Síndrome de Diògenes existencial

Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, és un llibre que em va cridar l'atenció per diversos motius. En primer lloc per l'autora: una periodista mallorquina de la generació del 1977 que treballa a Barcelona. En segon lloc per la perspectiva de la protagonista de la novel·la: una periodista de 30 anys en els temps actuals, que s'enfronta a tots els reptes i obstacles dels que estem al voltant dels trenta.

Una de les coses que més ens agrada de la literatura és la capacitat per trobar-nos reflectits en els seus protagonistes. Sentir els enamoraments, la passió, la decepció, l'enfonsament, l'alegria, l'intriga... són moltes les emocions dels protagonistes que ens agrada compartir i fer nostres. Per aquest motiu, aquest llibre a primera vista tenia ja m'havia guanyat uns punts.

Desprès de llegir-lo, crec que hi ha aspectes que crec que l'autora ha treballat molt i és nota.Eel primer de tots és que és un llibre àgil. on el domini de l'estructura, dels personatges, dels diàlegs, un estil directe i, de vegades punyent, Tot açò connecta amb la tendència actual dels textos mediàtics i trobem molta acció i descripcions breus però encertades (recomanacions dignes d'un manual per escriure per a pàgines web)

Sobre el contingut hi ha alguns aspectes que són també resulten interessants: Les descripcions de la ciutat de Barcelona, les complicitats dels personatges, la dosificació d'episodis del passat per a donar-li una certa intriga al present. A més, com a altres autors de blogs també m'han agradat les píndoles de reflexió sociològica sobre la generació actual dels trenta. Com aquella que diu: "Som uns burgesos de low cost. Viatjem en companyies barates, comprem mobles amb data de caducitat (...)". I també resulta interessant aquella que diu: "Per por de malgastar res ho agafem tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estem obligats a dur per poder tenir la que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial (...)". M'agrada molt aquesta expressió perquè realment patim una necessitat d'acumular experiències que de vegades ens porta al límit.

No obstant això, trobe que el llibre té alguns punts de contingut on grinyola una mica. Des del punt de vista de crònica social realista, hi ha un element com el de la carta "intraduïble" en anglès que no acaba de quallar. He de reconèixer que la trama que es munta al voltant de la troballa epistolar resulta intrigant, però crec que aquest efecte s'aconsegueix més per l'estil del la novel·la que per la versemblança de la situació.

Llevat d'aquest detalls millorables, compartisc amb la visió aportda per la ressenya de Sam Abrams (una veu autoritzada) publicada en el diari on treballa l'autora (tot s'ha de dir). Llucia Ramis ha fet una novel·la descreguda, fresca, plena d'ironies i amb uns continguts que s'apropen a moltes de les grans preocupacions de la societat actual inundada d'escepticisme (amb la feina, relacions personals, sexe, habitatge...), i no ho fa amb la vocació que tenen molts dels autors actuals de canviar el món i d'aportar amb la seua obra la "gran" obra a la lhistòria de la literatura universal. Ho fa per a parlar de les coses que l'interessen, i que a molts també ens interessen, i per passar una bona estona llegint.

I per a acabar , cal recordar, que és tracta d'una novel·la de ficció i no és el llibre que ens rescatarà als joves de les nostres paranoies i ens donarà la recepta màgica per superar les nostres pors. Tal vegada per la necessitat, o per la publicitat del llibre, alguns volen trobar en aquest llibre una obra d'auto-ajuda per als desorientats joves de trenta anys. No és així.

Finalment, res millor per recomanar la lectura d'aquest llibre aquest caloròs estiu que reproduir la dedicatòria del llibre:

"Als vuitanta-set litres de cervesa que han estat font de la meua inspiració"

Salut!