Generació atrapada per un nom

"Una generació atrapada per la realitat". D’aquesta forma ens va qualificar Paula. No és la primera vegada que escolte aquesta designació, per a Martí si que ho va ser, i per això, jo no he fet massa ca,s però ell va voler entrar en un debat que no sabíem on podia acabar...

- Aleshores, tu penses que la nostra generació no té cap voluntat d’imaginar ni de creure en altres realitats possibles – li esperonà Martí.

- Els temps de les utopies han passat a la història. Vivim uns dies on les dosis de realitat que cada matí ens prenem, bàsicament via mitjans de comunicació, tenen una desmesurada quantitat d’arguments que fins fa no res eren propis de la ficció i per tant hi ha molt poc d’espai per a les històries inversemblants. I com a mostra només ha de mirar els productes culturals que es troben a la teua llista de preferències: les pelis del Woody Allen, les cançons de cantautor i els llibres de Hemingway.

- No sé, Paula, tens una part de raó – vaig intervindre- però crec que és molt difícil pretendre ser absolutista en aquest tipus d’afirmacions – estic d’acord amb això que hui no volem que ens conten històries inversemblants perquè difícilment arriben al públic. Però també crec que qui té una gran part de culpa és la desorientació en la que ens ha deixat culpa és el cinema de ficció dels anys 70. Què ha passat amb l’odissea de Kubrick?

- No em toqueu ara amb el relativisme– em va respondre ella, desprès de pendre un glopet del seu café amb sacarina–, si entrem amb variables sociològiques no ens ens en eixirem mai. Jo estic parlant des d’un punt de vista general i des de la percepció que em queda a mi després de fer un tast del moment què vivim. Res més lluny de la meua intenció, no vull fer discursos absolutistes. Només era una conversa de cafè i ja està, no us poseu en pla transcendental que en fa mal el cap.

Ara que revise aquestes paraules de Paula, en realitat crec que no està tan desencertada, tot i que en aquell moment de la conversa per algun motiu em trobava molt escèptic i no acceptava la seua argumentació sense fer aportar un matís sobre la metodologia que l’havia portada a aquella afirmació. El temps de vegades ofereix perfectives esgarrifoses d’u mateix.

I ara, des del pas del temps, també recorde els gestos d’aquella vesprada, una imatges on es podia intuir que en aquella conversa hi havia més coses de les que a simple vista es podien veure. Hi ha un tipus de comunicació no verbal basada en les distàncies entre els interlocutors; entre Paula i jo manteníem una distància d’amics, amics de feia anys, amics des de que érem adolescents i vam tindre aquell mig embolic que no va passar de quatre besades als portals amagats i obscurs i algun que altre frec a frec del nostre cossos que desitjaven fer coses però no sabien per on s’havien de començar.

Però entre Martí i Paula el rotllo era diferent, vaig notar que hi havia alguna cosa. Quan es dirigien directament la paraula l’un a l’altre, aleshores la distància s’acurtava i la intensitat de les seues veus baixava fent un intent de xiuxiueig que no arribava a ser-ho mai, supose que per respecte a mi. A més, el contingut dels missatges que es llençaven anava directament al coll. Sense cap tipus de contemplacions es dedicaven els comentaris més àcids, tot i que en realitat no buscaven altra cosa que la provocació de l’altre, volien que l’altre se n’adones que l’emissor existia i estava davant seu. Aquesta era la pel·lícula que jo m’estava muntant mentre manteníem aquella xerrada cafè que fèiem quan ens trobàvem els dijous desprès de dinar. No era una trobada organitzada, sinó més bé una cita implícita que es va anar consolidant en el calendari. No sé com va començar però ja s’havia institucionalitzat aquell encontre setmanal en la barra de marbre blanc de la cafeteria del carrer Sant Sebastià.

Les converses de cada dia eren aleatòries. De vegades Paula ens servia frases lapidàries com la d’abans i partir d’ací ens agafaven a dir la nostra i poc a poc navegàvem per altres propostes que ens feien opinar sobre algun tema d’actualitat internacional o sobre la darrera tafaneria d’algun amic o conegut del barri, en teníem per a tots.

Resultava especialment singular quan parlaven de la gent del barri ja que aleshores Paula i Martí obrien les seues particulars bases de dades entrellaçades i em deixaven fora de combat. Jo, fàcilment, em perdia entre noms, parents veïns, nuvis, novies i fills. Sempre em deixaven sorprès de la llarga lletania de registres que tenien al seu arxiu mental particular. I en aquest navegar de noms i fets un dia va ressonar un nom que mai havíem d’haver nomenat.....Rosa.