En una mar oberta...

“En una mar oberta és quasi segur que trobarem gran perills. Aleshores, quan ens amenaça la tempesta del sofriment i del dolor, quan ja no som més que una feble embarcació capcinejada per forces superiors, tenim, almenys, dues possibilitats: o bé hissar les veles encara més potents, llançar un udol de goig i arriscar heroicament la vida: o bé aplicar una saviesa de llarga vida, arriar veles i viure amb energia reduïda, deixant-nos endur pels corrents i els vents, no oposant-nos-hi, fins que de nou les nostres energies estiguen disponibles i les circumstàncies ens siguen més favorables. El que de cap manera és propi del valent és la trista rebel·lió del lament i el ressentiment.

Quan el temps ens són favorables, hem d’aplicar una actitud despietada cap a tot allò que en nosaltres hi ha de vell i feble: està ja mig mort, vol morir i som nosaltres qui hem de donar-li una darrera empenta, acomiadant-nos de tot allò” .

Maite Larrauri reflexionant sobre Nietzsche

És molt gratificant trobar-se amb reflexions com aquesta al davant. Ja es sap que un del plaers més orgàsmics de l’ésser humà és que et diguen: “tens raó”. I això mateix m’ha passat quan he llegit aquest text. He tingut la percepció que arriba a una de les essències que m’ha marcat l’experiència vital. No obstant, pense que escollir alguna de les dues opcions davant “una mar oberta” és una conseqüència lògica de la intel·ligència: “Cal saber quan es poden hissar les veles però també quan cal arriar-les”. (Si Nietzsche escoltés açò de la" conseqüència lògica" em diria de quina malaltia he de morir....)

Per un altra banda, aquesta reflexió em porta directament a una de les meues lectures de capçalera, que ja fa alguns anys em va recomanar, indirectament, un escriptor valencià. Es tracta de “El vell i la mar” de l’Ernest Hemingway. Particularment, he trobat pocs relats amb tanta condensació de continguts vitals emprant una aparent simple història. Això només ho fan els genis: a partir d’una situació amb una escassa càrrega argumental aconsegueix portar al lector a endinsar-se en les seues pròpies experiències més íntimes i inconfessables. Cada vegada que retorne a les pàgines d’aquesta novel·la em trobe amb una lectura diferent que em fa adonar-me que continuem navegant en una mar oberta...