dimarts, de setembre 30, 2008

El botxí

Quan hi ha una execució sempre hi ha un botxí que executa l'ordre. Sempre hi ha una mà que sosté la destral que tallarà el cap. La professió de botxí és una de les dedicacions que exigeixen molt d'estómac i gens d'implicació amb la víctima. Els botxins no escolten súpliques, ni volen penedir-se per la situació del condemnat i no tenen cap intenció per descobrir si amb la seua acció fan justícia o injustícia. El botxí executa ordres, no qüestiona i accepta amb pulcritud les decisions que li venen des de dalt.


Una sala preparada, el reu immobilitzat. I quan el botxí agafa la destral a les seues mans i aixeca els braços per deixar-la caure en tota la seua força sobre el coll sentenciat; en eixe instant , el condemnat aconsegueix entrevore que baix de la negra careta de tela del botxí s'amaga un rostre conegut, un rostre que pensava que era amic seu.

"La vida és així, és la meua feina, no puc escapar del meu destí"... aquestes són algunes de les excuses que aquest Judes podria haver donat al reu abans de tallar-li el coll. Però, no dirà res... destral en mà i cap tallat.

El dolor causat per l'enemic mai decepciona, sempre és esperat, però, què passa quan el botxí és algú que pensaves que era amic teu?

El reu morirà, però la càrrega moral sempre quedarà en el cap del botxí que en aquest cas no talla un coll més. En aquesta ocasió la destral que deixarà caure escapçarà, per sempre, la dignitat pròpia. La coneixença del condemnat li farà ser conscient de la injustícia de la condemna, però preferirà ser fidel a les ordres fantasmals que renunciar a matar a un amic . Però, quan passen aquestes situacions el botxí el que està fent és posar preu al seu propi coll, que tard o d'hora també serà escapçat sense pietat.

dijous, de setembre 18, 2008

Les pèrdues

Fa alguns mesos vaig perdre el DNI. De fet, crec que me'l van furtar la darrera setmana de juliol. Ja he iniciat els tràmits per tornar a demanar-ne un de nou, però el temps de "crisi" que vivim afecta fins i tot al fet de tornar a tindre un nou document d'identitat. Ara tot sembla anar més lent i tothom està infectat per aquesta recessió que engarrota fins i tot l'ànima.

He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".

Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".

Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.

Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.

Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?

dijous, de setembre 11, 2008

Telefonada

Aquesta vesprada he rebut una telefonada que no m'esperava. Poc desprès de dinar ha sonat el mòbil, he mirat la pantalla i no coneixia el número. En altres moments de la vida tal vegada no hauria contestat, però actualment estic a l'espera d'algunes respostes laborals i per aquest motiu conteste a totes les telefonades, siguen a l'hora que siguen.
- Hola Ricard, com estàs? Vaig vore ahir les festes d'Algemesí la televisió i m'has vingut al cap- Ha encetat el meu interlocutor.
- Bé, per ací estic- Li he contestat en un to dubitatiu.
- No saps qui sóc. A que no?
- Home, doncs em pilles fora de joc. Disculpa, em pots dir qui eres?
- Que ja t'has oblidat de Carles? Del teu company de carrera?
- Clar que no m'he oblidat... quan de temps sense saber res de tu - Li he contestat. Però, realment no tenia ni idea qui era Carles el meu company de carrera. Mentalment anava repassant els noms dels meus amics a la Facultat i en cap moment em veia a la ment cap Carles. He de confessar que sóc un desastre en el tema de recordar a les persones, i moltes vegades em passa que vaig pel carrer i em creue amb algú i em sona la seua cara però no sé el seu nom, ni sé perquè em resulta familiar. El ben cert és que a la carrera de Periodisme vam fer molts treballs en grup i possiblement hi havia algun company que es deia Carles i que algun motiu ell em recordava a mi i jo a ell no.
Però, com em trobava enmig de la conversa i el to de les paraules de Carles era tan amistós, no he volgut quedar malament i he decidit seguir la conversa. Açò ja m'ha passat en alguna ocasió i al poc de començar a parlar les meuse neurones de la memòria fan connexió i puc accedir als records que compartisc amb l'interlocutor.
- I com et van les coses Carles? On estàs treballant? - En aquestos casos el millor és preguntar.
- Doncs ara estic a un diari gratuït d'Alacant. No em paguen gens bé i faig moltes hores. I ara porte una tremolor al cos que no é on acabarem amb açò de la crisi i tant d'acomiadament- M'ha respost.

La conversa s'ha allargat alguns minuts i hem estat parlant de temes de feina: dels problemes per sobreviure del periodisme, de la manipulació política , dels enxufismes descarats als mitjans públics... També hem parlat dels desgavells urbanístics, especialment a la zona d'Alacant, de llibres i de la colpidora novel·la Les benignes de Jonathan Little, un llibre que resulta que hem llegit tots dos en els últims mesos i que ens ha impressionat.
- Quina casualitat! Sempre coincidíem en les lectures en els temps de facultat - ha apuntat Carles.

Ha sigut una conversa entretinguda i he notat que Carles i jo manteníem punts de vista semblants i que teníem preferències molts semblants en el tema de llibres. Però, he de confessar que tot i que hem estat prop de 20 minuts parlant per telèfon no he aconseguit recordar la seua cara.

Finalment, quan l'orella ja començava a bullir de tantes hores pegada al mòbil hem iniciat l'acomiadament reglamentari.
-Bé Carles, m'alegre molt de tornar a parlar amb tu. Ara em guardaré el teu mòbil i si pots envia'm un missatge amb el teu mail i així estem en contacte.
- Si, ara mateix t'ho envie. I a vore si ens trobem prompte. Mira, jo d'ací tres o quatre setmanes he d'anar a València. No t'ho creuràs, però des de fa 9 anys que vam acabar la carrera i no he tornat a la Facultat del Periodisme de Montcada, i es veu que tenen el títol oficial i em van telefonar l'altre dia per a que passe a arreplegar-lo. Així que quan sàpiga quin dia vaig et faig una telefonada. Val?
- Perfecte Carles, ja em dius alguna cosa. Adéu.

Quan he escoltat aquestes últimes paraules de Carles m'he quedat totalment descol·locat. No sé amb qui he estat parlant en els últims minuts per telèfon. Jo vaig estudiar la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

dissabte, de setembre 06, 2008

Per favor, el compte. (Converses imaginàries)

Repreníem la conversa davant de la taula, sense cafè, però atapeïda de plats buits del sopar:

- No sé que em passa?- vaig dir per encetar l'intercanvi.
- I jo crec que no et puc ajudar més, només puc estar al teu costat, posar la meua millor versió sobre el tauler i deixar que tries el que vols fer --em va respondre ella.
- Eixe és el problema que no sé el que vull fer. No sé ni el que vull, ni el que no vull. No m'entenc amb mi mateixa i això vol dir que no puc entendre a ningú.
- Ei! no ofusques el teu enteniment, deixa-lo fluir i decideix ara el que penses que es millor per a tu. No penses en nosaltres, no penses en el altres, pensa en tu mateix. És impossible estar bé amb els altres si no estàs bé amb tu mateix. Deixa la teua ment a fosques per uns instants, i ja voràs com poc a poc anirà entrant la llum. Això si, no esperes un sobtat focus potent que aparega com una àngel revelador i que et diga quin camí has de seguir. Aixòquasi mai passa; tal vegda només en els textos sagrats i en les pel·lícules. La realitat és una màquina que fa camins a poc a poc... i si els fa molt de pressa no acostumen a ser massa ferms.
- Estic soprès amb la teua actitud. De vegades crec que no eres conscient de les conseqüències que poden vindre si porte endavant totes les coses que em volte per el cap. Eres conscient? Saps que et farà mal?
- I tant que sé que em farà mal- em va respondre ella serenament.
- Aleshores? Com estàs tan tranquil·la? Vols que decidisca jo? Vols que en siga jo el responsable de tot el que vinga desprès? Si això el que estàs intentant, saps que em trobe dèbil i que tinc la sensació que tot el que he fet ho he pogut portar endavant gràcies a la gent que tinc al meu voltant, i en eixe grup tu ocupes un lloc destacat. Ho saps? Tinc la sensació de buidor interior, que si em deixen enmig del camí no sabré cap on tirar...
- Baixa'm del pedestal xicot, que estic ací davant teu, que estic a la teua alçada i no sóc ni més ni menys bona que tu. Mira. tots en la vida necessitem de mans amigues que ens facen una empenta en un moment determinat: els pares, els amics, la persona que estimes... Ningú, i qui ho diga ens enganya i s'enganya a ell mateix, és autosuficient... ens necessitem.
- Si, potser tens raó, però hi ha una diferència entre la necessitat i la dependència- li va respondre desprès de mastegar un poc la setència que m'havia regalat.
- Doncs, potser tens raó. La necessitat és el desig en general que tots sentim, i la dependència és quan li posem cara a eixa necessitat.
- De veres que em tens tant soprès. Continue sense entendre com pots mantindre la teua integritat. T'estic diguent que estic pensant en deixar-ho tot i fugir d'ací, i quan "d'ací" vull dir que també fugiré de tu. I tu només fas que aconsellar-me i dir que decidisca jo...
- De vegades aprens que a la vida hi ha decisions que no pots prendre tu, i que tampoc pots prendre per altres. Només pots aceptar-les i intentar viure millor. I només ha de mirar l'exemple del nostre amic Miquel, ell sap que està pateix una malaltia greu sense curació, i no per això se n'ha vingut cap a baix. Ell no va escollir estar malalt, però no pot passar la vida llepant-se les ferides de l'ànima. Ho ha assumit, lluita i no dóna la batalla per perduda. No podem anar de vençuts abans de la guerra... perquè aleshores ja tot està perdut, sempre cal vore la victòria.
- M'agrada escoltar-te... i envege el teu esperit de lluita. Però, crec que el que em passa és que tinc por a l'abisme.
- Abisme? No hi ha abismes per ací... estem en terra plana - va dir irònicament, mentre em dedicava un somriure de complicitat. Però, em vaig quedar callat i ella em va mirar. Tal vegada va intuir que els meus ulls començaven estar vidriosos...
- Si, crec que m'agrada tindre esperit de lluita- va rependre ella- M'agrada pensar que en la lluita mai hi ha vençedors definitius, ni vençuts totals. Hi ha molts tipus de victòries, no creus? Per exemple: quan una història d'amor acaba, tots ho veuen com una derrota, però no és sempre així, de vegades, pot ser una victòria, perquè les dues persones han guanyat alguna cosa en la seua vida. Oblida el que han perdut, i pensa el que han guanyat... creus que ho podries vore així?
- Crec que no ho podria vore de ninguna forma. Estic massa marejat per poder vore tot açò des de un punt de vista lògic i raonable. Ara per ara, les meues emocions estan guanyant la guerra al meu enteniment.
- Tens raó, les emocions de vegades són un tsunami que desfà qualsevol argument... ja baixarà el marejol i veure'm que hi ha al fons de tot aquest mar de dubtes.
- Vaig a demanar el compte que estic molt cansat.
- Si, jo també.
- Per favor, ens porta el compte?

dimecres, de setembre 03, 2008

Primers dies de setembre

Setembre és el retorn. Tornem a casa, tornem a la quotidianitat, però, al mateix temps tornem a l'inici d'un nou curs que s'obri davant nostre, a noves portes que s'obrin.

A les velles carpetes del meu disc dur mental queden alguns arxius que mantenen en actiu aquests primers dies del mes de setembre com un moment on deixàvem el pis de la platja i tornàvem al poble, desprès de tres intensos mesos de vacances. Era el moment de posar en una motxilla tots aquells pedaços de vivències que resumien aquelles setmanes que han quedat enregistrades com un dels millors moments de la vida. Els mesos de l'estiu de la infància són sempre moments singulars per a molts de nosaltres.

L'estiu era temps de carrer, de jocs, de platja. Era temps per agafar la bicicleta per recórrer prohibits camins entre els camps: el camí dels clots, el camí dels "patos".... Entre els records que m'emportava en aquella motxilla quasi sempre hi havia quedava alguna carta "mal-escrita" que mai vaig enviar, el llibre de deures de l'estiu (el mític "Vacaciones Santillana") que havia acabat feia unes poques hores. També guardava algun pal de colajet que no vaig poder canviar per un nou gelat i alguna cinta de casset amb algunes de les cançons de l'estiu que de tant escoltar-les havien afegit un estrany so de "fregir d'ous" al fons de tots els ritmes.

Aquells temps on l'acomiadament de l'estiu era el capítol tràgic d'una comèdia d'infants es van anar engrunant any rere any fins a quedar-se en menuts records que quan menys ho esperes apareixen en velles capses, velles capses que guarde en racons oblidats de la casa, i de la meua lleugera memòria.