dimarts, de març 22, 2011

Nou moscada

Una nit de juliol em va preguntar què era allò que m'enamorava d'ella. Com era previsible aquella qüestió em va descol·locar. Si m'hagués plantejat moltes altres preguntes de ben segur que li hauria regalat un bon grapat d'argumentacions veritablement sostenibles. Però, enamorar-se és d'aquelles coses que mai es mediten, és un regal amb el què t'hi trobes inesperadament una nit qualsevol que et creues amb algú en un pas de vianants d'una gran ciutat. No obstant això, vaig decidir posar raons en els clevills de la desraó, i li vaig respondre amb una llarga (i estic segur que inacabada) llista de motius que m'havien enamorat d'ella.

Ha passat ja algun temps de tot allò. Però, de sobte, fa uns moments, he descobert un motiu més, i en aquesta ocasió inapel·lable, per afegir a la llista. He obert el rebost i he vist allà dins un pot quasi bé ple de nou moscada, i al costat hi ha un altre que encara està per encetar. I he recordat que fa unes dies, amb aquella innocència que encomanen els seus gestos, em va contar que havia anat a comprar i que no sabia si hi havia nou moscada a casa, i davant el dubte havia optat per comprar un nou pot. Després, en tornar a casa, havia descobert que al rebost hi havia un pot per encetar des de fa mesos. "Ara tindrem nou moscada per molts anys", em va dir. Eixa confiança en el nostre futur, i la nou moscada que caldrà afegir als pròxims plats que preparem, m'ha fet recordar aquella llista (inacabada) de tot allò que m'enamora.