No és cap endevinalla que cap pany no tanca

Com pots veure, ara escric altra vegada,
més per tu que per mi,
o potser no, qui sap.
Alguna cosa ha canviat
que no endevinen els endevins.
No salto enrera, creu-me.
Traçaré signes a la sorra, a l’aire,
perquè els llegeixi molta gent,
o poca.
Quin llarg camí, els poemes.
Sense saliva, escups,
sense esperança, esperes.

Com pots veure, ara escric altra vegada.
Despejo les paraules, les espolso.
Les mateixes d’abans? Jo no ho diria.
No salto enrera, creu-me.
Tot jo sóc diferent.
He estrenat balances
i ara peso el record:
a un plat hi poso sorra.
Això no és cap horòscop
perquè no hi ha futur.
Escric, ja n’hi ha prou.
No és cap endevinalla.

M.M.P.

Deu ser molt lluny el mar, o tal vegada
ja no hi ha mar i el mot és només una
cassanella. Tants de mots han perdut
el pes i el gruix que ja no goso cloure
els punys amb força com abans, per por
de sentir tot un món que s’esmicola.
Deu ser molt lluny el mar, i aquella casa
que sempre he imaginat sota la pluja
i la gent que ja no veig. Deu ser molt lluny
la gent que mai no veig, o tal vegada
han mort i jo no ho sé i encara els penso
inútilment vivents. Deuen ser lluny
els arbres i els ocells, el riu, l’espasa
que talla el vent i el fang de les roderes.
I només tu ets pròxima i et sento,
immòbil i expectant, just al darrera
de tantes portes que cap pany no tanca.

M.M.P.

This day and age we're living in...

Es veia vindre. El cap de setmana següent a la xerrada sobre la generació atrapada per la realitat, Paula i Martí es van embolicar. Quan existeix aquesta química entre dues persones només és qüestió d’aportar una bona dosi d’alcohol i un entorn òptim (és a dir, un piset, un cotxe o alguna cosa semblant) per aconseguir una gustosa nit de passió. En el temps que els conec (estem parlant d’anys) m’obliga a dir que per a arribar aquest punt ha sigut necessari seguir un llarg tractament de converses, jo he sigut testimoni de moltes. Sé que Paula i Martí , no són d’eixos que es posen al llit amb el primer individu que aquella nit passa per la barra del pub. Ells han necessitat tot un camí de descobriment mutu per donar el vistiplau al descobriment de noves vies.

He de reconèixer que en aquesta història que el passat cap de setmana es va culminar, o que es va encetar, això ho sabrem a les pròximes setmanes, em puc considerar tot una “Celestina”. Jo vaig ser l’estació d’enllaç entre aquests dos. De fet, dic que vaig ser estació perquè va ser allà on va començat tot aquest rotllo, a l’estació del tren. Anava cap a València, i com sempre, vaig arribar un segons abans que el tren fes aclaparen xiulets insistents i repetitius que aclaparen tant. Aleshores, al pujar corrents al darrer vagó em vaig trobar al meu amic Martí obrint el llibre Manhattan Tranfer del Dos Passos.

-- Eii, Martí, vas cap a València a fer alguna maldat, segur... – li vaig esperonar, i mentre tancava el llibre per obrir la conversa i contar els motius que l’havien portat a agafar el tren de rodalies cap a València vaig girar el cap i vaig vore que als quatre seients estava asseguda Paula.
--Paula, tu també cap a València—ella sostenia a les mans el diari i també es disposava a obrir-lo per encetar la lectura. Evidentment, també el va tancar ui es va unir a la conversa. La lectura sempre ajuda a encetar noves amistats. Aleshores, Martí i jo escoltarem els motius que la portaven a ella cap a València.—seu ací amb nosaltres , si vols—li vaig oferir. Com és lògic imaginar ho va fer, es va asseure al costa de Martí, els dos enfront meu.

Paula i jo ens coneixíem de l’adolescència, quan vam coincidir en alguna d’aquelles acampades d’estiu que organitzaven els scouts. Ens vam conèixer bastant bé perquè manteníem una singular sintonia. Però Martí ei ella es coneixien només de vista i de dedicar-se alguna salutació protocol·lària en moments determinats. Allò va ser el principi d’una bonica amistat. . D’aquesta forma es va dibuixar el triangle que fa uns dies ha esdevingut cercle.

Després dels fets que estan passant en aquestes darreres setmanes em visita una singular angoixa que no m’acaba de deixar dormir bé. De sobte sóc el Rick Blaine, que està a punt de fer la representació teatral de Casablanca. El director de l’obra, el mateix que el del film, el Michael Curtiz, em recorda que em queden pocs minuts per a entrar a fer l’escena del retrobament amb la Ilsa Laszlo al “Rick’s café”, al costat del piano del Sam que està tocant la mítica cançó “As times go by”.

Aleshores, escolte la Ilsa parlar amb el Sam, i la música comença a sonar... és el meu torn, he d’entrar en escena i a retrobar-me amb ella... però de sobte comence a sentir angoixa i calor. He oblidat el text, he oblidat el que de dir-li..... la música va sonant a l’escenari. Ilsa i Sam esperen la meua entrada la meua frase... i jo corrent entre bastidors cercant el guió per recordar què he de dir... Intente recordar, ja que aquesta no és al primera vegada que interprete el paper de Rick Blaine... mentrestant, la música va sonant... “This day and age we're living in...” i jo no recorde el que he de dir...

Generació atrapada per un nom

"Una generació atrapada per la realitat". D’aquesta forma ens va qualificar Paula. No és la primera vegada que escolte aquesta designació, per a Martí si que ho va ser, i per això, jo no he fet massa ca,s però ell va voler entrar en un debat que no sabíem on podia acabar...

- Aleshores, tu penses que la nostra generació no té cap voluntat d’imaginar ni de creure en altres realitats possibles – li esperonà Martí.

- Els temps de les utopies han passat a la història. Vivim uns dies on les dosis de realitat que cada matí ens prenem, bàsicament via mitjans de comunicació, tenen una desmesurada quantitat d’arguments que fins fa no res eren propis de la ficció i per tant hi ha molt poc d’espai per a les històries inversemblants. I com a mostra només ha de mirar els productes culturals que es troben a la teua llista de preferències: les pelis del Woody Allen, les cançons de cantautor i els llibres de Hemingway.

- No sé, Paula, tens una part de raó – vaig intervindre- però crec que és molt difícil pretendre ser absolutista en aquest tipus d’afirmacions – estic d’acord amb això que hui no volem que ens conten històries inversemblants perquè difícilment arriben al públic. Però també crec que qui té una gran part de culpa és la desorientació en la que ens ha deixat culpa és el cinema de ficció dels anys 70. Què ha passat amb l’odissea de Kubrick?

- No em toqueu ara amb el relativisme– em va respondre ella, desprès de pendre un glopet del seu café amb sacarina–, si entrem amb variables sociològiques no ens ens en eixirem mai. Jo estic parlant des d’un punt de vista general i des de la percepció que em queda a mi després de fer un tast del moment què vivim. Res més lluny de la meua intenció, no vull fer discursos absolutistes. Només era una conversa de cafè i ja està, no us poseu en pla transcendental que en fa mal el cap.

Ara que revise aquestes paraules de Paula, en realitat crec que no està tan desencertada, tot i que en aquell moment de la conversa per algun motiu em trobava molt escèptic i no acceptava la seua argumentació sense fer aportar un matís sobre la metodologia que l’havia portada a aquella afirmació. El temps de vegades ofereix perfectives esgarrifoses d’u mateix.

I ara, des del pas del temps, també recorde els gestos d’aquella vesprada, una imatges on es podia intuir que en aquella conversa hi havia més coses de les que a simple vista es podien veure. Hi ha un tipus de comunicació no verbal basada en les distàncies entre els interlocutors; entre Paula i jo manteníem una distància d’amics, amics de feia anys, amics des de que érem adolescents i vam tindre aquell mig embolic que no va passar de quatre besades als portals amagats i obscurs i algun que altre frec a frec del nostre cossos que desitjaven fer coses però no sabien per on s’havien de començar.

Però entre Martí i Paula el rotllo era diferent, vaig notar que hi havia alguna cosa. Quan es dirigien directament la paraula l’un a l’altre, aleshores la distància s’acurtava i la intensitat de les seues veus baixava fent un intent de xiuxiueig que no arribava a ser-ho mai, supose que per respecte a mi. A més, el contingut dels missatges que es llençaven anava directament al coll. Sense cap tipus de contemplacions es dedicaven els comentaris més àcids, tot i que en realitat no buscaven altra cosa que la provocació de l’altre, volien que l’altre se n’adones que l’emissor existia i estava davant seu. Aquesta era la pel·lícula que jo m’estava muntant mentre manteníem aquella xerrada cafè que fèiem quan ens trobàvem els dijous desprès de dinar. No era una trobada organitzada, sinó més bé una cita implícita que es va anar consolidant en el calendari. No sé com va començar però ja s’havia institucionalitzat aquell encontre setmanal en la barra de marbre blanc de la cafeteria del carrer Sant Sebastià.

Les converses de cada dia eren aleatòries. De vegades Paula ens servia frases lapidàries com la d’abans i partir d’ací ens agafaven a dir la nostra i poc a poc navegàvem per altres propostes que ens feien opinar sobre algun tema d’actualitat internacional o sobre la darrera tafaneria d’algun amic o conegut del barri, en teníem per a tots.

Resultava especialment singular quan parlaven de la gent del barri ja que aleshores Paula i Martí obrien les seues particulars bases de dades entrellaçades i em deixaven fora de combat. Jo, fàcilment, em perdia entre noms, parents veïns, nuvis, novies i fills. Sempre em deixaven sorprès de la llarga lletania de registres que tenien al seu arxiu mental particular. I en aquest navegar de noms i fets un dia va ressonar un nom que mai havíem d’haver nomenat.....Rosa.

Edip convida a una cervesa

Pot ser tan fàcil i tan alhora tan difícil créixer a l’ombra d’un gran nom. Pot ser fàcil si no tens cap altra aspiració que viure i ser mitjanament feliç. Però, si tens el cap ple de somnis per fer alguna cosa pròpia és molt difícil no escoltar les veus que es passen els dies fent homenatges a les teues arrels.

Perfecte, jo sóc el primer lluitador que ha de posar en el lloc que mereixen als meus avantpassats ... Però, tots necessitem un espai propi on poder pujar sobre un caixó de taronges i dir la nostra. Supose que en alguna ocasió et pots fer un cervesa amb Edip per poder escoltar la seua versió de la història, i així descobrir que quan va fer tot allò no era conscient que la sang que vessava era la seua. Però després de parlar amb ell sempre em queda un dubte: mai sé si Edip està penedit tot el que va fer. Només sé que ara és el Rei, tot i que ell sap que un dia o un altre rebrà la seua pròpia medicina, és llei de vida.

Gràcies per la xerrada Edip, A aquesta cervesa convida vostè, sa majestat, de moment.

Un dels dos va dir que la vida els devia una

Quan passen alguns anys, Martí i Rosa es diran una salutació curta i de cortesia al creuar-se pel carrer mentre porten de la ma a la seua parella. Serà una salutació cordial i freda com un el primer rampell d’aire que et colpeja la cara un matí d’hivern.

Ara per ara, és una idea que no els passa pel cap, perquè ara estan plens d’eixe desassossec que ompli quan s’està enamorat, eixe desassossec que no et deixa fer cap altra cosa que no siga pensar en l’altra persona. I es criden per telèfon, s’envien missatges al mòbil, s’escriuen e-mails, es regalen poesies i es miren als ulls amb complicitat. La felicitat es troba en viure el moment sense pensar en el futur, perquè a poc que pensem ens adonem que qualsevol bon moment de la vida sempre té l’esguard de l’adéu al clatell. És com eixe abandonat gos flac que vagabundeja per la carretera, i corre cap una banda i altra enmig de la fosca nit entre alumenades i clàxons de efímers automòbils que li portaran la mort. Els ulls d’aquest animal que es sent lliure són plens de felicitat, els ulls del observador que mira a l’escena són plens de tristor perquè sap quin és el tràgic final.

Per això, la felicitat no vol saber res del futur, per això Martí i Rosa només volen passar el dia buscant-se amb esverament, sentir el patiment de la distància i gaudir de la impacient retrobada.

Però passaran els anys i vindrà l’adéu.... com així ha de ser...i sonarà una cançó de Llach que ens acostumarà al gest correcte i l’absència. I aleshores, quan arribe eixe moment es creuran pel carrer i diran eixa salutació curta i de cortesia: però, sentiran a dintre la indiferència que demostren a les seues paraules. Tal vegada és impossible descobrir que s’amaga a dintre seu... No sé si encara conservaran el record d’aquells dies, si encara mantindran viva la devoció pel mite que deixen els amors platònics. Perquè l’amor de Rosa i Martí tot i que durant uns anys va deixar enrere el món de les idees per ser pura carn i convivència, mai va tindre temps a deixar de ser un mite, i per tant mai va deixar per complet el seu caire d’amor platònic.

Acaba de sonar la música de Llach i ara em ressona una canço del Serrat que diu allò de que no hi ha res més bell què el mai hem tingut, res més estimat que allò qu`r vam perdre... En aquest cas, crec que Martí i Rosa mai s’han tingut, però al mateix temps mai s’han perdut. Ho sé perquè un dia d’estiu ho vaig poder escoltar, un dia que es trobaren quan anaven sols pels carrer, un dia que ja havien passat molts anys. Es van aturar a xerrar, feia molt de temps que no ho feien i van parlar de la família, dels fills, de la feina, dels amics que es quedaven en comú però que cap dels dos havia vist des de feia molt de temps... “Si ja fa molt de temps, que no en sé res d’ells”... i mentre la paraula temps surava en la conversa, tots dos sostingueren un llarg silenci que anunciava que era hora d’acomiadar-se, però “La vida ens deu una” li va dir abans de marxar.

No sé si es trobaran en més ocasions, jo només els escoltaré en aquesta ocasió, tal vegada hi ha moltes altres amb acomiadaments semblants, o sense acomiadaments. Tant fa. Supose que el que més em capfica és saber que pensarem quan d’ací uns anys Martí i Rosa es dediquen aquella salutació curta i cordial, mentre jo sostinc la ma d’ella..

El llibre, eixe objecte de desig.

Cada dia estic més convençut que la literatura pot esdevindre una religió per a certes persones. La darrera conversa amb els textos d'Helene Hanff semblava el darrer esglaó per a confirmar aquesta agosarada teoria. I cada vegada que escoltava les paraules d’aquesta nordamericana em sentia més identificat amb la devoció absoluta per aquells manolls de papers tacats de tinta. Em preguntava on podien estar les raons d’aquella creença desmesurada en la paraula escrita, però em sembla que com a bona religió tot és qüestió de tindre o no tindre fe.

El món dels llibres és un món singular, és la pròpia creació d’un fictici entorn on pots escollir ser feliç, plorar, somiar, conèixer la realitat, patir, morir, viure enternament... viure eternament embolcallat en papers. Aquesta passió per ser demiürg és el desig més plaent i alhora el pitjor dels càstigs perquè el què crea pot escollir i per tant pot encertar però també pot equivocar-se. Un desig i una condemna tan orgàsmiques.....

causualitat i maquiavelismes

En un instant silenciós, un regust amarg del sopar que retorna a la boca. Alce la mirada cansada que es porta a les 3 de la matinada d’un divendres per passar del cubata de coca-cola light i whisky que porte a les mans i trobar-me de nou amb els ulls de l’amic Martí. Un divendres més hem eixit de sopar i acabem la nit al pub Carpe Diem, un singular lloc per acabar les nits. Portem tota la nit parlant del que farem aquets estiu, però alguna cosa em diu que vol contar-me alguna cosa des de fa uns minuts i no acaba de trobar les paraules.

La meua dificultat per recordar el colors dels ulls de les persones em feia suposar que mai m’adonaria del llenguatge dels esguards, però de vegades hi ha tanta càrrega comunicativa als seus ulls que és difícil no escoltar-los. Martí decideix encetar el discurs que li ronda el cap aquesta nit. Ho fa amb ritme seré i en el to relaxat d’aquell que explicaun fet massa evident per ser replicats: “Aquesta vesprada he decidit no passar a recollir el guardó que em lliuraven. Era un premi per la meua trajectòria professional. De vegades pot semblar que les decisions que es prenen a la vida tenen un rerefons molt més profund i de reflexió, però jo crec que en moltes ocasions les decisions tenen unes causes més anecdòtiques del que alguns interpreten. Ho dic pel fet d’aquesta nit. Molts voldran veure en la meua absènciala intenció de fer-me notar per a provocar que el meu nom ressonés al saló d’actes i que ningú s’alcés a recollir el diploma que el cap del jurat sostenia a les seues mans. Estic segur que hauré motivat alguna que altra conversa entre membres del públic i alguna que altra pregunta posterior d’alguns dels convidats als organitzadors, Perquè no ha vingut? No sé, tindrà algun compromís o estarà malalt. Però els més malpensat segur que es muntaran la seua particular història al voltant de la meua absència i veuran allà on només hi ha silencis intencions de boicot i de fer malbé a l’organització de l’esdeveniment”.

Martí ha fet aquest discurs sense parar , sense deixar cap espai per a que jo pugues fer cap al·legació ni plantejar cap altra alternativa a la seua exposició d’arguments. Ho ha dit tot d’una i sense aturades. Només, de tant en tant, aixecava un poc la mirada per veure qui entrava al bar on ens preníem la última cervesa d’aquella nit de divendres. Si la xica que entrava presentava un bon tipet, una cara atractiva o un gest de complicitat, aleshores es concedia uns segons per a gaudir del moment, però de seguida seguia amb el seu discurs que va acabar amb aquell “esdeveniment” tant esplendorós. Després va fer un glop de la seua cervesa i va acabar l’explicació de la història. “El que et volia explicar és que en realitat la meua absència ha estat provocada perquè els divendres per la vesprada és quan tinc el partit de futbol amb els amics, un veritable esdeveniment on no em puc donar cap excusa convincent per a deixar de banda el meu desig de jugar, mira... dis-me bàsic o inconscient, que li anem a fer. Ara crec que puc entendre millor al Woody Allen quan explica que no pot anar a la cerimonia a recollir l’Oscar que li concedeixen perquè és quan toca el saxo a un local”.

Amb aquest darrera frase quasi bé lapidària Martí s’ha acabat la cervesa i m’ha obligat, sense dir paraules però obrint la boca per badallar, a rematar el poc que em quedava del meu cubata. Hem deixat els gots a sobre de la barra del Carpei hem iniciat el camí cap a casa. Martí té aquetes arrencades. Tota la nit parlant del que faríem aquest estiu, perc cert probablement el Camí de Santiago, i ara abans d’anar a dormir em regala aquesta perla reflexiva sobre la causualitat i els maquiavelismes fingits.

Encetar (que poc original)

Encetar un camí mai és fàcil... de fet ara em ve al cap les tantes i tantes teories que he escoltat sobre la importància de les primeres frases d'una novel·la.
Finalment, em decidiré a tirar per la directa... per una confessió, evidentment del secret d'un altre, per a donar un poc de força al principi. La confessió és sobre els principis de les naraccions: Un desconegut editor (tot i que ple d'amor propi) va confessar que quan feia de jurat d'un premi de novel·la només llegia les primerés pàgines dels originals que li arribaven i amb això ja en tenia prou.... El resultat va ser que van donar el premi a una novel·la que començava molt bé però que tenia un final desastrós...
Amb aquesta confessió vull desmitificar la importància dels inicis de les narracions...
Alé! Ja està fet el primer! Amb l'avantatge que ací no cal fingir que ens ha agradat, perquè quasi mai es gaire bó el primer...