diumenge, de desembre 20, 2009

Espera

T'has despertat a la tercera vegada que sonava el despertador. Les dues primeres havies decidit donar-te una treva de cinc minuts més. Aquest matí no has posat la ràdio, ja sabies que faria fred i no et calia molta més informació. T'has regalat una dutxa amb aigua ben calenta, fins al límit de sentir una lleugera cremor als muscles. Desprès, un cafè amb llet, i et poses a torrar el pa per l'esmorzar. Has eixit de casa amb el temps mesurat per arribar a l'hora justa.

Al cotxe, vas pensant que hi ha dies del calendari que no no oblidaràs fàcilment, i hui pot ser un d'eixos. Escoltes alguna emissora de música, ja que continues fidel a la teua voluntat de no voler més informació que la que portes a dins. I quan menys ho esperes, ja ets al teu destí. Hi ha lloc al pàrquing. Deixes el cotxe i camines fins a un dels nombrosos bancs de la sala d'espera. Estàs nerviós, i estàs content. El teu torn no arriba a l'hora marcada, així que finalment decideixes comprar el diari. Fas una lectura en diagonal dels titulars i et trobes amb interessants articles sobre literatura infantil. Cansat d'estar en aquell banc t'aixeques i recerques la porta on tothom espera . Repasses les cares dels teus companys temporals anònims en aquella sala, i tornes a fer evident la teua convicció sobre les amagades històries que s'enfonsen en tots aquells ulls que pacientment esperen el seu moment. Hi ha pares que esperen al fill, amics que preparen una sorpresa a un company, mares que enyoren a la seua filla, germans que no han oblidat el seu compromís familiar, parelles que s'abracen als futurs compartits, i fins i tot , has vist a algunes persones solitàries que s'esperen a ells mateixa i no saben si finalment arribaran a temps.

divendres, de desembre 11, 2009

Sense deixar-se res pel camí

Arribarà el dia, i serà un matí quan anuncien per altaveu el moment just. I eixirè a l'escala a corre-cuita, i entropessaré amb els graons. I mentre vaig baixant, dubtaré si m'he deixat la porta del pis oberta, o el foc encès, o si la pica s'inundarà d'aigua calenta. Ja vaig pel tercer. En la cursa cap a baix intentaré recordar allò que havia de dir-te, però oblidaré que no sabré com desdir-me. He arribat al primer pis. Ja quasi estaré davant de la porta i no sabré com rebre't: amb dos besos o una abraçada o un educat "com estàs?". Mai t'esperat.

No vull saber on porta açò, no vull perdre temps jugant a endevinaire. Aquesta titella ja no porta cordes, aquest espectador ja s'ha cansat de seure en el pati de butaques. I aleshores s'obrirà la porta i ens trobarem, em vindrà un perfum de misteris i goig.... estic nerviós, ho sabràs només veure'm.

Passats uns minuts, quan te n'adones que ja he recuperat l'alè, subtilment t'acostaràs per mussitar-me a l'orella: "No tingues pressa, que no ens de perdre res d'aquest camí". I així ha de ser, pujarem al cotxe, i en el trajecte ens vindrà de gust aturar-nos en una cafeteria. Jo demanaré un cafè sol amb sacarina i no vull saber el que tu demanaràs (això és cosa teua)....i aleshores et diré: "Hola, sóc Ricard, com et diuen?"

dimecres, de desembre 09, 2009

L'arròs per a qui el sap assaborir

Per seguir la línia de menjars que vaig començar el passat post... hui seguim amb un nou tema de menjars. En aquesta ocasió, el fet que ha despertat aquestes paraules ha sigut la segona paella de carxofes i faves de l'hivern 2009, que he preparat aquest migdia.... els comensals eren un bon grapat d'amigues i amics que ens hem reunit a la muntanya de Carlet... i sóc conscient que no queda del tot bé dir que el resultat final de l'experiència culinària ha sigut gustós, però així m'ho han dit.

Darrere d'aquest resultat final hi ha tota una preparació: Primer anar a comprar a la verduleria d'Anna, on Eduard em va vendre faves i carxofes (estem en plena temporada i es nota). Comprar la carn, l'arròs... i altres ingredients. I desprès, hui amb algunes mans per ací que ajudaven a pelar faves i altres mans per allà que tallaven les carxofes, hem anant cuinant aquest plat hivernal.

Desprès, com diu la dita, a la taula i al llit al primer crit. I davant la paella, mentre compartíem cullerades, complits i anècdotes del passat, m'empassat una cabòria que em capficava algunes hores abans. Mentre escoltava les felicitacions per la tasca, m'ha vingut al cap el pensament que sempre és positiu recollir els fruits de l'afany. Per a aquell que ha fet l'esforç, no hi ha més alta satisfacció que veure que allò allò que has donat, arribarà a algú que sap apreciar-ho i que en traurà profit. I aleshores, em pregunte: Per a què volem oferir un plat de carxofes i faves a persones que amb un insípid plat de créixens bords rebullits ja en tenen prou. Això seria com cuinar per a pelacanyes condemnats per la mesquinesa. No paga la pena. Allò que cal fer és donar el millor a aquells que saben apreciar-ho, i els que que compartíem hui taula ho sabien apreciar.

Per tant, tinc ben clar que no prepararé el meu arròs per aquells que no saben assaborir-lo. I aquells que hui ens posen males cares, ja vindran (el temps els portarà) demanant almoines, demanant les sobres que no han quedat.

Tot i això, sóc conscient que és una llàstima que aquests pobres d'esperit que recerquen la felicitat en pous d'ignorància estan tan amarats d'inòpia que no sabran entendre les meues paraules, fins i tot, crec que ni m'han llegit ni em llegiran. Tant em fa.

I tanque, com cal: Bon profit!