diumenge, de juny 29, 2008

Síndrome de Diògenes existencial

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, és un llibre que em va cridar l'atenció per diversos motius. En primer lloc per l'autora: una periodista mallorquina de la generació del 1977 que treballa a Barcelona. En segon lloc per la perspectiva de la protagonista de la novel·la: una periodista de 30 anys en els temps actuals, que s'enfronta a tots els reptes i obstacles dels que estem al voltant dels trenta.

Una de les coses que més ens agrada de la literatura és la capacitat per trobar-nos reflectits en els seus protagonistes. Sentir els enamoraments, la passió, la decepció, l'enfonsament, l'alegria, l'intriga... són moltes les emocions dels protagonistes que ens agrada compartir i fer nostres. Per aquest motiu, aquest llibre a primera vista tenia ja m'havia guanyat uns punts.

Desprès de llegir-lo, crec que hi ha aspectes que crec que l'autora ha treballat molt i és nota.Eel primer de tots és que és un llibre àgil. on el domini de l'estructura, dels personatges, dels diàlegs, un estil directe i, de vegades punyent, Tot açò connecta amb la tendència actual dels textos mediàtics i trobem molta acció i descripcions breus però encertades (recomanacions dignes d'un manual per escriure per a pàgines web)

Sobre el contingut hi ha alguns aspectes que són també resulten interessants: Les descripcions de la ciutat de Barcelona, les complicitats dels personatges, la dosificació d'episodis del passat per a donar-li una certa intriga al present. A més, com a altres autors de blogs també m'han agradat les píndoles de reflexió sociològica sobre la generació actual dels trenta. Com aquella que diu: "Som uns burgesos de low cost. Viatjem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat (...)". I també resulta interessant aquella que diu: "Per por de malgastar res ho agafem tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estem obligats a dur per poder tenir la que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial (...)". M'agrada molt aquesta expressió perquè realment patim una necessitat d'acumular experiències que de vegades ens porta al límit.

No obstant això, trobe que el llibre té alguns punts de contingut on grinyola una mica. Des del punt de vista de crònica social realista, hi ha un element com el de la carta "intraduïble" en anglès que no acaba de quallar. He de reconèixer que la trama que es munta al voltant de la troballa epistolar resulta intrigant, però crec que aquest efecte s'aconsegueix més per l'estil del la novel·la que per la versemblança de la situació.

Llevat d'aquest detalls millorables, compartisc amb la visió aportda per la ressenya de Sam Abrams (una veu autoritzada) publicada en el diari on treballa l'autora (tot s'ha de dir). Llucia Ramis ha fet una novel·la descreguda, fresca, plena d'ironies i amb uns continguts que s'apropen a moltes de les grans preocupacions de la societat actual inundada d'escepticisme (amb la feina, relacions personals, sexe, habitatge...), i no ho fa amb la vocació que tenen molts dels autors actuals de canviar el món i d'aportar amb la seua obra la "gran" obra a la lhistòria de la literatura universal. Ho fa per a parlar de les coses que l'interessen, i que a molts també ens interessen, i per passar una bona estona llegint.

I per a acabar , cal recordar, que és tracta d'una novel·la de ficció i no és el llibre que ens rescatarà als joves de les nostres paranoies i ens donarà la recepta màgica per superar les nostres pors. Tal vegada per la necessitat, o per la publicitat del llibre, alguns volen trobar en aquest llibre una obra d'auto-ajuda per als desorientats joves de trenta anys. No és així.

Finalment, res millor per recomanar la lectura d'aquest llibre aquest caloròs estiu que reproduir la dedicatòria del llibre:
"Als vuitanta-set litres de cervesa que han estat font de la meua inspiració"


Salut!

dilluns, de juny 23, 2008

Martí Domínguez Barberà


El passat dissabte, 21 de juny de 2008, es va complir el centenari del naixement de Martí Domínguez i Barberà, un "homenot" valencià que va nàixer a Algemesí. El fet de compartir lloc de naixença i la passió pel periodisme i la literatura ha estat un nexe d'unió indefugible amb la seua figura. L'any 2004, treballant a l'Ajuntament d'Algemesí, vam editar un llibre interessant per a aproximar-se a aquest emblemàtic algemesinenc. L'obra és Martí Domínguez i Barberà: La passió per la paraula, de Nelo Pelliser.




Però, no podem oblidar aquest centenari (com han fet l'Ajuntament del seu poble i l'Administració Autonòmica) del naixement d'un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX. Cal recordar un poc la seua trajectòria:

Martí Domínguez i Barberà és un dels noms destacats de la premsa i de la literatura dels valencians. La seua desaforada passió per la paraula, oral i escrita, ens han deixat una completa producció literària en tots els gèneres. Entre les obres completes destaca l’activitat periodística, per la qual és més conegut, però no podem oblidar que les obres d’assaig, narrativa, poesia i teatre. A més dels papers escrits, també va deixar constància d’una excel·lent vocació de conferenciant, que el van convertir en un home públic i polític de la postguerra. Ideològicament mantingué una posició conservadora, no obstant això, i contràriament a l’entorn franquista, va defensar públicament la llengua i els valors dels valencians. Aquesta militància no va ser massa ben considerada durant els anys de dictadura franquista on la dreta guanyadora de la guerra civil era l’encarregada d’arraconar la nostra llengua. L’obsessió per fomentar la identitat dels valencians li van suposar un càstig i un premi: Les autoritat franquistes el van defenestrar de la vida laboral i social, però per un altra banda una gran part dels valencians i valencianes el van convertir en un «model» a seguir.

Va nàixer el 21 de juny de 1908 a Algemesí (Ribera Alta) al si d’una família de la classe benestant local, un fet que li va permetre rebre una educació acurada, els primers anys a les Escoles Pies del seu poble i posteriorment a les de València. Quan va finalitzar el batxillerat, ingressà a la Universitat de València per estudiar Dret. I va ser a les aules universitàries on va tindre els primers contactes amb els cercles humanístics, i de caràcter catòlic, que van fer créixer la inquietud literària.

Desprès de llicenciar-se se’n va anar a Madrid, amb la intenció de ser de notari, però la passió pel periodisme el va seduir. En el món de la premsa Martí Domínguez va trobar una plataforma pròspera per deixar anar la seua vocació creativa. Durant més de cinquanta anys va publicar articles en diaris i revistes valencianes i de la resta de l’Estat espanyol com: ABC, La Vanguardia, El Español, El Alcàzar, Las Provincias, Levante, La Hoja del Lunes i Diario de Valencia, entre d’altres. A les redaccions dels diaris va desenvolupar tota la seua carrera professional ocupant tots els espais possibles: des de col·laborador fins a director del diari més influent de la premsa valenciana de la seua època: Las Provincias.

A més de l’activitat periodística, Martí Domínguez també va ser un actiu conferenciant. Dominava a la perfecció l’art de l’oratòria, un fet que el va ajudar a ser considerat un personatge públic apreciat tant per les elits culturals com pels sectors més populars. Els testimonis pròxims el defineixen com un conferenciant clàssic que sabia guanyar-se als auditoris amb el poder de la paraula. I va ser precisament en una intervenció pública on es va produir un dels fets més importants de la seua biografia. L’any 1958 pronunciava al teatre Principal de València el discurs Valencia, la gran silenciada, Cuando enmudecen los hombres... ¡Hablan las piedras!. Havien passat cinc mesos de la riuada d’octubre de 1957, i l’escriptor d’Algemesí es va “atrevir”, en aquells anys de dictadura franquista, a defensar públicament la llengua i la identitat dels valencians. Una gosadia que les autoritat franquistes no estaven disposades a deixar passar. El càstig va ser fer-lo dimitir del seu càrrec de director de Las Provincias, i la desaparició de l’activitat social, per ser considerat un element subversiu. Afortunadament, les capes més populars no li van girar l’esquena, i aquesta defensa de la identitat valenciana el van convertir en un exemple per al poble.

La trajectòria literària com a escriptor es va iniciar en la poesia, per passar desprès a la prosa, originàriament en castellà. De fet, la primera publicació van ser els poemes del llibre Versos de Juventud, l’any 1928. No obstant això, la creativitat literària de Martí Domínguez el va portar a conrear tots els gèneres. A la poesia no va dedicar la mateixa intensitat que als altres, però no l’abandonarà al llarg de la seua vida. El reconeixement més important a la seua obra poètica va arribar l’any 1955 quan va aconseguir el premi més important de l’època: Els Jocs Florals de València, amb el poema Arbres, una composició de 279 versos dedicada a Teodor Llorente on fa una reivindicació de la nostra llengua.

En el gènere teatral Martí Domínguez ens ha deixat 14 peces, huit en castellà i sis en valencià. L’autor era un dels grans defensors de la dramatúrgia en valencià, per aquest motiu va escriure Les Malaenes, una comèdia dramàtica que es va estrenar als anys 40. Desprès publicaria algunes en castellà, però la influència del seu amic Sanchis Guarner li va fer tornar a escriure teatre en la seua llengua. Entre 1959 i 1960 va compondre No n’eren 10? Apunt dramàtic inspirat en l’evangeli de Sant Lluc i l’any 1969 va publicar El miracle dels miracles, dedicat a Sant Vicent Ferrer. Finalment, en 1977 va vore la llum la darrera obra teatral, Els cignes fora de l’aigua.

Un altre dels gèneres que va conrear Martí Domínguez van ser els textos divulgatius, que en algunes ocasions s’acosten a l’assaig, i amb quals va aconseguir una elevada rellevància pública. El primer llibre d’aquestes característiques va ser Alma y tierra de València (1941). Es tracta d’una visió regionalista del poble valencià que va marcar un punt d’inflexió en la nostra història recent, ja que com apunta el mateix Joan Fuster, «inaugurava un camí», perquè un home que en aquell moment estava pròxim a les autoritats franquistes s’atrevia a reconèixer públicament l’existència d’un «fet diferencial dels valencians». Altres obres amb aquest caràcter divulgatiu van ser: Caminos de Portugal (1944), una mena de llibre de viatges; Don Jaime el conquistador, primer cèsar hispánico(1945); Valencia (1953), una guia clàssica amb fotografies i amb seccions de gastronomia, art, història i altres temes; El santo de los niños (1949), una recreació de la vida i obra de sant Josep de Calassanç; El tradicionalismo de un republicano (1962), tres volums al voltant de l’obra i el pensament de Vicent Blasco Ibáñez i Els nostres menjars (1978), un receptari de cuina tradicional valenciana molt personal però que va esdevindre un dels llibres més coneguts.

Finalment, l’obra narrativa, tot i que no és molt extensa, ocupa un espai destacat dins la nostra literatura. L’any 1972 va publicar, en l’editorial L’Estel, la novel·la Els Horts. Aquesta obra és una de les escasses aportacions dignes fetes en valencià en els primers anys 70 del segle XX. Després va reprendre la redacció del seu darrer llibre L’ullal. La narració comença amb la visita d’un xiquet a un ullal que es troba enmig dels arrossars, una aventura enceta un passeig costumista pels records d’infantessa de l’escriptor. El brollar d’aigua és també la naixença dels records, el retorn de les primeres experiències a un món rural valencià que amb el pas dels anys es va difuminant en l’oblit. Amb la lectura d’aquest llibre podrem descobrir o reviure les tradicions, les costums i les festes que formen un part del patrimoni nostres pobles. El narrador ens convida a fer aquest viatge a les nostres arrels mitjançant un estil àgil i detallista i amb un lèxic que recull el valencià que es parlava al poble, el que li parlaven els pares i els seus veïns.

El 1984, quan tenia mig llibre de L’ullal preparat per a impremta, Martí Domínguez Barberà morí a València el 10 d’agost, als 76 anys d’edat.


Coses que et passen quan arriba l'estiu

Ja ha arribat l'estiu. El passat dissabte, avançant-nos en el calendari oficial, donàrem la benvinguda oficial de l'estació seguint el ritus de la nit de Sant Joan amb la foguera a vora mar.


L'estiu és el moment per reprendre xicotets plaers que et fan sentir un poc més viu. El primer dels plaers demana llum del dia, i és llegir a platja. Si és pel matí millor tindre un bona ombrel·la on amagar-se de l'escalfor del sol. Amb una dosi d'aigua fresca, una peça de fruita i un bon llibre es poden passar unes hores meravelloses vora mar.

Un altre dels xicotets plaers que em regala l'estiu és la nit. Desprès de la xafogor del dia, amb l'arribada de la nit, les finestres esdevenen fonts per on brolla eixa frescor nocturna embolcallada en silenci que ens regalen instants que esborronen la pell... Llegir, escriure, escoltar música...


En aquests primers instants de l'estiu és el moment d'encetar la tasca anual de posar al dia les lectures pendents de l'any. Comecem per un llibre fresc d'una companya de generació i de facultat de periodisme a la UAB: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, de Llúcia Ramis. I al mateix temps L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery, premi des llibreters francesos del 2007. Dos lectures diferents però engrescadores per encetar la temporada.

dimecres, de juny 18, 2008

Una agenda amb més dates "a recordar"

El calendari és un pacte implícit per a mantindre la societat dins un paràmetres. Per un moments he imaginat viure sense calendari, on no importa si és dilluns o diumenge, si és 15 o 25 de juny...

Però, si deixem passar els factors negatius i encotilladors de calendari, també podem trobar-li aspectes positius com el fet que el calendari és també un recordatori de dies assenyalats, dedicats a una persona, a una organització o a recordar un fet passat. Fa anys no creia en aquest tipus de dies D, jornades dedicades a recordar fets passats. En aquells temps defensava que no era necessari dedicar cap dia a una persona en concret o a rememorar un esdeveniment. "Tots els dies són iguals d'importants, i cal recordar les coses important cada dia", argumentava en aquella època.

Però, ja ha plogut molt des d'aquells plantejaments i a cada any que passa descobrisc que li done més importània als dies D. Als aniversaris, a les celebracions.... Probablement siga perquè quan era més jove no m'havien tantes coses com ara i no tenia moltes fites importants matrcades en el diari personal. Però, a mesura que van passat els anys l'agenda personal es va emplenant de "dates a recordar. És evident que he viscut més, més coses bones i més coses dolentes. No obstant això, el meu inconscient només s'interessa per recordar-me els bon moments i per això cada any que passa tinc més dies "D" en la meua agenda.

dilluns, de juny 16, 2008

Si un dia em trobes, recorda...

Deixar una temporada d'escriure en el blog és com deixar una temporada de parlar amb algú amb qui mantens una relació especial però que per qüestions de temps i/o distància ja fa temps que no parles.
El primer que fas és alegrar-te pel retrobament. (Ei, quan de temps sense vore't, com estàs?). Desprès, arriba el moment de justificar tant de temps d'oblit (Tinc tanta feina. Estic saturat). La tercera part, és un intent per posar-se al dia (i que estàs fent ara? com et van les coses?). La conversa va avançant, i aleshores es plantegen tres possibles opcions:
- Si has superat la timidesa inicial, i de nou tornes a sentir un poc d'aquella complicitat que un dia vau mantenir la cosa pot acabar bé.
- Si has superat la timidesa inicial, però descobreixes que ja no queda cap rastre d'aquells complicitar podeu passar uns quants minuts parlant de temes superficials... En aquest punt sempre acabes per trobar-te amb una persona que el temps i la distància ha fet que ja no siga la mateixa que un dia vas tenir tan a prop. "I tal vegada, tu tampoc sigues el mateix", et pot contestar la teua consciència.
- Finalment, quan la timidesa inicial no es supera i el silenci es fa el protagonista de la conversa descobreixes que hi ha murs massa alts aixecats per una constructora temporal. Aleshores, per evitar les incomoditats el millor és deixar en bon lloc els records d'un temps passat.

Com deia al principi, amb el blog, em passa una cosa semblant. Hem compartit tantes coses que quan passem tantes dies en silenci em sent cada vegada més malament, i veig com va augmentant la vergonya que m'impedeix prendre la iniciativa per trencar aquest educat silenci on ens mantenim. I busque, trobe i cride alguna excusa inesperada per forçar el nostre retrobament I aleshores, amb un parell de paraules i un gest de complicitat en tenim prou per tornar a estar a prop.