causualitat i maquiavelismes

En un instant silenciós, un regust amarg del sopar que retorna a la boca. Alce la mirada cansada que es porta a les 3 de la matinada d’un divendres per passar del cubata de coca-cola light i whisky que porte a les mans i trobar-me de nou amb els ulls de l’amic Martí. Un divendres més hem eixit de sopar i acabem la nit al pub Carpe Diem, un singular lloc per acabar les nits. Portem tota la nit parlant del que farem aquets estiu, però alguna cosa em diu que vol contar-me alguna cosa des de fa uns minuts i no acaba de trobar les paraules.

La meua dificultat per recordar el colors dels ulls de les persones em feia suposar que mai m’adonaria del llenguatge dels esguards, però de vegades hi ha tanta càrrega comunicativa als seus ulls que és difícil no escoltar-los. Martí decideix encetar el discurs que li ronda el cap aquesta nit. Ho fa amb ritme seré i en el to relaxat d’aquell que explicaun fet massa evident per ser replicats: “Aquesta vesprada he decidit no passar a recollir el guardó que em lliuraven. Era un premi per la meua trajectòria professional. De vegades pot semblar que les decisions que es prenen a la vida tenen un rerefons molt més profund i de reflexió, però jo crec que en moltes ocasions les decisions tenen unes causes més anecdòtiques del que alguns interpreten. Ho dic pel fet d’aquesta nit. Molts voldran veure en la meua absènciala intenció de fer-me notar per a provocar que el meu nom ressonés al saló d’actes i que ningú s’alcés a recollir el diploma que el cap del jurat sostenia a les seues mans. Estic segur que hauré motivat alguna que altra conversa entre membres del públic i alguna que altra pregunta posterior d’alguns dels convidats als organitzadors, Perquè no ha vingut? No sé, tindrà algun compromís o estarà malalt. Però els més malpensat segur que es muntaran la seua particular història al voltant de la meua absència i veuran allà on només hi ha silencis intencions de boicot i de fer malbé a l’organització de l’esdeveniment”.

Martí ha fet aquest discurs sense parar , sense deixar cap espai per a que jo pugues fer cap al·legació ni plantejar cap altra alternativa a la seua exposició d’arguments. Ho ha dit tot d’una i sense aturades. Només, de tant en tant, aixecava un poc la mirada per veure qui entrava al bar on ens preníem la última cervesa d’aquella nit de divendres. Si la xica que entrava presentava un bon tipet, una cara atractiva o un gest de complicitat, aleshores es concedia uns segons per a gaudir del moment, però de seguida seguia amb el seu discurs que va acabar amb aquell “esdeveniment” tant esplendorós. Després va fer un glop de la seua cervesa i va acabar l’explicació de la història. “El que et volia explicar és que en realitat la meua absència ha estat provocada perquè els divendres per la vesprada és quan tinc el partit de futbol amb els amics, un veritable esdeveniment on no em puc donar cap excusa convincent per a deixar de banda el meu desig de jugar, mira... dis-me bàsic o inconscient, que li anem a fer. Ara crec que puc entendre millor al Woody Allen quan explica que no pot anar a la cerimonia a recollir l’Oscar que li concedeixen perquè és quan toca el saxo a un local”.

Amb aquest darrera frase quasi bé lapidària Martí s’ha acabat la cervesa i m’ha obligat, sense dir paraules però obrint la boca per badallar, a rematar el poc que em quedava del meu cubata. Hem deixat els gots a sobre de la barra del Carpei hem iniciat el camí cap a casa. Martí té aquetes arrencades. Tota la nit parlant del que faríem aquest estiu, perc cert probablement el Camí de Santiago, i ara abans d’anar a dormir em regala aquesta perla reflexiva sobre la causualitat i els maquiavelismes fingits.