diumenge, de gener 10, 2010

L'últim alé del dia

Et dedique l'últim alè del dia... estic esgotat desprès del llarg viatge que he patit en les últimes hores. Però aquest cansament no apaivaga el desig de deixar-te unes quantes paraules que tard o d'hora sé que llegiràs. Ha sigut un dia estrany, i ara m'envaeix una inexplicable sensació desconcertant. Hauria de desfer la maleta, però estic exhaurit. Les hores d'espera i els trasllats fan que les jornades com la de hui semblen que duren més de 24 hores.

Ha sigut un dia d'hivern: fred i humit. Un dia d'aquells que et deixen el cos arraulit i t'exigeixen un esforç extraordinari per seguir endavant amb els teus plans. I així m'ho he exigit, ja que no he tingut altre remei que deixar a casa la incertesa i l'enyor per mamprendre el viatge. He agafat la maleta i cap l'aeroport. No m'agraden els acomiadaments, i per aquest motiu he volgut vindre sol, sense que tu em vingueres a donar cap bes d'adéu. I així ho hem fet, sense abraçades, i sense nostàlgies. En realitat, crec que els acomiadaments previs al distanciament físic de vegades són contraproduents. ja que els veritables distanciaments són els de l'esperit. Hi ha parelles que dormen cada nit l'un al costat de l'altre i ja fa anys que es van acomiadar. Però, sabem que el nostre cas és ben diferent, tu i jo ja no ens podrem tocar, no obstant això estarem més a prop del que podríem imaginar. Per això, no ens calen comiats, ara els nostres adéus no tenen cap raó.

En el trajecte cap a l'aeroport he rebut nombroses bufetades del vent del carrer, i quan he arribat he decidit anar a al bar per prendre alguna beguda calenta que per escalfar el cos. M'he acostat a la barra i he demanat una infusió de paciència, ja que la meua intuïció m'anunciava que el temps anava a regalar-me unes quantes hores d'espera. Així que he llegit un d'aquells llibres que em vas deixar, un llibre que, casualment, guardava entre les seues pàgines un bitllet de tren de fa set anys, un tren que vas agafar el dia del teu aniversari del 2003 a les 8:15 del matí, on anaves? Segur que ho has oblidat... No importa, eixe tren ja ha passat.

I mentre mire el bitllet veig com una dona alterada corre cap a una de les portes d'embarcament, i la mire amb cara de llàstima perquè no vol ser conscient que ha perdut el seu vol. Porta la targeta a una mà i a l'altra el passaport. I en arribar al punt de control, posa en evidencia la seua desesperació. A l'altra banda del xicotet mostrador, el xicot que està al punt de control la mira amb displicència i li recorda que ha fet tard, i el seu vol ja s'ha enlairat, i per tant, per molt que l'escridasse allò ja no té solució. Aquest treballador de la companyia aèria, amb la seua actitud amesurada està regalant-li a aquella dona una lliçó fonamental: "Per a agafar el seu avió cal estar a l'hora en l'andana... perquè si no estàs allí el vol no espera a ningú". Definitivament, cansat de ser cortès, el xicot deixa a la dona amb les seues protestes estèrils i decideix seguir amb la seua feina. Ja s'ha dictat la sentència inapel·lable, ara la culpable ha d'assumir la seua condemna.

Aquesta escena, i altres casualitats, m'han convidat a ser un espectador privilegiat i han fet que el temps passarà, marcant el seu ritme, però amb algunes concessions de fugacitat. I de sobte, descobrisc que ja estic a dins de la cabina, i comence a sentir el formigueig que em provoca l'enlairament de l'avió. La inexplicable temor que em brolla en aquest moment em desperta un allau de flaixos de les experiències que hem viscut darrers dies. Inconscientment projecte un somriure en la meua cara, i note un dolç regust a futur.

Finalment, desprès de 14 hores de viatge fa uns instants que he arribat al meu destí. I ara que estic a punt d'adormir-me a molts quilòmetres d'on aquest matí m'he despertat, em ve de gust dedicar-te aquest últim alè del dia.

dimecres, de gener 06, 2010

Jo també tinc una Mort

Torne al llit, i com ja esperava, note la teua absència. No encerte a posar-me d'acord amb mi mateix si aquesta nit puc dormir cap a la finestra o deixant la mirada perduda en la porta del vestidor. Em costarà adormir-me, ho sé. El primer pas serà cercar el silenci, engolir-me el desig i intentar tornar als somnis que ahir vaig oblidar.

Intente apaivagar la respiració i relaxar els músculs arraulits pel fred, però ràpidament descobrisc que aquest no és el camí cap al món de Morfeu. Els pensaments brollen del meu cap com una cadena que mitiga els meu desig de dormir. Pense en els xiquets que a hores d'ara descansen agafats al coixí de la il·lusió, i enyore aquest sentiment d'innocència. I la cadena es mou... i em porta ara pels canals on es van escórrer les meues il·lusions. Endinse la mà en les fredes aigües dels temps passat per prémer amb els dits algunes d'aquelles nits que per uns instants vaig creure que tot allò seria etern. Però la cadena no s'atura, i en aquesta incerta cadència d'emocions és el torn dels naufragis.I ara les aigües del pensaments fracassats m'ofeguen, i jo intente salvar-me recitant-te els versos que alguns no sabran llegir... però me n'adone que no hi ha rima, no hi ha poesia que em salve de la mort. I de nou la cadena dels pensaments torna a girar....

Però, de sobte, el meu cos gronxa suaument sobre el matalaf. Què ha passat? Algú s'ha assegut als peus del meu llit. Em desperte corglaçat davant aquesta presència inesperada. I el veig a ell al peus del meu llit, assegut i amb la seua mirada assossegada. "No tingues por", em diu, "només vinc a cantar-te una cançó de bressol, a llegir-te versos per a salvar-te"...i em recita:
Jo tinc una Mort petita
meua i ben meua només

Com jo la nodresc a ella
ella em nodreix igualment

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.


I respire el versos del poeta que descansa sobre els peus del meu llit, i compense de nou l'alè necessari per seguir viu. M'empasse les seues paraules, evoque les experiències que hem viscut És el moment de fondre els records per bastir una cuirassa emparadora. "Gràcies Estellés, ja pots marxar, amb el teu exemple bonhomiós has aconseguit temperar el meu esperit". I mentre el poeta s'esvaeix, jo pense que també tinc una Mort petita, i és d'allò meu, el més meu. I que també és molt més meua que la vida, i que amb mi va, i aquesta nit, amb mi se'n ve.