dimarts, d’abril 26, 2005

Sirena

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche

te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra

del infinito mar viene tu asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo

tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.

M.B.

dilluns, d’abril 25, 2005

El tercer miracle (2)

Com ja vaig anunciar el tema del tercer miracle será una dels temes que més coses ens pot oferir en els pròxims mesos. Per a tindre més informació aquests links porten a un repor publicat el diuemenge 24 d'abril de 2005 al diari Levante-EMV

http://www.levante-emv.es/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=102086
http://www.levante-emv.es/secciones/noticia.jsp?pIdNoticia=102085

dilluns, d’abril 18, 2005

Tanatos, un amic que arribará sense tocar a la porta

Fa dies que pense en ell, de fet he de confessar-vos que és una preocupació que em corre al cap des de fa anys. Un dels records que tinc molt present és una conversa una matinada, una d’eixes llargues converses d’estiu d’adolescència que tant m’agradava mantindre... No recorde qui estava amb mi i suportava aquelles hores curtes conversant de mil i un temes o cantant amb eixa guitarra que tinc a l’habitació del costat i que de tant en tant rescate del silenci per fer-la sonar....( un dia us parlaré d’ella, mereix moltes paraules). Dons eixa nit vaig soltar el meu discurset sobre la mort i per primera vegada vaig deixar escrit en la consciència (el pitjor lloc per deixar escrita qualsevol cosa) que em preocupava saber com seien les meues darreres hores de vida, com afrontaria eixos moments on en plena consciència m’adones que açó s’acaba: Tal vegada, estic ací gastant anys, neurones i paraules intentant esbrinar com serà eixe moment i tal vegada siga tan ràpid i contundent que no me n’adone que arriba.... seria el millor per a mi.

De fet, fa poc més d’un any vaig estar a prop de rebre la visita inesperada d’ell. Jo no he volgut fer massa extrems ni preocupar-me més del compte i els que estan al meu voltant sé que, almenys davant de mi, recorden aquell dia amb una forçat somriure mentre es dediquen entre ells mirades de complicitat que em revelen que vaig estar a prop. Per diverses raons visc més prop del precipici que altres... ja ho sabeu. Però el que deia... aquell dia tot va ser tan ràpid que vaig perdre la consciència mentre sentia calfreds i tremolors... segons em contaren vaig caminar més de 200 i vaig acabar caient al terra i la cara plena de sang. Desconeguts em recolliren i avisaren a l’ambulància. Va ser ràpid i sense dolor. Jo vaig despertar a l’hospital unes quantes hores desprès. Aquesta no va ser la darrera visita de Thánatos, però si la més intensa ja que va arribar sense donar temps preparar-li res i vam passar unes quantes hores junts...

dimarts, d’abril 12, 2005

Apocalíptic desintegrat

Un personatge que em ronda pel cap aquest dies és el Hitler. Ja avise que no aportaré res de nou i tampoc tinc cap intenció d’ofendre. Per diverses raons, aquest dies s’han trobat a la meua llista de lectures recomanades els textos d’ètica i la història de la Segona Guerra mundial . Per a la història queda el personatge de Hitler com el gran culpable de totes les barbaritats que passaven a l’Europa central. No seré jo qui li lleve cap gram de culpa.. la mereix tota i més.

Però, em pots dir que si a 30 quilòmetres del teu poble posaren un camp de concentració i ‘’extermini, ningú sospitaria del que passava darrere dels murs. Impossible. Per tant, hi ha més culpables dels que apareixen als papers...

Hi ha coses que no em quadren per molt que la història vulga descriure. Com alguns historiadors que destaquen que alguns nazis eren persones(un nom que jo ja pose en dubte) i a més força intel·ligents i amb sensibilitat per l'art. No ho puc entendre. On està l’explicació raonable d’aquest controvèrsia? Tal vegada una explicació vàlida puga ser l’el·listime portat fins a les últimes conseqüències.... Però em sembla que no pot ser així perquè aleshores haurien tsi de debó foren el·litistes haurien tingut en compte la gran quantitat de jueus carregats d’intel·ligència i de genialitat per les arts....

El problema de tot açò es quan més m’hi pose més por tinc. Ara no hi camps d’extermini a prop de les nostres cases... però hi ha gent que per ser d’un altre color de pell, o per parlar un altra llengua la deixem morir amb la nostra indiferència... i això si que passa ben a prop de les nostres cases....

Si per una d’aquelles es produira una veritable crisi econòmica per la inversió desmesurada (crack del 29) no sé com podria acabar açò...

Com diria Eco... hui estic “apocalíptic”

dilluns, d’abril 11, 2005

sucede que a veces

Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
o te abre un expediente de regulación,
y te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.
Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.
Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Sucede que a veces la vida mata... pero, hoy ceno contigo, hoy revolución...

I.S.

dissabte, d’abril 09, 2005

Territoris

Els territoris de la memòria són espais que no podem permetre el luxe de perdre. Per tant, davant els atacs d’oblit que patim és necessari prendre cada nit píndoles per recordar. Per a aquells que em puguen acusar de no saber tirar endavant, de viure sempre enyorant el passat i de sofrir un irreversible síndrome de Peter Pan. A tots ells els he de recordar que sóc un nacionalista utòpic.... i la meua pàtria és la meua infantesa.