dimarts, de gener 24, 2006

per la vena...

He abandonat l’escriptura i estic pagant-ho car. Porte unes setmanes d’un fort esverament. Ja tornem a ser-hi!. Tinc la sensació que açò de l’escriptura comença a esdevindre una vertadera droga a la qual necessite aferrar-me per a no caure en aquesta ansietat inexplicable.

El símptomes podrien ser els que les dones tenen algunes dies al mes, però com sempre elles tenen una excusa perfecta per a justificar aquesta actitud, però, i nosaltres com ho expliquem? Com explicar que estic sempre preparat per fotre-li un mos al bescoll de qualsevol que insinue un lleuger intent d’atacar-me, a més, estic extremadament gelós de la meua intimitat, no vull que ningú tinga cap intuïció sobre el que realment pense o dic o puga imaginar... he perdut la confiança en tots i estic com un animal que defensa les seues cries. Tot açò és el que sembla de portes cap a fora, en realitat he perdut la confiança en mi mateix, em sent com un perdedor vocacional que viu les victòries com una situació de relativisme i totalment transitòries. És dur viure amb aquesta percepció.

I l’alliberament d’aquesta situació ens arriba moltes vegades quan deixem anar totes aquetes agulles que es claven per dintre i ens fan enrabiar ... No sé per quina estranya raó però contant aquetes coses a altres sentim una sensació de repòs... no sé si definitiu o transitori, però mentre siga efectiva aquesta substància psicotròpica anomenada escriptura em fa sentir bé... Escric per mi, disculpeu si no us faig massa cas però estic sota els efectes d’un gram de paraules....