divendres, d’octubre 28, 2005

Vull ser un rar humanum

Imaginar-se l’alegria de l’altre i alegrar-se d’ella és el més alt dels privilegis dels animals superiors i, d’entre ells, només és accessible a certs exemplars elegits –és un rar humanun

Nietzsche

dijous, d’octubre 27, 2005

En una mar oberta...

“En una mar oberta és quasi segur que trobarem gran perills. Aleshores, quan ens amenaça la tempesta del sofriment i del dolor, quan ja no som més que una feble embarcació capcinejada per forces superiors, tenim, almenys, dues possibilitats: o bé hissar les veles encara més potents, llançar un udol de goig i arriscar heroicament la vida: o bé aplicar una saviesa de llarga vida, arriar veles i viure amb energia reduïda, deixant-nos endur pels corrents i els vents, no oposant-nos-hi, fins que de nou les nostres energies estiguen disponibles i les circumstàncies ens siguen més favorables. El que de cap manera és propi del valent és la trista rebel·lió del lament i el ressentiment.

Quan el temps ens són favorables, hem d’aplicar una actitud despietada cap a tot allò que en nosaltres hi ha de vell i feble: està ja mig mort, vol morir i som nosaltres qui hem de donar-li una darrera empenta, acomiadant-nos de tot allò” .

Maite Larrauri reflexionant sobre Nietzsche

És molt gratificant trobar-se amb reflexions com aquesta al davant. Ja es sap que un del plaers més orgàsmics de l’ésser humà és que et diguen: “tens raó”. I això mateix m’ha passat quan he llegit aquest text. He tingut la percepció que arriba a una de les essències que m’ha marcat l’experiència vital. No obstant, pense que escollir alguna de les dues opcions davant “una mar oberta” és una conseqüència lògica de la intel·ligència: “Cal saber quan es poden hissar les veles però també quan cal arriar-les”. (Si Nietzsche escoltés açò de la" conseqüència lògica" em diria de quina malaltia he de morir....)

Per un altra banda, aquesta reflexió em porta directament a una de les meues lectures de capçalera, que ja fa alguns anys em va recomanar, indirectament, un escriptor valencià. Es tracta de “El vell i la mar” de l’Ernest Hemingway. Particularment, he trobat pocs relats amb tanta condensació de continguts vitals emprant una aparent simple història. Això només ho fan els genis: a partir d’una situació amb una escassa càrrega argumental aconsegueix portar al lector a endinsar-se en les seues pròpies experiències més íntimes i inconfessables. Cada vegada que retorne a les pàgines d’aquesta novel·la em trobe amb una lectura diferent que em fa adonar-me que continuem navegant en una mar oberta...

dimecres, d’octubre 26, 2005

I tu, què vols?

Per a tots aquells que desprès dels darrers escrits pensen que ho tinc complicat per ser feliç....

M’agrada recordar que aquest viatge ja fa temps que l’he fet i que aquella destinació on penseu que mai arribaré (a ser feliç), ja fa temps que vaig estar, estic i estaré. Aquells que hem estat a prop del precipici sabem el secret que ens fa gaudir, com ningú, de la vida.

Seguint l’esperit de l’ètica aristotèlica i aprofitant els genials versos de Pere Quart us convide a viatjar per aquest codi (particular) cap a la felicitat:

http://talcomraja.lamevaweb.info/post/2724/36287

Sort i recordeu agranar la pols de la vostra casa pròpia ....

dimarts, d’octubre 25, 2005

respostes solteres i preguntes divorciades

Per un estrany malestar em vaig despertar l’altre dia a la matinada. Tots dormien a casa i era ben fosc. Influït pel desassossec que dóna estar al llit sense poder dormir i anar veient com van caient els minuts al rellotge lluminós de la tauleta de nit, vaig decidir aixecar-me a la cuina a beure un poc d’aigua i intentar cercar el fil del somni que havia perdut. Pel corredor vaig arrossegar els peus més del compte i vaig provocar que el gos es despertés, fes una esbufegada i em seguís els passos fins la cuina. Una vegada allà em vaig servir, definitivament, un got de llet per veure si així acurtava el temps de vigila. Em vaig recolzar sobre el banc de la cuina mentre envoltava la tassa amb el palmells de les mans.

Aleshores, vaig veure que el gos estava assegut davant meu, mirant amb atenció tots els meus gestos. El vaig mirar als ulls fixament i vaig pensar que era el moment de fer la pregunta. Havia esperat molt de temps per intentar donar resposta a aquella qüestió i ara, enmig d’aquell somni era l’únic moment on podia formular la meu interrogació amb la possibilitat de rebre resposta:

- Gos, per què sempre sembles feliç? Sembla que res t’angoixa...—

Vaig tindre la percepció que, una vegada més, perdia el temps fent aquella pregunta a l’animal, una vegada més havia caigut en el parany de fer preguntes al silenci, preguntes aspres i solteres que mai trobaran una resposta que desitge viure amb elles.

Però, aprofitant els avantatges que donen els somnis, el gos va donar resposta a la meua qüestió. Poc importa si va moure la boca, o quin to va emprar aquell innocent animalet que em mirava amb cara de complicitat.

- Sóc feliç perquè mai sabré que un dia em moriré.

dilluns, d’octubre 24, 2005

relats, records i mentides

Hui em posaré davant el paper en blanc i no trobaré res que contar-vos. Aleshores sentiré, de nou, l’angoixa que habita en mi, com un ofidi llefiscós que es mou suament entre els budells. És el fatic que tantes nits em fa vindre ganes de plorar sense cap motiu aparent. Si fos dona, amb facilitat podria dir que patisc una alteració hormonal i refugiar-me dintre meu per gaudir i sofrir amb el meu afany particular. Però no puc i aquest desassossec ja no acceptarà excuses, només vol engolir relats, records i mentides que jo cada dia cuine i prepare amb enyor. Aquest el seu únic àpat. Té fam i crida, però no tinc res que contar-vos, no tinc res per donar-li de menjar, no tinc res, no sóc res hui. La desesperació creix a un ritme eixerit.

Aleshores, per esmortir tot patiment, em trauré la roba. Llançaré amb força la samarreta taronja i els pantalons vaquers al terra; sentiré com la fredor em puja pels peus i l’aspror de la cadira de fusta es marca a les galtes. Em quedaré nu davant el paper. Hui no tinc altra opció si vull escriure’m relats, records i mentides.

divendres, d’octubre 21, 2005

Perduda, però satisfeta

Paula s’havia cansat de viure. No m’ho volia dir però jo als seus ulls veia que alguna cosa no anava bé. No sabia cap on havia de tirar, si estava fent bé les coses, però és difícil saber si s’està navegant bé quan no és té cap destinaci. Crec que es trobava totalment desorientada. Davant l’aclaparadora quantitat d’esdeveniments que etsva patint havia decidit adoptar una actitud vital còmoda a curt termini però molt perillosa per a viatges de llarga durada, i la vida acostuma a ser un recorregut de moltes hores.

Quan encetem la nostra conversa, ella que ara ha decidit adoptar aquesta actitud davant la vida, però jo crec que la seua posició en el món ja fa molts anys que era aquesta. Ella no n’era conscient. La posició que Paula havia decidit prendre era la de deixar que les coses passaren, no forçar cap situació. Els motius que l’havien portat fins ací són difícils de concretar amb precisió. No hi ha un fet clau, com quasi sempre es tractava més d’una suma d’esdeveniments els que l’havien portat que hagués decidit comprar una entrada de primera fila per a l’escenari de la vida, feia mesos que estava al patí de butaques, però mai l’escenari.

Paula passava per un mal moment. Feia poc de tres mesos que l’havia deixat el seu xicot Portaven una relació de molts anys, d’eixes que cauen en la rutina sense que cap dels dos se n’adone, i que quan se n’adonen tampoc fan cap cosa per a rescatar-la. De fet, jo crec que van ser els darreres mesos d’estar ell quan va decidir baixar al aptí de butaques de la vida. Aleshores va escriure el guió del final de la aseua realció i va deixar que el seu xicot interpretes el monòleg final d’aquella convivència que portava camí dela tragèdia. Ella s’ho va currar. Sense adonar-se, alguns mesos abans del desenllaç de la seua relació va començar comprar, de forma conscient o inconscient, tot un complet repertori d’amics.per a bastir un armari que la pugues vestir al seu gust. Paula es va tirar de cap a un joc tan perillós com apassionant. Les regles les marcava ella: sio es trobava amb aquest ella feia del paper de comprensiva, a l’altre el maltractava en la indiferència per fer-lo rabiar més, i a un altre per a un altre decidia fer-se la misteriosa... Una completa desfilada de personatges que intel·ligent Paula podia interpretar.

Mentrestant, no deixava de ser la parella pacient del seu xicot, i aquesta va ser en un principi el seu punt de referència. Els fets es van anar precipitant i el joc inicial se li va escapar en algun moment del seu control. I el xicot va decidir escapar de la bogeria on estava apunt de caure, sense adonar-se de la vertadera magnitud dels fets que s’amagaven darrere d’aquella dona amb que estava fent l’amor.

Mentir és una droga, ofereix eixa angoixa inicial i al mateix temps el plaer d’estar per sobre de la persona enganyada. Paula ho tastar i es va quedar enganxada. Com una epidèmia la va anar encomanant per allà on passava sense deixar indiferents a aquells que es deixaven seduir per les seues paraules. La demiúrgica platònica es tan plaent com perillosa.

Quan ens vam trobar estava en un punt difícil. Feia algunes setmanes que tenia la sensació d’estar perduda. Perduda però satisfeta, em va dir. Satisfeta amb tot el que havia fet però alhora angoixada per la sensació de tot allò que havia deixat passar.

- Què vols que et demane?

- Un tallat amb sacarina—li vaig respondre

Va anar a la barra i es va demanar un poliol i el meu tallat. Es va girar i em va fer eixa cara que em va fer intuir que no tenia massa ganes de viure. Va tornar amb les tasses i començà a contar-me la història aquesta del que li havia passat en els darrers anys. Era tard per a mi i massa prompte per ella.

dimarts, d’octubre 04, 2005

Assassins

La dita popular diu que hi ha mirades que maten. Però també hi ha silencis assassins. Tots dos són criminals reconeguts però cadascú té el seu sistema. La mirada es recrea en la ganivetada directa. A ella el que li agrada és veure brollar la sang del pit de la víctima. Les mirades són de vegades nobles, quan miren als ulls del seu reu, però també hi ha de traïdores, quan estripen les esquenes. Aquestes darrerres són a la llarga les més doloroses.

Per l’altra banda, els silencis prefereixen un altre modus operandi. Aquests homeiers fan de l’asfixia el màxim plaer. Una estudiada taciturnitat escanyant la boca de la víctima és la millor forma de callar la seua veu per sempre. El silenci no fa esclatar ni crits, ni arraps, ni deixa cap taca de sang. El silenci és un assassí pulcre i pacient.