Fa alguns mesos vaig perdre el DNI. De fet, crec que me'l van furtar la darrera setmana de juliol. Ja he iniciat els tràmits per tornar a demanar-ne un de nou, però el temps de "crisi" que vivim afecta fins i tot al fet de tornar a tindre un nou document d'identitat. Ara tot sembla anar més lent i tothom està infectat per aquesta recessió que engarrota fins i tot l'ànima.
He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".
Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".
Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.
Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.
Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?
He de confessar que les primeres setmanes de no tindre DNI em vaig angoixar un poc, ja que des que tinc ús de raó sempre he portat damunt aquest cartronet plastificat amb la meua foto i el meu nom. Un punt de referència bàsic per a solucionar casos de dubtes existencials. "Qui sóc?" Quan em feia aquesta pregunta em tirava la mà a la butxaca, treia la cartera, el DNI i em tranquil·litzava: "Eres Ricard".
Aquesta pèrdua accidental (o no tant accidental) de la identificació ha tingut en els últims mesos un solució transitòria. Ja sabeu tots que quan perdem el DNI sempre podem fer ús del carnet de conduir per a identificar-nos. I això he fet jo. En els últims mesos davant l'absència de DNI he dipositat tota la meua confiança en el carnet que hem permet portar vehicles. Aquesta identificació també porta fotografia, un fet molt important ja que això m'ha permès solucionar de forma eficient els meus ocasionals dubtes existencials. "I ara qui sóc?" I aleshores tirava mà a la butxaca i allà hem trobava amb el meu carnet de conduir per a rescatar-me. "Si, eres Ricard".
Però, quan et penses que així pots anar tirant i que prompte et tornaran a fer un nou DNI, la vida et dóna un nou ensurt inesperat. Fa algunes dies he descobert que estic a punt de perdre el carnet de conduir. Dic que estic a punt de perdre'l perquè tot i que no el tinc ja a les meues mans si que sé tinc localitzat lloc on l'he perdut (en aquest cas tinc clar que l'he perdut, de moment no crec que l'han furtat). Sé, amb certesa, que està en algun punt de ma casa. Però, no el puc tocar, no el puc tindre a les meus mans i no el puc llegir cada nit per a dormir amb tranquil·litat.
Els primers dies d'absència del carnet de conduir no li vaig massa importància, però a mesura que passen les setmanes cada nit em trobe més angoixat. Aquells dubtes existencials que resolia ràpidament am una fotografia i un nom, ara van quedant-se suspesos en l'aire i la densitat d'inseguretat existencial cada vegada és mes elevada em va ofegant nit a nit, hora a hora.
Què fer quan es perden els punts de referència? Què fer quan et poses la mà a la butxaca i no trobes res ni ningú que et diga qui eres?
4 comentaris:
pensa amb optimisme...
val més perdre'l tu, que no pas que el perdis i a més et quedis sense punts!
;)
ànims! ja veuràs com surt buscant una altre coseta!
un petó
Pots posar-te una foto teua a l'habitació amb el teu nom. O millor, una foto teua al menjador de ta casa amb un gran panell en blanc al costat i que cada persona que entre t'escriga qui ets.
Sí, sé que t'acabe de salvar la vida, però no calen les gràcies... sóc així d'altruïsta.
ciber-besets personalitzats per a tu, Ricard
Quan un no sap qui és, és fonamental tornar a les arrels. Aleshores allí trobaràs la fidelitat més segura sobre la tea existència.
Supose que hom ha de recórrer a la imaginació. Tant si ho saps com si no.
Publica un comentari a l'entrada