Nit de Sant Joan, tot comença, de nou

Han passat moltes setmanes des del darrer post. Han passat moltes coses aquest mesos.... la primera Trobada d'Escoles en Valencià, on he estat treballat de valent en la Coordinadora de Centres d'Ensenyament en Valencià. Tota una experiència que demostra que en aquest país nostre alguna cosa encara està viva. El present és descoratjador...però el futur obri portes a l'esperança.

A banda d'açò, la descurança d'aquest blog (realment no hi ha arguments per autojustificar aquesta deixadesa d'escriptura) ha estat provocada per la feina que he tingut per tornar a aixecar Andana Editorial. Un projecte que va començar fa 5 anys i que els els últims dos anys havia quedat en letargia. Però, ara els trens dels llibres tornen a passar per aquesta Andana.

Espere que aquest silenci de les darreres setmanes siga, com aquesta calma de la nits d'estiu, com aquesta nit de Sant Joan. Una nit, on ressonen les ones de la mar per mantindre humits els dolços records viscuts. I al mateix temps, enmig de la sorra, el foc crema dolors i malifetes ja quasi oblidats. Un ritus perfecte per escenificar el naixement del nous desitjos.

A l'anterior post parlava d'uns amics, i aquest són els protagonistes del nou llibre d'aquesta segona etapa d'Andana Edicions; un llibre que porta per títol Ànimes de cotó en pèl. El llibre ja ha començat la seua distribució, i ja hem obert llibreria a internet. Espere que aquesta setmana estiga la nova web.

Queda tanta feina per fer... però tenim tanta il·lusió que tot ens sembla com la primera vegada... un món nou tan recent que sembla que moltes coses no tenen nom....com l'inici d'una novel·la única que diu així:

"Muchos años después frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía habría de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo (...) El mundo era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo".

M'he trobat uns amics

Des de fa unes setmanes he conegut un personatge únic i que cada dia que passa em fa estar més pendent d'ell. Jo no sóc el seu pare, però a mesura que passen els dies li vaig agafant més estima.

La primera vegada que ens vam trobar no vaig tindre massa temps per aturar-me i fixar-me en els detalls. Però, tot i ser una trobada fugaç, ja vaig poder vore en els seus ulls alguna cosa especial. Les paraules que va emprar el pare de Carles per presentar-me al seu fill va resultar captivadores i tot i que no el podia veure vaig sentir que aquell xiquet tenia moltes coses a aportar-nos.

Hui, ha estat un dia especial perquè he vist per primera vegada la cara de Carles. Venia amb els seua amics, Teresa, Antoni (conegut amb el malnom de Bombeta) i Tobies. I tots ell m'han captivat. A la primera ulla m'han captivat i porte tot el dia amb els seues gestos fent-me tombs pel cap. Aquesta colla té moltes coses per contar-nos, i espere ser testimoni privilegiat.

Ja us aniré contant.

Claus, panys i portes

Poc a poc anem fent camí. He deixat enrere coses dolentes, i segur que també moltes bones. Però, ara no puc girar el cap, perquè al davant de mi hi ha tantes portes obertes que em falten hores al dia per guaitar per cadascuna d'elles.

Hi ha portes que he obert amb la claus pròpies...

- La feina Escola Valenciana. Una alenada d'aire fresc que renova la il·lusió que és possible esforçar-se i treballar per fer un millor País Valencià, una aire que no està viciat i on no hi ha amagatalls empresarials i lucratius.

- Un nou projecte que ompli els ulls de llum... i que en poc de temps esclatarà.

A més d'això, també hi ha portes que han obert alguns amics i que m'han convidat a entrar per llegir i escriure:

- Com un bon amic que ha publicat un llibre. què va presentar el passat 2 d'abril a Algemesí (va quedar genial) . Tinc el compromís personal de dedicar-li unes línies ací, ja que ell va ser un dels que em va empentar a tornar a escriure en aquest blog amb una dedicatòria que em va emocionar.

- Un altre bon amic que a hores d'ara està enmig d'una illa.... i que ha demostrat que la distància no sempre ofega l'amistat. Espere també el seu darrer llibre per gaudir de la lectura.



Les coses van bé. Bufa bon vent. I com a mostra la inesperada victòria d'un premi en en blog Més content que un gínjol.

Per cert, poc abans de posar-me a escriure aquest pots he eixit al corral i m'he trobat una clau sense clauer.... i ara, mentre estic escrivint, no pare de preguntar-me quina nova porta obrirà.

Prémer el botó de control

Des de fa algunes setmanes l'activitat laboral em deixa poc d'espai per deixar per escrit les coses que em passen pel cap (com em pregunta el facebook).
I és que les activitats són nombroses... i quasi no em deixen pensar en com han canviat les coses de fa un any a ara.

Fa un any, just abans de setmana santa, començava el camí de davallada del 2008. A mesura que passaven els mesos veia com poc a poc anava perdent la motivació i el control per seguir endavant. A tots ens passa de tant en tant aquesta sensació. Un exemple pràctic és al volant... quan vas accelerant el cotxe en una llarga recta i de sobte venen un quantes corbes tancades i sinuoses que per un segons et fan perdre el control del vehicle. Intentes reduir la velocitat, i al mateix temps un formigueig et recorre tot el cos... aquesta sensació és tan perillosa com excitant i addictiva.

Han passat els mesos i poc a poc he anat recuperant el control. Aquest és un també dels senyals que ens fem majors... cada vegada anem prenent més el control. Els dies estan plens de novetats i d'il·lusió: l'engrescadora feina d'Escola Valenciana, i els preparatius per la Trobada d'Almussafes (les comparacions ja sé que resulten fastigoses... però hi ha tanta diferència de fa un any a ara en el dia a dia, que ara fins i tot fa goig aixecar-se cada matí). A banda, altres coses que poc a poc vaig enllestint.

Tot i aquestes múltiples novetats diàries, la sensació de portar el control està cada dia més assumida... com diu una cançó que posen molt a la ràdio totes les vesprades: "serà que m'hauré fet major, i que alguna cosa haurà pres aquest botó... i tal vegada ara visca més feliç amb el meu interior".

Un valor irrenunciable

Des del passat mes d'octubre faig de tutor de la Universitat Oberta de Catalunya, concretament al Màster d'Estudis Literaris en l'era digital. Una experiència única que m'ha permés passar a l'altra banda de l'educació virtual.

Dic a l'altra banda, perquè des de fa anys he gaudit del mètode d'ensenyament de la UOC com alumne: he fet cursos, postgraus, un màster i darrerament estic amb una segona llicenciatura. Podríem dir que sóc un fidel client de l'ensenyament d'aquesta Universitat a distància. Els motius són diversos, però sobretot perquè la UOC i jo compartim una aposta pels avantatges de les noves tecnologies. Aprendre en un entorn virtual presenta alguns desavantatges (com quasi tot en la vida), però considere que la quantitat d'avantatges és molt més elevada. Cadascú tindrà les seues però, personalment pense que l'entorn virtual ofereix una comunicació més directa i enriquidora entre el docent i l'alumne. A més, ofereix facilitats d'horaris però exigeix més responsabilitats... (això també és educar!). Molts altres estudiants dela UOC us podrien fer la seua llista d'avantatges personals.

Però, de sobte, el passat divendres tal vegada aprofitant l'avinentesa del 23F es ca fer un cop d'estat inesperat: El far del Màster de la UOC va ser acomiadat (de forma improcedent). Com podeu imaginar a les darreres hores han sigut moments d'incertesa i sense informació (no hi ha motius de l'acomiadament). Els tutors i consultors hem mostrat la nostra solidaritat amb la persona acomiadada i que a més ella va ser la que ens va donar arguments per confiar en aquest sistema d'ensenyament. Tot i que no estem a prop, som molts els que pensem que les persones estan molt per damunt de les empreses. I així ho estan demostrant molts alumnes i altres companys.

Algunes veus més properes a la Universitat m'expliquen que darrere d'aquesta sobtada decisió hi ha enveges i persecucions. És una llàstima, perquè si es confirma que és així, es tornarà a fer realitat una teoria particular que apunta que molts incompetents fan la seua carrera aplicant una premissa: "Llevar-se del costat als competents que poden fer-los un poc d'ombra".

De moment, jo tinc clar que la confiança personal està per sobre de tota aquesta situació. I així li ho expressat a la víctima de tot açò. Tal vegada a curt termini aquesta decisió no em resulte molt profitosa. Però, hi ha "valors" que estan per damunt de totes aquestes decisions I per mi, estar al costat d'aquell que ha ha confiat en tu és IRRENUNCIABLE.


Per cert, i a mi que tot açò em recorda alguna cosa....

Ritmes

Probablement algun expert em podria donar una explicació, però, per mi, hi ha reaccions humanes quotidianes que són tot un misteri. Una d'aquestes respostes, quasi bé automàtiques que molts tenim és la tendència a seguir el ritme d'una cançó amb el peu, amb la mà o amb el cap. Sona una cançó, que generalment ens agrada, i encetem aquesta curiosa dansa particular.

I partir d'aquest fet, amb poca i cap importància, encete una reflexió desgavellada que em porta a la conclusió que els sers humans patim una capacitat, podria dir que innata, per fer nostres els ritmes que escoltem al nostre voltant. A més del ritme de les cançons, també seguim el ritme de les paraules que escoltem al nostre voltant el ritme de la nostra família, seguim el ritme dels nostres amics.... ritmes que sonen bé i que ens poden fer sentir millor. Però, malauradament, també seguim, sense ser massa conscients, altres ritmes que poden resultar estridents; com el ritme de l'estrès de la nostra vida, el ritme de la incertesa laboral, el ritme del consum desaforat, el ritme del "maientincprou", el ritme del poder seductor, el ritme del clik-clak d'un rellotge imparable, el ritme de la vida que et va minvant... tants ritmes alhora esdevenen sorolls.

I per a quan un poc de silenci? Tots callats, ja no hi ha soroll. Només s'escolta el necessari ritme que batega, fins el final.

Encara no estàs al facebook?

Sempre que apareix alguna innovació quasi sempre apareixen dues postures: Apocalíptics i integrats. La darrera escenificació d'aquest posicionament ha estat la irrupció del facebook a les nostres vides.

El passat estiu em va contagiar d'aquest virus el meu amic Albert (per cert, felicitats!). Des d'aleshores he fet de predicador transmetent la "bona nova" entre amics i coneguts. I el resultat ha estat excepcional. He recuperat amics que feina molts anys que no sabia res d'ell (els meus companys de pis de Barcelona, companys de la facultat de periodisme... que fa 10 anys que no els veig). De fet, aprofitant les possibilitats del facebook estic intentant organitzar un sopar de 10 aniversari de la meua promoció de la periodisme de la UAB. Per tant, només que puc parlar bé del Facebook, perquè sense ell hauria estat impossible recuperar tots aquests amics que he anat deixant en el temps i la distància.

Però, no només he recuperat el passat... també ajuda a mirar el futur amb un altra perspectiva. Demà, acabe les classes del CAP i he tingut la sort de trobar uns companys amb els quals, coses del destí, compartisc aficions i tasques professionals de present. Si no no existirà una eina com Facebook seria molt complicat mantindre el contacte amb ells, però ja ens hem fet "amics" en aquesta xarxa social i així ens podem seguir la pista.

Altres parlaran dels aspectes dolents de les xarxes socials... però, en la meua experiència personal, si aquestes eines d'Internet s'aprofiten com cal són una vertadera revolució de les nostres relacions interpersonals.

Sis plaers quasiquotidians

Recollint l'encàrrec de Lucre i Amaia,pose en un post sis plaers quasiquotidians que declaren una treva de felicitat.

1. El café desprès de dinar en la Nespreso de casa (jo sóc de "Roma", perquè m'agrada i per l'evocació de la ciutat)

2. Les nits d'estiu, desprès d'un dia calorós. A partir de les 12 de la nit, tot és silenci i es mou un vent suau i fresc que és el company perfecte per estar davant de l'ordinador o llegint...

3. A l'esport: Una dreta guanyadora en un partit de tennis...., que satisfet et quedes quan aconsegueixes fer un cop així. O fer un gol en una jugada d'equip (una pujada d'adrenalina impagable). I també és un plaer esquiar a primera hora i escoltar el soroll que fa la neu quan es xafada pels esquis.

4. Despenjar el telèfon mòbil i escoltar una veu coneguda que et conta una bona notícia.

5. Cuinar i aconseguir un plat excel·lent. (Aquests dies és temporada de paelles de carxofes i faves, i estic fent-ne una per setmana i m'estan eixint espectaculars... quin gust).

6. Llegir algunes pàgines i escoltar la ràdio abans de dormir .

Roba estesa

L'experiència viscuda és un bagatge que per molt que ho intentes no et pots deixar oblidat en cap racó. I a aquesta conclusió arribe quan, de tant en tant, decidisc aturar el rellotge que marca la meua vida i fer una reflexió, no necessàriament aclaridora, de totes aquelles històries viscudes.

Recorde la infantesa, recorde l'educació i la relació familiar. Recorde l'adolescència, els amors i desamors, les insensateses i les caselles que havia de marcar per decidir els estudis universitaris. Recorde la joventut, els viatges, les hores passades a fosques dins el cotxe, els llibres que em van engolir, les nits sense dormir, les desaforades lluites per les utopies, els descobriments insospitats que et capgiren la vida. Recorde la primera feina, el primer article publicat, les suades en bicicleta per anar al poble del costat a buscar notícies, aquell vol en ultralleuger, les entrevistes anònimes i els secrets oblidats.

Tot ho recorde. Perquè recordar, és com estendre la roba guardada en calaixos... i airejar-la un poc.Tot m'ho mire com si mirés unes samarretes velles esteses al sol. Imagine que tal vegada encara em les podré tornar posar, que tindré una segona oportunitat de lluir-les. I quan em vist amb elles, veig que ja no em queden igual, que ja no estan a la moda i, amés, la tela ha descolorit. Aleshores, assumisc que tal vegada és el moment de donar aquests records a algú que li vinguen realment ajustats, per què no estem en l'edat, i tot això i allò.

Oportunitat

La telefon mòbil sona, despenges i comences a parlar:

- Com estàs? Mira, ací estic enfeinat (...)

De sobte les paraules comencen a escoltar-se entretallades...

- No t'escolte, crec que no hi ha cober...

La conversa es talla. I no saps si és per culpa teua o per culpa del teu interlocutor. Tal vegada ha sigut culpa teua i has passat per alguna zona on no hi havia cobertura. Aleshores vénen els dubtes: Tornes a marcar el seu telèfon o esperes a que et torne la cridada? Potser pense que la conversa havia acabat i no cal tornar a cridar? Ja que, realment, ja us ho havíeu dit tot., no? Aleshores, cal donar el primer pas?

Finalment, no dubtes i decideixes prendre la iniciativa. Remarques el seu número i et respon una veu freda: "El telefon mòbil està apagat o fora de cobertura". I torna la segona tanda de dubtes: S'haurà quedat sense bateria? Tal vegada encara estarà sense cobertura? O li haurà passat alguna cosa...

I mentre et capfiques en totes aquestes qüestions, la melodia del teu mòbil comença a sonar. Aleshores, oblides les teues enrònies, despenges i tornes a reprendre la conversa perduda que fa uns minuts s'havia tallat, com si res hagués passat.

Quasi sempre hi ha una nova oportunitat.

Bufen bons vents

Després del marejol, després de la tempesta... comencen a bufar bons vents.

I des d'aquesta vora de La Ribera torne a escoltar veus de sirenes que em remoregen nous cants. Un rampell impetuós em demana que torne a arborar les veles de les paraules. I jo, servil, decidisc tornar a parlar de sirenes... perquè bufen bons vents i cal aprofitar.

Ja ho he decidit

Camine pels carrers i pense en les paraules que deixaré escrites en aquest blog. Em venen al cap curiositats que em regala la vida i, també, de tant en tant, alguna píndola filosòfica vestida de passatge quotidià. Si, aquesta nit escriure, pensava fa unes hores.

Però, arriba la nit, i els silencis que m'envolten em fan callar. No puc cridar. Val la pena cridar quan no hi ha orelles que t'escolten?

Escric, esborre, escric, esborre, es...

Ja ho he decidit. No escriure més, ara no puc.

Geometria aplicada

Entre els records dels anys d'escola queden restes d'axiomes que amb el pas dels anys s'han quedat entre nosaltres, també hi ha d'altres que han desaparegut en la desordenada memòria. Una d'aquestes màximes, que de tant en tant ressona en converses d'adults, és aquella que diu que "la distància més curta entre dos punts és la línia recta".


La línia recta, recta, recta... de vegades m'agrada pensar que viure no és més que un viatge entre dos punts indefugibles: nàixer i morir. Fins ací, ningú pot posar-ho en dubte, però els maldecaps vénen en el moment d'unir aquest dos punts, en el moment de viure.

M'agradaria donar l'enhorabona a aquells que creuen fer geometria aplicada en la seua vida, aquells dibuixen sobre la quotidianitat els teoremes d'Euclides.

Aquells que viuen la línia recta com tindre uns pares i uns germans perfectes; com estudiar i desprès accedir a una feina que t'agrada, cobrar molts diners i anar progressant dins l'empresa a mesura que passen els anys. Una línia on trobar l'amor de vida, tindre sexe apassionat, casar-se tindre fills. Una línia on apareix un pare o mare feliç que tindrà uns amics que se l'estimen i que l'entenen, i en la feina el cap li farà colpets d'esquena per dir-li que bé va tot. I fins i tot, un dia ell arribarà a ser cap, i tindrà treballadors sota les seues ordres... i mols altres somnis rectes, rectes, rectes...

Però, de vegades, la geometria deixa de ser aplicada. Perquè a la vida no hi ha només dues dimensions (una característica necessària per fer realitat aquest teorema bàsic). Però, la meua vida està plena de dimensions. És una línia plena de corbes vertiginoses, espirals que semblen inacabables i angles desconcertants.

Alguns encara creuen viure en un somni, i per això només dibuixen sobre el paper línies rectes, perquè així creuen que tot els anirà bé... però en la seua ignorància, obliden que els accidents geomètrics vitals (quasi tots inesperats) fan impossible traçar avorrides línes rectes.

Escriptor i lector

L'escriptor és exhibicionista, notori, promiscu, neguitós, parcial, caòtic, egocèntric i ex-amant de la solitud.

El lector és anònim, privat, discret, fidel, confiat, silenciós, compromès i apassionat de la solitud.

Però, les paraules de vegades són la benedicció de les relacions impossibles, dels amors fatals i de les passions insospitades.

Un dia qualsevol, com hui mateix, encete una conversa telefònica amb una persona que crec no conèixer. "Hola, sóc Ricard Peris, voldria parlar amb tu...". I em responen: "A si, Ricard Peris, t'he llegit, m'agrada el que escrius al teu blog...". I en eixe precís instant s'entretalla la respiració... i en la pròxima alenada la vanitat m'ompli els pulmons. Hi ha algú a l'altra banda, algú que llig aquestes lletres.Un lector que fa seues aquestes paraules des de l'anonimat, des de la privacitat i la discreció, amb fidelitat i confiança però des del silenci i amb un cert compromís.
Hi ha algú que descobreix amb aquestes paraules la meua nuesa exhibicionista, la notorietat oblidada, la promiscuïtat desitjada, el neguit desaprofitat, la parcialitat sense arguments, el caos angoixant i l'egocentrisme de les misèries.

Però, ara ja no som dos estranys. Ara, el lector està escrivint, i l'escriptor està llegint. Ara, les paraules que hem compartit beneïxen aquesta trobada de solituds.

Per què em passa açò a mi?

Una de les millors receptes que hi ha contra molts dels mals de l'ànima és xarrar amb la gent que t'estima. Jo he seguit aquesta recomanació i aquest matí he anat a complir una de les converses que des de fa alguns mesos tenia pendent.

No portava cap guió, ni esperava cap resposta. Simplement m'he apropat amb la intenció de contar la meua versió d'uns fets, i també disposat a escoltar quina era la versió que tenien altres. La realitat és tan polimòrfica, que trobar el consens sembla un miracle.

Però quan apareix aquest consens entre les diferents persones sempre sembla haver un únic motiu: Perquè a la fi tots, anem vivint els mateixos sentiments, amb matisos, per suposat, però els mateixos. Allò que sentim es va repetint al llarg de la història de la humanitat, un vegada i una altra i de nou un altra vegada, i de sobte, una altra vegada. He de confessar que des de fa anys sóc conscient d'aquesta repetició de les emocions, unes emocions són com un virus contagiós etern que va passant de persona en persona i de generació en generació. Sóc conscient de que la singularitat dels meus sentiments és només un programa que es repeteix en el meu circuit intern de televisió mental. Però, per sort, tinc la sort de mantindre verge la capacitat de sorprendrem quan, de nou, descobrisc que allò que jo estic vivint ja fa segles, anys, mesos o minuts que ho ha viscut una altra persona.

Aquest matí mentre li contava a aquesta persona les coses que em passaven pel cap en els últims dies: la buidor que deixar la sensació de donar molt i no rebre res o l'amargor de sentir-se traït per un amic, ella em relatava com fa uns anys va passar pel mateix però en un altre lloc i en unes altres circumstàncies, i com desprès de de passar tot això, s'ha fet més forta.

Totes aquestes coses ja fa temps que les vaig descobrir, sobretot gràcies a la lectura d'algunes obres clàssiques de la literatura que despullen la condició humana i ens mostren com des de fa segles: la bogeria brolla de la passió, la malenconia ens enfonsa en l'oblit, l'ímpetu esclata amb la venjança o la traïció és un llavor de la incomprensió... Aquest descobriment és un assassinat, sense premeditació, de la innata creença que tots patim de creure'ns únics, "Per què em passa açò a mi?", ens preguntem. I la resposta és tan dolorosa com evident: "Perquè açò és viure".

Requeriments

M'han enviat per correu electrònic els requeriments que cal tindre per accedir a un determinat lloc. Des de fa algunes dies esperava aquesta informació, i en aquest temps d'espera no he pogut evitar la temptació fer una previsió personal de quines podien les exigències. Ara que ja tinc el paper davant, repasse amb calma totes les demandes i les proves que cal passar, i arribe a una conclusió: massa exigències per al benefici que puc obtindre.

I pense que no és la primera vegada que això em passa en aquesta vida. Hi ha moltes ocasions que m'han demanat i exigit una sèrie de requeriments que no són conseqüents en els resultats que he obtingut. Com diuen al meu poble:"he fet la figuereta i m'he emportat una puntada al cul". I aquestes experiències acumulades en els anys fan que cada vegada siga més escèptic.

Perquè a realitat, per molt que alguns intenten vendre una altra imatge d'altruista, és que en aquesta vida tothom dóna amb l'esperança de rebre (en l'amor i en el sexe sobretot). I si us diuen que no és així aleshores cal aplicar la particular filosofia de House: "Tothom menteix."

Hi ha moltes formes de donar, i també hi ha moltes formes de rebre, però el que no pot fallar mai és la bidireccionalitat. Per això, a mesura que passen els anys vas entenent que quan fem alguna cosa per un altre, o per un altra, o per alguna causa tots sempre esperem alguna recompensa: carnal, moral, pública o privada, o tal vegada un colpet a l'esquena, ouna mirada de complicitat o un simple i genèric "Gràcies per tot".

El botxí

Quan hi ha una execució sempre hi ha un botxí que executa l'ordre. Sempre hi ha una mà que sosté la destral que tallarà el cap. La professió de botxí és una de les dedicacions que exigeixen molt d'estómac i gens d'implicació amb la víctima. Els botxins no escolten súpliques, ni volen penedir-se per la situació del condemnat i no tenen cap intenció per descobrir si amb la seua acció fan justícia o injustícia. El botxí executa ordres, no qüestiona i accepta amb pulcritud les decisions que li venen des de dalt.


Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.

"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.

El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?

El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.

Les pèrdues

Fa alguns mesos vaig perdre el DNI. De fet, crec que me'l van furtar la darrera setmana de juliol. Ja he iniciat els tràmits per tornar a demanar-ne un de nou, però el temps de "crisi" que vivim afecta fins i tot al fet de tornar a tindre un nou document d'identitat. Ara tot sembla anar més lent i tothom està infectat per aquesta recessió que engarrota fins i tot l'ànima.

He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".

Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".

Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.

Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.

Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?

Telefonada

Aquesta vesprada he rebut una telefonada que no m'esperava. Poc desprès de dinar ha sonat el mòbil, he mirat la pantalla i no coneixia el número. En altres moments de la vida tal vegada no hauria contestat, però actualment estic a l'espera d'algunes respostes laborals i per aquest motiu conteste a totes les telefonades, siguen a l'hora que siguen.
- Hola Ricard, com estàs? Vaig vore ahir les festes d'Algemesí la televisió i m'has vingut al cap- Ha encetat el meu interlocutor.
- Bé, per ací estic- Li he contestat en un to dubitatiu.
- No saps qui sóc. A que no?
- Home, doncs em pilles fora de joc. Disculpa, em pots dir qui eres?
- Que ja t'has oblidat de Carles? Del teu company de carrera?
- Clar que no m'he oblidat... quan de temps sense saber res de tu - Li he contestat. Però, realment no tenia ni idea qui era Carles el meu company de carrera. Mentalment anava repassant els noms dels meus amics a la Facultat i en cap moment em veia a la ment cap Carles. He de confessar que sóc un desastre en el tema de recordar a les persones, i moltes vegades em passa que vaig pel carrer i em creue amb algú i em sona la seua cara però no sé el seu nom, ni sé perquè em resulta familiar. El ben cert és que a la carrera de Periodisme vam fer molts treballs en grup i possiblement hi havia algun company que es deia Carles i que algun motiu ell em recordava a mi i jo a ell no.
Però, com em trobava enmig de la conversa i el to de les paraules de Carles era tan amistós, no he volgut quedar malament i he decidit seguir la conversa. Açò ja m'ha passat en alguna ocasió i al poc de començar a parlar les meuse neurones de la memòria fan connexió i puc accedir als records que compartisc amb l'interlocutor.
- I com et van les coses Carles? On estàs treballant? - En aquestos casos el millor és preguntar.
- Doncs ara estic a un diari gratuït d'Alacant. No em paguen gens bé i faig moltes hores. I ara porte una tremolor al cos que no é on acabarem amb açò de la crisi i tant d'acomiadament- M'ha respost.

La conversa s'ha allargat alguns minuts i hem estat parlant de temes de feina: dels problemes per sobreviure del periodisme, de la manipulació política , dels enxufismes descarats als mitjans públics... També hem parlat dels desgavells urbanístics, especialment a la zona d'Alacant, de llibres i de la colpidora novel·la Les benignes de Jonathan Little, un llibre que resulta que hem llegit tots dos en els últims mesos i que ens ha impressionat.
- Quina casualitat! Sempre coincidíem en les lectures en els temps de facultat - ha apuntat Carles.

Ha sigut una conversa entretinguda i he notat que Carles i jo manteníem punts de vista semblants i que teníem preferències molts semblants en el tema de llibres. Però, he de confessar que tot i que hem estat prop de 20 minuts parlant per telèfon no he aconseguit recordar la seua cara.

Finalment, quan l'orella ja començava a bullir de tantes hores pegada al mòbil hem iniciat l'acomiadament reglamentari.
-Bé Carles, m'alegre molt de tornar a parlar amb tu. Ara em guardaré el teu mòbil i si pots envia'm un missatge amb el teu mail i així estem en contacte.
- Si, ara mateix t'ho envie. I a vore si ens trobem prompte. Mira, jo d'ací tres o quatre setmanes he d'anar a València. No t'ho creuràs, però des de fa 9 anys que vam acabar la carrera i no he tornat a la Facultat del Periodisme de Montcada, i es veu que tenen el títol oficial i em van telefonar l'altre dia per a que passe a arreplegar-lo. Així que quan sàpiga quin dia vaig et faig una telefonada. Val?
- Perfecte Carles, ja em dius alguna cosa. Adéu.

Quan he escoltat aquestes últimes paraules de Carles m'he quedat totalment descol·locat. No sé amb qui he estat parlant en els últims minuts per telèfon. Jo vaig estudiar la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per favor, el compte. (Converses imaginàries)

Repreníem la conversa davant de la taula, sense cafè, però atapeïda de plats buits del sopar:

- No sé que em passa?- vaig dir per encetar l'intercanvi.
- I jo crec que no et puc ajudar més, només puc estar al teu costat, posar la meua millor versió sobre el tauler i deixar que tries el que vols fer --em va respondre ella.
- Eixe és el problema que no sé el que vull fer. No sé ni el que vull, ni el que no vull. No m'entenc amb mi mateixa i això vol dir que no puc entendre a ningú.
- Ei! no ofusques el teu enteniment, deixa-lo fluir i decideix ara el que penses que es millor per a tu. No penses en nosaltres, no penses en el altres, pensa en tu mateix. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu mateix. Deixa la teua ment a fosques per uns instants, i ja voràs com poc a poc anirà entrant la llum. Això si, no esperes un sobtat focus potent que aparega com una àngel revelador i que et diga quin camí has de seguir. Aixòquasi mai passa; tal vegda només en els textos sagrats i en les pel·lícules. La realitat és una màquina que fa camins a poc a poc... i si els fa molt de pressa no acostumen a ser massa ferms.
- Estic soprès amb la teua actitud. De vegades crec que no eres conscient de les conseqüències que poden vindre si porte endavant totes les coses que em volte per el cap. Eres conscient? Saps que et farà mal?
- I tant que sé que em farà mal- em va respondre ella serenament.
- Aleshores? Com estàs tan tranquil·la? Vols que decidisca jo? Vols que en siga jo el responsable de tot el que vinga desprès? Si això el que estàs intentant, saps que em trobe dèbil i que tinc la sensació que tot el que he fet ho he pogut portar endavant gràcies a la gent que tinc al meu voltant, i en eixe grup tu ocupes un lloc destacat. Ho saps? Tinc la sensació de buidor interior, que si em deixen enmig del camí no sabré cap on tirar...
- Baixa'm del pedestal xicot, que estic ací davant teu, que estic a la teua alçada i no sóc ni més ni menys bona que tu. Mira. tots en la vida necessitem de mans amigues que ens facen una empenta en un moment determinat: els pares, els amics, la persona que estimes... Ningú, i qui ho diga ens enganya i s'enganya a ell mateix, és autosuficient... ens necessitem.
- Si, potser tens raó, però hi ha una diferència entre la necessitat i la dependència- li va respondre desprès de mastegar un poc la setència que m'havia regalat.
- Doncs, potser tens raó. La necessitat és el desig en general que tots sentim, i la dependència és quan li posem cara a eixa necessitat.
- De veres que em tens tant soprès. Continue sense entendre com pots mantindre la teua integritat. T'estic diguent que estic pensant en deixar-ho tot i fugir d'ací, i quan "d'ací" vull dir que també fugiré de tu. I tu només fas que aconsellar-me i dir que decidisca jo...
- De vegades aprens que a la vida hi ha decisions que no pots prendre tu, i que tampoc pots prendre per altres. Només pots aceptar-les i intentar viure millor. I només ha de mirar l'exemple del nostre amic Miquel, ell sap que està pateix una malaltia greu sense curació, i no per això se n'ha vingut cap a baix. Ell no va escollir estar malalt, però no pot passar la vida llepant-se les ferides de l'ànima. Ho ha assumit, lluita i no dóna la batalla per perduda. No podem anar de vençuts abans de la guerra... perquè aleshores ja tot està perdut, sempre cal vore la victòria.
- M'agrada escoltar-te... i envege el teu esperit de lluita. Però, crec que el que em passa és que tinc por a l'abisme.
- Abisme? No hi ha abismes per ací... estem en terra plana - va dir irònicament, mentre em dedicava un somriure de complicitat. Però, em vaig quedar callat i ella em va mirar. Tal vegada va intuir que els meus ulls començaven estar vidriosos...
- Si, crec que m'agrada tindre esperit de lluita- va rependre ella- M'agrada pensar que en la lluita mai hi ha vençedors definitius, ni vençuts totals. Hi ha molts tipus de victòries, no creus? Per exemple: quan una història d'amor acaba, tots ho veuen com una derrota, però no és sempre així, de vegades, pot ser una victòria, perquè les dues persones han guanyat alguna cosa en la seua vida. Oblida el que han perdut, i pensa el que han guanyat... creus que ho podries vore així?
- Crec que no ho podria vore de ninguna forma. Estic massa marejat per poder vore tot açò des de un punt de vista lògic i raonable. Ara per ara, les meues emocions estan guanyant la guerra al meu enteniment.
- Tens raó, les emocions de vegades són un tsunami que desfà qualsevol argument... ja baixarà el marejol i veure'm que hi ha al fons de tot aquest mar de dubtes.
- Vaig a demanar el compte que estic molt cansat.
- Si, jo també.
- Per favor, ens porta el compte?