Han passat molt mesos des de la darrera anotació en aquest diari....
L’angoixosa sensació de solitud m’ha fet callar la meua veu. Això em fa tornar a l’eterna reflexió sobre quina és la raó per escriure. Ho fem per a desfogar les nostres inquietuds més íntimes? Ho fem per explorar el nostre comportament a la recerca de raons que justifiquen les nostres pressures quotidianes? Ho fem per a ser llegits i rebre algun tipus de resposta a les nostres paraules?
He tingut (i crec que encara tinc) la sensació d’estar cridant en el desert amb aquest blog. Algunes persones m’ha confirmat que estaven al darrer de la pantalla i que de tant feien una passejada per llegir les meues.
No voldria se r excessivament pesat, però tampoc he de deixar el projecte en via morta perquè això fa que ningú vulga pujar al meu tren.
Aquest fet que em passa ara pel cap mereix una reflexió... el paradigma del actor: Aquell que puja a l’escenari manté a dins un desig per abandonar l’anonimat del patí de butaques i destacar sobre els altres. Però...i si quan acaba l’actuació i s’encenen les llums del teatre descobreix que el teatre no té públic. La buidor d’un teatre és uan de les més aterradores emocions que pot patir un protagonista: Per a qui actuar si no hi ha públic? A qui vols provocar? A qui vols fer riure? A qui vols commoure?a qui?... si ningú escolta...
Viure és com actuar sobre un escenari..... quan acabem les nostres actuacions i s’encenen les llums necessitem saber que hi ha algú assegut a les butaques... encara que siga per a aplaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada