dimarts, d’abril 18, 2006

retorn

Hui he rebut de nou uns grapat de paraules que em donen l’alè necessari per tornar a escriure.

Ja sé que porte quasi bé tres meses sense deixar cap petjada en aquest blog que té dos lectors habituals reconeguts. Estimats lectors-amics, moltes gra`cies pel vostre suport sobretot al darrer post on deixava constància d’una angoixa que dies més tard va esdevindre una d’eixes crisis que em deixen sota mínims... El fets van ser un parèntesi de consciència on vaig tindre la sort de comptar amb dos inestimables amics que, segons em van contar, van fer tot el possible per rescatar-me d’aquell estat. Ben bé no sé si demanar disculpes o donar les gràcies. En primer lloc demanar-hi ha disculpes perquè la meua caiguda enmig d’un carrer de València va suposar un trasbals i un important esglai per a ell, “em pensava que ‘s’havia mort”, va assegurar un d’ells uns dies desprès...(sobre aquesta fase ja en reflexionarem un altre dia). Per sort, d’aquell perillós esdeveniment algú ha aconseguit el valor suficient per comprar una impactant vespa roja... Sempre cal traure el profit de totes les coses.

I en segon lloc crec que és just donar les gràcies per l’esforç i la lluita que suposa estar més que mai en el moments difícils. I aquell moment mereix amb total rotunditat la categoria de moment difícil.

Però tornar a l’origen d’aquest post, he d’estar agraït de nou de rebre unes paraules d’una veu estimada que m’ha fet de nou enfrontar-me amb les paraules. De vegades ens quedem dubtant, ens atemorim o ens amaguem darrere de la feina i les obligacions per deixar en via morta els nostres desitjos. Per sort, tots tenim una musa que quan menys ho esperem ens posa, de nou, la ma sobre el muscle i, probablement, ens anima a tornar traure de dins totes aquelles coses que ens fan sentir-nos vius. Gràcies Ona.