mar digital.

I la pàgina 3?

Ahir es va estrenar el programa "Pàgina 2", un espai televisiu setmanal dedicat al món de la literatura. Personalment em va agradar el format, i un bon símptoma va ser que em va resultar fins i tot curt. I això és bo. Que un espai televisiu que parla de llibres resulte breu és molt interessant en aquest desert televisiu soterrat baix la sorra del fem generalitzat. Fins ara, quan ens han passat programes de literatura ens amollen una "pedra" de 4 "mestres" de la creació xarrant hores i hores, i hores... i la imatge que s'emporta un espectador és: si el programa de tele sobre llibres ja és avorrit, imagina si serà avorrit llegir un llibre. Gràcies senyors programadors per tants anys de campanyes antifoment de la lectura amb els sanchesdragons i companyia.

Pàgina 2 no és el millor programa de televisió del la història. Però esta posat a una bona hora, i està estructurat de forma dinàmica i àgil, a la fi és un programa de televisió, no? i això ja hauria de ser implícitament àgil i dinàmic.

Hui tenia ganes d'entrar a la seua pàgina web i tafanejar i entrar en blocs per vore diferents opinions sobre el programa. Però, sembla que els de Pàgina 2, han oblidat la pàgina 3 del programa: la pàgina web no existeix. Des de la nota de premsa ens envia a una lloc web que no té res a vore amb el programa. A la web de RTVE tampoc s'hi troba l'enllaç al web... desprès de l'estrena amb un cert èxit estan tirant aigua al mar.

Però no sigam tan pessimistes i esperem unes dies. Em quedaré, de moment amb la part positiva: almenys ja hi ha alguna cosa un poc més interessant a la televisió sobre llibres.

PS: Si parlem de programes televisius sobre literatura sempre recorde la gran intervenció de Fernando Arrabal al programa de Sànchez Dragó: "el milerenarimso va a llegaarrrrrrr" (i el wisky també).

Jutges

L'aplicació de la justícia és una de les activitats més més injustes que hi ha. El meu escepticisme no em permet més que posar en dubte moltes de les bases sobre les quals es separen categòricament de les coses que estan mal fetes o ben fetes. Qui em pot jutjar a mi? Qui sóc jo per jutjar a ningú?

Però, més enllà d'aquesta reflexió el que més em capficava hui és el tema del l'autojudici. La pitjor de les sentències és la que ens apliquem nosaltres mateixa. Hi ha persones que són tan dures amb elles mateixa que els passen la vida condemnant-se per aquelles accions que porten endavant i això els converteix en un invàlids mentals que s'amarguen a ells mateix i amarguen als altres. Així no és pot viure, si no estàs d'acord amb el que fas pega una portada i fes allò que t'abelleix, però no et metajutges, per que mai podràs ser honest amb tu mateixa.

Les situacions més kafkianes arriben quan un autojutge condemnat a cadena perpètua es troba amb un altra persona que decideix actuar com a advocat d'ofici per a rescatar-lo del seu odi intern.. "Eiii, que això que tu fas si que importa a molta gent, i val la pena" li dirà.I si realment l'escolta, el jutge abandonarà la pesada toga per convertir-se en el seu millor advocat defensor, aquesta és l'única forma de ser feliç: creure en la teua pròpia innocència.

Qui no guarda quan té...

Ha plogut i plou aquest dies al meu país. Alguns pobles ha eixit campions d'aquest lluita per vore qui recollia més aigua. No és res de nou, quasi tots els mesos d'octubre vivim episodis com aquest. És un poc paradoxal que els valencians estigam tot l'anys queixant-nos de la falta d'aigua i ara, en poques hores, litres i més litres. I jo ara tinc un dubte que intentaré resoldre el pròxim dijous preguntant-li am meu amic Pau que sap alguna cosa d'aquestes coses de Medi Ambient. Des de la meua ignorància em pregunte si no hi ha cap sistema per intentar conservar aquesta aigua que ha plogut aquests dies. Estic convençut que ha d'haver algun sistema per intentar aprofitar més l'aigua de pluja, però a major escala. (als patis de les cases de les illes he vist sistemes tradicionals per recollir aigua de pluja). Queda clar que al mes d'octubre plou molt i desprès a l'estiu falta aigua, i com diu la dita qui no guarda quan té no menja quan vol.
Però clar, estic segur que posar en marxa sistemes d'aprofitament d'aigua costarà diners, i els nostres polítics prefereixen gastar-se els euros en copes americas, formulasunos i coses semblants.... guardar aigua no es tan popular.
Tal vegada estic imaginant massa i tot açò no es pot previndre, ja ho preguntaré.

L'home manuscrit

Un dels títols que em ve més de gust llegir és la darrera novel·la de Manuel Baixaulí, L'home manuscrit. L'escriptor de Sueca es va emportar el premi Mallorca 2006, amb aquesta narració. Pel que he llegit a llocs com:Vilaweb, a Llegit, La Soca i a Llegeixes o enriqueixes?, entre d'altres, aquesta obra està a l'alçada de les expectatives que em va despertar aquest escriptor desprèrs de llegir l'anterior novel·la Verso, Premi Ciutat d'Alzira 2001.

Fa alguns dies alguns a la blogosfera valenciana surava de nou el tema de l'existència d'una generació de joves escriptors valencians. I van aparèixer les opinions de sempre: els escèptics, els entusiastes... Particularment considere que la trajectòria encetada per Baixauli és prou interessant per considerar-lo com una pedra de toc per a tots aquells escriptors valencians que intenten posar el cap. La nostra cultura, si vol sobreviure, està condemnada a ser una cultura elitista, i això demana treball i reescriptura. La cultura de masses ja està en mans dels espanyols. (Per endinsar-se en aquest tema recomane la lectura de El preu de ser catalans). I el cost de tindre una cultura elitista és trobar-se amb escriptors brillants als quals els tanquen moltes portes.

Quan es va publicar la novel·la Verso es van fer molts esforços per fer-la eixir a la llum pública i tindre un reconeixement als mitjans i al públic, però l'aposta no es van traduir en els resultats espertas d'acord amb els esforços i la qualitat de l'obra.

Per sort, Baixaulí ha tornat a escriure. A Verso un dels punt fort era el treball d'estructura de la novel·la i sembla que a L'home manuscrit també. Per cert, el títol de la darrera novel·la és molt més atractiu que el de Verso. Promet dir alguna cosa desprès de la seua lectura.

Alícia en el país de Frankfurt

Aquell que desitge travessar l'espill i creure que estem a un món millor és lliure per donar-hi el pas. Jo no m'ho crec. El meu escepticisme no em permet creure que el fet que els representants de Morella i Gandia a la fira de Frankfurt signifique la recuperació de València. Probablement la meua falta de fe en aquest inici del camí cap a la normalitat estiga provocat per les innumerables vegades que he escoltat aquesta cançoneta: “Ara tot serà normal”, “Per fi es reconeixerà la unitat de la llengua”, “Caminarem junts per ser més forts”, “Les reunions obrin una porta per a negociar...”. Variacions que enceten un mateix conte que repeteix sempre el final.

Sigam realistes. València està perduda, perduda i marejada per les forcs polítiques majoritàries que les governen i pels grups extremistes (de dreta i esquerra) als quals ja els hi va bé aquesta situació d'enfrontament per a continuar “lluitant” per la defensa de la unitat/secessió, baix la qual s'amaga la seua pròpia supervivència. Els del PP ja els hi va bé la seua estratègia, i els del PSOE continuen jugant al que han fet en aquest país des de sempre, jugar al “si però no”. Estem d'acord però no del tot. Aquesta indecisió també és part de culpa de la condemna que paguem actualment.

M'agradaria estar equivocat però la presència dels alcaldes valencians i socialistes no passarà de ser una simple bufada de núvols. Així que a fer-se la foto i casa xiquets, a tornar a plorar per el país que tenim i pensar el Montilla, perdò, volia dir en Sevilla, els noms s'assemblen tant. Mentre ells s'ho passen bé a terres alemanyes a cap mitjà de comunicació públic valencià apareix ni una paraula que recorde el gran esdeveniment cultural de Frankfurt. I allò que pareix als principals mitjans privats ha estat per alimentar les polèmiques de sempre.

En definitiva, al país de les meravelles de Frankfurt han viatjat: els tres mosqueters municipals socialistes per una banda , l'associació d'editors i l'Acadèmia valenciana per un altra, i ací es queda el nostre país viatjant a l'hiperespai del mesinfotisme i girant l'esquena a tot allò que passa a terres germàniques (ningú ho conta, només ho sabem els que mirem TV3).

Tinc tantes ganes que passe alguna cosa que acabe amb aquest escepticisme meu!

Enveja de Frankfurt

Veure el programa "La nit al dia" de la Mònica Terribàs em desperta hui una certa enveja. En primer lloc pel tema que tracten hui per obrir el programa: la inauguració de la fira Frankfurt, amb el discurs de Quim Monzó. En aquest tema l'enveja és per no poder anar, seria tot un somni estar per allà amb tant escriptors i editors; només per fer un passeig per allà enguany seria un somni. Però em dóna molta llàstima veure, un dia com hui 9 d'octubre, com la generalitat valenciana, ni el consell balear, ha donat suport a la representació oficial de la la cultura catalana a la fira alemanya. No obstant això, a les exposicions i a les representacions està ben presents valencians com Ausiàs March, Joanot Martorell... Això demostra l'anormalitat de país on vivim?
L'editor de Bromera, Josep Gregori, ja ho deia hui en el seu discurs a un acte de lliurament d'un premi a l'editorial: "El cap i casal li ha donat l'esquena a la nostra cultura", i això ha provocat que al nostre país, a l'inrevés de tot el món, la industria editorial més important estiga a les comarques i fora de les capitals. I mentre aquesta situació lamentable vivim els valencians, les enquestes continuen diguent que els el PP obtindrà encara més vots a les pròximes eleccions estatals des de les terres valencianes perquè la percepció és que el govern de Zapatero ha fet poc pels valencians. Ningú recorda que el d'Aznar va fer menys encara. Mentre continuem donant el poder de decisió a Madrid no eixirem mai d'aquesta precarietat perifèrica.
I tancant el post amb el tema del programa de TV3, diré, com ja va dir una amiga en el seu blog fa algunes dies, que a València segur que hi ha moltes Moniques Terribàs per fer programes tant ben parits com aquest de La nit al dia. I que segur que hi ha professionals: guionistes, productors.... a la nostra televisió pública per fer-ne un igual o millor. Però, el que falla és la voluntat de fer aquestes coses, ací ens posen el Gran Prix amb Bertin Osborne i "los valencianos me siguen votando, Viva Valencia". I per a rematar la desgràcia, no es prou que no el fan aixì que ara el senyor Camps i la tropa pepera van a tallar-nos TV3. Més llenya, més llenya....

Fars

Els que em coneixen ja saben la meua atracció per aquests elements del paisatge. Hui m'he trobat amb una explicació que m'agrada d'aquesta fascinació pels fars:

"Per què ens agraden els fars?

Els fars ens agraden perquè són tan fàcils d’interpretar. Ens atrauen per una insuperable simplicitat simbòlica. Serveixen per orientar-se, la primera necessitat no fisiològica. De dies o de nits, a terra o a mar, ens reconforta veure’ls.

Com més fosca és la nit, més buida és la mar. Hi ha les estrelles i la lluna, potser, i hi ha el batec d’un far visible a ull nu des de coberta: la terra existeix i aquell far va ser construït pel dia que ens trobéssim en mar perduts o insegurs, necessitats d’una presència en terra ferma que ens garantís, si no el port, almenys la costa.

Un far és la materialització d’una dualitat primigènica, bíblica: hi ha la tenebra, però algú hi fa la llum. Hi ha el caos, però també hi ha l’ordre, hi ha la desorientació, però també hi ha el camí. La deriva i el rumb, el naufragi i la possibilitat del salvament.

Per això és natural que avui, quan veiem un far, trobem a faltar-hi el torrer. Altres automatitzacions ens deixen indiferents, però costa acceptar que ja no sigui una persona com nosaltres qui aixeca la barrera que divideix la nit entre solitud i companyia."

El fragment és de Toni Sala, publicat el Març de 2001 a Descobrir Catalunya

Medem i NY

La darrera setmana d'agost s'estrena l'última pel·lícula de Medem, "Caòtica Ana". El passat diumenge el Pais Semanal va publicar un interessant article del director. Llegiu-lo. No podré anar el dia de l'estrena a veure-la però només amb les paules de Medem ja tinc tantes ganes de veure-la. Com no podré anar a veure l'estrena promet anar a un dels carrers on es va rodar aquell mateix dia ja que estaré ben a prop, d'aquell carrer de Nova York..

Calamars arrebossats amb un toc de llimona

L'argument real que porta a l'escriptura és sempre un dels punts que intente esbrinar amb una certa assiduïtat . Ara per ara, l'escriptura l'entenc com una forma d'escapatòria de la vida real que no acaba d'omplir-me. La quotidianitat ha esdevingut el gran monstre que jo pensava que era i fagocita il·lusions i desitjos a un ritme sorprenent. No sé si he sigut jo mateix el que amb les meues temors he construït aquesta sensació d'angoixa vital. ÉS dur, molt dur conviure amb aquesta manca de perspectives i no sentir la comprensió que esperes a l'altra banda.

Ara m'ofeguen molt dubtes, som nosaltres el que construïm realitats virtuals que no s'ajusten al que tenim davant i quan menys ho esperem obrim els ulls i aleshores arriba la gran decepció. O tal vegada el que pense que és l'¡arrel de l problema ha de ser la solució, he d'escapar d'aquesta realitat que visc i no em sedueix construint un món a la meua mida? un món literari on jo puga sentir-me demiürg. És aquesta la solució?

Ara necessite respostes perquè em trobe totalment desorientat i orfe de desitjos. Tinc fam.

M'abelleixen un calamarets arrebosats amb un toc de llimona...coses de les nits d'estiu.

Parlant a orelles irreals

Tinc la necessitat de crear màscares humanes sota les quals amagar les meues obsessions. Més amagades. No tinc clar cap on aniran, i si serà profitós aquesta tàctica estratègia, però ara per ara és la única solució.
Aquesta vesprada he donat el primer pas per a crear el meu personatge: he obert un compte de correu electrònic. Li he posat nom de dona. Em resulta molt més pròxim poder li escriure a una dona que no a un home. Des de fa anys, moplt anys he mantingut intenses relacions epistolars amb dones. Recorde la meua adolescència plena de papers retallats i bruts de tinta tacada a ma que corrien per les aules de l’institut i per les bústies de les dones a les quals vaig estimar.
De fet, ara recorde amb enyor, que no és la primera vegada que invente una personatge sota el qual amagar la meua identitat. Fa anys molt anys, vaig inventar, a 4 mans, un personatge que escrivia recargolades cartes d’amor a xicotes que encara em trobe pels carrers del meu poble. Han passat anys, molts anys, però encara és manté viu aquest desig de dir per boca de personatges que no existeixen coses que porte amagades a dins.
Però ara no ho faré així, abans inventava boques que em furtaven les paraules que jo no era capaç de dir. Ara inventaré orelles que escolten allò que dic. Necessite algú que m’escolte, que em corregisca, que m’anime a tirar endavant en aquest complicat procés creatiu.

Taste, tafanege,tremole i toque.

Anote, avise, arreplegue i aparte. Revise, recorde, remoc i retorne. Mane, mire, mossegue i muir. Parle, propose, penetre i prou.

Recomane Estellés

El pròxim diumenge 1 de juliol, amb el diari Levante-EMV, tenim la possibilitat d'adquirir un recull de poemes de Vicent Andrès Estelles, un títol que es troba dins la col·lecció de la campanya Llegir en valencià. Com a tast d'aquest dolç regal deixe aquest poema:

Aquella olor que tenia el teu cos...

No era l’olor dels cossos que es perfumen.

Era una olor com d’aigua, elemental,

era una olor –ni tan sols era olor–

de netedat i pulcra intimitat,

una tendral netedat com de brossa,

fonamental, primordial, primera.

Abans de fer l’amor jo perseguia

a cada pam, damunt la teua pell,

la fascinant arrel d’aquella olor

que, molt golut, secretament m’atreia

fins arribar el moment del vertigen;

i com aquell qui es llença a una cisterna

o com aquell qui adelerat es dutxa

queia damunt el teu cos amadíssim

o te’m posava damunt el meu cos,

car el teu cos, molt sovint, em cobria

com una brossa, una pluja, propici.

No era l’amor, i era més que l’amor.

Era un amor de forestal origen,

era un amor com quan plou a la selva,

era un amor, tel·lúrica fondària,

fins arribar al principi dels arbres.

Llach i el viatge a Itaca

Estic trist, però content. Dissabte a la nit vaig veure el concert d'acomiadaments de Llach a Verges. Va ser un moment no oblidaré. Va tindre moment per a tots però, per motius personals, em quede amb el mom net que va cantar Amor particular. Encara m'esborrona recordar-ho:
Com t'ho podria dir....

Fa algunes setmanes vaig tindre el plaer de poder escoltar-lo en directe al meu poble, Algemesí. Ja he explicat en diversos moments l'elevat rau de responsabilitat que vaig tindre en aquest visita del cantant de Verges a Algemesí. Un concert com aquest és com el bon vi, a mesura que van passant els dies el record es fa millor.

Si em dius adéu...

L'acomiadament de Llach va ser un moment trist, però al mateix temps eufòric i tendre. El moment de ràbia m'ha vingut aquest matí. He llegit a El País un article sobre el concert, a La Primera li han dedicat una notícia, però els de Canal 9 res de res. Si ja śe que era d'esperar i que l'excepció hagués estat que li haguessin dedicat una notícia a Llach i no als japonesos borratxos de la Copa d'Amèrica que aquest matí es passejaven pel port de València. La trajectòria de Llach, cantant en la nostra llengua, bé mereix 30 segons dels seus. Tot i esperar aquesta actitud per part de la RTVV vull indignar-me i molt perquè si no ens indignem i renegem mai farem res. A base de xarop de canya i de manipulació ens volen callar i volen que donem la guerra per perduda. I jo vull mantindre viu el meu dret a indignar-me davant les injustícies.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca...

El poder panòptic

Em pregunte si actualment hi ha alguna relació entre aquest dos conceptes . Em voleu dir que Bush té poder perquè té saber?

El filòsof Foucault considera que el poder i el saber sempre han estat indestriablement units; són, de fet, inseparables i tota pràctica de poder és també una pràctica de coneixement. Els dispositius de poder sempre s’han instal·lat històricament en determinades modalitats de saber: “L’exercici del poder crea perpètuament el saber, i a l’inrevés, el saber comporta efectes de poder”. Un tema força interessant a l’actual política.

Un altre dels temes que tracta Foucault, i que crec fonamental en l’exercici del poder, és la seua capacitat per ser panòptic, es a dir, la seua capacitat per a passar inadvertit. Aquest característica és el principal antídot contra les utopies. El poder triomfa quan hom tendeix a considerar “natural” el que en realitat és cultural i après. Tothom considera “natural” que l’Estat exercisca el seu poder, de la mateixa forma que a l’edat mitjana tothom considerava “natural” que els nobles exerciren el poder. Hi ha, però, altres formes i altres camins per exercir i distribuir el poder, però aquell que aconsegueix tindre’l aprofita la capacitat “panòptica” per fer-nos creure que ell és l’únic que el pot tindre. Com diu Foucault , les relacions de poder tenen el caràcter de "grans estratègies anònimes que no hi ha ningú que les hagi concebut i molt pocs que les hagin formulat”.

Replicants

No em canse de recomanar i de veure la pel·lícula Blade Runner.

Un dels temes que tracta la pel·lícula i que més em capfica és la la definició d’allò humà.

A la pel·lícula de Ridley Scott els “replicants” són androides amb més capacitats físiques que els humans però amb la impossibilitat de mostrar emocions, són “individus”, són apàtics i no tenen la possibilitat de ser “empàtics”.

La missió del protagonista es trobar i eliminar a aquest replicants i per a localitzar-los (ja que tenen el mateix aspecte que els humans) ha d’esbrinar si tenen “emocions”.

Aquest tema i la dinàmica de la pel·lícula convida a l’espectador a plantejar-se de nou que significa el concepte humà. Què passaria si aplicarem la prova que fa el protagonista a moltes persones actuals? La intel·ligència emocional s’ha transformat en una fòbia per les emocions?

El model de societat urbana i occidental proposa una massa social freda i impersonal, però, no s’enfronta això amb el concepte de humà que tenim?

M’agradaria acabar amb una de les frases més emblemàtiques de la pel·lícula. Quan replicant va a morir i li posa en dubte al seu assassí la impossibilitat de tindre emocions:

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

Emocional

La psicologia s’ha preocupat en els darrers anys d’estudiar la relació entre l’emoció i el raonament. Fora de l’àmbit acadèmic el resultat d’aquest treballs va obtenir una elevada difusió amb l’obra La intel·ligència emocional que va publicar l’any 1995 (Kairos. Barcelona). No obstant, el primers estudis que van aparèixer sobre intel·ligència emocional els van realitzar en 1990 els investigadors Peter Salowey y John D. Mayer. Aquest dos psicòlegs la definiren com "la capacitat de percebre els sentiments propis i els de la resta, distingir entre ells i servir-se d’aquesta informació per a guiar el pensament i la conducta pròpia”.
Dins d’aquest debat que hem encetat, considere molt positiu acostar-se a aquest treballs de l’àmbit de la psicologia que intenten “controlar” i ”mesurar” els factor emocional , de la mateixa forma que es fa per a avaluar el Coeficient Intel·lectual.
Queda bastant clar que l’ésser humà és un “tot” on es conjuguen la part lògica del raonament i la part emocional. Per tant, saber conjugar a la racionalitat emocional cal afegir-li la emotivitat raonada. Amb la comprensió de totes dues podem acostar-nos més a descobrir com funciona el nostre cervell.

Que fem amb els somnis?

Què fem amb el somnis? Que podem fer quan persones que fa molt de temps que no ens trobem venen als nostres somnis a dir-nos alguna cosa.

On està la raó en els somnis?

Els empiristes s’encabotinen en trobar raons i explicacions lògiques per a tot. I jo em pregunte que em poden dir si els conte que les nits que hi ha lluna plena una xica visita els meus somnis. Alguna nit fem l’amor, un altra em fa córrer pels racons de la seua casa perduda, altres xerrem tota la nit a la vora d’un mar....

Que faig en tots aquest somnis?

Deú o literatura, segons Pons

Són paraules només,
però aguanten el món
i reviuen fulgents
el passat d'una llàgrima
que tremola en els ulls
mentre plou sobre el camp
de la infància i tot
es desfà convertit
en la cendra d'un foc
(alguns li diuen Déu,
altres literatura).
Ponç Pons

La literatura és inútil

La literatura és totalment inútil si no ens serveix per actuar sobre el present i sobre el futur. El sentit estètic, el valor del contingut (dos pilars fonamental de literatura com a art) i L’enginy per associar i dissociar són els elements de creació.Aquest dies estic rellegint el meravellós poema La cançó de rem i vela de Sagarra (musicat per Llach) .

Resulta útil per als estudiosos de la literatura saber que ha motivat a l’autor a escriure aquest text, conèixer el context i el lloc dins la seua obra. Però, que fa que aquest poema siga útil per al lector de hui? La temàtica es manté viva però, hem de parar atenció en el sentit estètic (el ritme, les figures retòriques, la rima…) per entendre l’excepcionalitat del text, en la seua capacitat d’evocar alguna cosa en el lector. Saber interpretar tot açò fa útil la literatura.

Per revocar el argument inicial i provocador de la inutilitat de la literatura, res millor que llegir aquest fragment d’un text de Rene Huyghe , sobre l’Art podem aplicar a la Literatura,; el text diu “ L’art i l’home són indissociables. No hi ha Art sense Home, però tampoc home sense art. Por ell, s’expressa l’home més completament, es compren i es desenvolupa millor. Per ell, el món es fa més intel·ligible i accessible, més familiar. És el mitja d’un perpetu intercanvi amb el que en envolta, una mena de respiració de l’ànima mol semblant a la física, sense la qual no pot passar el nostre cos. L’esser aïllat o la civilització que no tinguen art estan amenaçats per una secreta asfixia espiritual, per na pertorbació moral”.

Frontera

La frontera dels 30 és una franja que ens descol·loca. Ara que en les festes puc veure a més joves de 18 a 24 anys fent “bajanades”, i que també veus a gent amb més de 30 amb els fills menuts et trobes entre dos mons.

Per una banda no has perdut, per complet, eixe instint de fer “animalades” i estar fins a altes hores de la matinada. Però el rellotge biològic et fa sonar l’alarma i et diu que ja no estàs ni físicament ni psicològicament per a suportar eixe ritme de festa.

Davant d’aquesta situació el que fas és mantindre el quasi per complet, menys en algunes ocasions que et tornes a dur per l’esperit “destroyer” i tornes a fer alguna que altra “animalada”.

Fets i contrafets a la setmana de Bous

Escriure des de dins de la setmana de festes d’Algemesí esdevé un tasca difícil. No només per la manca del temps (aquest dies l’agenda està molt atapeïda) però també per l’esgotament físic i psicològic que ens deixa aquesta festa.

Però no vull deixar de banda l’oportunitat de posar en aquest meu una reflexió al voltant de la inexistència de l’objectivitat. Hui apareix al Levante- Emv una notícia sobre una concentració antitaurina que es va fer ahir a Algemesí. (http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=233035&pIdSeccion=12&pNumEjemplar=3290). Si algú llig aquesta notícia pot pensar que va existir una batalla campal ahir en Algemesí. I no va ser així. Aquestes coses passen quan qui escriu les notícies no sap ni on està Algemesí al mapa i per tant no ha estat allà i es deixa dur per una única fon, i per tant una única visió del tema. Jo vaig estar allà i no diré que no va haver algun moment de tensió però no va ser tan espectacular com ens vol vendre el diari.
Vull aclarir que, personalment, no m’agraden els bous i jo seria totalment partidaro de l’abolició de les becerrades. I també cal dir que hi ha gent exaltada i sense raó en tots els llocs i en tots els bàndols.

L’objectivitat no existeix però seria bo que els mitjans e deixaren clar que la seua funció es vendre. La premsa del cor va començar arrel d’aquesta filosofia mediàtica: Hem de vendre

Onofre Fresquet, el cadafaler oblidat

Enguany és un any de celebracions per al cadafal Non Tinc Prou. Però en dins d’aquest 10 aniversari és just que fem un recordatori al cadafaler de la NTP, Onofre Fresquet. La seua aportació en la formació d’aquesta penya va ser fonamental i des dels primers anys va mostrar, amb el seu treball i la seua empenta, la identificació plena en aquest projecte cadafaler.

Onofre va se un dels fundadors de la nostra penya, en un oblidat local del carrer Nou on es va produir la primera reunió de l’amplia plantilla inicial. No teníem nom, i en una pluja d’idees aquest amic desaparegut va proposar que ens diguérem “Cadafal de la Plaça de Bous”. No era massa original, però va tindre la seua gràcia en aquell moment on l’abundant quantitat de botelles de vi buides sobre la taula i l’edat que teníem en aquell moment, 19 anys, va fer aquesta anècdota passés a la nostra història.

Però el nostre company Onofre va demostrar que era un tipus amb més trellat i per això vam decidir donar-li la responsabilitat de portar els comptes de la penya en els primers anys. Ell posava molta voluntat però els números no eren el seu fort. Això provocava que el primer divendres quan venia a la caseta ens deia “Tenim un milió de pèrdues”. Quines caretes de decepció que posàvem! Però com Onofre no ens podia veure així tornava a fer el números i descobria que havia tingut una lleu distracció. “Eii! Que tenim un milió de superàvit!!”, ens deia al dia següent. I tots la mar de contents. Així ens com portava els comptes el nostre estimat Onofre, sempre pensant en el bé del cadafal. Dins de l’àmbit econòmic no podem oblidar que ell va ser el percussor de les famoses bestretes dels cadafalers. Cal recordar quan ens deia a les reunions: “Tenim que avançar 300 euros per cap, però no patiu que desprès de la setmana de bous les tornarem”. I així ha estat des d’aleshores, cada bestreta que fem, sempre torna a la nostra butxaca, i de vegades amb interessos i tot!.

Per un altra banda cal reconèixer que de la ment d’Onofre han eixit les millors idees en aquesta història de la Non Tinc Prou. De la seua sublim creativitat ha nascut la tendència marcada pel disseny de les camises, polos i dessuadores en aquests 10 anys. Les samarretes sense mànigues, els colls de pico” desmesurats, els colors que no peguen o les talles que mai ens senten bé són algunes de les seues aportacions que tal vegada ara per ara no són enteses ni pels abonats ni pels molts dels cadafalers. Però això és el que els passa als grans genis de la moda: que sempre van per davant. Així ha sigut Onofre Fresquet, un avançat al seu temps.

Un altre exemple de la gran aportació d’aquest cadafaler oblidat ha sigut la seua activa participació en les presentacions, en les becerrades i en les carrosses. Es va destapar amb eixa presentació medieval fins als últims anys on ha fet reivindicacions de jocs tradicionals, passant per proposar que algú es vestís de vaca per que eixir des del corro. Però el públic de la plaça no va veure el seu geni per crear grans espectacles. També va intentar fer de “torero” en una becerrada, però el seu respecte als animals va fer que deixés la plaça enmig de la faena, (això i la lipotímia que li va entrar). A les carrosses el seu màxim exponent va ser quan va voler fer un homenatge als Beatles reinventant la imatges de la portada del submarí groguet. Finalment, quan es va adonar que el poble no estava preparat per a tanta creativitat va decidir transgredir els límits pixant al públic des de dalt de la carrossa. L’art de la provocació va ser una demostració més d’aquest cadafaler que ens ha acompanyat des de que vam encetar aquest projecte.

El nostre Onofre Fresquet va veure alguna cosa diferent en el cadafal Non Tinc Prou. Recordeu les seues paraules “Darrere de les nits de festa, alcohol i sexe; darrere dels moments d’angoixa, darrere dels pagaments hi ha un fet que ens fa seguir endavant, i és que cada any ens ho passem millor, no cal perdre mai aquest esperit”. Gràcies Onofre, mai t’oblidarem.

Qué viva Japón!

La combinació de tradició i modernitat és una de les aspiracions de molts dels dissenyadors de campanyes institucionals. Algemesí és un dels pobles que en els darrers anys ha emprat aquest lema per a fer promoció de la ciutat. Enguany, el lema es pot aplicar.

La part de la tradició la posa la Festa de la Mare de Deu de La Salut. Hui i demà, els carrers d’aquest poble són testimoni, un any, més, d’una de les manifestacions culturals més vives del país. La Muixeranga, els Tornejants, Les llauradores, Les pastoretes, la música de la dolçaina i el tabalet..... tot un catàleg viu de l’antropologia festiva de la mediterrània.

La part de la modernitat la posen uns japonesos. Enguany a la festa de la Mare de Déu de la Salut han vingut un grup de japonesos, amb les seues càmeres de vídeo i fotografia corresponents, de la Universitat de Osaka. Es veu que són del departament d’antropologia i venen a fer un estudi. Aquesta és la parta oficial, però, a aquesta parta també cal afegir la immersió culinària i festiva que estan fent.

Aquest fets no passarien de ser una simple anècdota si a la seua barreja no afegirem la influència que la publicitat opera sobre nosaltres. Si has vist la darrera campanya de la companyia Control per promocionar els preservatius Adapta podràs entendre quin nexe d'unió podem trobar entre la tradició i la modernitat. .. A l'spot televisiu de Control una parella tenen el do de generar electricitat amb la seua passió. Amb la seua activitat sexual posen en marxa els sistemes d’aparells elèctrics, els focus de grans estadis i finalment en un acte de “filantropia” decideixen il·luminar el casc antic per a un grup de turistes japonesos. Si! Japonesos!

Per tant, ara que Algemesí está en festes i necessita molta llum i que rep la visita d'uns japonesos, és el moment de dir: Que viva Japón!.

Esperarem els discursos d’aquest dies per veure si algú insta a la ciutadania fer "filantropia" a favor del turisme. Amb la necessitat d'energia elèctrica que patim en els darrers anys no estaria de més experimentar per veure si algú també diposa del do de la parella de l'spot. Això si que seria una vertadera combinació de tradició i modernitat.

La flaquesa

Tots tenim una flaquesa. Alguns la identificaran ràpidament si parlem de menjar. Però tal vegada ens coste una mica més trobar la nostra feblesa si parlem de persones.

La pel·lícula “La flaqueza del bolchevique” posa al descobert les debilitats que tots tenim a la nostra vida. Portat fins als extrems, que és des d’on millor es veuen els abismes, la història de la pel·lícula ens presenta a un home, interpretat de froma magistral per Luis Tosar, que es deixa seduir per una “lolita”, una seductora Maria Valverde. No és un relat d’un abús, ja que tant el protagonista com l’adolescent en són ben conscients del què es fan: ell és suficient noble per no intentar cap acostament físic amb ella. I la jove és sobradament intel·ligent per descobrir que ell no vol abusar d’ella. Quan tot ens fa sospitar que pot haver-hi una relació dolenta, aleshores brolla l’amor. Però els obstacles són més que evidents: les normes socials mai permetran aquest tipus de relació. I és ell qui ha de decidir. La única cosa que té és una brillant carrera laboral i acadèmica, ja que va renunciar a la seua vida personal pels diners i l’èxit. Però té por a trencar l’encís de la romàntica història d’amor que ha nascut entre ells. No es veu amb suficient força per provocar un enrenou al món d’ella. És una situació quasi tan paradoxal com la realitat mateixa: Tota la vida esperant-la i quan apareix no s’atreveix a fugir amb ella...

Però sempre està la il·lògica flaquesa. Eixa flaquesa que quan sona el telèfon a la matinada ens fa respondre amb un inesperat goig d’escoltar a la persona que està a l’altra banda. La flaquesa de renunciar a la por i la vergonya per veure el seu somriure. La flaquesa de deixar-se dur sense condicions, per uns ulls. La flaquesa és mirar una paret blanca i veure la seua cara. Tots tenim una flaquesa.

Un final aparent

El cicle vital al que estem tots lligats ens diu que ha d’haver un inici i un final per atot, tot comença i tot acaba, així és la nostra vida i així en agrada que siga tot; el llibres, les pel·lícules, un dinar... Tot allò que no segueix aquest esquema ens crea incertesa o no ens agrada.

L’amor diuen que també té un principi o un final. Això almenys avancen alguns psicòlegs quan diuen que l’amor com passió s’acaba com a molt en tres anys. I desprès esdevé altres coses com afecte, complicitat i altres succedanis que tots coneixem.

L’inici de l’amor tot més o menys el podem descriure perquè l’hem patit: eixe formigueig per la panxa quan escoltem o ens trobem amb l’altra persona, el desig per veure-la que ens porta a amagar-nos per racons insospitats, els missatges convulsius, les cridades sense motiu aparent, les llargues hores d’insomni i en alguns casos (com el meu) la desaforada lectura de poesia.

Però per l’altra banda ens trobem en una complicació. Si es suposa que l’amor té un final: Com sabem que ha arribat el seu fatídic moment? Com sabem que hem deixat d’estimar a una persona? La complicació de posar el punt i final a l’amor és una de les principals dificultats de la nostra perquè allà on hi va haver sempre hi queda. De vegades és diuen que la distància, el temps o la desaparició de la persona estimada pot acabar amb l’estima. Però la realitat ens demostra que no és així.

Al tallar un tronc podem veure els anells i saber la seua edat i quan va patir algun esdeveniment important. Per tant, si a un arbre ja queda constància dels fets més importants de la seua vida com no voleu que ens quede als ser humans constància d’un procés tan rellevant com enamorar-se. Podem fer una nova capa i podem creure que hem deixa’t d’estimar a una persona, però sempre ens queden senyals sota l’escorça.

Canvis de Madame Butterfly

Madame Butterfly va ser rebuda malament pel públic, tot i ser una de les obres on Puccini havia treballat amb més esforç.

Anit es va fer al teatre Romà de Sagunt una representació adaptada per Ramon Oller d’aquesta obra de Puccini. En aquets cas PINKERTON era una dona i CIO-CIO-SAN, un home. Aquest canvi, aparentment, no representa moltes coses però si rellegim bé el libreto es podem adonar que hi ha més reflexions de les pot semblar a primera vista

Fingir

El poeta es un fingidor que finge constantemente,
que hasta finge que es dolor, el dolor que en verdad siente.
Y, en el dolor que han leído, a leer sus lectores vienen,
no los dos que él ha tenido, sino sólo el que no tiene.
Y así en la vida se mete, distrayendo a la razón,
y gira, el tren de juguete que se llama el corazón.
FP.

L'oblit dels desagraïts

Quanta hipocresia. Em donen molta llàstima aquells que creuen que oferint una imatge d’indiferència neguen el seu passat. Són aquells que escolten, miren i dediquen silencis als que un dia els van posar el seu muscle per a ajudar-los a ser el que són i desprès ja no mereixem ni un gest d’agraïment.

Per sort, el temps posa a cadascú en el seu lloc. Això espere.

De totes formes, vull desfogar-se deixant constància de l’angoixa interna que provoca en aquells “tontos” que sempre estem per a posar el muscle quan algú ens ve a plorar i veiem que prop està l’oblit en la ment dels desagraïts. Quina llàstima no poder aplicar-los la seua pròpia medicina. No puc.

Els que mai trauen les escombraires al carrer
moriran ofegats en la seua pròpia merda.

No quiero seguir siendo raiz en las tinieblas
vacilante, extendido, tiritando de sueñpo
Hacia abajo, en las tapias mojadas de tierra
Absorviendo y pensando, comiendo cada dia.

P. Neruda

Has perdut el temps?

Quina és la raó d’aquesta desesperació per voler esprémer el temps de vida? Vull aprofitar cada segon de l’existència?

Odie quan em diuen: “Has perdut el temps”.

Com que he perdut el temps? Això em posa de volta i mitja. I on va a parar tot el temps perdut? Tinc una premonició: jo crec que sota la platja de Xeraco hi ha un gran dipòsit amb de temps perdut. Tan de bo pogués arribar a ell per fer-me amb totes les hores, dies i anys que allà resten amagades, això si que és un tresor.

Tal vegada, aquesta dèria meua per la pèrdua de l’espai temporal posa en evidència que valor temps ocupa el primer graó de l’escala de valors. Puc perdre diners, partits, la cartera, una samarreta, fins i tot un llibre... però per res del món voldria perdre temps.

No obstant, en aquesta cadena de reflexions ara podria preguntar-me: I que és realment perdre temps?

Desconcertant procés de memòria

Les experiències de cada dia per un singular procés de selecció, inconscient en moltes ocasions, passen a obtindre la categoria de records. Hi ha esdeveniments colpidors que es comparteixen amb una massa social i que formen part de la memòria col·lectiva. Aquest cas resulta evident. però, a un nivell més personal, quin procediment determina que una experiència ha de passar a ser un record i quina ha de desaparèixer en l’oblit més absolut?

Segons la visió d’un químic aquelles experiències que desencadenen més reaccions són les que tendeixen a deixar la seua petjada a dins del nostre cervell. Però la pràctica desmunta aquest raonament.

Hi ha fets anecdòtics, detalls aparentment insignificant que ocupen una part molt rellevant dels nostres records. I per a complicar les coses un poc més, en determinats moments recordem amb especial insistència un fet que fins a eixe instant havia quedat en el silenci cognitiu.

Aquests dies d’estiu recorde especialment un anell que tenia una pedra de color taronja que m’agradava fer rodar sobre el dit. Ha d’haver alguna raó lògica que explique aquest rampell tan plaent com dolorós?

Far

Contemples avui un altre cop el mar

i té un color gris de vaixell enfonsat

amb peixos entrant i sortint

pels ulls de bou.

Ara al captard

a tu també el dia se t’acaba i cau

curt vol d’un avió de paper.

El far fa giravoltar lenta una llum

marcant intermitentment un camí damunt l’aigua

absurd i inútil raig

llançat al res negre horitzó

que ara ens separa.

Els records,

com les picades dels insectes d’estiu:

primer i per un instant fan mal, desprès

desapareixen.

Manuel Forcano

dolça condemna i amarga salvació

El símil de les arts escèniques em resulta molt útil i molt pròxim les coses que ens passen a la vida. Altres empraran els símils astronòmics, químics, futbolístics o matemàtics... però a mi sempre m’ha agradat més el del teatre.

En aquesta metàfora escènica-vital, tinc una especial paranoia per la meua posició en tota aquesta obra irrepetible. On estic? Sobre l’escenari actuant? A un seient veient l’espectacle? Al camerino? A la taula de control llum i so? O tal vegada estic a la taquilla venent entrades?

Aquest és el problema només es planteja quan descobreixes tots els racons del teatre. Quan només eres un espectador la teua funció és única: Has d’ocupar el teu seient i veure l’espectacle. Però, que ens passa quan sabem el que s’amaga darrer de les cortines?

L’especticisme és habitualment el primer símptoma d’aquesta situació. Sóc un desgraciats escèptics que no es creu els muntatges que li posa al davant la vida. A la fi aquesta malatia que em va encomanar un temps de joia esdevé una dolça condemna i i una amarga salvació.

“Quan s'ha vist la part del darrere d'un teatre de titelles, ja res no pot tornar a ser igual.”

Joan Garí, Senyals de fum

Necessitat de victòria

En algun moment de la nostra vida tots necessitem assaborir una victòria. Per a guanyar cal tindre a favor molts factors, però una de les premisses més importants que cal complir és tindre la sort de la teua banda. Per aprofundir més en aquest tema recomane la pel·lícula Match Point, crec que Allen ha fet una obra mestra en aquest film. El temps em donarà la raó o em farà un perdedor més.

Tornant al tema de la necessitat d’aconseguir victòries, us he de confessar que passe per una mala ratxa tennística. Des de fa un parell de setmanes, sols recull derrotes a les pistes. Això et fa entrar en una dinàmica de perdedor i desapareix tota la confiança en qualsevol cop que intentes. El saques no entren, les volees es queden en la xarxa, les boles llargues sempre cauen a l’altra banda de la línea... l’espiral es fa cada vegada més gran. Clar, des de fa algunes setmanes només jugue amb gent que en sap molt més que jo. Diuen que per a aprendre cal jugar amb els que en saben més i és així com et marques fites més altes i eleves el teu nivell d’exigència. Però el que no et diuen és que la derrota també et pot enfonsar i traure la il·lusió per lluitar cada punt.

Tots necessitem alguna victòria en la nostra vida. En la feina, amb la família, en els amics, en el sexe... en algun moment necessitem sentir la llorer sobre el nostre cap per a poder tirar endavant.. No crec que es tracte de grans victòries, de fet, en moltes ocasions el triomf no passa de que ens donen la raó en alguna discussió banal, amb eixa xicoteta dosi ja podem satisfer la nostra necessitat de triomf.

Les victòries són l’aliment de la fe, sense elles no hi ha fonament per creure en utopies. Però això se’m fa tan difícil creure que la religió que propugna uns creients abnegats i amb sentiment de pecadors derrotats. És impossible tindre fe sense assaborir algún tipus de victòria.

Jo necessite guanyar alguna cosa per tindre fe en les meues possibilitats. No sé si la guardó ha de ser extern o intern, però ha d’haver-hi guardó.

Compartir experiències

Compartir experiències. Ací està el secret de moltes de les nospres preocupacions vitals. Compartim experiències amb el pares, amb el fills, amb els germans, amb els amics amb les nostres parelles, amb els nostres enemics, amb els companys de feina, amb el veí...

En una dolenta pel·lícula que he vist hui, el protagonista al matí següent d’una nit de sexe amb la xica del film va a buscar-la per esbrinar perquè ha eixit corrents de la seua habitació. “Ens ho hem passat molt bé aquest dies que portem junt i anit vaig voler compartir una experiència més amb tu”. L’escena de la pel·lícula acaba ací i desprès de l’esperat distanciament que anunciava aquesta frase, al final acaben junts. Era previsible, com ja he dit abans era dolenta i per mi les pelis dolentes són les previsibles.

Però aquesta frase de la protagonista deixa algunes portes obertes. És el sexe una experiència més? Segons els guionistes d’aquesta pel·lícula dolenta quan aquesta parella descobreix que s’ho passa molt bé compartint experiències, aleshores decideix compartir una experiència més i van al llit. A la pel·lícula no ens diu res més però sembla ser que aquesta experiència també va ser satisfactòria. Però que hagués passat si en el llit ja no hi hagueren trobat la complicitat que tenien en la resta de coses que havien fet als darrers dies? I si trobem una parella en la qual ens ho passem molt bé fent altres coses però al llit no hi ha aquest bon rotllo, continuaríem compartint experiències junts o deixaríem qualsevol tipus de relació amb eixa persona?

També es por donar el cas contrari, tot i que passa però no és el més freqüent, on el sexe esdevé la única experiència que comparteixen dues persones amb resultats excel·lents. En aquest cas també cal pensar si podem mantindre aquesta intersecció d’experiències físiques, sense cap altre tipus de relació. “Nosaltres el què hem és quedar per follar”, deia una protagonista d’un pel·lícula, i no era porno.

Som animals socials i a la fi el que cerquem, i fem, és compartir experiències. El sexe és una de les experiències que demana més voluntat de compartir, almenys des del punt de vista físic, i per això ocupa una part important de les nostres preocupacions. Qüestió de supervivència.

Finestra de conversa permanent

De vegades tenim la sensació que tenim converses obertes que no hem tancat . Fa unes dies que pense en un amic de València qual fa molts anys que no he tornat a veure. De fet, farà poc mes de 6 mesos els meus van trobar una nota manuscrita que la van tirar per baix de la porta del pis de la platja. Era el meu amic Vicent que em donava el seu telèfon per que em poses en contacte amb ell. L’única referència que tenia de mi era aquell pis, que per sort els meus pares encara mantenen, el seus els van vendre i ja no he tingut cap punt de contacte amb ell. Doncs resulta que és dissenyador gràfic a València, on intenta obrir-se camp en aquest difícil món. He pensat que podria donar-li una oportunitat en Andana Edicions, però encara no tinc cap projecte adient al seu perfil com a dibuixant. Però tinc la sensació que amb Vicent tinc una finestra de conversa oberta del messenger on sempre ens quedem coses per dir.

Aquesta trobada inesperada ens pot fer pensar en la necessita de tindre punt de referència per a trobar a aquelles persones que no volem perdre. Què passaria si s’esborrarà la nostra agenda del telèfon mòbil? O Si perdem la nostra agenda de telèfons? Quins telèfons recordem de memòria? Són aquestes les persones importants d ela nostra vida.

Una situació curiosa és quan anem a grans centres comercials o on hi ha molta gent. M’agrada molt aquella situció que diguem. Si ens perdem ens trobem en aquest punt (al costat d’un banc, d’una farola, una cartelera....). Aquell lloc esdevé el punt de referència en cas de pèrdua, allà és on sabem que sempre trobarem a l’altre. A la vida crec que també tenim punts de referència on sabem que sempre podem trobar a les persones que ens importen.

El feliç engany

Acabe de complir 29 anys. Segons les informacions de ma mare al voltant de la 1:30 de la matinada de l’any 1977 vaig vindre a aquest món, una hora que segon ella avançava que seria un xiquet queli agradava la nit. Tal vegada és que em vaig creure que les coses interessants passaven a partir de la 1:30 de la matinada i per això m’he quedat amb el vici d’estar despert quasi sempre a aquestes hora, és l'hora de que passen coses iontressant, com nàixer, i jo nopuc estra domint. Supose, que a les pròximes 24 hores ja tindre més temps per pegar-li algunes voltes a això d’estar ales portes dels 30.

Però en aquest moment em queda al cap una altra qüestió que parlàvem aquesta nit al sopar. Un home intel·ligent i ple de creativitat ( i també molt atractiu) està lligat de cap, i possiblement també de peus, a una relació de parella condemnada al desficaci. Ell sap que en el seu llit dormen més de dos persones. Tot i això no pren cap decisió dràstica. Es deixa dur i suporta estoicament la situació. És aquesta la nostra actitud davant del grans problemes? Preferim viure enganyats però suposadament feliços sense enfrontar-nos a la realitat?

Fent una llista improvisada de persones que sé que es troben en aquesta situació he de reconèixer que apareixen molt més dels que pensava en primera instància. Però el que més em preocupa és adonar-me que jo també he estat en eixa llista imaginària (encara estic?) que he fet mentre em servien el cafè del temps amb sacarina en la terrassa del bar on sopàvem aquesta nit.

Probablement no siga altra cosa que una qüestió de supervivència i de por. En eixos moments et sents com un xiquet que està sol en l’habitació mirant una pel·lícula de dibuixos animats i s’ho està passant molt bé. I de sobte tens la percepció que hi ha algú amagat dins a l’armari. Un monstre? Però decideixes no obrir la porta i continuar sent feliç mirant la pel·lícula. Per a què malbaratar aquest moment amb preocupacions i desficacis si es pot ser feliç mirant cap a un altre lloc i obviant el problema.

Cal sobreviure i tirar endavant; no obstant, la veritable complicació arribarà si el monstre decideix obrir la porta i agafar-nos d’esquenes mirant cap a un altre lloc.

Còpia de seguretat

He de reiniciar l’ordinador per a instal·lar de nou tot el sistema operatiu. És una tasca pesada que cal afrontar de tant en tant. Son ben pocs els que mai han hagut de patir un formateig del seu disc dur, ja siga realitzat personalment o encomanat a un professional.
Ara em pregunte si no serà necessari crear un procés per a que els humans pugam gaudir també de la possibilitat de formatejar el nostre disc dur cerebral i reencetar els processos del nou sistema operatiu amb aplicacions sense residus. Seria molt profitós de tant.
El problema d’aquest procés de neteja és que abans de dur-lo endavant cal fer una còpia de seguretat per a mantindre totes aquelles coses imprescindibles que no volem perdre. Una tasca igual o més complexa que la de formatejar i reinstl3lar tot el sistema operatiu.
Tornat a l’aplicació humana d’aquest activitat informàtica he de confessar que pot resultar molt agosarat decidir quines són les nostres còpies de seguretat ja que això ens obliga a mantindre en un lloc resguardat totes aquells records, arxius, persones.... que no podem perdre si volem seguir estant operatius. Però a la llarga crec que és molt útil fer aquetes còpies de seguretat periòdiques per`que mai saps quan et pots quedar penjat culpa d’un virus o per una errada del hardware o per altres motius inesperats. Vaig a reiniciar el sistema.

persones-coixí

De vegades esdevenim coixins. Ple de plomes o de trossos d’espuma, és igual, a la fi no som més persones-coixins on la gent que ens estima deixa anar alguna que altra punyada de ràbia continguda. Probablement, d’ací unes dies també ens humitejaran amb llàgrimes. Però això ja vindrà.

Una de les condicions per a ser un bon èsser-coixí és no fer preguntes, ni cercar, públicament, raons que expliquen les agressions que patim. Quan arriba el violent protagonista de torn i comença a pegar-nos cops de puny durs i secs o ens agafa d’una punta i ens escomet contra una paret o contra el llit amb totes les seues forces, en aquest mateix moment és quan nosaltres hem de callar i suportat tot el que les envestides que ens venen a sobre. Tal vegada ens insulten i també ens provoquen amb frases tendencioses i amb recriminacions sense fonament. Així és en el pitjors moments de les persones coixí. És dur i cal molta, molta paciència.

M’agradaria confessar-vos una cosa, però que no ho sàpiga mai el agressor, que siga un secret entre nosaltres. Les persones coixins sabem, de sobres, els motius que porta als nostres benvolguts violents a tractar-nos així, sabem massa bé que els motius estan lluny de nosaltres i que nosaltres no som els responsables d’aquests esclats de còlera. El problema és que de vegades les descarregues de ràbia quasi sempre acaben esguitant a les persones que més s’estima.... però per a aquestes ocasions estem els èssers-coixí.

House i Sexe en Nova York

M’he enganxat a dues sèries: House i Sexo en Nueva York. Tampoc és res d’excepcional, ho sé, ja que si no no tindrien més de 3 temporades cadascuna d’elles. Faig una administració sel·lectiva d’elles al llarg del dia. He aconseguit en DVD tots els episodis de totes dues i això em permet injectar-me un episodi quan em ve de gust. Hi ha moment del dia per a House, sobretot desprès de dinar i desprès de sopar. D’aquesta sèrie m’agrada especialment el seu ús de la raó: Al programa especial que li van dedicar a Cuatro van fer una encertada comparació amb Sherlock Holmes.

Sobre Sexo en Nueva York crec que en tinc una enveja considerable cap a eixe tipus de vida que porten les quatre protagonistes. A la fi els dos objectius del guionistes d’aquestes sèries són matar els propis i fantasmes i fer que els espectadors s’enganxen per a que maten els seus propis desitjos incomplets., (no per aquest ordre...)

Mata'm, però, suaument, per favor

Suaument, sense grans enrenous, has anat esborrant cadascun dels traços d’aquell dibuix que vam fer al sostre del teu pis. Suaument.

Hi havia una cançó que mai em deixaves cantar, Killing me softly, de Roberta Flack. No m’agrada eixa cançó, em deies, No la cantes!, em manaves. Jo, seguidor fidel de les teues dèries, deixava de cantar-la si a canvi tu em subornaves amb una d’eixes carícies que et deixen esborronat uns minuts.

Han passat els anys, i de tant en tant, torne a taral·larejar aquesta cançó. Però, ara ningú em fa emmudir .No hi ets, no em pots contestar ni em somnis, i ara em pregunte quina era la causa que et feia saltar cap al mode imperatiu.

Sempre vaig sospitar que per una atzarosa casualitat tenies una capacitat per veure més enllà de l’horitzó que marca el temps present. Recorde quan escrivies llargs testaments augurant tot allò que jo era incapaç d’entreveure. Un fet que sempre em deixava estupefacte.

Repase la nevera quasi buida, i amb dos ingredients que aquesta nit hi trobe, prepare una explicació a aquest dubte que m’has deixat. Taral·larege de nou la cançó i veig com poc a poc em vas anar matant amb silencis, com suament et vaig anar matant amb silencis. Matar per viure. Tu ja sabies que tot seria així.

De vegades, per motius que la raó no entén,sentim unes inexplicables esgarrifances cap a alguns gustos, melodies, colors... sense saber que l’ànima amaga coses que l’enteniment mai descobrirà.

La primera nit de juliol

La primera nit de juliol, nit de xafogor i solitud. Les hores esbiaixen els incomplets silencis que anuncien l’ensopegada amb l’estiu. Ara que vinc de la terra de les fonts d’aigua freda i passat enlluernador, ara que sense adonar-me m’he quedat nu i sol, en aquest mateix moment em recorre un tremolós llampec de desig que em convida a escapar-me per a banyar-me els peus descalços a la font, a recórrer amb les mans la suau superfície de les seues aigües, a escoltar el dolç xiu-xiu que suggereix que tanque els ulls per dir-me a cau d'orella: "deixa't portar amor meu".

Aquestes primeres hores de juliol m’abrace al record d’una font com qui es llança d’esquenes a la terra per sentir la humitat dels melangiosos camps de tarongers. Aquesta nit, em submergisc en les seues aigües fredes i òbric la boca de bat a bat per empassar-me l’oblit.

moments desbordats pel la fugacitat

La fugacitat quasi sempre es viscuda com una condemna. Però si bé ho mirem allò que li confereix valor als moments és la seua condició d’efímers.

El fet d’assumir que tot té una data de caducitat no ha de servir com excusa per caure l’escepticisme. Tot el contrari, cal aprofitar-ho per viure amb més intensitat tot allò que fem. Però també ens ha de servir per recordar amb goig aquells esbalaïdors moments viscut.

Un dels poemes més colpidors sobre l’experiència passada de l’amor és aquell de Pablo Neruda que comença així: “Puedo escribir los versos más tristes esta noche....

un matí

Un matí qualsevol t’aixecaràs i buscaràs un espill. Però no en trobaràs cap. Et rentaràs la cara i et pentinaràs, com de costum, i al intentar mirar-te a l’espill veuràs que no hi és. Eixiràs al carrer i caminaràs buscant el teu reflex en aparadors i retrovisors de cotxes, però no en trobaràs cap. Arribaràs a la feina i intentaràs buscar la teua imatge en la pantalla apagada de l’ordinador. Però no tindràs èxit. Passaran les hores i la manca de reflexes anirà incrementant la teua desesperació. Allò que aquell matí era una simple anècdota anirà bullint a dins teu fins esdevindre la màxima de les teus preocupacions: “Com puc saber si existisc?” et preguntaràs.

“Ei, aquest matí tens pinta de cansat”, aquesta expressió t’arriba de sobte per l’esquena. Et gires ràpidament i veus la cara del teu amic que arriba, puntual, a saludar-te. Quin descans escoltar-lo.

coherència

A una presentació d’un llibre sobre l’obra pictòrica d’un reconegut pintor del segle XVII a un temple catòlic, el rector del temple va ser l’encarregat de tancar l’acte, com no. Amb aquesta situació privilegiada, el religiós es va permetre el luxe de repartir crítiques a tots els que havien parlat abans, l’autor, el cap de publicacions.... La primera de les protestes que va deixar caure el rector va ser que havia rebut el llibre el mateix matí de la presentació i que per tant era molt difícil parlar d’una cosa que no havia vist amb suficient temps. I desprès va continuar amb tota una lletania de xerracaries sobre la pobresa de l’església. Al finalitzar no es va obrir cap torn de preguntes. Va ser una llàstima perquè em vaig quedar en les ganes de preguntar-li que si aplicava la seua màxima de no parlar de coses que no havia vist era molt complicat que cada dia pugés al púlpit a parlar d’un tal Jesucrist que no havia vist, ni veurà mai. Quina falta de coherència!

retorn

Hui he rebut de nou uns grapat de paraules que em donen l’alè necessari per tornar a escriure.

Ja sé que porte quasi bé tres meses sense deixar cap petjada en aquest blog que té dos lectors habituals reconeguts. Estimats lectors-amics, moltes gra`cies pel vostre suport sobretot al darrer post on deixava constància d’una angoixa que dies més tard va esdevindre una d’eixes crisis que em deixen sota mínims... El fets van ser un parèntesi de consciència on vaig tindre la sort de comptar amb dos inestimables amics que, segons em van contar, van fer tot el possible per rescatar-me d’aquell estat. Ben bé no sé si demanar disculpes o donar les gràcies. En primer lloc demanar-hi ha disculpes perquè la meua caiguda enmig d’un carrer de València va suposar un trasbals i un important esglai per a ell, “em pensava que ‘s’havia mort”, va assegurar un d’ells uns dies desprès...(sobre aquesta fase ja en reflexionarem un altre dia). Per sort, d’aquell perillós esdeveniment algú ha aconseguit el valor suficient per comprar una impactant vespa roja... Sempre cal traure el profit de totes les coses.

I en segon lloc crec que és just donar les gràcies per l’esforç i la lluita que suposa estar més que mai en el moments difícils. I aquell moment mereix amb total rotunditat la categoria de moment difícil.

Però tornar a l’origen d’aquest post, he d’estar agraït de nou de rebre unes paraules d’una veu estimada que m’ha fet de nou enfrontar-me amb les paraules. De vegades ens quedem dubtant, ens atemorim o ens amaguem darrere de la feina i les obligacions per deixar en via morta els nostres desitjos. Per sort, tots tenim una musa que quan menys ho esperem ens posa, de nou, la ma sobre el muscle i, probablement, ens anima a tornar traure de dins totes aquelles coses que ens fan sentir-nos vius. Gràcies Ona.

cansat

Estic cansat de les dèries, de les desesperacions, de les angoixes. Estic cansat de les baixades de sucre, de les anàlisis de sang, de les 5 punxades al dia. Estic cansat dels que riuen, dels que ploren, dels que s’estimen i dels que creuen que s’estimen. Estic cansat de lluitar per una feina digna, d’encetar projectes que no es fan realitat, de suportar caps que no saben més que jo i de no poder apagar el mòbil. Estic cansat de portar secrets al coll, de no saber controlar les situacions incontrolades i de no poder dormir totes les hores que vull. Estic cansat d’aspirar a coses que mai podré assolir, de no saber acceptar que el temps passa i d'oblidar els noms de les persones. Estic cansat de gemegar per les meues desgràcies, de sentir que l’eufòria em dura massa poc i de tindre pànic al compromís. Estic cansat d’escoltar als arrogants que recerquen el coneixement sense cap utilitat pràctica, estic cansat dels estudiants eterns, dels que prefereixen escoltar programes de divulgació científica abans que la veu dels que els estima, dels que obliden quins són els seus orígens i dels que diuen que són ciutadans del món. Estic cansat de llegir llibres que no m’omplin i d’intentar escriure històries que no em satisfan. Hui estic cansat, sobretot de mi.

per la vena...

He abandonat l’escriptura i estic pagant-ho car. Porte unes setmanes d’un fort esverament. Ja tornem a ser-hi!. Tinc la sensació que açò de l’escriptura comença a esdevindre una vertadera droga a la qual necessite aferrar-me per a no caure en aquesta ansietat inexplicable.

El símptomes podrien ser els que les dones tenen algunes dies al mes, però com sempre elles tenen una excusa perfecta per a justificar aquesta actitud, però, i nosaltres com ho expliquem? Com explicar que estic sempre preparat per fotre-li un mos al bescoll de qualsevol que insinue un lleuger intent d’atacar-me, a més, estic extremadament gelós de la meua intimitat, no vull que ningú tinga cap intuïció sobre el que realment pense o dic o puga imaginar... he perdut la confiança en tots i estic com un animal que defensa les seues cries. Tot açò és el que sembla de portes cap a fora, en realitat he perdut la confiança en mi mateix, em sent com un perdedor vocacional que viu les victòries com una situació de relativisme i totalment transitòries. És dur viure amb aquesta percepció.

I l’alliberament d’aquesta situació ens arriba moltes vegades quan deixem anar totes aquetes agulles que es claven per dintre i ens fan enrabiar ... No sé per quina estranya raó però contant aquetes coses a altres sentim una sensació de repòs... no sé si definitiu o transitori, però mentre siga efectiva aquesta substància psicotròpica anomenada escriptura em fa sentir bé... Escric per mi, disculpeu si no us faig massa cas però estic sota els efectes d’un gram de paraules....

temps per al bosc

Un dels detalls més interessants de les xerrades de hui a la Biblioteca Jaume Fuster ha sigut un comentari de Jamie Byng, de Canongate, quan ha comparat la tasca de ser editor amb la de plantar un bosc. Byng ens ha advertit de dos perills: El primer és no tindre paciència, ja que cal recordar que per que un arbre cresca necessita el seu temps, de fet, demana anys. Per això, és molt important saber cultivar, regar, podar i abonar ls obres que formaran el catàleg arbori de tot bon projecte editorial. El segon dels consells és recordar que cal tindre compte de tot el bosc i no posar-se davant de l’arbre més gran i més gros a gaudir de la seua ombra, sense tindre en compte que al darrere hi ha molts arbres més. Ens ha recordat la frase coneguda de 2No deixes que l’arbre no et deixe veure el bosc”.
Són dos bons consells que ara que els pense en la tranquil·litat de la nit crec que es poden aplicar a moltes més coses que a la tasca editorial.

un temple i una pregunta

Des d'un nou temple de la cultura observe com repetim els mateixos ritus des de fa segles. Estic a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia que ha obert fa uns dies. Des d'un dels còmodes sofas que han instal·lat mire com està qausi bé tot el dia de gom a gom. fa tant de goig veure xiquets, joves, adults i gran caminar d'ací cap allà cercant llibres, cds o simplement preguntant en informació. Alguns busquen solcuions als seus problemes, altres s'emparen als deus de les lletres per poder gaudir d'un futur millor, altres cerquen l'eternitat de les emocions entre les pàgines i uns altres, com jo, ens confesem en silenci i davant d'una pantalla sense rostre. Afortunadament no ens posaran penitència.
En aquest lloc i enmig de la celebració d'uns sacres festes editorial que s'allargaran tres dies, em persegueix una pregunta: Es poden trobar les coses que no cerquen?

he mirat un fantasma als ulls

Moltes vegades creguem que som forts,ens masturbem mentalment per fer brollar les potències de la nostra ànima i això ens fa creure demiürgs d’un món fet a mida. Tots ens fem un món d’ús particular on tot quadra, on cada cosa té el seu lloc i el seu moment. No fer-ho així és perillós.

Conec molta gent que no accepta que li plantege excessives qüestions que em corren pel cap. Li pegues massa voltes a les coses, em diuen, però allò que realment volem dir-me és que sóc massa perillós per a la seua salut mental quan m’endinse en aquesta dinàmica de qüestionaments.

He de reconèixer que moltes vegades m’agradaria tindre aquest plantejament d’ignorància convençuda. Però la meua ignorància no em convenç, tot el contrari em proposa desassossecs. Jo, de vegades, intente fer exercicis d’assimilació: m’assec en una plaça, o un parc i mire els rostres de la gent feliç que mai posarà en dubte l’existència de Déu o que mai patirà per si té sentit la seua existència o per si aquest és el seu darrer passeig per la ciutat. No sé si dir que aquesta gent simplement viu per ser feliç o dir que només està feliç per viure.

Puc pensar de forma utilitarista i adonar-me que totes aquestes reflexions meues no em duran a enlloc, almenys no a cap lloc de plaer banal. I l’experiència em diu que encara és més difícil trobar la pau en l’anima. Per tant resulta més útil a curt termini apostar per la ignorància banal.

Aquestes darreres setmanes he descobert que la pitjor de les meues condemnes és la ignorància conscient. Aquest ignorància és aquella en la que intueixes que hi ha alguna cosa està passant al teu voltant o a dintre teu, però que no assoleixes a descobrir. No saps si aquella raresa et farà gaudir o patir, però vols veure-li la cara. I aleshores és quan ve el problema. Si no tingueres la percepció que hi ha alguna cosa amagada no patiries: això és la felicitat de la ignorància. Però no és això el que em passava.

Finlament, per qüestions d’atzar, em vaig trobar amb eixe fantasma que sabia que estava passant molt a prop de les meues esquenes, sentia la seua fredor caient per la pell, però que no arriabava a veure. Us assegure que quasi em torne boig, no parava de cridar al la gent del meu voltant per dir-los que alguna cosa estranya estava passant. Però finalment, ahir el vaig mirar als ulls. La primerareacció va ser la desesperació i la llàgrima. La llengua s'em va secar i no parava de caminar d’ací cap allà sense cap destí que no fos la més absoluta de les desesperacions. Sabia que ensopegar amb els ulls d'aquell fantasma no em portaria res bo. Però també sé que no estava equivocat, ara tinc una pau interior que abans no tenia. La meua ànima ha deixat d’ofegar-me l’estomac i deixar-me arraulit sobre el terra. Ara ja he eixit de la ignorància, ara ja sé que no estiva boig i que aquest camí d'autodestrucció que he estat fent tenia un destí.

Quina contradicció! He descobert una cosa dolenta per a mi, però ara estic més tranquil perquè sé d'on ve el mal.

Al principi defensava que la ignorància assumida era un bon estat però ara crec que no és així perquè tard o d’hora sempre et fan una punyalada i, personalment,considere que és millor saber que açò té un final que no trobar-se de amb els ulls de l'assassí el dia mateix de la mort. Aquest és la meua opció, però més que una opció és un destí.

La veritat de la vida

Per als esperits forts i temeraris, per aquells que que tenen el geni en els nassos, per aquells que no s'enfonsen davant la falta de sentit de l'existència, hi ha el riure. I també la possibilitat d'obtenir la revelació de la bellesa des de la qual crear.