divendres, de setembre 23, 2005

Molt probablement, la darrera nit ací

Aquesta és la darrera nit. La darrera vegada que estic ací a aquestes hores. Almenys eixa és la meua sensació ara. Tantes dies esperant el moment i ara he de confessar que tinc por, molta por. Tinc la mateixa angoixa que el dia abans de fer un viatge amb cotxe, la sensació que aquesta és tal vegada la darrera vegada que dormiré en aquest llit.

Sobre aquest moment em venen al cap dues reflexions:

Què ens passa quan som conscients que estem fent alguna cosa per darrera vegada? En el meu cas la sensació que m’envaeix és sempre la mateixa: angoixa, por a perdre el punt de referència i quedar totalment fora de lloc.

Mantinc per costum una sèrie de punts cardinals que em guien i també tinc alguns racons on sé que en cas d’emergència sempre puc amagar-me i esperar temps millor. Però ara tinc la sensació que vaig a perdre un ‘deixos punts, demà m’aixecaré er darrera vegada en aquest lloc. És llei de vida, ho sé, però el meu acusat, i amagat, síndrome de Peter Pan no em deixarà dormir aquesta nit.

La segona de les reflexions és sobre aquest procés d’eixida. Pensava que el més complicat seria traure la roba, comprar menjar... però no, el més complicat de tot aquets procés és carregar tots els meus llibres. Cada portada és un record, un moment, un instant de la meua vida que o bé carrega el meu muscle o bé es posa sobre els meus peus per fer-me créixer uns centímetres. Per a rematar aquest, de vegades, dolorós procés he de confessar que tinc el costum de deixar entre les pàgines de llibres, cartes, notetes, fotos, entrades de cinema, de teatre, i altres rècords que aquest dies estan brollant davant meu... i aleshores em recorde a mi mateix que sóc un nacionalista utòpic.... i la meua pàtria és el passat.

divendres, de setembre 09, 2005

Queden moltes entrades per al teatre

Han passat molt mesos des de la darrera anotació en aquest diari....
L’angoixosa sensació de solitud m’ha fet callar la meua veu. Això em fa tornar a l’eterna reflexió sobre quina és la raó per escriure. Ho fem per a desfogar les nostres inquietuds més íntimes? Ho fem per explorar el nostre comportament a la recerca de raons que justifiquen les nostres pressures quotidianes? Ho fem per a ser llegits i rebre algun tipus de resposta a les nostres paraules?
He tingut (i crec que encara tinc) la sensació d’estar cridant en el desert amb aquest blog. Algunes persones m’ha confirmat que estaven al darrer de la pantalla i que de tant feien una passejada per llegir les meues.
No voldria se r excessivament pesat, però tampoc he de deixar el projecte en via morta perquè això fa que ningú vulga pujar al meu tren.
Aquest fet que em passa ara pel cap mereix una reflexió... el paradigma del actor: Aquell que puja a l’escenari manté a dins un desig per abandonar l’anonimat del patí de butaques i destacar sobre els altres. Però...i si quan acaba l’actuació i s’encenen les llums del teatre descobreix que el teatre no té públic. La buidor d’un teatre és uan de les més aterradores emocions que pot patir un protagonista: Per a qui actuar si no hi ha públic? A qui vols provocar? A qui vols fer riure? A qui vols commoure?a qui?... si ningú escolta...
Viure és com actuar sobre un escenari..... quan acabem les nostres actuacions i s’encenen les llums necessitem saber que hi ha algú assegut a les butaques... encara que siga per a aplaudir.