Bitllet de tren

Presentar un projecte que has parit és ben complicat. És com presentar a un fill: què vas a dir que no siga bo? Doncs una cosa semblant em passa amb Andana Editorial. Sobretot perquè, de vegades estar tan a prop dificulta poder parlar-ne amb la perspectiva necessària per a valorar-ho com cal. Però, cal fer l’esforç d’agafar la distància suficient per a tindre perspectiva i presentar com cal allò que portes entre mans.

I per agafar distància, res millor que comprar-se un bitllet, en aquest cas de tren, i recórrer un poc de món per obrir els ulls i aprofitar millor les oportunitats que ens dóna la vida.

De fet, crec que ha arribat el moment de fer-vos una confessió. Des de fa uns mesos empre un vell bitlett de tren com a marcapàgines de les meues lectures. Tal vegada alguns penseu que no es tracta de cap originalitat perquè compartiu amb mi aquesta mania d’emprar els bitllets de tren per a marcar el punt on heu deixat la lectura... però, i ací ve la part de la confessió, aquest bitllet té una història pròpia... que ara vos contaré...

En realitat, aquest bitllet no és meu. Jo el vaig recollir fa molt de temps d’un altra persona, que va ser el primer que el va comprar. L’origen d’aquest bitllet me’l va contar mon pare. Resulta que hi havia un xiquet d’Algemesí que allà pels anys 60 estava estudiant en una escola de pietat i lletres. Eren uns temps complicats, amb una situació de postguerra, i per tant estudiar era quasi un luxe que ben pocs es podien permetre. I un bon dia, aquest xiquet que havia demostrat que tenia bones aptituds per a les lletres, va acabar els estudis obligatoris a Algemesí i va haver d’escollir: o bé anava a treballar a l’obra, que és el que volia la seua família, o bé comprava un bitllet per anar a Xàtiva a continuar els seus estudis i la seua estima per les lletres. Era una situació ben complicada... Però, sabeu què va escollir? Va decidir comprar-se aquest bitllet que hui em fa de marcapàgines...

I ara que vos he contat la primera part de la confessió, crec que he de contar-vos la segona part d’aquesta història. Es tracta de la part que explica com aquest bitllet de tren va caure a les meues mans. En aquesta ocasió hem de viatjar fins als anys 80, i tornem a ser-hi en un centre escolar d’Algemesi. Estem en una classe de vuité de la desapareguda EGB. El mestre de llengua i història convida un dels seues alumnes a eixir fora de l’aula per a mantindre una conversa particular. El jove estudiant, ple d’innocència, desconeix el motiu d’aquella xarrada. Una vegada fora, el mestre inicia el seu discurs sec i directe amb unes paraules que més o menys sonaren així: «Tu, Xoto Malaio, saps que pots traure molt més profit de tu mateix, així que no et distragues i vull vore com t’esforces, perquè clar com veus que amb poc que et poses ja t’ho traus, aleshores fas el justet i a viure, però tu saps que pots molt més, així que a currar»... I després de dir aquestes paraules, aquell mestre, es va posar la mà a la butxaca i va traure aquest bitllet de tren i li’l donà a l’alumne, mentre aquest jove es refregava els ulls plens de llàgrimes...

Però, com que no hi ha dos sense tres, em queda per contar la tercera part, i definitiva, de la història d’aquest bitllet. Una tercera part que té com a conseqüència l’acte del 20 de novembre de 2009 a la Biblioteca Municipal d’Algemesí, on vam presentar el llibre Ànimes de cotó en pèl i el projecte d’Andana Editorial.Un projecte editorial que naix, necessàriament, lligat al poble d’Algemesí.

Fa un temps comentàvem entre alguns amics que el nostre poble, Algemesí, presenta un nombre elevat d’escriptors i gent de lletres, per damunt de la mitjana d’altres poblacions. Els motius d’aquest fet podríem intentar esbrinar-los per intuïció, però estic segur que algun sociòleg avesat en podria traure raons que expliquen aquest fet. De tota manera, si em permeteu un toc agosarat, la meua opinió és que el nostre poble ofereix un entorn òptim per a deixar-se dur per la passió per les lletres. Algemesí té un privilegiat patrimoni social gràcies a una de les manifestacions culturals més rellevants, les processons de la Mare de Déu, i amb un esperit d’implicació popular molt destacat. I dins d’aquesta festa voldria destacar, i que em perdonen la resta de balls, la Muixeranga. El fet de construir torres humanes és alguna cosa més que una figura plàstica, és un fet que, inconscientment, basteix el caràcter d’un poble. I Algemesí això ho ha sabut mantindre i potenciar, i jo considere que això té inesperades conseqüències entre els seus habitants, com un interés i una implicació en la vida social i cultural. I clar, amb aquest patrimoni cultural, i amb aquest patrimoni d’escriptors, Algemesí mereix fer un pas endavant i tindre també una editorial per a donar difusió a tot aquest bagatge.

Per tant, tinc ben clar que Andana naix amb la vocació d’editar llibres i fomentar valors socials i culturals, però compartint l’esperit que fa possible alçar la Muixeranga... I ara i ací, és a mi a qui li ha tocat estar dalt d’aquesta torre de llibres i persones. I ara i ací sóc jo el que està fent de xiquet que obri els braços i alça un cama. Però cal tindre clar que, igual que en una Muixeranga, açò és possible perquè hi ha molts amics que estan a baix posant el seu esforç i suport per a fer-ho possible. I ara és el moment d’agrair-los aquest esforç, ara que tot comença a anar molt bé, i comencem a sentir els plaers que ens ofereix la vida (editorial). Però, mai hem d’oblidar que per arribar a aquest punt ha sigut necessari passar un temps d’incertesa, superar uns mesos inicials complicats amb entrebancs, però per sort, amb aquesta experiència he descobert que sempre hi ha amics disposats a ajuntar les mans per fer pinya, i per tornar a dir: «Amunt la Muixeranga».

I si hem parlat de l’entorn, ara es també el moment de parlar de la part més personal d’aquest projecte editorial. I això vol dir parlar de la col·lecció Valors, que s’enceta amb el llibre d’Enric Lluch. Com molts sabeu, i açò pot sonar a segona confessió, considere que he rebut la millor herència que un fill pot rebre: un exemple de vida dedicada a treballar per les persones menys afavorides de la nostra societat. Els meus pares han treballat de valent perquè les persones discapacitades intel·lectuals tingueren un lloc en aquesta societat, i clar resulta evident que el fill ha heretat una part d’aquesta preocupació social. I aquesta herència, més la desaforada passió per fer llibres, ha fet possible el naixement de la col·lecció «Valors». Una col·lecció que és un compromís per oferir als lectors obres de qualitat, divertides, plenes d’aventures, però amb una clara vocació d’educar i reflexionar per a ajudar-nos a ser millors persones.

La realitat actual ens demostra que la nostra societat reclama uns valors de convivència. El desenvolupament científic i tecnològic està configurant un nou panorama cívic, però no ens està ajudant en el progrés cap a una societat més justa i solidària. Per aquest motiu, en un futur no molt llunyà pensem que no solament necessitem invertir en noves tecnologies, sinó que també necessitarem una inversió en educació en valors. I així naix, aquesta col·lecció que comença amb el llibre Ànimes de cotó en pèl, per fomentar els valors de la integració i de la solidaritat.

I això és tot... a no... perdoneu, que m’he embolicat explicant-vos el projecte d’Andana Editorial, però no vos he acabat d’explicar com va acabar la tercera part de la història d’aquell bitllet de tren...

Recordeu qui va comprar el bitllet, no? Sí, aquell xiquet als anys 60 que va anar a Xàtiva... i després li’l va passar als anys 80 a un altre xiquet... Probablement molts ho heu suposat, jo sóc eixe xiquet dels anys 80 al que un bon dia li van regalar un bitllet de tren... Eixe bitllet, pel pas dels anys es va quedar dins d’un llibre en una prestatgeria, però fa uns mesos, la casualitat va voler que de forma inconscient tornara a obrir aquell llibre oblidat on dormia aquest bitllet... I aleshores vaig decidir que era el moment d’anar a l’Andana, i agafar un nou tren, de mamprendre un nou viatge. No tenia clar on em portava aquesta nova aventura, i crec que a hores d’ara, tampoc sé on acabarà, però estic segur que al tren pujaran molts amics i familiars i gaudirem molt d’aquest viatge de llibres.

Això sí, sabia que si aquest vell bitllet de tren em tornava portar de viatge, m’havia d’acompanyar aquell xiquet que allà pels anys 60 va decidir comprar-lo per anar Xàtiva. I així ho vaig fer, una vesprada vaig anar a casa d’Enric Lluch i li vaig dir: «Xoto Malaio, aquell bitllet de tren que tenies i que un dia em vas regalar a l’escola quan eres mestre meu, me l’acabe de trobar dins d’un llibre i vull tornar a anar de viatge amb ell, te’n véns?»... I ja sabeu quina va ser la resposta.

(Text de la presentació del llibre Ànimes de cotó en pèl, 20 de novembre de 2009, Biblioteca Municipal d'Algemesí)

Lleuger d'equipatge

Pense que ha arribat el moment. Una de les passes prèvies a encetar un viatge és preparar tot allò que ens endurem amb nosaltres. Hi ha persones que els agrada fer la maleta, però, també hi ha d'altres, com és el meu cas, que ens costa un poc més començar aquesta tasca que esdevé farragosa.

El primer pas és escollir la maleta apropiada. En aquesta primera decisió s'ha de tindre en compte alguns factors com: els dies que passarem fora de casa, l'oratge que ens trobarem o el mitjà de transport que emprarem. Amb aquestes premisses bàsiques i una recerca per les golfes, he trobat una maleta que compleix els requisits marcats. Aquesta és bona, em dic, és rígida i això farà que puga suportar els inesperats cops que un viatge em pot donar.

I ara arriba el torn del contingut, d'alló que cal posar a dins. En aquest cas la meua tècnica és posar a sobre del llit tot allò que crec que seria important emportar-me. Algunes samarretes de màniga curta per mostrar decisió davant d'allò desconegut, dues camises per mostrar-se elegant amb les sortoses emocions, una jaqueta que escalfe per estalviar-me el fred dels temps d'espera i solitud, un parell de pantalons vaquers per protegir-me de la fredor de les nits, alguns desvergonyits calçotets per insinuar el desig i unes sabates còmodes per trepitjar amb fermesa els nous camins que obriré.

I en el moment de tancar la maleta veig que queden alguns espais buits, espais que no ompliré amb el meu bagatge. I aleshores dubte, no se si omplir-la del tot o deixar aquesta folgança a l'equipatge.

I finalment, quan arriba l'instant de partir... em decidisc, i faig meus els coneguts versos finals:

Me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.

Cercles

ELL

La primera setmana del setembre passat, mentre esperava el seu torn per comprar el bitllet cap a Barcelona va seure en un d'aquells incòmodes bancs de l'Estació del Nord. Va intuir que tindria que esperar uns quants minuts, així que va traure de la bossa un llibre, i mentre l'obria per mamprendre la lectura va pensar que magnificar aquell temps d'espera era condemnar-se la impaciència.

Així que es va omplir el pulmons d'aire, i mentre esbufegava va intentar relaxar la respiració. Abans d'obrir el llibre va llençar una ullada exploratòria al seu entorn i va descobrir, davant seu, uns ulls desorientats de dona que cercaven a l'andana una destinació indeterminada. Inconscientment, va detectar que la mirada d'aquesta companya accidental es va fixar en el seu llibre, aquell feix de papers que havia aparegut en escena va esdevindre com una far enmig d'una munió humana. Amb un fugisser i quasi imperceptible colp d'ull ella va aconseguir llegir el títol del llibre, per continuar de seguida perdent la mirada entre tanta gent

Ell va obrir la pàgina on havia deixat la lectura, i de sobte va sentir com un poc de sorra s'esmunyia pels seus dits. Aquell llibre havia decidit emportar-se una mostra de sorra com un record insospitat de les moltes hores de platja que havien passat ell i el seu lector. Tot i que la primera intenció va ser netejar les pagines, finalment va decidir no traure aquella sorra, ja que a ell també li evocava les vesprades de lectura vora mar.




ELLA

Una vesprada qualsevol d'aquesta tardor, decidirà anar a fer un tomb pel centre. El canvi d'hora i l'arribada del fred farà que poc a poc el dia siga cada vegada més fosc. Passejarà pels aparadors, i pensarà que alguna peça d'abric no li vindrà malament, ja que ben prompte el fred de la nova ciutat serà colpidor. No es decidirà a quina botiga de roba entrar, com a conseqüència d'aquesta indecisió s'endinsarà en una llibreria. Serà com una treva, per poder donar-se el suficient temps per escollir sense pressió la peça de roba que necessita.

En aquesta visita comercial no planificada passejarà entre els prestatges de la llibreria sense cap objectiu fixat. Mirarà aquelles novetats i també tafanejarà per aquell racó per si troba alguna cosa interessant. Però, de sobte, els seus ulls es detindran en un títol i caurà víctima d'un insospitat sortilegi. Descobrirà que no es tracta de cap novetat, i tampoc recordarà haver llegit cap ressenya d'aquella novel·la...Decididament l'agafarà entre les mans i mirarà la data de publicació. Ja fa més d'un any. A més, el nom de l'autor tampoc li i evocarà cap obra anterior que puga haver llegit abans. Desconcertada davant aquell rampell convulsiu, se n'adonarà que no pot tornar a deixar el llibre al seu lloc. Així que caminarà cap a la caixa per rendir-se sense remissió aquell misteriós impuls, i s'emportarà a casa aquella novel·la i un insospitat desig de llegir.

La vacuna i el risc

Aquest matí m'han telefonat des de l'hospital per recordar-me que com a persona que es troba dins d'un grup de risc m'havia de vacunar. He escoltat, pacientment, les argumentacions que el tècnic sanitari em feia per a conscienciar-me de la necessitat de rebre aquest tractament preventiu que ell considerava un poc dolorós, però que a la llarga resultaria beneficiós per mi. Supose que aquest és el secret de la vacuna, no? Patir un poc ara, amb una lleu dosi de virus dolents, per estar preparat per a quan vinga l'atac massiu de virus. Es a dir, com un entrenament per a les defenses del cos.

A banda del tema concret de la vacuna, m'ha resultat curiós que em recorden telefònicament que estic dins d'un grup de risc. No seré jo qui pose en dubte els criteris de selecció que empra el sistema sanitari per a posar-me l'etiqueta de persona amb risc de... supose que de morir, però no ho diran així per per no espaordir als que estem en aquesta situació. Gràcies per la sensibilitat . No obstant això, estar en grup de risc també implica, d'alguna forma, ser arriscat, ja que necessàriament has d'enfrontar-te, quotidianament, al perill de seguir vivint. Permeteu-me la benevolència pròpia, tal vegada agosarada, de considerar que el fet d'estar abocat a un precipici dóna més empenta i valor a cada instant. De fet, no heu sentit mai un formigueig per tot el cos després de superar una situació de risc? Imagineu aquesta sensació cada matí al descobrir que hui, encara, estem ací. És genial. Fins i tot podríem considerar que viure una experiència arriscada ens fa sentir un poc més vius, perquè sabem que estem un poc menys morts.


No, no m'he oblidat del sanitari que m'estava telefonant per conscienciar-me de la importància de vacunar-me. De fet, mentre em parlava he decidit no tallar-lo per explicar-li que el fet de posar-me una injecció no anava a suposar-me una experiència traumàtica. Si aquest representant hagués mirat la meua fitxa hauria vist que una persona que es punxa cinc vegades al dia, es pot permetre la concessió (no diré plaer ja que puc apropar-me perillosament al sadomasoquisme) de fer-ne una més. Ja posats...

D'aquesta forma, quan me n'ha adonat que l'interlocutor havia acabat el seu discurs, què repetia per setena vegada consecutiva en aquest matí, he intentat alegrar-li un poc la vida fent-li alguna pregunta que l'ajudés a reivindicar el seu lloc de treball i sentir-se un poc més útil: "I desprès d'inocular-nos la vacuna contra la grip, no tenen pensat posar-nos vacunes per no patir tristor, malenconia, solitud, fam, angoixa, desesperació, pobresa, fam, odi o venjança...? Hi ha tantes pandèmies al món que encara no tenen vacuna! Aquesta grip ja està desfasada!". Des de l'altra banda de l'aparell telefònic no s'escoltava cap resposta fins que alguns segons desprès m'he emportat un resolutiu "Gràcies, que tinga un bon dia". I aleshores he deduït: "Segur que aquesta persona encara no s'ha vacunat".

Pinces

La vida et dóna sorpreses quan menys ho esperes. I la de hui ha sigut fa uns instants quan abans d'anar cap al llit he descobert que la rentadora que havia posat abans de sopar ja havia acabat. M'havia oblidat d'ella, però ella no s'havia oblidat de mi. Així que tossudament he carregat la safa i he fet el camí cap al balcó...

Mentre vaig estenent la roba, la pell m'anuncia que ja estan ací els primers freds de la tardor. Ja estan ací i no han preguntat si podien vindre, a més, amb ells porten la prematura foscor de les vesprades. És la mateixa tardor de sempre, però tal vegada per alguns en serà la primera i per altres serà l'última. La vida és un cicle, la vida és un cercle, em dic a mi mateix.

Ara pose una pinça a un calcetí, i veig que tal vegada és el moment de comprar alguns de nous. Mire endavant, i veig les mil i una llums de les finestres de l'edifici que s'alça cada matí enfront del meu balcó. Tantes famílies, tantes persones en aquell rusc farcit d'històries silenciades.

Ha arribat el torn d'aquesta camisa verda que vaig portar el passat dissabte, la penge en una perxa per a poder-la planxar millor, però abans me l'aprope a la cara per poder ensumar aquell olor a net que tant m'agrada.

I mentre vaig posant les últims pinces torne a pensar que la vida et dóna sorpreses, de vegades la sorpresa és una rentadora de matinada, però, de vegades també et dóna un inesperat cop de sort . Per tant, sempre cal tindre a mà algunes pinces, o bé per la roba, o bé per la felicitat; tot es pot estendre.

Aquesta nit tornarà

Entre al llit i deixe el telèfon mòbil sobre la tauleta de nit. Mire la pantalla per última vegada: no hi ha cap cridada perduda, ni cap missatge, però sé que és qüestió de temps. Aquesta nit em telefonarà.

Per una estranya raó he aconseguit endevinar les nits que vindrà. L'experiència dels anys tal vegada m'ha ajudat a desenvolupar aquesta intuïció. Em posaré al llit, llegiré un moment i probablement m'adormiré, ja que estic cansat, però això no importa. La vigília nocturna em manté en alerta, esperaré la inspiració que em portarà per llocs insospitats.

I mentre espere, evoque les nits que hem viscut junts, tan desconcertants, fan feridores i alhora addictives. No puc deixar de sentir-me inquiet i esverat. Recorde les nits que ha entrat asservint-me amb les seus paraules, mentre jo restava encisat pel goig que escapava la seua mirada i per la força contagiosa que irradiava, i davant tot açò no he tenia altre remei que redimir-me al monòleg del seu cos. També recorde les nits que venia carregada de silencis i em deia: "Parla'm", i jo li recitava els versos que mai escriuré. Tornen aquelles nits que entrava sense dir cap paraula, i em rebia a empentes brusques i llavis salvatges; i m'exigia la nuesa incondicional. En aquelles nits que la força li minvava i s'ha arraulia al meu cos reclamant una abraçada intemporal. També van haver altres nits que ens escapàvem d'aquest món. Jo eixia corrents de ma casa fins la cantonada, on ella m'esperava amb el motor en marxa. I en aquell viatjat cotxe fugíem als paratges invisibles on sentíem la fredor de les pedres, la constant humitat de les aigües del riu i la cruor de la terra fèrtil dels camps.

Són ja tantes les nits que hem sigut testimonis de l'ullal del sol mentre perdíem la consciència de les nostres íntimes fronteres.

Però, sé que aquesta nit la necessitat d'escriure em tornarà a traure del llit. Sé que està a punt de telefonar-me, és qüestió de temps...

Trencaclosques de 999 peces

Aquest pont d'octubre he estat a l'apartament que els meus pares tenen a la platja. En aquesta època de l'any, quan la tardor comença a abraçar amb més força cada dia, la platja és d'un dels pocs llocs que s'escapa de la decrepitud estacional i li furta al cel algunes llums agosarades que s'escapen vora mar. Un sol moribund plana per la sorra i els vents excel·leixen vora mar. Un territori que em sedueix, m'acarona els sentiments, i em convida a passar algunes hores al seu costat, sense dir res, només sentint la complicitat de saber-se prop.

I una vegada més, al visitar el pis de la platja he vist aquell vell trencaclosques que ja fa un grapat d'anys vam fer ma mare i jo un estiu. És un d'aquells de 1.000 peces que tant costa de fer. Desprès d'acabar-lo el vam portar a emmarcar i ara resta allà penjat a una de les habitacions. Observe amb atenció aquell trencaclosques i sense poder evitar-ho torne a fixar la mirada en aquella particularitat que fa que hi siga únic. Aleshores, evoque tot allò que va passar aquell estiu de fa un grapat d'anys quan vam finalitzar el muntatge . Desprès d'acabar-lo vaig descobrir que tenia una particularitat que em va empentar a telefonar a la fàbrica de joguines responsables d'aquell joc:

- Bon dia, mire he comprat un dels seus trencaclosques de 1.000 peces i resulta que he descobert que només tinc 999 peces i per tant em queda un lloc buit i no el puc acabar. Què puc fer? Em poden enviar la peça que em falta?

- Bon dia senyor. Moltes gràcies per telefonar-nos. Mire, això que ens demana crec que serà un poc complicat. Perdone que li pregunte, està vostè segur que la peça que no troba no estava a la caixa original? No l'haurà perduda vostè?

- No, segur que no, estic totalment convençut. Sóc molt mirat en eixes coses, a més hem revisat la casa amb exhaustivitat. Al trencaclosques original li faltava una peça.

- Bé, espere uns moments --aleshores em posaren en espera amb una melodia d'una partitura clàssica de fons mentre, probablement, aquella interlocutora inexperta consultava quina resposta m'havia de donar-- Disculpe, l'espera. No es tracta d'una situació habitual, però em pot dir quin és el seu trencaclosques.

- Si, és una foto en blanc i negre d'un carrer de Nova York. És una escena amb gratacels de fons on hi ha un grup d'homes treballant en equip per aixecar una biga d'acer, a més, hi ha molts cotxes per l'avinguda, i a l'altra vorera hi ha una parella fent-se un bes apassionat. Sap quin trencaclosques és? Doncs, la peça que em falta és just la que està al peus de la xicota d'aquesta parella d'enamorats.

- Si tinc el catàleg al davant. I em sap greu dir-li que aquest model ja no es fabrica i per tant ja no tenim peces per enviar-li.

- Aleshores, què he de fer? Així no es pot quedar la cosa! --Vaig respondre d'una forma més empipada, sobretot perquè en aquell moment em van vindre al cap totes les hores invertides per muntar-lo. Davant l'augment en la insistència de la meua demanda, la jove telefonista es va quedar uns segons en silenci. Probablement feia poques dies que treballava en aquell lloc i era el primer cop que s'enfrontava a aquella situació. Ningú li havia dit què havia de fer. De sobte, l'absència de cap paraula enmig d'aquella conversa es va trencar quan la novell interlocutora va decidir dir la seua:

- L'entenc perfectament, però si em permet voldria fer-li una reflexió. Vostè està enfadat perquè li falta una peça del seu trencaclosques, però no veu que en té 999. Tal vegada, en lloc de preocupar-se per la peça que li falta hauria de contemplar la imatge que formen la resta. Una imatge amb força i on es veu la companyonia que hi ha entre aquell grup d'homes treballadors. Si, té raó li falta una peça, però aquesta excepcionalitat fa que el seu trencaclosques siga únic.

Per uns segons em vaig quedar desconcertat. En primer lloc perquè no esperava que una telefonista em donés aquells arguments i en segon lloc perquè tot allò que em deia aportava tenia la seua lògica. Però, una vegada superada aquesta inesperada resposta, em va retornar la meua vesant de client descontent i vaig continuar lluitant pels meus drets.

- Si, si probablement té raó, però jo he pagat per un trencaclosques de 1.000 peces i aquest en té 999. Així que caldrà que em donen alguna solució, perquè jo vull tindre la imatge completa --Li vaig exigir. Aleshores, la meua interlocutora va apel·lar a un altre argument.

- Em sap greu però volia dir-li que ha de saber que de vegades una cosa inacabada és més bella que una cosa acabada. El seu trencaclosques obri una porta a la imaginació i demana un esforç a tot aquell que el mira. És com un a novel·la amb final obert o una pintura que no està acabada, on el lector o l'observador ha de ser qui ho complete...i això vol dir que ha d'implicar-se per crear --La meua interlocutora va entendre, pels meus silencis, que la cosa no anava bé. I tenia raó, aquella última reflexió em van deixar, de nou, sorprès. I aquell va ser en aquell instant de desconcert quan vaig començar a creure que tal vegada aquella jove arrossegava un toc de raó en les seus paraules.

Vaig meditar uns segons la nova proposta i vaig concloure que el meu trencaclosques havia de ser així: singular. A més, així oferia a cada observador la possibilitat d'imaginar el buit que havia deixat aquella peça desapareguda... Era el moment de concloure aquella conversa, però no podia evitar tindre un insípid regust d'insatisfacció, no obstant això, em vaig decidir a respondre a la xica de la fabrica de joguines, i li vaig dir:

- ...............