dimecres, de maig 10, 2006

moments desbordats pel la fugacitat

La fugacitat quasi sempre es viscuda com una condemna. Però si bé ho mirem allò que li confereix valor als moments és la seua condició d’efímers.

El fet d’assumir que tot té una data de caducitat no ha de servir com excusa per caure l’escepticisme. Tot el contrari, cal aprofitar-ho per viure amb més intensitat tot allò que fem. Però també ens ha de servir per recordar amb goig aquells esbalaïdors moments viscut.

Un dels poemes més colpidors sobre l’experiència passada de l’amor és aquell de Pablo Neruda que comença així: “Puedo escribir los versos más tristes esta noche....

dilluns, de maig 08, 2006

un matí

Un matí qualsevol t’aixecaràs i buscaràs un espill. Però no en trobaràs cap. Et rentaràs la cara i et pentinaràs, com de costum, i al intentar mirar-te a l’espill veuràs que no hi és. Eixiràs al carrer i caminaràs buscant el teu reflex en aparadors i retrovisors de cotxes, però no en trobaràs cap. Arribaràs a la feina i intentaràs buscar la teua imatge en la pantalla apagada de l’ordinador. Però no tindràs èxit. Passaran les hores i la manca de reflexes anirà incrementant la teua desesperació. Allò que aquell matí era una simple anècdota anirà bullint a dins teu fins esdevindre la màxima de les teus preocupacions: “Com puc saber si existisc?” et preguntaràs.

“Ei, aquest matí tens pinta de cansat”, aquesta expressió t’arriba de sobte per l’esquena. Et gires ràpidament i veus la cara del teu amic que arriba, puntual, a saludar-te. Quin descans escoltar-lo.

divendres, de maig 05, 2006

coherència

A una presentació d’un llibre sobre l’obra pictòrica d’un reconegut pintor del segle XVII a un temple catòlic, el rector del temple va ser l’encarregat de tancar l’acte, com no. Amb aquesta situació privilegiada, el religiós es va permetre el luxe de repartir crítiques a tots els que havien parlat abans, l’autor, el cap de publicacions.... La primera de les protestes que va deixar caure el rector va ser que havia rebut el llibre el mateix matí de la presentació i que per tant era molt difícil parlar d’una cosa que no havia vist amb suficient temps. I desprès va continuar amb tota una lletania de xerracaries sobre la pobresa de l’església. Al finalitzar no es va obrir cap torn de preguntes. Va ser una llàstima perquè em vaig quedar en les ganes de preguntar-li que si aplicava la seua màxima de no parlar de coses que no havia vist era molt complicat que cada dia pugés al púlpit a parlar d’un tal Jesucrist que no havia vist, ni veurà mai. Quina falta de coherència!