dimecres, de febrer 25, 2009

Un valor irrenunciable

Des del passat mes d'octubre faig de tutor de la Universitat Oberta de Catalunya, concretament al Màster d'Estudis Literaris en l'era digital. Una experiència única que m'ha permés passar a l'altra banda de l'educació virtual.

Dic a l'altra banda, perquè des de fa anys he gaudit del mètode d'ensenyament de la UOC com alumne: he fet cursos, postgraus, un màster i darrerament estic amb una segona llicenciatura. Podríem dir que sóc un fidel client de l'ensenyament d'aquesta Universitat a distància. Els motius són diversos, però sobretot perquè la UOC i jo compartim una aposta pels avantatges de les noves tecnologies. Aprendre en un entorn virtual presenta alguns desavantatges (com quasi tot en la vida), però considere que la quantitat d'avantatges és molt més elevada. Cadascú tindrà les seues però, personalment pense que l'entorn virtual ofereix una comunicació més directa i enriquidora entre el docent i l'alumne. A més, ofereix facilitats d'horaris però exigeix més responsabilitats... (això també és educar!). Molts altres estudiants dela UOC us podrien fer la seua llista d'avantatges personals.

Però, de sobte, el passat divendres tal vegada aprofitant l'avinentesa del 23F es ca fer un cop d'estat inesperat: El far del Màster de la UOC va ser acomiadat (de forma improcedent). Com podeu imaginar a les darreres hores han sigut moments d'incertesa i sense informació (no hi ha motius de l'acomiadament). Els tutors i consultors hem mostrat la nostra solidaritat amb la persona acomiadada i que a més ella va ser la que ens va donar arguments per confiar en aquest sistema d'ensenyament. Tot i que no estem a prop, som molts els que pensem que les persones estan molt per damunt de les empreses. I així ho estan demostrant molts alumnes i altres companys.

Algunes veus més properes a la Universitat m'expliquen que darrere d'aquesta sobtada decisió hi ha enveges i persecucions. És una llàstima, perquè si es confirma que és així, es tornarà a fer realitat una teoria particular que apunta que molts incompetents fan la seua carrera aplicant una premissa: "Llevar-se del costat als competents que poden fer-los un poc d'ombra".

De moment, jo tinc clar que la confiança personal està per sobre de tota aquesta situació. I així li ho expressat a la víctima de tot açò. Tal vegada a curt termini aquesta decisió no em resulte molt profitosa. Però, hi ha "valors" que estan per damunt de totes aquestes decisions I per mi, estar al costat d'aquell que ha ha confiat en tu és IRRENUNCIABLE.


Per cert, i a mi que tot açò em recorda alguna cosa....

dissabte, de febrer 14, 2009

Ritmes

Probablement algun expert em podria donar una explicació, però, per mi, hi ha reaccions humanes quotidianes que són tot un misteri. Una d'aquestes respostes, quasi bé automàtiques que molts tenim és la tendència a seguir el ritme d'una cançó amb el peu, amb la mà o amb el cap. Sona una cançó, que generalment ens agrada, i encetem aquesta curiosa dansa particular.

I partir d'aquest fet, amb poca i cap importància, encete una reflexió desgavellada que em porta a la conclusió que els sers humans patim una capacitat, podria dir que innata, per fer nostres els ritmes que escoltem al nostre voltant. A més del ritme de les cançons, també seguim el ritme de les paraules que escoltem al nostre voltant el ritme de la nostra família, seguim el ritme dels nostres amics.... ritmes que sonen bé i que ens poden fer sentir millor. Però, malauradament, també seguim, sense ser massa conscients, altres ritmes que poden resultar estridents; com el ritme de l'estrès de la nostra vida, el ritme de la incertesa laboral, el ritme del consum desaforat, el ritme del "maientincprou", el ritme del poder seductor, el ritme del clik-clak d'un rellotge imparable, el ritme de la vida que et va minvant... tants ritmes alhora esdevenen sorolls.

I per a quan un poc de silenci? Tots callats, ja no hi ha soroll. Només s'escolta el necessari ritme que batega, fins el final.

dimecres, de febrer 11, 2009

Encara no estàs al facebook?

Sempre que apareix alguna innovació quasi sempre apareixen dues postures: Apocalíptics i integrats. La darrera escenificació d'aquest posicionament ha estat la irrupció del facebook a les nostres vides.

El passat estiu em va contagiar d'aquest virus el meu amic Albert (per cert, felicitats!). Des d'aleshores he fet de predicador transmetent la "bona nova" entre amics i coneguts. I el resultat ha estat excepcional. He recuperat amics que feina molts anys que no sabia res d'ell (els meus companys de pis de Barcelona, companys de la facultat de periodisme... que fa 10 anys que no els veig). De fet, aprofitant les possibilitats del facebook estic intentant organitzar un sopar de 10 aniversari de la meua promoció de la periodisme de la UAB. Per tant, només que puc parlar bé del Facebook, perquè sense ell hauria estat impossible recuperar tots aquests amics que he anat deixant en el temps i la distància.

Però, no només he recuperat el passat... també ajuda a mirar el futur amb un altra perspectiva. Demà, acabe les classes del CAP i he tingut la sort de trobar uns companys amb els quals, coses del destí, compartisc aficions i tasques professionals de present. Si no no existirà una eina com Facebook seria molt complicat mantindre el contacte amb ells, però ja ens hem fet "amics" en aquesta xarxa social i així ens podem seguir la pista.

Altres parlaran dels aspectes dolents de les xarxes socials... però, en la meua experiència personal, si aquestes eines d'Internet s'aprofiten com cal són una vertadera revolució de les nostres relacions interpersonals.

dijous, de febrer 05, 2009

Sis plaers quasiquotidians

Recollint l'encàrrec de Lucre i Amaia,pose en un post sis plaers quasiquotidians que declaren una treva de felicitat.

1. El café desprès de dinar en la Nespreso de casa (jo sóc de "Roma", perquè m'agrada i per l'evocació de la ciutat)

2. Les nits d'estiu, desprès d'un dia calorós. A partir de les 12 de la nit, tot és silenci i es mou un vent suau i fresc que és el company perfecte per estar davant de l'ordinador o llegint...

3. A l'esport: Una dreta guanyadora en un partit de tennis...., que satisfet et quedes quan aconsegueixes fer un cop així. O fer un gol en una jugada d'equip (una pujada d'adrenalina impagable). I també és un plaer esquiar a primera hora i escoltar el soroll que fa la neu quan es xafada pels esquis.

4. Despenjar el telèfon mòbil i escoltar una veu coneguda que et conta una bona notícia.

5. Cuinar i aconseguir un plat excel·lent. (Aquests dies és temporada de paelles de carxofes i faves, i estic fent-ne una per setmana i m'estan eixint espectaculars... quin gust).

6. Llegir algunes pàgines i escoltar la ràdio abans de dormir .

diumenge, de febrer 01, 2009

Roba estesa

L'experiència viscuda és un bagatge que per molt que ho intentes no et pots deixar oblidat en cap racó. I a aquesta conclusió arribe quan, de tant en tant, decidisc aturar el rellotge que marca la meua vida i fer una reflexió, no necessàriament aclaridora, de totes aquelles històries viscudes.

Recorde la infantesa, recorde l'educació i la relació familiar. Recorde l'adolescència, els amors i desamors, les insensateses i les caselles que havia de marcar per decidir els estudis universitaris. Recorde la joventut, els viatges, les hores passades a fosques dins el cotxe, els llibres que em van engolir, les nits sense dormir, les desaforades lluites per les utopies, els descobriments insospitats que et capgiren la vida. Recorde la primera feina, el primer article publicat, les suades en bicicleta per anar al poble del costat a buscar notícies, aquell vol en ultralleuger, les entrevistes anònimes i els secrets oblidats.

Tot ho recorde. Perquè recordar, és com estendre la roba guardada en calaixos... i airejar-la un poc.Tot m'ho mire com si mirés unes samarretes velles esteses al sol. Imagine que tal vegada encara em les podré tornar posar, que tindré una segona oportunitat de lluir-les. I quan em vist amb elles, veig que ja no em queden igual, que ja no estan a la moda i, amés, la tela ha descolorit. Aleshores, assumisc que tal vegada és el moment de donar aquests records a algú que li vinguen realment ajustats, per què no estem en l'edat, i tot això i allò.