Quan hi ha una execució sempre hi ha un botxí que executa l'ordre. Sempre hi ha una mà que sosté la destral que tallarà el cap. La professió de botxí és una de les dedicacions que exigeixen molt d'estómac i gens d'implicació amb la víctima. Els botxins no escolten súpliques, ni volen penedir-se per la situació del condemnat i no tenen cap intenció per descobrir si amb la seua acció fan justícia o injustícia. El botxí executa ordres, no qüestiona i accepta amb pulcritud les decisions que li venen des de dalt.
Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.
"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.
El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?
El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.
Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.
"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.
El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?
El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada